Continuo la llista de discos recomanats del 2005 amb els números 15 a 11:
15- PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You
No acabo d'entendre per què hi ha tanta gent que considera decebedor el nou disc dels Pernice Brothers. Potser no és tan brillant com Overcome By Happiness (98) o The World Won't End (01), però crec que està al mateix nivell que l'anterior disc d'estudi, Yours, Mine and Ours (03). Com en aquell disc, aquí també es nota la influència dels Smiths i altres grups britànics dels vuitanta, però també hi trobem ecos a grups com els Byrds en cançons com "Saddest Quo". Aquest disc va venir precedit per un disc gravat en directe, Nobody Is Watching/Nobody Is Listening (o5) i que presentava la cara més power-pop del grup. Sembla que en Joe Pernice i companyia preparen un nou disc a l'estudi on van gravar Ovecome By Happiness. A veure si recuperen el pop orquestrat d'aquell fantàstic debut.
14- FRANZ FERDINAND - You Could Have It So Much Better
Era molt difícil mantenir el nivell artístic i comercial del disc de debut del grup, però la seva continuació aguanta les comparacions amb aquell disc i potser, fins i tot, el supera. No representa un canvi dramàtic en l'estil del grup, però sí que afegeix nous registres en cançons com "Walk Away", "Eleanor Put Your Boots On" i "Fade Together", menys frenètiques que la resta del catàleg del grup però també més reflexives i melancòliques. No sé si en aquest disc hi haurà alguna cançó que tingui l'impacte de "Take Me Out" del primer, però es tracta d'una bona col·lecció de cançons.
13- SEXSMITH AND KERR - Destination Unknown
En Ron Sexsmith firma aquest nou disc acompanyat del seu bateria habitual Don Kerr. Sembla ser que les cançons que el componen van ser escrites al mateix temps que les de l'extraordinari Retriever (04) però que per raons estilístiques no hi encaixaven. Destination Unknown és una altra prova de l'immens talent d'aquest canadenc amb una discografia exemplar. Aquesta vegada però, es tracta de cançons més intimistes, amb profusió de guitarres acústiques i harmonies vocals. La producció, a càrrec d'en Kerr, també és més austera que la d'altres discos gravats per en Sexsmith, però no per això menys encertada. Esperem que no tardi gaire a venir a tocar a Catalunya. Amb en Kerr, sol o amb el seu grup d'acompanyament habitual, però que vingui! La seva actuació al Primavera Sound passat es va fer massa curta.
12- RICHMOND FONTAINE - The Fitzgerald
The Fitzgerald és un hotel de Reno, la ciutat natal del cantant del grup, Willy Vlautin. Segons ell mateix, les cançons d'aquest disc les va escriure durant un parell de setmanes d'estada en aquest hotel, inspirat pels personatges que, habituals o passants, formen el paisatge humà d'aquesta ciutat de l'estat de Nevada. Les cançons d'aquest últim treball del grup retraten la realitat de l'Amèrica més sòrdida, i no estan gaire allunyades de les d'en Bruce Springsteen de discos com Nebraska o l'últim Devils And Dust. La instrumentació escassa sembla voler donar més espai a les lletres. No és estrany, doncs, que en Willy Vlautin publiqui, d'aquí poques setmanes la seva primera novel·la, The Motel Life.
11- JOSH ROUSE - Nashville
L'últim disc d'en Josh Rouse ha estat comparat amb el Harvest d'en Neil Young i el Nashville Skyline d'en Bob Dylan. La veritat és que d'un en té la meitat del títol, de l'altre, res. Però les proclames publicitàries dels discos importen poc si el resultat és tan bo com aquest. Allunyat del format de disc conceptual dels seus dos discos anteriors, Under Cold Blue Stars (02) i 1972 (03), Nashville consta de deu cançons variades i sense massa pretensions. Al contrari del que el nom podria fer pensar, aquí no hi trobareu country, sinó pop-rock de cantautor amb lleugers tocs de grups com els Smiths, sobretot a "Winter In The Hamptons".
15- PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You
No acabo d'entendre per què hi ha tanta gent que considera decebedor el nou disc dels Pernice Brothers. Potser no és tan brillant com Overcome By Happiness (98) o The World Won't End (01), però crec que està al mateix nivell que l'anterior disc d'estudi, Yours, Mine and Ours (03). Com en aquell disc, aquí també es nota la influència dels Smiths i altres grups britànics dels vuitanta, però també hi trobem ecos a grups com els Byrds en cançons com "Saddest Quo". Aquest disc va venir precedit per un disc gravat en directe, Nobody Is Watching/Nobody Is Listening (o5) i que presentava la cara més power-pop del grup. Sembla que en Joe Pernice i companyia preparen un nou disc a l'estudi on van gravar Ovecome By Happiness. A veure si recuperen el pop orquestrat d'aquell fantàstic debut.
14- FRANZ FERDINAND - You Could Have It So Much Better
Era molt difícil mantenir el nivell artístic i comercial del disc de debut del grup, però la seva continuació aguanta les comparacions amb aquell disc i potser, fins i tot, el supera. No representa un canvi dramàtic en l'estil del grup, però sí que afegeix nous registres en cançons com "Walk Away", "Eleanor Put Your Boots On" i "Fade Together", menys frenètiques que la resta del catàleg del grup però també més reflexives i melancòliques. No sé si en aquest disc hi haurà alguna cançó que tingui l'impacte de "Take Me Out" del primer, però es tracta d'una bona col·lecció de cançons.
13- SEXSMITH AND KERR - Destination Unknown
En Ron Sexsmith firma aquest nou disc acompanyat del seu bateria habitual Don Kerr. Sembla ser que les cançons que el componen van ser escrites al mateix temps que les de l'extraordinari Retriever (04) però que per raons estilístiques no hi encaixaven. Destination Unknown és una altra prova de l'immens talent d'aquest canadenc amb una discografia exemplar. Aquesta vegada però, es tracta de cançons més intimistes, amb profusió de guitarres acústiques i harmonies vocals. La producció, a càrrec d'en Kerr, també és més austera que la d'altres discos gravats per en Sexsmith, però no per això menys encertada. Esperem que no tardi gaire a venir a tocar a Catalunya. Amb en Kerr, sol o amb el seu grup d'acompanyament habitual, però que vingui! La seva actuació al Primavera Sound passat es va fer massa curta.
12- RICHMOND FONTAINE - The Fitzgerald
The Fitzgerald és un hotel de Reno, la ciutat natal del cantant del grup, Willy Vlautin. Segons ell mateix, les cançons d'aquest disc les va escriure durant un parell de setmanes d'estada en aquest hotel, inspirat pels personatges que, habituals o passants, formen el paisatge humà d'aquesta ciutat de l'estat de Nevada. Les cançons d'aquest últim treball del grup retraten la realitat de l'Amèrica més sòrdida, i no estan gaire allunyades de les d'en Bruce Springsteen de discos com Nebraska o l'últim Devils And Dust. La instrumentació escassa sembla voler donar més espai a les lletres. No és estrany, doncs, que en Willy Vlautin publiqui, d'aquí poques setmanes la seva primera novel·la, The Motel Life.
11- JOSH ROUSE - Nashville
L'últim disc d'en Josh Rouse ha estat comparat amb el Harvest d'en Neil Young i el Nashville Skyline d'en Bob Dylan. La veritat és que d'un en té la meitat del títol, de l'altre, res. Però les proclames publicitàries dels discos importen poc si el resultat és tan bo com aquest. Allunyat del format de disc conceptual dels seus dos discos anteriors, Under Cold Blue Stars (02) i 1972 (03), Nashville consta de deu cançons variades i sense massa pretensions. Al contrari del que el nom podria fer pensar, aquí no hi trobareu country, sinó pop-rock de cantautor amb lleugers tocs de grups com els Smiths, sobretot a "Winter In The Hamptons".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada