DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (i IV)

Amb un retard inexcusable arriben els últims cinc discos del compte enrere:

5- BRIGHT EYES – I’m Wide Awake, It’s Morning
Bright Eyes (o el que és pràcticament el mateix, Conor Oberst) han publicat dos discos ben diferents aquest any passat. Si Digital Ash In A Digital Urn és un disc de pop esquitxat amb elements d’electrònica que sovint recorda The Postal Service, aquest té la mirada posada sobre el folk i el country. Es tracta d’una successió de deu cançons admirables a base de guitarres acústiques i melodies impecables cantades amb la limitada però efectiva veu de l’Oberst, amb referències a la guerra com a "Landlocked Blues", amb l’acompanyament vocal de l’Emmylou Harris, també present a l’emocionant "We Are Nowhere And It’s Now". Els Britght Eyes van participar en la gira de Vote For Change, que tenia l’objectiu de fer fora l’administració Bush de la Casa Blanca, amb pesos pesants com en Bruce Springsteen i R.E.M. A l’estiu van venir a tocar a Barcelona, però amb un repertori basat en Digital Ash In A Digital Urn. Una llàstima, ja que l’única que cançó que van tocar de I’m Wide Awake, It’s Morning va ser del millor de la nit.

4- M WARD – Transistor Radio
Aquest disc comença amb una versió instrumental de “You Still Believe In Me” dels Beach Boys i acaba amb una versió amb guitarra acústica de “Das Wohltemperierte Klavier” de J. S. Bach. Entremig, catorze cançons entre el pop, el blues i el folk. Aquest és el quart disc d’aquest enigmàtic cantant i guitarrista anomenat Matt Ward. És música intemporal en el sentit que, per composició i per sonoritat, podria haver estat enregistrada fa dècades. Si sovint la tecnologia d’estudi fa la música més sintètica i artificial aquí la fa més orgànica. A vegades obsessives, a vegades més reposades, però sempre inspirades, les cançons que composen aquest disc sembla que girin al voltant d’un esbós i no tinguin una estructura clara. És un disc dedicat a l’últim DJ de ràdio independent, aquell estirp de figures radiofòniques en perill d’extinció per culpa de l’estèril sistema de preprogramació de les emissores de ràdio. No és música per a totes hores, però si es disposa de tres quarts d’hora de tranquil·litat per deixar-se portar, de poques maneres millors es poden omplir que escoltant Transistor Radio.


3- DEATH CAB FOR CUTIE – Plans
El sisè disc dels Death Cab For Cutie o com una decepció inicial pot convertir-se amb les setmanes en un dels, per mi, millors discos de l’any passat. I si no és el millor treball del grup segurament que és perquè havien deixat el llistó molt amunt amb l’anterior Transatlanticism (03). El plantejament és diferent dels últims discos del grup. Les guitarres ja no estan en primer pla, sinó que formen part d’un tot en què cada instrument té la seva importància. En Ben Gibbard porta gairebé tot el pes de les composicions, però Plans està molt lluny de semblar un disc en solitari. La producció d’en Chirs Walla juga amb les atmosferes i els silencis i dóna forma a un conjunt de cançons que constitueixen un tot que, si bé no es pot qualificar de treball conceptual, es degusta molt més bé de principi a final que per parts. És el primer disc del grup per a la multinacional Atlantic i, ara per ara, tot sembla anar de la millor manera que pot anar per a un grup de les característiques de Death Cab For Cutie: integritat musical combinada amb un considerable èxit de vendes. Allò que passa tan poc sovint quan parlem de grups, com és el cas, forjats durant anys en la independència a base de gires interminables i discos carregats de grans cançons.

2- ANTONY AND THE JOHNSONS – I’m A Bird Now
Ja s’han dit moltes coses del segon disc d’aquest tal Antony. L’hem tingut als escenaris de Barcelona un parell de vegades en mig any, ha rebut l’aprovació dels sectors més moderns i n’hem sentit una cançó integrada a rotllos de cel·luloide. Si tota aquesta atenció és merescuda o no és una pregunta que només es pot respondre escoltant per enèsima vegada “I’m A Bird Now”, i és aquí quan els dubtes s’esvaeixen. Passen els mesos i l’efecte gairebé devastador no sembla diluir-se. Tot fa pensar que serà un dels discos que es revisiten sovint. Són trenta-cinc minuts i mig que no es poden jutjar amb fredor. No calen un estat d’ànim previ o una atmosfera preparada, perquè tot això ja pren forma des de la primera nota. Predominen el piano i els instruments de corda. Ben mirat, potser no és res que no s’hagi fet mai abans, però segur que no s’ha fet d’aquesta manera, perquè ningú no té la veu de l’Antony, i poca gent és capaç de reunir tantes dianes en un mateix disc. El fet que algú compti amb les col·laboracions d’en Devendra Banhart, en Lou Reed o en Rufus Wainwright podria fer pensar, a priori, que es tracta d’una sèrie de celebritats donant una petita empenta a un amic artista necessitat d’idees. Però aquest cas no és així. Els companys de viatge, encara que benvinguts, són el de menys.


1- ARCADE FIRE – Funeral
No podia ser d’una altra manera. El disc de debut dels Arcade Fire (si no comptem l’EP homònim anterior) és dels que fan història. Ja es veu amb la gloriosa arrencada del disc, “Neighbourhood (Tunnels)”, un crescendo contagiós on ja queden clares les bases sobre les quals transcorrerà el disc: melodia i intensitat a dojo. Les circumstàncies en què es va gravar aquest Funeral no van ser precisament favorables, ja que es van produir vàries morts de familiars dels components del grup durant el seu enregistrament (d’aquí el nom del disc). Però això no s’ha traduït en una música depressiva o tràgica. Més aviat al contrari. Sense ser música alegre, sí que es podria qualificar de vitalista. Veure’ls en directe multiplica les sensacions que es tenen escoltant el disc. Set o vuit persones vestides d’etiqueta deixant la gola a cada nota i saltant les unes sobre les altres, colpejant amb pals de bateria tot el que es posi a tir, ja siguin els teclats un violí o el casc de motorista que porta un dels components del grup. Sembla que el 2005 ha consolidat definitivament la fornada de grups canadencs en el rock independent, i Funeral té bona part de la culpa. Els milions de persones que van veure algun concert de l’última gira d’U2 que es preguntin de qui era la cançó que estava sonant quan els irlandesos sortien a l’escenari, que no busquin més.

Fins aquí la meva llista. Segur que hi hauria molta gent (dic hauria, en condicional, perquè no compto que aquest blog el llegeixi gaire gent) que trobaria la llista incompleta. Segur que és així. Durant el 2005 hi ha hagut molts altres grans discos que per una raó o una altra no han sortit en aquesta llista (Sufjan Stevens, Nada Surf, Rogue Wave, Go-Betweens,...). En alguns casos no els he sentit prou (cosa que he corregit una mica en el llarg temps que he necessitat per fer els comentaris de cada disc un cop la llista ja estava tancada) i en d’altres la impressió inicial s’ha anat diluint. I encara a hores d’ara he d’escoltar amb deteniment els últims discos d’en Devendra Bahnart, en Paul McCartney, en John Cale, Animal Collective, l’Andrew Bird,...

Podeu fer servir els comentaris per expressar la vostra ira per haver-me deixat alguna perla que considereu imprescindible o la vostra eterna gratitud per haver-vos fet descobrir algun grup. De fet, estaria bé que hi afegíssiu totes les recomanacions que us sembli. A veure si fem créixer la llista.