PRIMAVERA CLUB 2006 - Dissabte, 2 de desembre

Fa dies que tinc mig escrita aquesta entrada i m'he decidit a acabar-la i publicar-la abans no perdi el poc sentit que té el fet de parlar d'un festival que va tenir lloc fa gairebé un mes...

Segon dia del festival. No crec que em perdés gaire tros de l'actuació dels Ladybug Transistor. De fet, em sembla que vaig arribar quan començava la primera cançó. Havia vist alguna actuació del grup a la tele i n'havia llegit referències. Pop de qualitat, deutor dels Beach Boys i en Burt Bacharach i d'altres lluminàries de l'art de fer cançons. Amb aquestes premisses no hi havia gaire risc, i la veritat és que el concert em va agradar força. Aquest grup de Nova York fa temps que no treu cap àlbum, però últimament han publicat un EP i sembla que tenen un nou disc llarg a punt. Va ser una bona manera de començar aquesta segona jornada.

La resta de la programació a l'Auditori va estar centrada en els cantautors: la Laura Veirs, Cat Power i en Jeff Tweedy. Havia vist la Laura Veirs durant la gira de presentació del molt recomanable Carbon Glacier (04) a la sala petita de Razzmatazz. Aquell dia, acompanyada d'un guitarrista, no em va deixar gaire bon record. Aquesta vegada, però, amb un bateria, vaig trobar l'actuació força més inspirada. No he sentit encara el seu últim disc Year of Meteors, però m'imagino que gran part de les cançons que va tocar i no coneixia devien ser d'aquest disc. Va repassar també alguna de les millors cançons de Carbon Glacier (menció especial per la fantàstica "Shadow Blues"). La comoditat dels seients de l'Auditori van permetre una millor disposició per gaudir d'un concert d'aquestes característiques. L'única queixa seria l'excessiu so, que en els moments menys suaus va fer que la veu sonés un pèl estrident. L'actuació va servir per fer-me canviar d'opinió i treure la Veirs del calaix de cantautores que m'agraden en disc però m'avorreixen en directe.

No tanquem aquest calaix encara, perquè hi posarem la Cat Power. No havia vist mai la Chan Marshal (el seu nom vertader) en directe, però sí que havia llegit comentaris que parlaven de la seva timidesa i el seu pànic escènic. I ara costen de creure, perquè la seva actuació va ser tot el contrari. Massa i tot. Jo la coneixia com a cantautora intimista, però el concert no va tenir res a veure amb el que havia sentit. Acompanyada d'un grup solvent però no gens conjuntat encara (com ella mateixa va admetre) va fer un concert molt més rock i soul del que m'esperava. De fet, la culpa potser és meva, ja que encara no he sentit el (recomanable, segons diuen) The Greatest (06), en què han col·laborat membres de la banda d'acompanyament de la llegenda del soul Al Green. Aquest canvi estilístic no tindria per què ser dolent, però en aquest cas no el trobo gens encertat. La música va ser repetitiva, ella semblava voler imitar la Patti Smith, i la seva veu és massa continguda per a aquest tipus de música. No es va fer cap favor a ella mateix tancant el concert amb l'"I've Been Loving You Too Long" de l'Otis Redding (un dels més expressius i millors cantants de tots els temps). Als seients de l'Auditori ja no s'hi estava tan còmode.

Una de les actuacions més esperades del festival va ser la d'en Jeff Tweedy. No és que complís les expectatives inicials, sinó que al final del concert havies de mirar molt enrere per veure on les havies posat. Va repassar, més que res, el repertori de Wilco, però també va tocar "Ruling Class" de Loose Fur (el projecte paral·lel que té amb en Jim O'Rourke i el bateria de Wilco Glen Kotche) i una del seu antic grup Uncle Tupelo. Cançons ja clàssiques del grup com "Jesus, Etc." es van combinar amb altres de més obscures com "Bob Dylan's 49th Beard". Va recórrer sovint al tercer disc, Summerteeth (99) (ara que ja tenim assumit que els últims discos de Wilco són obres mestres, no estaria de més redescobrir aquest àlbum). Va acceptar peticions al final del concert (a mi no se m'hauria acudit demanar "She's a Jar", però mentre la tocava vaig agrair que una noia de les primeres files ho hagués fet) i davant de moltes de les peticions va dir que no les podia tocar perquè no sonaven gaire bé sense la resta del grup. És curiós, a priori sembla que això mateix es podria dir d'"I'm Trying To Break Your Heart", i la va brodar. Quan després d'"I'm The Man Who Loves You" va marxar de l'escenari, semblava que no podia ser que hagués passat tanta estona. Si la penúltima cançó dels bisos, "How To Fight Loneliness" ja va ser emocionant, una "Acuff-Rose" (dels Uncle Tupelo) sense micròfon, va deixar el públic gairebé sense respiració. En algun fòrum (sempre tan propensos a l'exageració) parlen d'epifania. Al final del concert, ja amb els llums encesos, una de les joves noies que havien seguit el concert assegudes a l'escala al costat del meu seient ensenyava a les seves amigues el seu braç. Aquell braç descobert i amb la pell de gallina era la crònica més honesta i incontestable que es pot fer del que s'havia viscut durant els últims cinc quarts.

Hauria estat ideal mantenir aquella sensació de felicitat més temps amb una actitud reposada i contemplativa, però només faltaven deu minuts perquè a l'escenari CCIB comencés l'actuació dels New Pornographers. Com que em vaig afanyar, quan vaig arribar davant l'escenari no vaig tenir problemes per aconseguir un lloc ben a prop. No va tardar gaire a sortir el grup, i van començar el concert de la millor manera possible, amb "Sing Me Spanish Techno", de l'últim disc Twin Cinema (05). Una bufetada de power pop perfecte, d'aquelles que entomes encantat de la vida. Juntament amb Arcade Fire i Broken Social Scene, els New Pornographers encapçalen la ingent quantitat de grups que han sorgit en del Canadà els últims anys. L'actuació va constar, com era previsible, de cançons dels seus tres discos. A hores d'ara ja és molt difícil que la formació original es reuneixi damunt de l'escenari. En Dan Bejar està ocupat amb el seu alter ego Destroyer, i el mateix es pot dir de la Neko Case amb la seva exitosa carrera en solitari. Per sort, les parts que cantava la Case queden cobertes amb la neboda del líder Carl Newman, que s'ha incorporat al grup a partir de Twin Cinema i que en Newman mateix no sabia ni que existia fins fa poc (!).

I per acabar-ho de rematar els eterns Teenage Fanclub venien per tocar el seu disc més emblemàtic; el que ens va fer descobrir el grup a tants futurs fans; aquell que fusionava a la perfecció melodies dels Beatles i el feedback de Sonic Youth i Dinosaur Jr.; el de la cridanera portada amb la bossa de diners, el segon disc del grup, el Bandgwagonesque (91). Es tracta d'una proposta que ha fet una sala, em penso que de Londres, a diversos grups perquè toquin en concert un dels seus discos clàssics en directe (Low i Tortoise, per exemple, també hi han passat). Els Fannies van portar la idea a la seva Glasgow natal i a Barcelona (que sembla que serà l'última ciutat que viurà l'experiència). Segur que molts ho veuen com un exercici de nostàlgia (de fet, ho he llegit en alguna crítica). I suposo que tenen raó, però tampoc sóc qui per dir-ho. Com diu en Nick Hornby a la introducció del llibre 31 cançons (precisament parlant d'una de les dues cançons dels Teenage Fanclub de què parla al llibre), "si una cançó (o disc, en aquest cas) t'agrada prou com perquè t'acompanyi al llarg de diferents etapes de la teva vida, llavors qualsevol record concret es va desgastant amb l'ús". Això és el que em passa a mi amb aquest disc. I m'atreviria a dir que a molts dels que eren allà davant, també. El disc guanya en força en directe. Potser massa i tot, ja que de vegades el so era una mica confús i les veus quedaven un pèl enterrades. El grup es va reforçar amb alguna guitarra de més i violí i saxo en un parell de cançons. L'experiment va servir per comprovar que el disc ha envellit prou bé i va ser l'oportunitat perfecta per sentir en directe cançons que no acostumen a tocar últimament (com "December", "Sidewinder" o la hipnòtica "Is This Music?"). Com a fan, se'm fa estrany veure com el grup necessitava tenir escrit la llista de cançons (!!). Em recorda un moment de l'antologia dels Beatles en DVD en què en Paul McCartney, en Ringo Starr, en George Harrison i el productor George Martin, molts anys després, cap al 2000, estan escoltant a l'estudi els màsters d'alguna cançó del grup (em sembla recordar que és "Golden Slumbers", de l'Abbey Road) i en Harrison pregunta de quin disc era (!!!). Com que el disc només dura uns tres quarts d'hora, van poder fer bisos, i van tenir l'encert (per allò de la coherència de la proposta) de recórrer a un parell de senzills dels seus inicis, "God Knows it's True" i la increïble "Everything Flows" (quantes vegades he de sentir aquella entrada perquè deixi de fer-me sentir un calfred que em recorre l'espinada?!).

A l'escenari gran encara hi havien de tocar els The Rapture, però ja no us en puc dir res perquè jo ja n'havia tingut prou.

PRIMAVERA CLUB 2006 - Divendres, 1 de desembre

Primera jornada d'aquest complement tardorenc del Primavera Sound. El primer plat fort per a mi eren els Twilight Singers. Feia temps que tenia ganes de veure el grup, així que vaig estimar-me més entrar a l'Auditori del Fòrum mentre encara tocaven els Jackie-O Motherfucker. No sé si tota l'actuació va ser com el final, però pel que vaig veure, no és un grup amb un directe de fàcil digestió. Molta improvisació, crits, poca melodia i molta experimentació amb el soroll i la distorsió. No em va pas semblar que el públic semblés gaire impressionat. Una de les components del grup va acabar fent la roda (o com es digui aquell cony d'acrobàcia gimnàstica, variant cinètica de la vertical, que no vaig ser mai capaç de completar) al voltant del grup.

Amb un lleuger retard van sortir a l'escenari en Greg Dulli i la resta dels Twilight Singers. L'Auditori no semblava el millor lloc pel rock visceral i amarat de suor del grup de l'ex-Afghan Whigs. Vestits rigorosament de negre van començar a escalfar motors deixant que els fotògrafs professionals fessin la seva feina durant les tres primeres cançons del concert, i després de la fantàstica "Bonnie Brae", en Greg Dulli va convidar la gent a aixecar-se i veure el concert dret davant de l'escenari. La resta del concert va ser una exhibició de rock, blues i, sobretot, molt de soul. L'últim disc del grup sembla molt influenciat pel so dels Afghan Whigs, un dels millors grups dels noranta amb discos com Congregation, Black Love o el colossal Gentlemen. Durant un parell o tres de cançons va sortir l'amic i company de generació d'en Dulli Mark Lanegan. Els paral·lelismes entre els dos cantants són clars. Tots dos van liderar un grup durant els noranta (els Screaming Trees, en el cas d'en Lanegan) que van ser engolits per l'etiqueta grunge, amb aquesta mania de catalogar que té bona part de la crítica. Després d'anys de mala vida, sembla que tots dos han trobat una certa estabilitat personal al mateix temps que estan publicant treballs d'un altíssim nivell. Una de les actuacions més intenses del festival i de les que es van fer més curtes.

La següent actuació, també a l'Auditori, va ser la de l'anglès de Sheffield Richard Hawley, un dels triomfadors del Primavera Sound d'aquest mateix any. Si llavors va sorprendre per la força i els crescendos de les seves cançons, aquesta vegada va fer un concert més tranquil d'acord amb les característiques del recinte. El so que la seva banda aconsegueix en directe engrandeix un repertori ja de per si excel·lent. Com l'altra vegada, "The Ocean" va tornar a ser un dels punts àlgids de l'actuació. La comoditat que ofereixen les butaques de l'auditori permeten gaudir més dels matisos i de la veu de crooner d'aquest exguitarrista de Pulp que en un concert a l'aire lliure amb una carpa de techno sonant des de lluny (com va passar a la seva actuació el maig passat). No va parlar tant amb el públic com sembla ser que fa normalment en concerts de característiques semblants, però tampoc va caldre, ja que té prou material i bones maneres com per convèncer només amb la música.

Ja a l'escenari CCIB vaig poder veure mitja actuació dels Sparklehorse. No conec gaire la trajectòria del grup, de manera que no sabria dir si el material que van tocar era presentació de l'últim disc o més antic. Per moments vaig lamentar no conèixer els discos del grup, perquè em va agradar el que vaig sentir. El grup ja fa temps que corre, i el seu líder Mark Linkous és un personatge respectat amb un nombre considerable, per ser un grup de culte, de seguidors.

L'últim concert que vaig veure el divendres va ser d'un altre dels grups que havien actuat a la versió veritamblement primaveral del festival, però en aquest cas, de l'any passat: el dels sempre divertits They Might Be Giants. Aquest grup novaiorquès, format per dos Johns (Linnell i Flansburgh) és especialista en breus cançons pop amb molta melodia i diversió. No hi va faltar la genial "Doctor Worm", una "Alphabet of Nations" (amb Catalonia) o "Fingertips". Un dels dos Johns es va dirigir al públic en català, cosa que no es veu gaire sovint en aquests concerts indies. Tot i que no van decebre, a mi em van convèncer més en la seva visita anterior.

Per a mi es va acabar aquí la jornada de divendres. La de dissabte prometia emocions fortes. En parlaré en el pròxim post.

WILCO - "Wishful Thinking"

He trobat a YouTube aquest muntatge d'imatges sobre el "Wishful Thinking" de Wilco. Segons tinc entès, no és un vídeo oficial. A mi m'ha semblat excel·lent.

MOJAVE 3 - Puzzles Like You

Part de la crítica no ha paït gaire bé el canvi d'aquest disc respecte els anteriors. Els ritmes més accelerats i optimistes s'imposen per sobre de la melangia que caracteritzava l'obra dels Mojave 3 (o Three, en lletres, si hem de fer cas a la caràtula d'aquest nou disc). Sembla que vulguem que els nostres cantants preferits siguin desgraciats i s'autoflagel•lin públicament per consolar-nos. És una manera tot curiosa d'agrair tants anys de música. De fet, no ens hauria d'estranyar. No és la primera vegada que en Neil Halstead i la Rachel Goswell ens obsequien amb un cop de timó inesperat. Ja amb el seu antic grup Slowdive, després de dos discos que van ajudar a definir el terme shoegazing es van despenjar amb Pygmalion, un disc reposat d'ambient i electrònica a base de loops i d'altres tècniques d'estudi.

Em confesso fan acèrrim del grup, i la veritat és que a les primeres escoltades es troben a faltar els antics Mojave 3, però un cop assumida la idea t'adones que estàs davant d'un disc de pop contagiós al qual retornaràs una vegada i una altra. Almenys durant una temporada. Amb el temps ja es veurà quin lloc acaba ocupant Puzzles Like You dins de l'obra dels anglesos. Però mentrestant, és difícil resistir-se a cançons com la inicial "Truck Driving Man" (la cançó més rock'n'roll que han fet mai Halstead i companyia), el fantàstic primer senzill "Breaking the Ice" (vegeu-ne el vídeo a sota), Big Star Baby (homenatge poc subtil al grup de l'Alex Chilton) i tantes d'altres. El mateix Halstead ha dit que el disc li recorda a grups de finals dels vuitanta, de la primera època de Creation i grups com Felt. Jo encara hi afegiria The Chills (escolteu si no "Kill the Lights", amb aquella línia de teclat després de cada tornada). Tot i el material vitaminat que domina el disc, també hi ha algun moment que ens recorda els Mojave 3 de sempre, com són "Most Days" i "You Said it Before" i la cançó que tanca el disc, "The Mutineer", que està firmada i cantada pel bateria Ian McCutcheon (de fet, és una composició del grup paral•lel d'aquest, The Loose Salute). Posats a trobar-hi mancances, s'hi troba a faltar, com en els últims discos del grup, més protagonisme a la veu de la Rachel Goswell. Esperem que no sigui un mal presagi, ja que la baixista està passant hores baixes. Una greu infecció a l'orella l'ha apartat del grup per als concerts de presentació del disc, i no sembla que pugui afegir-s'hi en un futur immediat.

En David Broc, a la molt recomanable revista Benzina, deia que el disc era, "analitzat amb el cap, un disc recomanable; analitzat amb el cor, una sonada decepció". Respecto l'opinió (només faltaria!), però no hi estic d'acord. Quan en sentir cançons com "To Hold Your Tiny Toes" o "Just a Boy" no pots evitar moure el cap com un muppet, no estàs analitzant el disc gaire cerebralment. Crec que és positiu que un grup amb uns quants discos al mercat de tant en tant assumeixi riscos i es despengi amb una obra que s'allunya del que tothom n'espera. A més, tinc la impressió que aquest disc no representa un trencament definitiu del so més característic de la banda. El veig, més aviat, com el producte d'un grup de músics amb ganes de canviar de registre per mantenir la frescor. I ara que sembla que l'estiu ja és història i que el cel s'entesta a voler ofegar el país de dalt a baix, necessitem discos així més que mai. Com necessitem i desitgem que la Rachel es recuperi aviat i el grup vingui a tocar complet per aquí a la vora.

Web oficial de Mojave 3:

http://www.mojave3online.com
Pàgina personal de la Rachel Goswell:

http://www.myspace.com/rachelgoswell
Pàgina oficial d'en Neil Halstead:

http://myspace.com/neilhalsteadofficial

ARTHUR LEE (1945-2006)

"The news today will be the movies for tomorrow"

Arthur Lee - "A House Is Not a Motel"

Un altre dels grans que ens deixa. Portem un any nefast en aquest sentit. Aquest cop escric per parlar breument de la mort de l'Arthur Lee, líder dels Love, autors d'un dels discos clau de la història del rock, l'immortal Forever Changes (67).

Fa uns mesos, al cantant se li va diagnosticar leucèmia. Suposava un altre entrabanc a la seva complicada història personal, amb problemes de drogues i estades a la presó incloses.

Tot i que se'ls va considerar un grup de l'escena californiana dels anys seixanta, poc tenien a veure amb grups com Mamas and the Papas. Darrera les cançons melòdiques dels seus discos s'hi amagaven lletres amb un regust un pèl inquietant. De fet, l'Arthur Lee havia arribat a dir que mentre escrivia Forever Changes, amb 26 anys, estava convençut que aquell seria l'últim disc que arribaria a fer i que, per tant, el va escriure a manera de testament.

La influència de la seva música en generacions posteriors és indubtable. Després de la dissolució del grup i algun esporàdic disc en solitari va venir un llarg silenci, que es va trencar gràcies al reconeixement que la seva música havia obtingut amb el temps. Diverses noves encarnacions de Love el van acompanyar en concerts (els Shack, The High Llamas, i més recentment, els Baby Lemonade).

Les últimes notícies que havien aparegut sobre ell parlaven d'una possible tornada als escenaris d'aquí pocs mesos. Tant de bo hagués sigut així.

A continuació us poso un vídeo de la vibrant "7 and 7 Is", que apareix al disc Da Capo (67), també molt recomanable. Això sí, si no no ho heu fet ja, no perdeu l'ocasió d'escoltar Forever Changes.

SYD BARRET (1946-2006)

Fa aproximadament un mes, els Antònia Font tocaven a l'Auditori de Barcelona. El cantant Pau Debon va abandonar uns instants l'escenari i va deixar la resta del grup tocant la instrumental "Interstellar Overdrive" del primer disc dels Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (67). És la més recent de les moltes mostres de reconeixement que han rebut els Pink Floyd d'en Syd Barret. Com ja potser sabeu, en Syd Barret va morir ahir. Tenia 60 anys.

Si l'altre dia parlava d'en Brian Wilson i els problemes mentals que el van perseguir, el cas d'en Syd Barret encara és més tràgic. Si bé són dos casos diferents, tenen alguns punts en comú. Tots dos són fills d'un temps de descoberta i experimentació, que va donar, segurament, el quinqueni més creatiu de la història del rock. El que va del 65 al 70. En Syd Barret, amb el seu afany per experimentar i portar la seva música a nous nivells de creativitat, va endinsar-se en un món personal, molt influenciat pel consum de drogues psicodèliques. També ho van fer molts d'altres, però en Syd va anar massa lluny. Després de The Piper At The Gates Of Dawn va haver d'abandonar el grup que ell mateix havia fundat. La resta del grup no es veia amb cor de funcionar amb el seu comportament erràtic. David Gilmour el va substituir i els Floyd es van convertir en una altra criatura. En Barret va gravar tres discos en solitari (The Madcap Laughs el més celebrat) poc després, i a partir de llavors, poca cosa més se n'ha sabut. Diuen que vivia reclòs a casa seva i es dedicava a la pintura abstracta, desconeixedor segurament (a diferència d'en Brian Wilson) del seu estatus de mite.

Musicalment, la baixa d'en Syd Barret es va fer efectiva fa molt de temps. La seva mort, per bé que sentida per molts, no crec que provoqui cap sotragada al gran públic. Per una vegada, però, els mitjans d'aquest país se n'han fet ressò (a Catalunya Ràdio van donar la notícia en un butlletí horari, cosa poc freqüent en aquests casos).

El clip que us poso a continuació és de "See Emily Play", la cara més pop dels Pink Floyd d'en Barret, que al seu moment només va aparèixer en format de single. Però si voleu sentir una de les obres decisives de la psicodèlia britànica, escolteu The Piper At The Gates Of Dawn. És fabulós.

BRIAN WILSON - Surf's Up

Any 1966. En Brian Wilson té 23 o 24 anys. Fa un temps que ja ha abandonat les gires amb el seu grup, els Beach Boys, per concentar-se en la composició a casa seva, a Califòrnia. "Surf's Up". El surf s'ha acabat. És el final de la innocència. Els Beach Boys ja no fan èxits en sèrie. En Brian Wilson porta més lluny la idea del seu fins llavors últim disc, l'universalment aclamat Pet Sounds. Ell i el lletrista Van Dyke Parks estan treballant en Smile, un disc conceptual que representa un viatge de costa a costa dels Estats Units.

Quan la resta del grup torna d'una de les seves gires comencen els problemes. El projecte d'en Brian Wilson topa amb la incompresnsió de gran part del grup. Consideren les composicions de Smile massa avançades. No veuen per què aquella ha de ser la nova direcció del grup. En Brian Wilson, enfonsat per aquesta reacció, comença una caiguda lliure emocional que el porta a la depressió, les drogues i la malaltia mental. Abatut, aparca la idea de Smile i comença la llegenda del disc perdut més famós de la història del rock.

Algunes de les cançons, les que feien de pal de paller de l'obra que havia de ser Smile, apareixen en alguns dels següents discos dels Beach Boys o, en el cas de "Good Vibrations", en format de single. Discos pirata amb les sessions de Smile comencen a circular entre els fans. Gairebé es tenen totes les peces, o almenys els esbossos, però falta la visió global.

El 2004, en Brian Wilson, amb la seva nova banda, després de fer concerts tocant Pet Sounds sencer, decideix rescatar Smile i tocar-lo sencer en directe. A aquests concerts els segueix l'edició gravada de nou i definitiva del disc. Molt recomanable també és el DVD que es publica poc després, amb Smile en directe i l'excel·lent documental Beautiful Dreamer, Brian Wilson and the Sotry of Smile.

El vídeo que teniu aquí és part d'una interpretació en solitari al piano de "Surf's Up", una de les millors cançons del disc, del grup, i per extensió, del rock de tots els temps. Són poc més de dos minuts. No sé si es pot trobar sencer enlloc (l'esmentat Beautiful Dreamer... també conté imatges de la mateixa interpretació, però tampoc és la gravació sencera). 129 segons de màgia i història. Un dels genis més grans de la música popular al piano en el seu punt màxim de creativitat.

THE WATERBOYS - We Will Not Be Lovers

Per si no coneixeu la pàgina www.youtube.com, és una inesgotable font de vídeos de tot tipus. Hi trobareu autèntiques perles musicals (vídeos, gravacions amateurs de trossos de concerts, actuacions de televisió...). Compto actualitzar el blog sovint amb vídeos que em sembla que val la pena veure.

I per començar, per celebrar la re-edició del clàssic Fishersman's Blues dels Waterboys, aquí teniu una de les cançons d'aquest disc tocada en un dels seus fantàstics concerts, l'espectacular "We Will Not Be Lovers".

GRANT McLENNAN (1958-2006)

“I recall a schoolboy coming home
Through fields of cane
To a house of tin and timber
And in the sky
A rain of falling cinders”

Grant McLennan – “Cattle and Cain”

El dissabte passat es va morir el membre dels Go-Betweens, Grant McLennan, a casa seva, a Brisbane, mentre dormia. M’hauria estimat més que el motiu per escriure una altra vegada dels Go-Betweens fos pel fabulós DVD que han publicat fa poc o per algun nou disc. Però ja veieu que els motius són molt diferents. Trobareu la biografia d’en Grant McLennan a diversos llocs a Internet, així que no té gaire sentit que faci un resum de la seva trajectòria. La seva carrera musical és a l’abast de tothom. Les crítiques dels discos o les cròniques de concerts són relativament fàcils de trobar. Tampoc puc parlar d’ell com a persona, més enllà del que pugui saber per articles, entrevistes o llibres, però els qui el coneixien només en parlaven bé. Jo només en puc parlar des de la perspectiva d’un fan. I per fer-ho podria parlar de moltes coses: una cinta que l’amiga d’una meva companya de classe em va gravar amb el 16 Lovers Lane quan fèiem segon de BUP, cap a l’any 90, i que va ser la meva introducció al grup; la cerca dels discos anteriors, comprats gairebé tots per partida doble a causa de les reedicions remasteritzades i ampliades; les tres vegades que vaig tenir la sort de veure el grup en concert (l’última fa pocs mesos, amb un Grant somrient i visiblement encantat d’estar tocant els seus clàssics damunt d’un escenari); l’extraordinari tàndem compositor (normalment per separat) que formava amb l’altre membre principal del grup, en Robert Forster; una cinta recopilatòria que vaig passejar una temporada en walkman per terres holandeses; els discos que amb el nom de Jack Frost va fer amb l’Steve Kilbey dels The Church; la satisfacció de trobar els acords de “Quiet Heart” amb la guitarra; o les evocadores lletres de les cançons emmagatzemades al cervell i la facilitat que tenen per sortir a la superfície en el moment menys esperat. Cada fan del grup deu tenir els seus propis records i deu fer les seves associacions.

He començat aquest escrit amb els primers versos d’una de les cançons més conegudes d’en Grant McLennan i que apareix al disc Before Hollywood, dels Go-Betweens. En podria haver escollit moltes altres de seves per acabar, però no em sé estar de reproduir la lletra d’una cançó d’en Ron Sexsmith que, segons tinc entès, el canadenc va escriure en motiu de la mort d’en Jeff Buckley. Em sembla molt apropiada. Des de fa unes hores que em ronda pel cap...

"The end must come for some good reason

I've heard it said before

To everything a time and season

What was this season for?

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

Think of all the strangers you've encountered

In cafes or subway trains

Or lined up at this water fountain

One drink and on your way

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

When hopes are rising like a rocket

When cups are overflowing

When hearts were filled like children's pockets

It's then I'll hear your song

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

Our eyes can't help but disbelieve this

Bad news and even though

The end must come for some good reason

Right now I just don't know

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

There one moment...
Gone in a flash"

Ron Sexsmith – “In a Flash”

DEATH CAB FOR CUTIE - Bikini (Barcelona). 23 de febrer de 2005

Tot i que el concert va ser ja fa unes quantes setmanes, aquí en teniu una petita crònica. Aquest cop, amb fotos i tot!

Entrada com les d’aquelles grans ocasions de què parla el tòpic a Bikini per veure Death Cab For Cutie. La trajectòria ascendent del grup en quant a popularitat ha fet que pengessin el rètol de “no hi ha entrades” a vàries ciutats d’Europa (Barcelona inclosa). Si el seu públic és cada cop més gran, els mèrits del grup es pot dir que van més o menys paral·lels, de manera que els últims dos discos, per bé que diferents entre ells, són del millor que ha donat el rock de guitarres americà dels últims anys.

El paper de teloner va ser per a en John Vanderslice amb el seu multiinstrumentista (tocava la bateria, pedals de baix i els teclats... tot al mateix temps!). Aquest cantant de San Francisco ja té uns quants discos publicats, però l’últim, Pixel Revolt, que com ell va dir es publicarà aquí pel març, li ha proporcionat bastants elogis per part de la crítica. Amb bon humor i millors cançons (alguna d’excel·lent) la mitja hora en què va ser sobre l’escenari va ser un bon aperitiu per als protagonistes de la nit.

Els de Seattle van sortir a l’escenari amb un quart d’hora de retard i van començar amb “Marching Bands of Manhattan”, que és com comença el seu últim treball, Plans. A partir d’aquí van fer un repàs, més que res, als seus últims dos discos, amb una bona representació també de We Have The Facts And Are Voting Yes (00), alguna parada a The Photo Album (01) i una cançó del seu primer treball You Can Play These Songs With Chords (97). Al grup se li nota el rodatge que ha anat a agafant a la carretera. Sonen conjuntats, compactes i saben que amb el temps han aconseguit una posició privilegiada dins de la música independent, tant per qualitat musical com per seguiment del públic. En Benjamin Gibbard i en Chris Walla, són els dos cervells del grup, el primer com a lletrista i principal compositor i el segon com a arquitecte del so del grup. Un Jason McGerr molt competent a la bateria i un baixista, Nicholas Harmer, que posa l’ànima en cada nota, fan la resta. Quan entre el teu repertori hi ha cançons com “The New Year”, “Transatlanticism” o aquell tros de cançó que és “Photobooth” i les toques amb tanta passió, és difícil que de tot plegat en surti un mal concert. A en Ben Gibbard li van muntar una petita bateria perquè s’unís a la d’en McGerr per al final d’una fantàstica “We Looked Like Giants”. “I Will Follow You Into The Dark”, amb en Gibbard en solitari amb l’acústica va sonar tan emocionant que no hi va sobrar ni l’acompanyament vocal del públic.

Si la progressió mediàtica del grup continua com ara (lenta però constant), podríem trobar-nos que aviat omplissin poliesportius. I si això no ha de passar, almenys assaborim-los ara que estan en un punt tan dolç. Que duri.

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (i IV)

Amb un retard inexcusable arriben els últims cinc discos del compte enrere:

5- BRIGHT EYES – I’m Wide Awake, It’s Morning
Bright Eyes (o el que és pràcticament el mateix, Conor Oberst) han publicat dos discos ben diferents aquest any passat. Si Digital Ash In A Digital Urn és un disc de pop esquitxat amb elements d’electrònica que sovint recorda The Postal Service, aquest té la mirada posada sobre el folk i el country. Es tracta d’una successió de deu cançons admirables a base de guitarres acústiques i melodies impecables cantades amb la limitada però efectiva veu de l’Oberst, amb referències a la guerra com a "Landlocked Blues", amb l’acompanyament vocal de l’Emmylou Harris, també present a l’emocionant "We Are Nowhere And It’s Now". Els Britght Eyes van participar en la gira de Vote For Change, que tenia l’objectiu de fer fora l’administració Bush de la Casa Blanca, amb pesos pesants com en Bruce Springsteen i R.E.M. A l’estiu van venir a tocar a Barcelona, però amb un repertori basat en Digital Ash In A Digital Urn. Una llàstima, ja que l’única que cançó que van tocar de I’m Wide Awake, It’s Morning va ser del millor de la nit.

4- M WARD – Transistor Radio
Aquest disc comença amb una versió instrumental de “You Still Believe In Me” dels Beach Boys i acaba amb una versió amb guitarra acústica de “Das Wohltemperierte Klavier” de J. S. Bach. Entremig, catorze cançons entre el pop, el blues i el folk. Aquest és el quart disc d’aquest enigmàtic cantant i guitarrista anomenat Matt Ward. És música intemporal en el sentit que, per composició i per sonoritat, podria haver estat enregistrada fa dècades. Si sovint la tecnologia d’estudi fa la música més sintètica i artificial aquí la fa més orgànica. A vegades obsessives, a vegades més reposades, però sempre inspirades, les cançons que composen aquest disc sembla que girin al voltant d’un esbós i no tinguin una estructura clara. És un disc dedicat a l’últim DJ de ràdio independent, aquell estirp de figures radiofòniques en perill d’extinció per culpa de l’estèril sistema de preprogramació de les emissores de ràdio. No és música per a totes hores, però si es disposa de tres quarts d’hora de tranquil·litat per deixar-se portar, de poques maneres millors es poden omplir que escoltant Transistor Radio.


3- DEATH CAB FOR CUTIE – Plans
El sisè disc dels Death Cab For Cutie o com una decepció inicial pot convertir-se amb les setmanes en un dels, per mi, millors discos de l’any passat. I si no és el millor treball del grup segurament que és perquè havien deixat el llistó molt amunt amb l’anterior Transatlanticism (03). El plantejament és diferent dels últims discos del grup. Les guitarres ja no estan en primer pla, sinó que formen part d’un tot en què cada instrument té la seva importància. En Ben Gibbard porta gairebé tot el pes de les composicions, però Plans està molt lluny de semblar un disc en solitari. La producció d’en Chirs Walla juga amb les atmosferes i els silencis i dóna forma a un conjunt de cançons que constitueixen un tot que, si bé no es pot qualificar de treball conceptual, es degusta molt més bé de principi a final que per parts. És el primer disc del grup per a la multinacional Atlantic i, ara per ara, tot sembla anar de la millor manera que pot anar per a un grup de les característiques de Death Cab For Cutie: integritat musical combinada amb un considerable èxit de vendes. Allò que passa tan poc sovint quan parlem de grups, com és el cas, forjats durant anys en la independència a base de gires interminables i discos carregats de grans cançons.

2- ANTONY AND THE JOHNSONS – I’m A Bird Now
Ja s’han dit moltes coses del segon disc d’aquest tal Antony. L’hem tingut als escenaris de Barcelona un parell de vegades en mig any, ha rebut l’aprovació dels sectors més moderns i n’hem sentit una cançó integrada a rotllos de cel·luloide. Si tota aquesta atenció és merescuda o no és una pregunta que només es pot respondre escoltant per enèsima vegada “I’m A Bird Now”, i és aquí quan els dubtes s’esvaeixen. Passen els mesos i l’efecte gairebé devastador no sembla diluir-se. Tot fa pensar que serà un dels discos que es revisiten sovint. Són trenta-cinc minuts i mig que no es poden jutjar amb fredor. No calen un estat d’ànim previ o una atmosfera preparada, perquè tot això ja pren forma des de la primera nota. Predominen el piano i els instruments de corda. Ben mirat, potser no és res que no s’hagi fet mai abans, però segur que no s’ha fet d’aquesta manera, perquè ningú no té la veu de l’Antony, i poca gent és capaç de reunir tantes dianes en un mateix disc. El fet que algú compti amb les col·laboracions d’en Devendra Banhart, en Lou Reed o en Rufus Wainwright podria fer pensar, a priori, que es tracta d’una sèrie de celebritats donant una petita empenta a un amic artista necessitat d’idees. Però aquest cas no és així. Els companys de viatge, encara que benvinguts, són el de menys.


1- ARCADE FIRE – Funeral
No podia ser d’una altra manera. El disc de debut dels Arcade Fire (si no comptem l’EP homònim anterior) és dels que fan història. Ja es veu amb la gloriosa arrencada del disc, “Neighbourhood (Tunnels)”, un crescendo contagiós on ja queden clares les bases sobre les quals transcorrerà el disc: melodia i intensitat a dojo. Les circumstàncies en què es va gravar aquest Funeral no van ser precisament favorables, ja que es van produir vàries morts de familiars dels components del grup durant el seu enregistrament (d’aquí el nom del disc). Però això no s’ha traduït en una música depressiva o tràgica. Més aviat al contrari. Sense ser música alegre, sí que es podria qualificar de vitalista. Veure’ls en directe multiplica les sensacions que es tenen escoltant el disc. Set o vuit persones vestides d’etiqueta deixant la gola a cada nota i saltant les unes sobre les altres, colpejant amb pals de bateria tot el que es posi a tir, ja siguin els teclats un violí o el casc de motorista que porta un dels components del grup. Sembla que el 2005 ha consolidat definitivament la fornada de grups canadencs en el rock independent, i Funeral té bona part de la culpa. Els milions de persones que van veure algun concert de l’última gira d’U2 que es preguntin de qui era la cançó que estava sonant quan els irlandesos sortien a l’escenari, que no busquin més.

Fins aquí la meva llista. Segur que hi hauria molta gent (dic hauria, en condicional, perquè no compto que aquest blog el llegeixi gaire gent) que trobaria la llista incompleta. Segur que és així. Durant el 2005 hi ha hagut molts altres grans discos que per una raó o una altra no han sortit en aquesta llista (Sufjan Stevens, Nada Surf, Rogue Wave, Go-Betweens,...). En alguns casos no els he sentit prou (cosa que he corregit una mica en el llarg temps que he necessitat per fer els comentaris de cada disc un cop la llista ja estava tancada) i en d’altres la impressió inicial s’ha anat diluint. I encara a hores d’ara he d’escoltar amb deteniment els últims discos d’en Devendra Bahnart, en Paul McCartney, en John Cale, Animal Collective, l’Andrew Bird,...

Podeu fer servir els comentaris per expressar la vostra ira per haver-me deixat alguna perla que considereu imprescindible o la vostra eterna gratitud per haver-vos fet descobrir algun grup. De fet, estaria bé que hi afegíssiu totes les recomanacions que us sembli. A veure si fem créixer la llista.

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (III)

Continuo amb els números 10 al 6:

10- EDITORS- The Back Room
El principal problema per a aquests anglesos podria ser el fet de recordar més que lleugerament Interpol. El registre greu de la veu d'en Tom Smith recorda bastant la d'en Paul Banks (i de retruc, la de l'Ian Curtis). A més, tots dos grups juguen amb unes atmosferes creades per guitarres Rickenbacker passades per pedals d'efectes. Es tracta més d'influències comunes que de mimetisme. Unes quantes escoltades a The Back Room ens convencen que a la música dels Editors hi trobem rastres del bo i millor dels grups anglesos de principis i mitjans dels vuitanta (The Sound, The Chameleons, Joy Division, Echo & The Bunnymen,...). Van passar per Barcelona encara no fa una setmana i van demostrar que són un grup consistent també en directe.

9- THE MAGIC NUMBERS - The Magic Numbers
Dues parelles de germans (Romeo Stodart i Michele Stodart per una banda i Angela Gannon i Sean Gannon per l'altra) formen aquest grup de Londres. La mandra de part de la crítica musical ha fet que se'ls comparés amb The Mamas and The Papas, però com ells mateixos diuen, és més pel fet de ser dos homes i dues dones que per raons musicals. The Magic Numbers és un disc de debut excel·lent. Sorprèn la pulcritud de la producció. Els instruments tenen lloc per respirar, i deixen espai per les harmonies vocals, un dels forts del grup. Si la primera part del disc conté les peces més pop, a partir de la meitat el ritme baixa per donar pas a cançons més reflexives i properes a les balades del soul. Tot i la poca originalitat de la seva proposta, costa molt no deixar-se contagiar per cançons com "Forever Lost", "I See You, You See Me" o la preciosa "This Love".

8- THE NATIONAL - Alligator
The National és un quintet de Brooklyn que ja ha publicat quatre discos. L'últim, Alligator, és un d'aquells discos que atrapen a les primeres escoltades i que amb el temps només guanyen en consistència. Les cançons es debaten entre la melancolia i la desesperació, però sempre resulten estimulants i, en alguns casos, paradoxalment eufòriques. Els arranjaments no s'allunyen mai gaire de l'estructura baix-guitarra-bateria-teclats, però cap dels instruments té més importància que els altres (tret, potser, de la descàrrega guitarrera de "The Geese of Beverly Road"). Sovint les cançons no tenen una estructura gaire clara, sinó que es van desenvolupant aparentment sobre la marxa, amb puntejats de guitarra i ritmes de bateria sofisticats. Per moments, la veu d'en Matt Berninger pot recordar la de l'Stuart Staples (Tindersticks), Mark Eitzel o en Leonard Cohen.

7- THE DECEMBERISTS - Picaresque
Produït per en Chris Walla de Death Cab For Cutie, estem davant d'un dels discos més celebrats de l'any passat. Sorprenen els diferents registres, tan musicals com literaris, del grup. En Colin Meloy, compositor i lletrista, ha creat un disc variat musicalment i amb uns textos que s'agraeixen en el món del pop, tan avesat als tòpics de sempre. Així, trobem cançons sobre mariners venjatius ("The Mariner's Revenge Song"); carreters deprimits per la mort de la seva estimada ("Eli The Barrow Boy"), esportistes amb inoportunes caigudes en el moment clau d'un partit davant d'amics i familiars ("The Sporting Life") o històries d'amor en un context d'espies ("The Bagman's Gambit"). I això només són alguns exemples de textos, de vegades amb melancolia i de vegades amb humor i sempre amb l'enfocament musical més adequat, ja sigui amb aires de la Motown, els Smiths o gairebé cançó tradicional irlandesa. Per completar-ho tot, el llibret del disc conté fotos de dramatitzacions d'algunes de les cançons amb els components del grup caracteritzats dels seus personatges.

6- NEW PORNOGRAPHERS - Twin Cinema
Tercer disc del grup canadenc liderat per l'exZumpano A.C. Newman. A Twin Cinema hi trobem una col·lecció de cançons amb els ganxos necessaris per fer-se un lloc a la pila de discos en rotació constant. En aquest disc hi trobem poca presència d'un dels principals reclams del grup, la fantàstica veu de la Neko Case (prou ocupada amb la seva carrera en solitari), però quan apareix, la resistència és inútil ("The Bleeding Heart Show" o "These Are The Fables"). Passen les setmanes i aquestes cançons no perden el seu encant. N'hi ha prou escoltant "Sing Me Spanish Techno", una de les millors cançons de l'any, per enèsima vegada. Un més de la llarga llista de grups canadencs fent fantàstics discos. Val la pena també escoltar el disc en solitari de l'A.C. Newman, The Slow Wonder (04).

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (II)

Continuo la llista de discos recomanats del 2005 amb els números 15 a 11:

15- PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You
No acabo d'entendre per què hi ha tanta gent que considera decebedor el nou disc dels Pernice Brothers. Potser no és tan brillant com Overcome By Happiness (98) o The World Won't End (01), però crec que està al mateix nivell que l'anterior disc d'estudi, Yours, Mine and Ours (03). Com en aquell disc, aquí també es nota la influència dels Smiths i altres grups britànics dels vuitanta, però també hi trobem ecos a grups com els Byrds en cançons com "Saddest Quo". Aquest disc va venir precedit per un disc gravat en directe, Nobody Is Watching/Nobody Is Listening (o5) i que presentava la cara més power-pop del grup. Sembla que en Joe Pernice i companyia preparen un nou disc a l'estudi on van gravar Ovecome By Happiness. A veure si recuperen el pop orquestrat d'aquell fantàstic debut.

14- FRANZ FERDINAND - You Could Have It So Much Better
Era molt difícil mantenir el nivell artístic i comercial del disc de debut del grup, però la seva continuació aguanta les comparacions amb aquell disc i potser, fins i tot, el supera. No representa un canvi dramàtic en l'estil del grup, però sí que afegeix nous registres en cançons com "Walk Away", "Eleanor Put Your Boots On" i "Fade Together", menys frenètiques que la resta del catàleg del grup però també més reflexives i melancòliques. No sé si en aquest disc hi haurà alguna cançó que tingui l'impacte de "Take Me Out" del primer, però es tracta d'una bona col·lecció de cançons.

13- SEXSMITH AND KERR - Destination Unknown
En Ron Sexsmith firma aquest nou disc acompanyat del seu bateria habitual Don Kerr. Sembla ser que les cançons que el componen van ser escrites al mateix temps que les de l'extraordinari Retriever (04) però que per raons estilístiques no hi encaixaven. Destination Unknown és una altra prova de l'immens talent d'aquest canadenc amb una discografia exemplar. Aquesta vegada però, es tracta de cançons més intimistes, amb profusió de guitarres acústiques i harmonies vocals. La producció, a càrrec d'en Kerr, també és més austera que la d'altres discos gravats per en Sexsmith, però no per això menys encertada. Esperem que no tardi gaire a venir a tocar a Catalunya. Amb en Kerr, sol o amb el seu grup d'acompanyament habitual, però que vingui! La seva actuació al Primavera Sound passat es va fer massa curta.

12- RICHMOND FONTAINE - The Fitzgerald
The Fitzgerald és un hotel de Reno, la ciutat natal del cantant del grup, Willy Vlautin. Segons ell mateix, les cançons d'aquest disc les va escriure durant un parell de setmanes d'estada en aquest hotel, inspirat pels personatges que, habituals o passants, formen el paisatge humà d'aquesta ciutat de l'estat de Nevada. Les cançons d'aquest últim treball del grup retraten la realitat de l'Amèrica més sòrdida, i no estan gaire allunyades de les d'en Bruce Springsteen de discos com Nebraska o l'últim Devils And Dust. La instrumentació escassa sembla voler donar més espai a les lletres. No és estrany, doncs, que en Willy Vlautin publiqui, d'aquí poques setmanes la seva primera novel·la, The Motel Life.

11- JOSH ROUSE - Nashville
L'últim disc d'en Josh Rouse ha estat comparat amb el Harvest d'en Neil Young i el Nashville Skyline d'en Bob Dylan. La veritat és que d'un en té la meitat del títol, de l'altre, res. Però les proclames publicitàries dels discos importen poc si el resultat és tan bo com aquest. Allunyat del format de disc conceptual dels seus dos discos anteriors, Under Cold Blue Stars (02) i 1972 (03), Nashville consta de deu cançons variades i sense massa pretensions. Al contrari del que el nom podria fer pensar, aquí no hi trobareu country, sinó pop-rock de cantautor amb lleugers tocs de grups com els Smiths, sobretot a "Winter In The Hamptons".

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (I)

La febre de les llistes dels millors discos de l'any fa que cada publicació vulgui ser la primera a deixar per la posteritat aquells discos que millor han de representar l'any segons ells. Així, moltes d'aquestes llistes surten quan encara falta ben bé un mes i mig per acabar l'any. I com que la fal·lera per fer llistes s'encomana i jo sóc un blanc fàcil, també presento la meva. A continuació hi teniu 20 discos d'aquest any que em sembla que val la pena escoltar. No puc presumir d'haver escoltat tots els discos publicats aquest any passat. No ens enganyem, ni els crítics professionals no ho fan, i si ho fan, tampoc tenen temps d'escoltar-los prou vegades com per posar a prova la seva resistència al temps i les escoltades. Així, discos que no apareixen en els resums de l'any al cap d'un temps són considerats clàssics i d'altres de grups que apuntaven a ser els enèsims nous Smiths s'obliden tan ràpid com l'enèsim nou Maradona. Però de la mateixa manera que hi ha un Messi, l'any passat també hi va haver grans discos. Estic segur que d'aquí a cinc o deu anys encara escoltaré per primera vegada alguna perla que s'hagi publicat el 2005, així que em resisteixo a dir que aquests són els millors discos de l'any. Ni tan sols puc dir que són els millors segons el meu criteri. Així doncs, preneu-vos aquesta llista com 20 discos recomanats. Hi trobareu alguns dels que surten a totes les altres llistes, i d'altres que responen més als meus gustos personals.

De moment, els cinc primers del compte enrere. Del 20 al 16:

20- THE WEDDING PRESENT - Take Fountain
En David Gedge aparca els Cinerama i treu la pols al regal de noces. La veritat és que, de vegades, la línia que separa un grup de l'altre és molt fina. La passió d'en Gedge per la música de bandes sonores és evident en més d'una de les cançons que componen aquest disc. Però també hi ha moments més guitarrers que ens recorden la primera etapa del grup. En directe, però, sí que han demostrat que Cinerama i The Wedding Present són un animal diferent (tot i que recorren puntualment a alguna cançó dels primers). "Interstate 5", "It's For You" i "Perfect Blue", entre el millor de l'any.

19- TEENAGE FANCLUB - Man-Made
Uns veterans que han tornat després de cinc anys (si no comptem el disc que van fer amb en Jad Fair, Words of Wisdom and Hope). Produït per John McEntire a Chicago, és un digne retorn d'aquests escocesos que suposa una peça més d'una de les discografies més brillants dels últims temps. Pop atemporal amb harmonies vocals i guitarres ocasionalment distorsionades. Mentre que "Born Under a Good Sign" ens recorda els inicis del grup, "Fallen Leaves" sembla aportar noves sonoritats al grup.

18- RUFUS WAINWRIGHT - Want Two
Tot i que jo prefereixo Want One, el treball publicat per en Rufus Wainwright l'any passat també és un gran disc. No sóc gaire fan de la pompositat i la teatralitat desmesurada en la música, però aquí hi ha molt més que això. El disc costa una mica d'entrar i vol unes quantes escoltades. I encara que l'escoltis sovint sempre queda la lleugera impressió que no te l'acabaràs mai. Com a cantant, com a compositor i com a estrella el senyor Wainwright sembla una figura imparable.

17- BRUCE SPRINGSTEEN - Devils and Dust
Després de recuperar tota l'artilleria instrumental de la E-Street Band amb The Rising, l'aclamat retorn del 2002, l'Springsteen aprofita la immunitat artística per despenjar-se amb una col·lecció de cançons intimistes amb una instrumentació sovint escassa i amb molta importància dels textos. Si bé se'l va comparar amb Nebraska i The Ghost of Tom Joad, no és tan àrid com el primer ni tan dens com el segon. Ens el va venir a presentar en directe en un concert amb un format impensable per a altres artistes massius. I el que és més important, va convèncer.

16- IDLEWILD - Warnings/Promises
No sé per què, però tinc la impressió que aquest disc no hauria passat tan desapercebut si s'hagués publicat cap a mitjans dels noranta. Aquest grup escocès ha anat fent evolucionar el seu so fent-lo més accessible i proper al dels R.E.M. més contundents. Warnings/Promises està ple de grans cançons, amb textos que se't claven al cervell i moments desarmants com "As If I Hadn't Slept" o la inicial "Love Steals Us From Loneliness". El principi de "Too Long Awake" és espectacular, amb un minut de guitarres estil My Bloody Valntine i el canvi d'acord amb l'entrada de la veu d'en Roddy Womble. Suposo que el gruix del món indie està per altres coses. Ells s'ho perden.