Tot i que el concert va ser ja fa unes quantes setmanes, aquí en teniu una petita crònica. Aquest cop, amb fotos i tot!
Entrada com les d’aquelles grans ocasions de què parla el tòpic a Bikini per veure Death Cab For Cutie. La trajectòria ascendent del grup en quant a popularitat ha fet que pengessin el rètol de “no hi ha entrades” a vàries ciutats d’Europa (Barcelona inclosa). Si el seu públic és cada cop més gran, els mèrits del grup es pot dir que van més o menys paral·lels, de manera que els últims dos discos, per bé que diferents entre ells, són del millor que ha donat el rock de guitarres americà dels últims anys.
El paper de teloner va ser per a en John Vanderslice amb el seu multiinstrumentista (tocava la bateria, pedals de baix i els teclats... tot al mateix temps!). Aquest cantant de San Francisco ja té uns quants discos publicats, però l’últim, Pixel Revolt, que com ell va dir es publicarà aquí pel març, li ha proporcionat bastants elogis per part de la crítica. Amb bon humor i millors cançons (alguna d’excel·lent) la mitja hora en què va ser sobre l’escenari va ser un bon aperitiu per als protagonistes de la nit.
Els de Seattle van sortir a l’escenari amb un quart d’hora de retard i van començar amb
“Marching Bands of Manhattan”, que és com comença el seu últim treball, Plans. A partir d’aquí van fer un repàs, més que res, als seus últims dos discos, amb una bona representació també de We Have The Facts And Are Voting Yes (00), alguna parada a The Photo Album (01) i una cançó del seu primer treball You Can Play These Songs With Chords (97). Al grup se li nota el rodatge que ha anat a agafant a la carretera. Sonen conjuntats, compactes i saben que amb el temps han aconseguit una posició privilegiada dins de la música independent, tant per qualitat musical com per seguiment del públic. En Benjamin Gibbard i en Chris Walla, són els dos cervells del grup, el primer com a lletrista i principal compositor i el segon com a arquitecte del so del grup. Un Jason McGerr molt competent a la bateria i un baixista, Nicholas Harmer, que posa l’ànima en cada 
nota, fan la resta. Quan entre el teu repertori hi ha cançons com “The New Year”, “Transatlanticism” o aquell tros de cançó que és “Photobooth” i les toques amb tanta passió, és difícil que de tot plegat en surti un mal concert. A en Ben Gibbard li van muntar una petita bateria perquè s’unís a la d’en McGerr per al final d’una fantàstica “We Looked Like Giants”. “I Will Follow You Into The Dark”, amb en Gibbard en solitari amb l’acústica va sonar tan emocionant que no hi va sobrar ni l’acompanyament vocal del públic.
Si la progressió mediàtica del grup continua com ara (lenta però constant), podríem trobar-nos que aviat omplissin poliesportius. I si això no ha de passar, almenys assaborim-los ara que estan en un punt tan dolç. Que duri.
Entrada com les d’aquelles grans ocasions de què parla el tòpic a Bikini per veure Death Cab For Cutie. La trajectòria ascendent del grup en quant a popularitat ha fet que pengessin el rètol de “no hi ha entrades” a vàries ciutats d’Europa (Barcelona inclosa). Si el seu públic és cada cop més gran, els mèrits del grup es pot dir que van més o menys paral·lels, de manera que els últims dos discos, per bé que diferents entre ells, són del millor que ha donat el rock de guitarres americà dels últims anys.
El paper de teloner va ser per a en John Vanderslice amb el seu multiinstrumentista (tocava la bateria, pedals de baix i els teclats... tot al mateix temps!). Aquest cantant de San Francisco ja té uns quants discos publicats, però l’últim, Pixel Revolt, que com ell va dir es publicarà aquí pel març, li ha proporcionat bastants elogis per part de la crítica. Amb bon humor i millors cançons (alguna d’excel·lent) la mitja hora en què va ser sobre l’escenari va ser un bon aperitiu per als protagonistes de la nit.Els de Seattle van sortir a l’escenari amb un quart d’hora de retard i van començar amb
“Marching Bands of Manhattan”, que és com comença el seu últim treball, Plans. A partir d’aquí van fer un repàs, més que res, als seus últims dos discos, amb una bona representació també de We Have The Facts And Are Voting Yes (00), alguna parada a The Photo Album (01) i una cançó del seu primer treball You Can Play These Songs With Chords (97). Al grup se li nota el rodatge que ha anat a agafant a la carretera. Sonen conjuntats, compactes i saben que amb el temps han aconseguit una posició privilegiada dins de la música independent, tant per qualitat musical com per seguiment del públic. En Benjamin Gibbard i en Chris Walla, són els dos cervells del grup, el primer com a lletrista i principal compositor i el segon com a arquitecte del so del grup. Un Jason McGerr molt competent a la bateria i un baixista, Nicholas Harmer, que posa l’ànima en cada 
nota, fan la resta. Quan entre el teu repertori hi ha cançons com “The New Year”, “Transatlanticism” o aquell tros de cançó que és “Photobooth” i les toques amb tanta passió, és difícil que de tot plegat en surti un mal concert. A en Ben Gibbard li van muntar una petita bateria perquè s’unís a la d’en McGerr per al final d’una fantàstica “We Looked Like Giants”. “I Will Follow You Into The Dark”, amb en Gibbard en solitari amb l’acústica va sonar tan emocionant que no hi va sobrar ni l’acompanyament vocal del públic.Si la progressió mediàtica del grup continua com ara (lenta però constant), podríem trobar-nos que aviat omplissin poliesportius. I si això no ha de passar, almenys assaborim-los ara que estan en un punt tan dolç. Que duri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada