Continuo amb els números 10 al 6:
10- EDITORS- The Back Room
El principal problema per a aquests anglesos podria ser el fet de recordar més que lleugerament Interpol. El registre greu de la veu d'en Tom Smith recorda bastant la d'en Paul Banks (i de retruc, la de l'Ian Curtis). A més, tots dos grups juguen amb unes atmosferes creades per guitarres Rickenbacker passades per pedals d'efectes. Es tracta més d'influències comunes que de mimetisme. Unes quantes escoltades a The Back Room ens convencen que a la música dels Editors hi trobem rastres del bo i millor dels grups anglesos de principis i mitjans dels vuitanta (The Sound, The Chameleons, Joy Division, Echo & The Bunnymen,...). Van passar per Barcelona encara no fa una setmana i van demostrar que són un grup consistent també en directe.
9- THE MAGIC NUMBERS - The Magic Numbers
Dues parelles de germans (Romeo Stodart i Michele Stodart per una banda i Angela Gannon i Sean Gannon per l'altra) formen aquest grup de Londres. La mandra de part de la crítica musical ha fet que se'ls comparés amb The Mamas and The Papas, però com ells mateixos diuen, és més pel fet de ser dos homes i dues dones que per raons musicals. The Magic Numbers és un disc de debut excel·lent. Sorprèn la pulcritud de la producció. Els instruments tenen lloc per respirar, i deixen espai per les harmonies vocals, un dels forts del grup. Si la primera part del disc conté les peces més pop, a partir de la meitat el ritme baixa per donar pas a cançons més reflexives i properes a les balades del soul. Tot i la poca originalitat de la seva proposta, costa molt no deixar-se contagiar per cançons com "Forever Lost", "I See You, You See Me" o la preciosa "This Love".
8- THE NATIONAL - Alligator
The National és un quintet de Brooklyn que ja ha publicat quatre discos. L'últim, Alligator, és un d'aquells discos que atrapen a les primeres escoltades i que amb el temps només guanyen en consistència. Les cançons es debaten entre la melancolia i la desesperació, però sempre resulten estimulants i, en alguns casos, paradoxalment eufòriques. Els arranjaments no s'allunyen mai gaire de l'estructura baix-guitarra-bateria-teclats, però cap dels instruments té més importància que els altres (tret, potser, de la descàrrega guitarrera de "The Geese of Beverly Road"). Sovint les cançons no tenen una estructura gaire clara, sinó que es van desenvolupant aparentment sobre la marxa, amb puntejats de guitarra i ritmes de bateria sofisticats. Per moments, la veu d'en Matt Berninger pot recordar la de l'Stuart Staples (Tindersticks), Mark Eitzel o en Leonard Cohen.
7- THE DECEMBERISTS - Picaresque
Produït per en Chris Walla de Death Cab For Cutie, estem davant d'un dels discos més celebrats de l'any passat. Sorprenen els diferents registres, tan musicals com literaris, del grup. En Colin Meloy, compositor i lletrista, ha creat un disc variat musicalment i amb uns textos que s'agraeixen en el món del pop, tan avesat als tòpics de sempre. Així, trobem cançons sobre mariners venjatius ("The Mariner's Revenge Song"); carreters deprimits per la mort de la seva estimada ("Eli The Barrow Boy"), esportistes amb inoportunes caigudes en el moment clau d'un partit davant d'amics i familiars ("The Sporting Life") o històries d'amor en un context d'espies ("The Bagman's Gambit"). I això només són alguns exemples de textos, de vegades amb melancolia i de vegades amb humor i sempre amb l'enfocament musical més adequat, ja sigui amb aires de la Motown, els Smiths o gairebé cançó tradicional irlandesa. Per completar-ho tot, el llibret del disc conté fotos de dramatitzacions d'algunes de les cançons amb els components del grup caracteritzats dels seus personatges.
6- NEW PORNOGRAPHERS - Twin Cinema
Tercer disc del grup canadenc liderat per l'exZumpano A.C. Newman. A Twin Cinema hi trobem una col·lecció de cançons amb els ganxos necessaris per fer-se un lloc a la pila de discos en rotació constant. En aquest disc hi trobem poca presència d'un dels principals reclams del grup, la fantàstica veu de la Neko Case (prou ocupada amb la seva carrera en solitari), però quan apareix, la resistència és inútil ("The Bleeding Heart Show" o "These Are The Fables"). Passen les setmanes i aquestes cançons no perden el seu encant. N'hi ha prou escoltant "Sing Me Spanish Techno", una de les millors cançons de l'any, per enèsima vegada. Un més de la llarga llista de grups canadencs fent fantàstics discos. Val la pena també escoltar el disc en solitari de l'A.C. Newman, The Slow Wonder (04).
10- EDITORS- The Back Room
El principal problema per a aquests anglesos podria ser el fet de recordar més que lleugerament Interpol. El registre greu de la veu d'en Tom Smith recorda bastant la d'en Paul Banks (i de retruc, la de l'Ian Curtis). A més, tots dos grups juguen amb unes atmosferes creades per guitarres Rickenbacker passades per pedals d'efectes. Es tracta més d'influències comunes que de mimetisme. Unes quantes escoltades a The Back Room ens convencen que a la música dels Editors hi trobem rastres del bo i millor dels grups anglesos de principis i mitjans dels vuitanta (The Sound, The Chameleons, Joy Division, Echo & The Bunnymen,...). Van passar per Barcelona encara no fa una setmana i van demostrar que són un grup consistent també en directe.
9- THE MAGIC NUMBERS - The Magic Numbers
Dues parelles de germans (Romeo Stodart i Michele Stodart per una banda i Angela Gannon i Sean Gannon per l'altra) formen aquest grup de Londres. La mandra de part de la crítica musical ha fet que se'ls comparés amb The Mamas and The Papas, però com ells mateixos diuen, és més pel fet de ser dos homes i dues dones que per raons musicals. The Magic Numbers és un disc de debut excel·lent. Sorprèn la pulcritud de la producció. Els instruments tenen lloc per respirar, i deixen espai per les harmonies vocals, un dels forts del grup. Si la primera part del disc conté les peces més pop, a partir de la meitat el ritme baixa per donar pas a cançons més reflexives i properes a les balades del soul. Tot i la poca originalitat de la seva proposta, costa molt no deixar-se contagiar per cançons com "Forever Lost", "I See You, You See Me" o la preciosa "This Love".
8- THE NATIONAL - Alligator
The National és un quintet de Brooklyn que ja ha publicat quatre discos. L'últim, Alligator, és un d'aquells discos que atrapen a les primeres escoltades i que amb el temps només guanyen en consistència. Les cançons es debaten entre la melancolia i la desesperació, però sempre resulten estimulants i, en alguns casos, paradoxalment eufòriques. Els arranjaments no s'allunyen mai gaire de l'estructura baix-guitarra-bateria-teclats, però cap dels instruments té més importància que els altres (tret, potser, de la descàrrega guitarrera de "The Geese of Beverly Road"). Sovint les cançons no tenen una estructura gaire clara, sinó que es van desenvolupant aparentment sobre la marxa, amb puntejats de guitarra i ritmes de bateria sofisticats. Per moments, la veu d'en Matt Berninger pot recordar la de l'Stuart Staples (Tindersticks), Mark Eitzel o en Leonard Cohen.
7- THE DECEMBERISTS - Picaresque
Produït per en Chris Walla de Death Cab For Cutie, estem davant d'un dels discos més celebrats de l'any passat. Sorprenen els diferents registres, tan musicals com literaris, del grup. En Colin Meloy, compositor i lletrista, ha creat un disc variat musicalment i amb uns textos que s'agraeixen en el món del pop, tan avesat als tòpics de sempre. Així, trobem cançons sobre mariners venjatius ("The Mariner's Revenge Song"); carreters deprimits per la mort de la seva estimada ("Eli The Barrow Boy"), esportistes amb inoportunes caigudes en el moment clau d'un partit davant d'amics i familiars ("The Sporting Life") o històries d'amor en un context d'espies ("The Bagman's Gambit"). I això només són alguns exemples de textos, de vegades amb melancolia i de vegades amb humor i sempre amb l'enfocament musical més adequat, ja sigui amb aires de la Motown, els Smiths o gairebé cançó tradicional irlandesa. Per completar-ho tot, el llibret del disc conté fotos de dramatitzacions d'algunes de les cançons amb els components del grup caracteritzats dels seus personatges.
6- NEW PORNOGRAPHERS - Twin Cinema
Tercer disc del grup canadenc liderat per l'exZumpano A.C. Newman. A Twin Cinema hi trobem una col·lecció de cançons amb els ganxos necessaris per fer-se un lloc a la pila de discos en rotació constant. En aquest disc hi trobem poca presència d'un dels principals reclams del grup, la fantàstica veu de la Neko Case (prou ocupada amb la seva carrera en solitari), però quan apareix, la resistència és inútil ("The Bleeding Heart Show" o "These Are The Fables"). Passen les setmanes i aquestes cançons no perden el seu encant. N'hi ha prou escoltant "Sing Me Spanish Techno", una de les millors cançons de l'any, per enèsima vegada. Un més de la llarga llista de grups canadencs fent fantàstics discos. Val la pena també escoltar el disc en solitari de l'A.C. Newman, The Slow Wonder (04).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada