WINTERCASE 2005 - Delays, The Go-Betweens i Teenage Fanclub. 4 de novembre de 2005 (Razzmatazz 2)

Nit de veterans orfebres del pop per la primera cita del Wintercase 2005. Un cartell ja vist a Barcelona anys enrere amb la incorporació d’una d’aquelles joves promeses que arriben cada dos per tres d’Anglaterra.

Amb el poc públic que congrega un concert a les vuit de la tarda, els Delays van arrencar la primera jornada a Barcelona del Wintercase. Aquest grup de Southampton va fer una actuació a base de pop-rock èpic amb una mica del pop vuitanter tan reivindicat últimament. La veu de falset del cantant Greg Gilbert recorda lleugerament la del cantant dels presumptament desapareguts Geneva, Andrew Montgomery. La cosa funciona força bé en els moments més contundents del grup. No estic tan segur de les línies de teclat d’algunes cançons. En mitja hora van tocar alguna de les cançons del seu primer disc Faded Seaside Glamour (04) i en van presentar alguna de nova.

El primer plat fort de la nit va ser l’actuació dels Go-Betweens. Tothom considera el seu nou disc Oceans Apart (05) un retorn als millors temps del grup. Jo no veig que el nou treball dels australians sigui l’obra mestra que molts crítics asseguren que és. Em sembla un disc molt digne, amb alguns moments molt bons, però que no aguanta les comparacions amb discos com Liberty Bell and the Diamond Express (86) o 16 Lovers Lane (88). Així que a mi ja em va semblar bé que el grup basés la seva actuació en alguns dels seus clàssics combinats amb el millor de la seva discografia més recent. Els de Brisbane semblaven entusiasmats de ser damunt l’escenari. No recordo haver vist en Grant McLennan tan motivat en les seves últimes visites a Barcelona, mentre que un Robert Forster no tan teatral com altres vegades aportava el seu innegable carisma. El bon moment del grup també es pot veure en l’actitud dels “nouvinguts” Adele Pickvance i Glenn Thompson. Nouvinguts només perquè són els dos membres del grup incorporats a l’última etapa, perquè, de fet, és la primera vegada des del Liberty Bell que fan dos discos seguits amb la mateixa formació. La veu de la Pickvance és perfecte per fer els cors de "Streets of Your Town" que al 16 Lovers Lane feia l’Amanda Brown. Quan en un concert sonen cançons del pes de "Head Full of Steam", "Bye Bye Pride", "Bachelor Kisses" (aquell riff inicial!!), "Spring Rain" o l’esmentada "Streets of Your Town" només et pots treure el barret. Una de les cançons de The Friends Of Rachel Worth (00), "Surfing Magazines", que en disc no m’ha dit mai gaire res, en directe es converteix en un dels punts àlgids amb el seu participatiu "Da, da, da, da, da, da...". Esperem que aquesta actuació hagi servit per fer nous adeptes entre el públic més jove del Wintercase. I si la bona acollida d’Oceans Apart hi ajuda, benvinguda sigui. Es mereixen molt més reconeixement del que tenen. I nosaltres també ens mereixem veure’ls en un concert on ells siguin caps de cartell i puguin tocar més estona i tinguem l’oportunitat de degustar perles com "Cattle and Cane", "Quiet Heart" o "The House Jack Kerouak Built".

Com ja va passar fa cinc anys a la sala Apolo, després dels australians, era el torn dels escocesos Teenage Fanclub, que també van basar la seva actuació en un repàs d’algunes de les seves cançons més celebrades. Qui hagi vist el grup en directe alguna vegada ja s’haurà adonat que en Norman Blake és l’antítesi de l’artista torturat (imatge tan present en molts grups de rock independent). Sempre amb el somriure a la cara, és l’ànima del grup a l’escenari, amb el guitarrista Raymond McGinley a la seva dreta i el baixista Gerard Love a l’esquerra. Però quan parlem protagonisme creatiu, els tres compositors del grup sempre s’han repartit la feina. Si bé en Raymond és el que ha creat menys singles, també és veritat que és l’autor d’una de les millors cançons del grup (i per extensió, del pop dels noranta) "Your Loves is the Place Where I Come From". Van sonar unes quantes cançons de l’últim disc Man-Made (05) com "Feel", "Fallen Leaves" i "It’s All In My Mind" al costat d’alguns dels clàssics de la seva discografia. Si bé el seu últim treball potser no és el millor, hauria estat bé sentir en directe peces com "Born Under a Good Sign" o "Flowing". Potser un dia que vinguin amb més temps i en una sala que no tingui pressa per convertir-se en discoteca. Em vénen pocs grups dels últims quinze anys que siguin capaços de reunir tantes dianes infal·libles com els Fannies. El nucli del grup porta molt de temps tocant junts, però el bateria Francis Macdonald (que formava part del grup puntualment quan van gravar el primer elapé A Catholic Education (90)) sona perfectament compactat amb els seus companys. El final de "Neil Jung" va ser esplèndid, i quan en Norman cambia l’harmonia vocal de la tornada final de "Sparky’s Dream" sembla que els genolls et fan figa. El punt final el va posar "The Concept" amb el lent final substituït per la primera part de "Hardcore/Ballad". En acabar el concert vaig sentir algú darrere meu que afirmava que podrien haver estat tocant durant tres hores. A mi no m’hauria fet res.

Aquella mateixa nit, a l’altra punta de la ciutat, al pavelló de la Vall d’Hebron, els Oasis tocaven davant dels seus fans barcelonins. Es diu que fa uns anys, un dels Gallagher (ara no recordo quin), va trobar els Teenage Fanclub i els hi va dir que eren el segon millor grup del món (no cal dir quin era el primer segons el mancunià). Gran privilegi doncs, el de Barcelona, en aquesta nit de començaments de novembre. D’aquesta anècdota ja fa temps, i la transcendència mediàtica d’un grup com Oasis ara és molt menor que llavors. De transcendència mediàtica, els Teenage Fanclub no n’han tingut mai gaire. No han acaparat mai portades ni han fet públiques les batusses entre els seus components. D’aquesta manera, la seva carrera no és tan vistosa però aguanta millor el pas del temps.

DAVID NICHOLS - The Go-Betweens (Verse Chorus Press)

Per llunyania i també, segurament, per ignorància, és fàcil idealitzar Austràlia. També ho devien fer els qui a mitjans del segle XIX s’hi dirigien a buscar-hi or. O també aquells anglesos que després de cada guerra mundial deixaven Anglaterra per anar a buscar una oportunitat a les antípodes, desenganyats amb el que la seu de l’Imperi Britànic s’havia convertit (i que tan bé explicaven els Kinks a l’àlbum Arthur or the Decline and Fall of the British Empire, disc conceptual en què Ray Davies narra la història de com el seu cunyat i la seva germana van emigrar a aquell país). Un país amb una extensió semblant a la dels Estats Units amb habitants afables, animals exòtics i una imatgeria aborigen fascinant.

Per a un aficionat al pop, Austràlia també desperta simpatia: Easybeats, Bee Gees, Radio Birdman, The Saints, The Church, Midnight Oil, The Triffids, en Nick Cave,... I també els Go-Betweens. El llibre que el comentarista musical David Nichols va escriure i que va ser publicat el 1997 sobre el grup es va reeditar l’any passat (que jo sàpiga, només en anglès) amb afegits referents a les carreres en solitari dels seus components des de llavors i, evidentment, la nova etapa del grup. En aquest llibre, en Nichols, per mitjà d’entrevistes amb els membres del grup i aquells qui en algun moment hi van estar a prop, segueix l’evolució del grup des dels seus inicis, en què dos amics inseparables, Robert Forster i Grant McLennan mataven el temps a l’avorrida i conservadora Brisbane absorbint tota la literatura, cinema i música que tenien a l’abast. Les primeres passes del grup són les que tiren per terra la imatge idíl·lica que tenim del país dels cangurs. La impotència que senten els grups australians de ciutats petites amb un mínim d’ambició feia que molts decidissin emigrar (potser passant per Melbourne o Sidney abans) a Anglaterra. El llibre de Nichols és un seguit de viatges per ciutats i països (i no només per fer gires promocionals). De Brisbane a Londres, a Melbourne, Nova York, Sidney,... I també per diferents segells discogràfics. Així, no és estrany que a la música dels Go-Betweens hi abundin referències a viatges i ciutats; però també és plena de referències al cinema i la literatura (de fet, estem parlant d’un grup que va titular "Lee Remick" el seu primer senzill, la cara b del qual era "Karen", que parlava d’una bibliotecària que els ajudava “a trobar Hemingway, Genet, Brehct, Chandler i James Joyce...” i que sempre feia “l’elecció idònia”).

Escrit d’una manera que fa justícia al grup, en Nichols omple el llibre d’anècdotes explicades de primera mà pels seus protagonistes. La incomprensió dels seus conciutadans en els seus inicis (a finals dels anys 70), la fascinació que sentien per l’escena punk de Nova York i per en Bob Dylan. Contractes frustrats, canvis de formació, relacions sentimentals entre els components del grup (la d’en Robert Forster amb la bateria Lindy Morrisson i, més tard, la d’en Grant McLennan amb la violinista Amanda Brown, incorporada al grup a partir de l’àlbum Tallulah (87)). El món que se’ls obria quan van decidir viatjar a Londres i compartir casa amb els Birthday Party d'en Nick Cave, i el salvatge estil de vida que això comportava. La breu relació amb l'ara mítica Postcard Records. El final de l’etapa als anys vuitanta que va tancar el fantàstic 16 Lovers Lane (88), la reunió al cap de més d’una dècada,... Impagable (per divertida i trista al mateix temps) l’anècdota en què Robert Forster compareix amb un vestit de dona en un concert en què bona part del públic pertanyia a Capitol Records, la discogràfica amb qui estaven a punt de tancar un tracte, i que, indignats amb tal espectacle, va negar-se a signar el contracte. En Forster es mostrava perplex per la reacció de la discogràfica i en McLennan estava convençut que més que el vestit, la raó de la indignació havia de ser que les sabates no combinaven amb el vestit. Una qüestió d’estil. “Ja està fet”, deia en Forster “aquest és el tipus de grup que som”.

Si la formació actual del grup (amb només en Forster i en McLennan de la seva etapa durant els anys vuitanta) ha d’anar traient discos, potser algun dia haurà de sortir una nova versió del llibre amb les actualitzacions pertinents. De moment, el grup continua amb el seu tercer disc des de la seva tornada, Oceans Apart, i amb una gira que els portarà a Barcelona amb motiu del festival Wintercase i que els durà a compartir escenari, com ja van fer l’any 2000, amb els escocesos Teenage Fanclub.

Amb tanta documentació en forma de llibres que s’està produint sobre música popular, aquest és un dels grups que més mereixien que la seva història quedés escrita. Ho saben prou bé els seus fans. La música dels Go-Betweens es troba en algun lloc entre allò viscut, allò llegit i les emocions que tot això comporta. Té la capacitat d’arribar a tocar la fibra sense caure mai en l’afectació. Una de les bandes de culte per excel·lència, fa bo allò que no és tan important a quanta gent arriba la teva música sinó l’impacte que té en la gent que té la sort d’ensopegar-hi. És molt fàcil sentir passió per un grup com els Go-Betweens. I no és per llunyania. Ni per ignorància.

PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You

Amb Yours, Mine and Ours (03), en Joe Pernice i el seu grup van deixar notar més que mai la seva anglofília al seu pop de tall clàssic. Aquell disc tenia homenatges no gaire encoberts als Smiths i, sobretot, a New Order, com “Sometimes I Remember”, que semblava treta de Lowlife o Power, Corruption and Lies. La seva condició de fan de grups britànics de mitjans dels vuitanta ja havia portat a en Joe Pernice a versionar “Leave Me Alone” amb el seu projecte paral·lel Chappaquiddick Skyline en el seu disc homònim i únic fins al moment.

El cas de Discover a Lovelier You és diferent, en part. La influència de grups anglesos dels vuitanta encara és evident en la inicial “There Goes the Sun” i la instrumental que dóna el nom al disc, que té una certa reminiscència, sense ser massa semblant, de “Money Changes Everything”, una de les poques peces instrumentals que en Johnny Marr va escriure per als Smiths. Les guitarres de “Snow”, per moments, recorden a les de Wire o Gang of Four, tots dos actualment reactivats i reivindicats. I a risc de passar per un obsessiu caçador de sons pretèrits en gravacions recents, no em sé estar de dir que l’staccatto de guitarra de “Red Desert” porta al cap el grup de principis dels vuitanta de Liverpool The Wild Swans. Però tot això no impedeix que el disc tingui moments assolellats, com “Saddest Quo”, amb aquell puntejat inicial tan Byrdsià o dues de les millors cançons, “Amazing Glow” i “Subject Drop”, una darrera l’altra, la primera amb uns primers versos marca de la casa en què tanta importància té la sonoritat com allò que diu: “A rare and wicked skill to change the light or weather / No room was spared / No room shown her mercy / I was a tireless fool / I thought I could do better / I left in flames a paper shade hanging from her light”. A “Subject Drop” hi trobem la col·laboració d’una tal Blake Hazard. Una ràpida cerca amb el google ens diu que la senyora Hazard també canta en solitari i forma part d’un duet anomenat The Submarines. La cançó és una petita joia que comença directament amb la tornada cantada en harmonia, i l’alternança en les estrofes de la veu d’en Joe amb la de la convidada és desarmant. El disc només baixa el ritme en un parell de cançons, les més relfexives “Sell Your Hair” o “Pisshole in the Snow”, que potser no estan a l'alçada de les seves companyes però que aporten una mica de variació al disc.

És molt difícil dir si aquest és el seu millor treball del grup fins ara. Els Pernice Brothers pertanyen a aquell estirp de grups de qui per a un fan, el disc preferit canvia cada dia, i això sol ser un bon senyal. Tot i que la veu d’en Pernice ens provoca una mena de déjà vu a cada entrega, la seva música no és previsible. L’exScud Mountain Boys s’ha convertit en un dels franctiradors més infal·libles del pop actual. Des de l’any 98, en què van publicar Overcome By Happiness, en Joe ha estat l’artífex principal (i variant poc els seus companys de projecte) de set llarga durades, ja sigui amb el nom de Pernice Brothers, Chappaquiddick Skyline o en solitari. I a més, encara ha tingut temps de publicar un recull de poemes i la novel·la, Meat is Murder, que forma part de la col·lecció de Continuum Books de llibres sobre àlbums clàssics i que, òbviament, està inspirada en el disc dels Smiths. Aquest és l’únic de la col·lecció que és ficció, i per tant, no hi trobarem declaracions dels autors del disc ni dades de les sessions de gravació. El llibre ens narra uns quants mesos de la vida del seu protagonista durant els seus anys d’institut, i descriu a la perfecció què és ser un adolescent fan del grup de Manchester. Creieu-me.

TEENAGE FANCLUB – Man-made

Els Teenage Fanclub sempre han obtingut els millors resultats amb productors reputats: amb en Don Fleming al Bandwagonesque (91) i amb en David Bianco al Grand Prix (95) i al Songs From Northern Britain (97). Així doncs, que en John McEntire dels Tortoise estigués als comandaments del nou disc dels escocesos prometia. El nivell qualitatiu de les cançons no ha sigut mai un problema. A cada disc hi podem trobar ben bé mitja dotzena de perles de pop gloriós, i Man-made no n’és una excepció.

Des dels primers compassos de la inicial “It’s All In My Mind” ja es nota la feina del productor de Chicago. Un so més compacte i menys pla que a l’anterior, i autoproduït, Howdy! (02). Un ritme sobre el qual s’hi van afegint instruments a mida que avança la cançó i que suporta la melodia sense tornada cantada per en Norman Blake. La segueix “Time Stops”, una típica peça d’en Gerard Love en la línia de “Empty Space”, de la recopilació Four Thousand Seven Hundred and Sixy-Six Seconds (02). A continuació, la primera contribució d’en Raymond McGinley al disc, “Nowhere”, que és la cançó més fluixa del disc: una melodia no gaire inspirada que fa que el disc perdi una mica en aquest tram inicial. Però a partir de “Save”, un mig temps amb uns interessants arpegis, la cosa millora. “Slow Fade” ens porta els Fannies més powerpop, una miniatura d’en Norman que podria ser al Thirteen (93). A partir d’aquí predominen els mig temps, com “Only With You” (amb una intro de piano minimalista d’en John McEntire) o “Cells” (amb una de les lletres més introspectives que ha escrit mai en Norman). Ja passat l’equador del disc, amb el primer single “Fallen Leaves” arrenquen els millors minuts del disc. Tres cançons que ens recorden un cop més per què per a molts aquest és el millor grup de pop dels últims quinze anys. A l’assolellada “Fallen Leaves” la segueix “Flowing”, una melodia desarmant d’en Norman , amb una discreta secció de corda que lluny de carregar-la fa que la cançó tingui la fluïdesa que el títol evoca. Quan les defenses inicials ja estan tocades de mort és quan ataquen amb “Born Under A Good Sign”, una perla efervescent que conté les guitarres més esmolades que hem sentit sortir de la guitarra d’en Raymond en molt de temps, i que promet ser un dels plats forts en concert. I quan el feedback final de la cançó ens recorda el de “Heavy Metal” del primer disc, A Catholic Education (90), el traïdor subconscient ens anticipa el principi explosiu d’“Everything Flows”, però en comptes d’això hi trobem una intro que podria passar per la d’algun èxit dels anys 60 de The Association i que acaba també de forma reposada però amb més distorsió.

No és el millor disc del grup, però sí que representa una millora respecte Howdy! Si més no, perquè sembla que hagin sabut recuperar l’espurna que havien tingut sempre i que d’un temps ençà corria el perill d’apagar-se. Quinze anys de carrera donen per a molt. No han sigut mai abanderats de cap moviment i, sovint, la seva modèstia i discreció resulten desconcertants. Suposo que la situació personal i familiar dels membres del grup no els permet gravar discos tan sovint com abans, i així, l’interval entre discos cada cop és més gran. Pensar que els seguidors més joves del pop independent tenien dos o tres anys quan va sortir el Bandwagonesque provoca un cert vertigen. Però també és veritat una altra cosa: en tot aquest temps moviments, grups amb deliris de grandesa i presumptes salvadors del rock han aparegut com bolets i s’han enfonsat en la seva pròpia mediocritat, mentre que els Fannies continuen proporcionant-nos el mateix de sempre: col·leccions de tres minuts que només poden millorar les coses. Com les millors bandes sonores.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Diumenge, 29 de maig

Em pensava que entrant a les nou i cinc del vespre a la sala Apolo, com a molt, només m’hauria perdut cinc minuts de l’actuació dels Mishima. Però havent vist com els altres grups que van tocar aquella nit van sortir a l’escenari minuts abans de l’hora en què estaven programats, pot ser que fes més estona que aquest grup català era damunt l’escenari. Tot i això, el que vaig veure podia convèncer qualsevol d’acostar-se a la parada de merchandising per comprar algun dels seus discos. Aquest grup, amb tres discos publicats, fa un pop sofisticat i sentit que guanya en contundència en directe i que assoleix moments de gran intensitat. Estan formats per en David Carabén (veu i guitarra acústica), en Marc Lloret (teclats), en Dani Vega (guitarra), en Dani Acedo (baix) i l’Oscar D’Aniello (bateria). Van començar la seva carrera cantant sobretot en anglès, però en l’últim disc, Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, el català ha passat a ser el principal mitjà d’expressió de les seves lletres i només una cançó està cantada en anglès. Aquest últim treball entra a poc a poc, però amb convicció. Les cançons, tot i tenir entitat pròpia, semblen petites peces d’un trencaclosques. Així, el final de “L’ombra feixuga” enllaça amb el principi de “L’estrany” sense que t’adonis que es tracta d’una altra cançó. Les veus de la Flora Saura i l’Helena Miquel (aquesta última dels barcelonins, i també molt recomanables, élena) i les possibilitats que ofereix un estudi d’enregistrament arrodoneixen un dels discos més interessants fets a casa nostra en els últims anys.

Els següents en sortir van ser els americans Richmond Fontaine. Tot i que ja fa uns anys que corren, no va ser fins fa poc, amb el seu penúltim disc Post To Wire, que van aconseguir un cert reconeixement. La seva música es pot descriure fàcilment incloent-la en aquest calaix de sastre que en diuen americana. És a dir, rock amb una forta influència del folk americà i el country. Però també hi trobem indicis (“Montgomery Park” n’és un) que ens diuen que el grup liderat per Willy Vlautin ha passat moltes hores escoltant el Let It Be dels Replacements. Són cançons sobre persones desesperades que es podrien lligar esquena per esquena amb els protagonistes de les cançons de l’Springsteen de Nebraska o del recent Devils and Dust. Presentaven el seu nou disc The Fitzgerald, que promet grans moments. També van tocar alguna cançó dels inicis del grup, com “1968”, que es troba en el CD de cançons antigues regravades que venien a la parada de merchandising i que no sé si es pot trobar enlloc més.

Un dels millors concerts del festival va ser precisament l’últim. Ja havien tocat el divendres, però el concert que van fer els Broken Social Scene a la festa de comiat (en què substitiuien al grup de la Kristin Hersh, 50 Foot Wave, dissolts pocs dies abans) va ser dels que fan afició. En alguns moments amb onze o dotze persones tocant, creaven una màquina imparable que gairebé no deixava respirar. En aquesta ocasió no hi havia la Leslie Feist tocant amb ells, però sí que es van fer acompanyar en alguna ocasió per un dels violinistes dels Arcade Fire. Una actuació molt breu (massa, com totes les del diumenge) en què van convèncer com, sembla ser, ja ho havien fet en alguna altra visita a Barcelona l’any passat.

La brevetat de les actuacions i el fet que comencessin abans d’hora va fer que l’última nit del Festival Primavera Sound 2005 s’acabés aviat. O no... veient els turistes despistats i amb cara de ganes de festa que feien cua a l’entrada de l’Apolo quan sortíem, tot feia pensar que a dins de la sala hi havia nit per estona. Però allò només ens recordava que tot tornava a la normalitat de principis de la temporada estival a la ciutat.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Dissabte, 28 de maig

Hauria estat bé veure els Text Of Light, el grup experimental d’en Lee Ranaldo, de Sonic Youth, però no vaig arribar a lloc fins que ja feia uns minuts que havia començat l’actuació dels Czars. Un altre encert programar aquest grup a l’auditori. Tot i alguns problemes de so que van fer que en algun moment es perdés la guitarra acústica, van fer un concert dintre de les coordenades del que és aquest grup. Melodies reposades, algunes desoladores, cantades per la característica veu d’en John Grant, i amb una instrumentació que tan aviat recorre en la bossa-nova, com al jazz, com al soul (sense acabar mai d’endinsar-se de ple en cap d’aquests estils). Sembla que la formació actual del grup ja no té gaire res a veure amb la de fa uns mesos. No sé si es tracta d’una formació de circumstàncies per presentar l’últim disc, Goodbye, i separar-se o si continuaran com a The Czars en el futur. S’haurà de veure.

No vaig veure res més fins al cap d’uns minuts després de les set, quan va començar el concert d’en Josh Rouse. Des que va publicar 1972 fa un parell d’anys, és un dels cantautors americans de referència. Aquell disc era un exercici de revival ple del pop i el soul propi de l’any que li dóna títol i que és precisament l’any en què en Rouse va néixer. Instal·lat des de fa uns mesos a Altea (prop de Benidorm), l’any passat va publicar Nashville, un disc de pop-rock sense pretensions però que té tendència a no allunyar-se gaire de l’equip de música durant una bona temporada. L’actuació es va centrar en els dos discos esmentats, tot i que també va recuperar “Miracle”, d’Under Cold Blue Stars (02). A mi em va semblar un gran concert, i que va anar a més fins que quan ens en vam adonar ja feia una hora que era damunt l’escenari. Acompanyat d’una excel·lent banda, que semblava estar gaudint de cada nota que sortia dels seus instruments, va deixar-nos amb ganes de més. Ara que el tenim vivint tan a prop, no crec que tardem gaire a tornar-lo a veure.

La suspensió a última hora dels Television Personalities va fer que quedés un buit en el programa que m’havia fet, i que vaig aprofitar per donar un tomb per l’escenari Danzka CD-Drome on hi tocava la Françoiz Breut, en jornada del Primavera France (en què aquest escenari va estar ocupat exclusivament per grups i solistes francesos). El fet que no conegui la discografia de la senyora Breut i que m’instal·lés a les graderies força lluny parlant amb algun vell conegut que passava per allà, fa que no pugui dir gaire res de l’actuació en sí. Potser en Lee Ranaldo, la Cristina Rosenvinge i en Ray Loriga, que eren uns metres darrere nostre, ens en podrien dir alguna cosa més, però també semblaven anar a la seva.

Encara que no coneixia gaire la trajectòria d'Steve Earle and the Dukes, a aquest personatge l’envolta una aura de llegenda, i per tant, valia la pena acostar-se a l’escenari Nitsa-Apolo per veure com sonava. I el que es va poder veure va ser una actuació de rock americà exemplar. Possiblement va ser el concert a l’escenari principal amb menys audiència. I és una llàstima. Aquest gat vell del country sembla que espanti el sector més modern del festival. Acompanyat en algunes cançons per l'Allison Moorer, que havia tocat unes hores abans a l’escenari de la fira, i una banda de músics molt solvents, va posar la nota de rock clàssic al festival. Si bé, com ja he dit, no va despertar l’expectació que es mereix, també és veritat que va convèncer a qui es va quedar. No van faltar atacs ferotges contra l’administració Bush, ja fos amb comentaris entre cançons o directament amb cançons dedicades a la secretària d’estat Condoleezza Rice. El seu últim disc, molt ben valorat per la crítica, es titula Revolution Starts... Now, així que la versió que va fer del “Revolution” dels Beatles va servir per acabar de lligar un concert coherent i combatiu.

Un dels inconvenients més grans d’aquesta edició del Primavera ja el sabia des que es van saber els horaris de les actuacions: Echo & the Bunnymen i The Wedding Present començaven a la mateixa hora els seus concerts (els primers ho feien a l’auditori, i els d’en David Gedge ho feien a l’escenari Rockdelux). Porto més de mitja vida escoltant el grup de l’Ian McCulloch, però el fet que ja els havia vist dues vegades em va fer decidir pel concert dels Weddoes (que també escolto des de fa aproximadament el mateix temps però amb menys intensitat). No he sentit gaires comentaris de com va ser l’actuació dels de Liverpool, però la que es va veure a l’escenari Rockdelux va ser, per a mi, una de les millors del festival. En David Gedge ja havia vingut fa un parell d’anys al Primavera amb el seu altre grup, Cinerama (que va formar després d’arraconar durant un temps el “regal de noces”), però això va ser una altra cosa. Últimament els discos de Cinerama cada cop s’assemblaven més als últims dels Wedding Present abans del parèntesi i el nou d’aquests podria passar, en alguns moments per una versió una mica més contundent dels altres. Però en directe, el canvi és evident. Van començar amb “Interstate 5”, de l’últim disc, Take Fountain, i a partir d’aquí van anar repassant clàssics del grup com “Kennedy”, “Dare”, “Dalliance” i “Once More”, combinats amb peces de l’últim disc i un parell de cançons de Cinerama. Frenètics, vibrants, precisos i contudents. En Gedge ja és l’únic membre que queda de la formació original. Ara mateix completen el grup els dos ex-Cinerama Simon Cleave (guitarra) i Terry de Castro (baix) i John Maiden (bateria). Davant la pluja de peticions del públic, en David Gedge, amb cara de murri es va disculpar per no poder tocar tot el repertori i per haver escrit tantes bones cançons. Respecte a això últim, no crec que cap dels que érem allà gosés contradir-lo.

Uns altres que com en Gedge ja havien tocat fa dos anys, els Sonic Youth, van sortir a l’escenari principal quan faltava poc per les 12. El fet que portin tant de temps tocant i que hagin vingut tantes vegades sovint fa que puguem arribar a menystenir-los. Ja fa temps que van fer els seus discos més influents, però també és veritat que, des de llavors, grups que van seguir (o ho van intentar) el camí de l’experimentació amb el soroll i la distorsió com a eines en el rock s’han format i han desaparegut, mentre que ells encara van traient discos més que dignes. Només cal veure’ls una estona per veure que allò no és una improvisació caòtica de feedback. En els fragments més nets i melòdics de les seves cançons tot és al seu lloc, però també hi és en l’aparent caos sonor que provoca la guitarra d’en Thurston Moore quan la deixa ressonant entremig dels tubs de l’estructura metàl·lica de l’escenari. Perquè són molts anys jugant i experimentant amb aquests elements, i els dominen a la perfecció. Deixen que el soroll flueixi, però mai que els controli a ells. Ja des de fa uns anys el grup es fa acompanyar per en Jim O’Rourke al baix, el músic experimental i productor de Chicago que tanta importància ha tingut en el canvi de direcció que ha experimentat Wilco amb els dos últims discos. Un bis amb la celebrada "Teenage Riot" va ser el final ideal a un altre gran concert d’aquests gegants. I per a mi, ja els poden fer fixos al festival.

Un altre concert que vaig veure des de la distància va ser el dels novaiorquesos They Might Be Giants. Des de les graderies, ja es va poder veure que concert era un festival d’eclecticisme, diversió i grans cançons. No estic familiaritzat amb la seva discografia, però sí amb alguna cançó de les que van tocar (per exemple, "Dr Worm"). Una llàstima que el cansament ja començava a ser intens i no vaig poder viure el concert de més a prop. Estàvem en plena recta final del festival i encara quedava veure unes velles glòries reformades.

Vaig poder seguir els impressionants primers vint minuts del concert dels Gang Of Four des de primera fila. Amb l’atac de la guitarra de l’Andy Gill castigant l’oïda de l’audiència i l’entrada triomfal del cantant Jon King: “Bona nit, Barça!! Aquest any sí!!”. Aquests anglesos són una referència per a una gran quantitat de nous grups. Van assentar a finals dels 70 les bases del que avui tanta gent anomena punk-funk, en un temps en què segur que no es tenia aquesta ridícula mania d’inventar etiquetes cada quinze dies que impera ara i que només serveix per fer saber que estàs a l’última. El baixista, el guitarrista i el cantant anaven intercanviant posicions, que no d’instrument. Durant l’actuació va sonar, més que res, el seu clàssic Entertainment!, que és considerat el cim creatiu del grup i que està carregat de referències contra el materialisme i les sinistres motivacions de les classes polítiques (que si hi pensem, segurament que tenen tanta o més vigència ara que quan es van escriure). Mentre que les cançons emblemàtiques com “Ether” o “I Found That Essence Rare” (que va tancar el concert) van sonar molt compactes, altres parts del concert, amb una tendència més a la improvisació es van fer una mica més feixugues, no tant pel seu valor musical com per ser l’últim concert gran de l’últim dia del festival.

Fins aquí el (meu) festival. L’endemà tocava la festa de comiat a l’Apolo. Espero poder fer-ne una crònica aviat.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Divendres, 27 de maig

Davant l’extensa oferta musical del divendres, semblava prudent dosificar-se una mica i prendre’s les coses amb calma. El primer concert del dia, per a mi, va ser el d’Antony and the Johnsons. En els últims mesos s’ha parlat molt d’aquest pianista i cantant apadrinat per Lou Reed i amb amistats més o menys cèlebres com Rufus Wainwright, Devendra Banhart o Boy George, que col·laboren al seu segon i fins ara últim disc, l’emocionant I’m A Bird Now. L’ acústica excel·lent de l’auditori converteix aquest escenari en el lloc ideal per gaudir la música de l’Antony i el seu grup, i la foscor del recinte feia de còmplice de les tristes cançons d’aquest cantant de veu andrògina. Davant seu hi tenia un públic amb ganes que no podia reprimir els aplaudiments en reconèixer els primers compassos de les cançons més populars. Va repassar cançons dels seus dos discos publicats fins ara amb una resposta molt càlida del públic que va provocar que fes un dels pocs bisos que es van poder veure en tot el festival, amb una fantàstica versió del “Candy Says” de la Velvet Underground.

Un cop fora de l’auditori vaig fer un cop d’ull a l’escenari Nitsa-Apolo, on tocava el col·lectiu de músics canadencs Broken Social Scene. El seu directe és excel·lent, però a l’escenari gran i a aquella hora queda una mica diluït. Vaig sentir quatre o cinc cançons, però com que els havia de veure a la festa de comiat del festival, vaig decidir anar a trobar un bon lloc per veure un dels concerts que jo, personalment, esperava amb més ganes, el d’en Ron Sexsmith. El canadenc va centrar la seva actuació en l’últim disc, Retriever, una joia de pop intemporal, un treball incontestable que serveix per consolidar després d’un grapat de bons discos aquest cantautor amb aire introvertit però amb un talent per a la melodia i la construcció de cançons que li han valgut els elogis de gent com en Paul McCartney i l'Elvis Costello. Una corda trencada va fer que hagués de donar la guitarra elèctrica a algun tècnic, que ja no la va tornar. No sé si això va fer variar el repertori que tenia pensat tocar, però en qualsevol cas, l’actuació no se’n va ressentir. Juntament amb les cançons de l’esmentat últim disc, també van sonar, entre d’altres joies de la seva discografia, “Cheap Hotel”, “April After All” i la final “Secret Heart”, aquella meravella que enceta al seu primer disc i que, com va dir ell mateix, recentment “n’ha fet una versió una gran artista que es diu Feist”. D’aquesta manera tornava el compliment que la mateixa Leslie Feist li havia fet feia unes setmanes a la seva actuació a Barcelona (vegeu-ne la crònica amb la referència a en Sexsmith en aquest mateix blog una mica més avall). Esperem que el desig expressat al final del concert de tornar per aquí aviat es compleixi i ens pugui oferir un concert més llarg que aquest, que va passar volant.

Una estona veient l'Iggy Pop va servir per poder gaudir de clàssics com “1969” i “I Wanna Be Your Dog” amb aquesta llegenda de Detroit amb la seva banda original, els Stooges, que l’acompanyen des de fa un parell d’anys i que sonen molt més compactes que altres músics amb qui havia compartit escenari la iguana en els seus anys en solitari.

Poc abans de les deu, a l’escenari Danzka CD-Drome, la Kristin Hersh va aparèixer fugaçment a l’escenari amb un nen en braços. I amb puntualitat, a l’hora en punt va tornar a sortir, però aquest cop amb una guitarra acústica. La Hersh no va estar gaire comunicativa, i el repertori no era precisament fàcil. La seva discografia té moments més assequibles que els que va presentar en la seva actuació. Tot i això, va ser un concert excel·lent. Un cop t’acostumes a les progressions d’acords intrincades de les seves cançons, l’efecte és gairebé hipnòtic. Lleugerament afònica i amb la mirada perduda endavant, l’exThrowing Muses va acabar la seva actuació, llavors sí, amb una concessió, la que segurament és la seva cançó més coneguda: “Your Ghost”. Es fa difícil fer-se a la idea que no acabarà apareixent la veu d’en Michael Stipe, com passa a la versió d’estudi que es troba a Hips and Makers, però tot i això, la cançó s’aguanta molt bé per sí mateixa. Un altre concert que es podria haver allargat i no ens hauria sabut cap greu.

Poc abans d’acabar el concert de la Kristin Hersh devia haver començat el dels American Music Club a l’escenari Rockdelux. El cansament em va recomanar gaudir-ne unes quantes cançons des de la graderia. Volia veure l’actuació de New Order de més o menys a prop, així que vaig haver de marxar a mig fer, però tinc la impressió que devia ser un concert molt notable. A en Mark Eitzel se’l notava molt motivat, i les cançons de l’últim disc que vaig sentir Love Songs for Patriots van sonar de meravella. Uns altres que val la pena tenir apuntats a la llista de “grups que s’han de veure si passen de gira per aquí prop”.

El moment més esperat de la nit, i el que posava a prova la infrastructura del festival va arribar cinc minuts abans de mitjanit. Si l’any passat per veure els Pixies d’una mica prop era gairebé imprescindible guardar un lloc des del concert del grup que tocava abans, aquest any es podia aconseguir un lloc decent anant-hi uns vint minuts abans. S’ha parlat molt, i bastant malament des d’alguns mitjans, d’aquest concert. Davant uns New Order al 2005 sovint es té la impressió que s’està veient un grup que intenta explotar el paper que tenia quinze anys enrere per viure de renda. I de fet, hi tenen tot el dret. Fent un cop d’ull per internet al repertori dels últims concerts que han fet ja es veu que el que estan disposats a oferir no dóna gaire lloc a les sorpreses. La inicial “Love Vigilantes”, del Low Life (de l’any 85) va anar seguida d’unes quantes cançons de l’última època, de Get Ready (01) i de l’acabat de publicar Waiting For The Sirens’ Call. Tot i la meritòria cançó que dóna nom a aquest últim, el que tothom estava esperant era que toquessin els clàssics que van crear fa tant de temps i que justificaven el seu lloc al cartell del festival (i al pop mundial). Un dels moments més indescriptibles va ser el que va seguir a les paraules, pronunciades per Barney Sumner: “això és Transmission dels Joy Division”. Va ser un dels punts àlgids de la nit, tot i que es fa estrany pensar com ha anat creixent el mite de tot el que envolta a aquest grup des que es van dissoldre per la mort de Ian Curtis i van mutar cap a New Order. L’altre cançó de Joy Division que van tocar va ser la més coneguda, “Love Will Tear Us Apart”. Juntament amb la il·lusió que fa sentir aquesta cançó tocada després de tant de temps per tres quartes parts dels seus creadors hi ha una sensació estranya: feia certa angúnia veure com Peter Hook animava la gent a cantar-ne la tornada amb crits de “vinga tots!” (o similars) i que la convertien en una cosa molt diferent a com la coneixíem fins llavors. El context actual del grup és molt diferent del que tenia Joy Division just després que el punk hagués posat els peus de la gent a terra i els hi parlés de tu a tu. D’entre els millors moments, jo em quedo amb “Bizarre Love Triangle”, “Regret” i, sobretot, “Temptation” i “Transimission”. No em van acabar de convèncer “True Faith” ni “Blue Monday” (l’únic bis), però també he de dir que aquesta última no m’ha dit mai gaire res, tot i ser un dels temes més emblemàtics del grup per a molta gent. No va ser un concert sense fissures, ni molt menys, però també és veritat que el directe de New Order no ha tingut mai gaire bona fama. Sempre se’ls ha vist com un gran grup d’estudi. I tampoc crec que els hi faltés motivació. Els crits de “Viva España” d’en Barney tampoc van ajudar gaire a guanyar-se el públic (almenys una part, que també és veritat que l’altra devia estar encantada; com es distribueixen els percentatges, no sé si ho vull saber). Relliscades més o menys justificables apart, m’estimo més quedar-me amb el record d’haver vist un dels grups en actiu importants; potser en hores baixes, però història (encara) viva del pop.

Ja no em vaig quedar a veure res més. Encara quedava dissabte i la festa de comiat el diumenge. I el cansament ja era considerable.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Introducció i dijous, 26 de maig

Una altra edició del Primavera Sound, i en una nova ubicació: el Fòrum. Si en les edicions passades la qualitat musical del festival oferia pocs dubtes, la consolidació definitiva encara depenia de la millora de la capacitat organitzativa, bastant limitada per la capacitat i els accessos al recinte del Poble Espanyol. Aquest any, però, les queixes pel que fa a l’organització han sigut poques. L’abandonament del sistema de reconeixement d’empremtes digitals dels últims anys i, sobretot, les millors condicions d’accés i de mobilitat dins de la nova ubicació hi han contribuït considerablement. Així, les aglomeracions que van tenir lloc l’any passat el dia de l’actuació dels Pixies al festival, no es van produir aquest any tot i figurant al cartell un dels reclams més sonats dels últims anys en un festival de música “alternativa”: New Order. El recinte del Fòrum sembla fet a mida per a l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. La seva gran extensió permet que els escenaris estiguin convenientment separats i que les aglomeracions de gent d’un escenari a l’altre siguin inexistents. Dos dels escenaris tenen graderies des d’on es poden seguir des de la distància els concerts si el cansament o el poc interès pel grup en qüestió ho demanen. L’Auditori permet gaudir còmodament i amb una perfecta qualitat acústica els concerts més intimistes. A tot això hi hem d’afegir una puntualitat a l’hora de començar les actuacions que es veu poques vegades en els festivals de música i que permet poder planificar les jornades més fàcilment. Tot i això, és difícil que amb una quantitat tan gran de grups i solistes puguis veure tot el que voldries veure i no hagis de renunciar a res.

A continuació, alguns comentaris del que vaig veure dijous. No hi són tots els grups (cosa que seria impossible sense el do de la ubiqüitat), només em limitaré a donar les impressions del que vaig veure, i una mica més detallat allò que més m’interessava.

Dijous 26

En Xavier Baró va tenir la difícil tasca d’obrir el festival a l’escenari Rockdelux. Encara clar i amb la calitja que envoltava el recinte el lleidatà i el seu grup van anar desgranant el seu repertori, totalment desconegut per mi, però que pel que es va poder comprovar té grans moments. Cançons intimistes amb regust de folk autòcton i referències a localitats i personatges que sonen sorprenents, però que estan més que justificades, en un festival celebrat aquí i en què són clara majoria els grups anglosaxons. S’agraeix, encara que només siguin apostes puntuals, que l’organització arrisqui portant solistes del país com en Baró (o en Lluís Llach l’any passat). Potser costa d’entendre a una part dels assistents, però s’ha de valorar positivament que entre l’enorme oferta de grups indie del festival hi hagi lloc per propostes que apunten en una altra direcció i que no per això es perdi la filosofia del festival.

El segon grup a sortir a l’escenari Rockdelux va ser Art Brut. Sembla que el fenomen Franz Ferdinand ha provocat tota una fornada de grups britànics influenciats pel postpunk de Wire, Gang of Four i The Fall. Pel que es va poder veure, no sembla que els Art Brut siguin els hereus amb més possibilitats d’aquell llegat. No donava la impressió que el públic s’ho passés tan bé com ells, tret de la claca que els devia haver acompanyat del seu país. Costa d’imaginar-se’ls amb gaire més públic (o fins i tot encara tocant) d’aquí a quatre o cinc anys, quan de tot aquest moviment només en quedin els grups que hagin mantingut la frescor o hagin sigut capaços d’evolucionar.

Un cas diferent sembla el de Maxïmo Park. També els podríem incloure en aquesta fornada de què parlava abans amb una mica més de tendència cap al pop dels Smiths. Però les cançons del seu únic LP fins ara, A Certain Trigger, i la manera de defensar-les en directe fan pensar que estem davant un grup amb més coses a dir. El cantant Paul Smith té aquella qualitat d’irritar a bona part del públic amb els seus moviments, actitud escènica i pentinat, però si ens hem de regir per les cançons i el so del grup (que és com crec que hauria de ser), costa trobar punts massa criticables. Falta veure com aguanten l’ambient de sospita de hype que els envolta.

El que possiblement era el concert més esperat del dijous era el dels canadencs The Arcade Fire. Es palpava l’expectació creixent que s’ha creat amb el boca-orella des que es va publicar l’excel·lent Funeral, el seu únic LP fins ara. Amb una espectacular arrencada amb “Wake Up” van encetar una actuació en què van repassar gairebé tot Funeral i un parell o tres de cançons que es troben a l’EP autoeditat el 2003 i que sortirà aviat, si no ho ha fet hores d’ara, reeditat aquí per Sinnamon Records. El grup podria passar per una formació de música clàssica per la seva indumentària, però els dubtes s’esvaeixen només de començar l’actuació. El cantant Win Butler deixa la gol·la en cada frase, i la resta dels components del nombrós grup es mouen amunt i avall com posseïts per la música. Va ser poc menys d’una hora de cors i crescendos que van fer embogir el públic, i que només va tenir un enemic, el deficient so que va fer acte de presència cap a mitja actuació però que el grup va fer oblidar amb un final apoteòsic a partir d’una de les seves millors cançons i que més bé presenta les coordenades del grup: “Tunnels”. El primer gran concert del festival.

No puc fer gaires comentaris del concert de Los Planetas, ja que no m’han interessat mai gaire. El poc que vaig seguir de la seva actuació em va semblar en la tònica general del grup. Pel que he llegit de gent amb més ganes de veure’ls que jo, no va ser la seva millor actuació. Jo no puc comparar gaire.

Radio 4 va ser l’últim grup que vaig veure dijous. No havia sentit gaire res del grup, tret d’algun single, i si bé el grup és capaç de crear moments trepidants d’això que en diuen punk-funk, a partir de la tercera cançó ja no vaig trobar gaire res que mantingués el meu interès. Sense ser un mal grup tampoc crec que es converteixin en grup de referència en un futur.

Primer dia del festival, posada a prova de les instal·lacions i una bona arrencada musical, tot i que sense massa sorpreses (no es pot dir que el concert dels Arcade Fire ho fos, perquè ja es veia a venir).

FEIST- Razzmatazz 2 (Barcelona). 30 d'abril de 2005

Si ja fa uns anys Escòcia es va guanyar un lloc al cor dels seguidors del pop-rock independent de tot el món, ara sembla que amb el Canadà es podria donar un cas semblant. S’agraeix que de tant en tant als Estats Units i Anglaterra, les dues tradicionals grans potències pel que fa a música pop, els surtin competidors capaços de produir un bon planter d’artistes. Grups i solistes com Arcade Fire, New Pornographers, Neko Case, The Dears, Hot Hot Heat, The Stills, Broken Social Scene (dels quals Feist també forma part) o el ja més veterà Ron Sexsmith estan recollint elogis de pertot arreu. No és que en aquest país no hi hagi hagut mai músics de prestigi (en Leonard Cohen i en Neil Young són d’allà), però sí que els grups esmentats, juntament amb altres, estan atraient amb insistència les mirades del seguidors del pop independent. El cas del concert de Feist el dissabte passat és prou simptomàtic: en un primer moment programat per a la sala Razzmatazz 3, va haver de canviar d’ubicació a la sala 2 d’aquest local a causa de l’alt ritme de venda d’entrades. Tot i que la sala es va quedar a la meitat de la seva capacitat, veient l’entusiasme amb què va ser rebuda, no m’estranyaria que d’aquí a uns mesos aquesta cantant de Toronto convoqués prou gent per omplir les sales de concerts més grans de la ciutat.

El seu primer i únic disc fins al moment, Let It Die és una petita joia de difícil classificació. Si té pinzellades de bossa nova, jazz, soul, disco i pop amb reminiscències de Prefab Sprout, no sembla mai premeditat, i el conjunt és molt més coherent que el que aquesta barreja d’estils podria suggerir d’entrada. La primera part del disc consta de cançons pròpies de Feist o coescrites amb el músic Gonzales, mentre que la segona meitat és plena de versions i adaptacions. Tot i que el disc traspua classicisme pop, les bases musicals i els arranjament de Gonzales a la major part de les cançons li donen un aire contemporani. A més a més, els indubtables mèrits del disc s’arrodoneixen amb una imatge i una estètica que enganxen fàcilment al públic que valora el concepte d’artista més enllà de la música.

Amb aquests elements, doncs, és comprensible que la popularitat d’aquesta canadenca hagi anat creixent i que el dissabte passat reunís una audiència ben diversa: estudiants forasters, membres de la mitjana edat més inquieta, curiosos i, evidentment, els típics representants de la modernor barcelonina amb la seva deixadesa estudiada. La rebuda que se li va fer a la senyora Feist va estar carregada d’un entusiasme, per moments exagerat, que es va mantenir durant gairebé tota l’actuació.

Armada amb una guitarra i acompanyada per un bateria, un teclista i un multi-instrumentista, va començar el concert amb ”When I Was a Young Girl”, i durant l’hora i mitja va sonar bona part de Let It Die, a més d’altres cançons que, si són de collita pròpia, deixen clar que tindrem Feist per estona. La impossibilitat de reproduir els arranjament del disc en directe va fer que les cançons patissin lleugeres modificacions per adaptar-les al format del grup. En algun dels pocs moments sorollosos del concert la veu, que és una de les seves millors qualitats, va quedar enterrada sota el so del grup, no perquè les seves cordes vocals no donin per més, sinó perquè el volum donat a cada un dels instruments estava al servei de les subtilitats de la interpretació més que no pas en la potència. La banda d’acompanyament va deixar l’escenari per uns minuts perquè Feist toqués i cantés una cançó sola amb la guitarra gravant primer amb les sis cordes la part rítmica de la cançó, que s’anava reproduint en forma de sample, tècnica que s’està veient cada cop més en concerts en solitari, i que en aquest cas no va acabar de rutllar per culpa de problemes tècnics a mitja cançó. En una de les peces el grup va estar acompanyat per en Jesse Harris a la guitarra acústica, que ja havia exercit de teloner uns minuts abans. Un dels millors moments del concert va arribar amb la interpretació de “Secret Heart” “del GRAN Ron Sexsmith” (l’adjectiu li va posar ella, les majúscules les poso jo), amb un arranjament molt més contundent que a la versió del disc. Ja a la recta final del concert, un altre dels punts àlgids va ser “Mushaboom”, possiblement la seva cançó més coneguda, corejada pel públic davant la sorpresa de la mateixa Feist, que durant tota l’actuació es va mostrar relaxada i oberta. Va convertir la sala en una discoteca amb la versió de “Inside and Out” dels Bee Gees, amb tota l’eufòria de la música disco i tota l’ànima de la música en directe. “Let It Die”, la cançó, va posar el malenconiós punt i final a un concert i a una gira europea d’una cantant que encara pot oferir molt. De moment sabem que a part d’imatge i carisma té veu i talent, i que és capaç de fer concerts frescos i espontanis. Ara haurem d’estar pendents a veure si ve amb la formació de Broken Social Scene que ens visitarà al Primavera Sound el dia 27 d’aquest mes.

Abans de Feist va tocar Jesse Harris. Fer un concert en solitari i acústic davant d’un públic que sembla més pendents d'explicar-se les batalletes de la setmana que d'escoltar (tot i haver pagat una entrada) és complicat, i si no et dius Jeff Tweedy o et fas dir Elvis Costello és difícil guanyar-te l’atenció i el silenci dels tertulians que poblen les sales de concerts. Va fer el que va poder, i no deixa de ser curiós que l’autor de quatre cançons del celebrat, premiat i exitós primer disc de la Norah Jones passi tan desapercebut quan presenta les seves cançons en solitari. Segur que si hagués tocat la seva pròpia “Don’t Know Why”, del disc de la Jones, el públic ho hauria considerat un intent de millorar el repertori amb un tema aliè, però tot i que hi tenia tot el dret, no ho va fer. Paradoxal i injust, però és el que hi ha.