Amb un lleuger retard van sortir a l'escenari en Greg Dulli i la resta dels Twilight Singers. L'Auditori no semblava el millor lloc pel rock visceral i amarat de suor del grup de l'ex-Afghan Whigs. Vestits rigorosament de negre van començar a escalfar motors deixant que els fotògrafs professionals fessin la seva feina durant les tres primeres cançons del concert, i després de la fantàstica "Bonnie Brae", en Greg Dulli va convidar la gent a aixecar-se i veure el concert dret davant de l'escenari. La resta del concert va ser una exhibició de rock, blues i, sobretot, molt de soul. L'últim disc del grup sembla molt influenciat pel so dels Afghan Whigs, un dels millors grups dels noranta amb discos com Congregation, Black Love o el colossal Gentlemen. Durant un parell o tres de cançons va sortir l'amic i company de generació d'en Dulli Mark Lanegan. Els paral·lelismes entre els dos cantants són clars. Tots dos van liderar un grup durant els noranta (els Screaming Trees, en el cas d'en Lanegan) que van ser engolits per l'etiqueta grunge, amb aquesta mania de catalogar que té bona part de la crítica. Després d'anys de mala vida, sembla que tots dos han trobat una certa estabilitat personal al mateix temps que estan publicant treballs d'un altíssim nivell. Una de les actuacions més intenses del festival i de les que es van fer més curtes.
La següent actuació, també a l'Auditori, va ser la de l'anglès de Sheffield Richard Hawley, un
dels triomfadors del Primavera Sound d'aquest mateix any. Si llavors va sorprendre per la força i els crescendos de les seves cançons, aquesta vegada va fer un concert més tranquil d'acord amb les característiques del recinte. El so que la seva banda aconsegueix en directe engrandeix un repertori ja de per si excel·lent. Com l'altra vegada, "The Ocean" va tornar a ser un dels punts àlgids de l'actuació. La comoditat que ofereixen les butaques de l'auditori permeten gaudir més dels matisos i de la veu de crooner d'aquest exguitarrista de Pulp que en un concert a l'aire lliure amb una carpa de techno sonant des de lluny (com va passar a la seva actuació el maig passat). No va parlar tant amb el públic com sembla ser que fa normalment en concerts de característiques semblants, però tampoc va caldre, ja que té prou material i bones maneres com per convèncer només amb la música.
Ja a l'escenari CCIB vaig poder veure mitja actuació dels Sparklehorse. No conec gaire la trajectòria del grup, de manera que no sabria dir si el material que van tocar era presentació de l'últim disc o més antic. Per moments vaig lamentar no conèixer els discos del grup, perquè em va agradar el que vaig sentir. El grup ja fa temps que corre, i el seu líder Mark Linkous és un personatge respectat amb un nombre considerable, per ser un grup de culte, de seguidors.
L'últim concert que vaig veure el divendres va ser d'un altre dels grups que havien actuat a la versió veritamblement primaveral del festival, però en aquest cas, de l'any passat: el dels sempre divertits They Might Be Giants. Aquest grup novaiorquès, format per dos Johns (Linnell i Flansburgh) és especialista en breus cançons pop amb molta melodia i diversió. No hi va faltar la genial "Doctor Worm", una "Alphabet of Nations" (amb Catalonia) o "Fingertips". Un dels dos Johns es va dirigir al públic en català, cosa que no es veu gaire sovint en aquests concerts indies. Tot i que no van decebre, a mi em van convèncer més en la seva visita anterior.
Per a mi es va acabar aquí la jornada de divendres. La de dissabte prometia emocions fortes. En parlaré en el pròxim post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada