Una altra edició del Primavera Sound, i en una nova ubicació: el Fòrum. Si en les edicions passades la qualitat musical del festival oferia pocs dubtes, la consolidació definitiva encara depenia de la millora de la capacitat organitzativa, bastant limitada per la capacitat i els accessos al recinte del Poble Espanyol. Aquest any, però, les queixes pel que fa a l’organització han sigut poques. L’abandonament del sistema de reconeixement d’empremtes digitals dels últims anys i, sobretot, les millors condicions d’accés i de mobilitat dins de la nova ubicació hi han contribuït considerablement. Així, les aglomeracions que van tenir lloc l’any passat el dia de l’actuació dels Pixies al festival, no es van produir aquest any tot i figurant al cartell un dels reclams més sonats dels últims anys en un festival de música “alternativa”: New Order. El recinte del Fòrum sembla fet a mida per a l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. La seva gran extensió permet que els escenaris estiguin convenientment separats i que les aglomeracions de gent d’un escenari a l’altre siguin inexistents. Dos dels escenaris tenen graderies des d’on es poden seguir des de la distància els concerts si el cansament o el poc interès pel grup en qüestió ho demanen. L’Auditori permet gaudir còmodament i amb una perfecta qualitat acústica els concerts més intimistes. A tot això hi hem d’afegir una puntualitat a l’hora de començar les actuacions que es veu poques vegades en els festivals de música i que permet poder planificar les jornades més fàcilment. Tot i això, és difícil que amb una quantitat tan gran de grups i solistes puguis veure tot el que voldries veure i no hagis de renunciar a res.
A continuació, alguns comentaris del que vaig veure dijous. No hi són tots els grups (cosa que seria impossible sense el do de la ubiqüitat), només em limitaré a donar les impressions del que vaig veure, i una mica més detallat allò que més m’interessava.
Dijous 26
En Xavier Baró va tenir la difícil tasca d’obrir el festival a l’escenari Rockdelux. Encara clar i amb la calitja que envoltava el recinte el lleidatà i el seu grup van anar desgranant el seu repertori, totalment desconegut per mi, però que pel que es va poder comprovar té grans moments. Cançons intimistes amb regust de folk autòcton i referències a localitats i personatges que sonen sorprenents, però que estan més que justificades, en un festival celebrat aquí i en què són clara majoria els grups anglosaxons. S’agraeix, encara que només siguin apostes puntuals, que l’organització arrisqui portant solistes del país com en Baró (o en Lluís Llach l’any passat). Potser costa d’entendre a una part dels assistents, però s’ha de valorar positivament que entre l’enorme oferta de grups indie del festival hi hagi lloc per propostes que apunten en una altra direcció i que no per això es perdi la filosofia del festival.
El segon grup a sortir a l’escenari Rockdelux va ser Art Brut. Sembla que el fenomen Franz Ferdinand ha provocat tota una fornada de grups britànics influenciats pel postpunk de Wire, Gang of Four i The Fall. Pel que es va poder veure, no sembla que els Art Brut siguin els hereus amb més possibilitats d’aquell llegat. No donava la impressió que el públic s’ho passés tan bé com ells, tret de la claca que els devia haver acompanyat del seu país. Costa d’imaginar-se’ls amb gaire més públic (o fins i tot encara tocant) d’aquí a quatre o cinc anys, quan de tot aquest moviment només en quedin els grups que hagin mantingut la frescor o hagin sigut capaços d’evolucionar.
Un cas diferent sembla el de Maxïmo Park. També els podríem incloure en aquesta fornada de què parlava abans amb una mica més de tendència cap al pop dels Smiths. Però les cançons del seu únic LP fins ara, A Certain Trigger, i la manera de defensar-les en directe fan pensar que estem davant un grup amb més coses a dir. El cantant Paul Smith té aquella qualitat d’irritar a bona part del públic amb els seus moviments, actitud escènica i pentinat, però si ens hem de regir per les cançons i el so del grup (que és com crec que hauria de ser), costa trobar punts massa criticables. Falta veure com aguanten l’ambient de sospita de hype que els envolta.
El que possiblement era el concert més esperat del dijous era el dels canadencs The Arcade Fire. Es palpava l’expectació creixent que s’ha creat amb el boca-orella des que es va publicar l’excel·lent Funeral, el seu únic LP fins ara. Amb una espectacular arrencada amb “Wake Up” van encetar una actuació en què van repassar gairebé tot Funeral i un parell o tres de cançons que es troben a l’EP autoeditat el 2003 i que sortirà aviat, si no ho ha fet hores d’ara, reeditat aquí per Sinnamon Records. El grup podria passar per una formació de música clàssica per la seva indumentària, però els dubtes s’esvaeixen només de començar l’actuació. El cantant Win Butler deixa la gol·la en cada frase, i la resta dels components del nombrós grup es mouen amunt i avall com posseïts per la música. Va ser poc menys d’una hora de cors i crescendos que van fer embogir el públic, i que només va tenir un enemic, el deficient so que va fer acte de presència cap a mitja actuació però que el grup va fer oblidar amb un final apoteòsic a partir d’una de les seves millors cançons i que més bé presenta les coordenades del grup: “Tunnels”. El primer gran concert del festival.
No puc fer gaires comentaris del concert de Los Planetas, ja que no m’han interessat mai gaire. El poc que vaig seguir de la seva actuació em va semblar en la tònica general del grup. Pel que he llegit de gent amb més ganes de veure’ls que jo, no va ser la seva millor actuació. Jo no puc comparar gaire.
Radio 4 va ser l’últim grup que vaig veure dijous. No havia sentit gaire res del grup, tret d’algun single, i si bé el grup és capaç de crear moments trepidants d’això que en diuen punk-funk, a partir de la tercera cançó ja no vaig trobar gaire res que mantingués el meu interès. Sense ser un mal grup tampoc crec que es converteixin en grup de referència en un futur.
Primer dia del festival, posada a prova de les instal·lacions i una bona arrencada musical, tot i que sense massa sorpreses (no es pot dir que el concert dels Arcade Fire ho fos, perquè ja es veia a venir).
A continuació, alguns comentaris del que vaig veure dijous. No hi són tots els grups (cosa que seria impossible sense el do de la ubiqüitat), només em limitaré a donar les impressions del que vaig veure, i una mica més detallat allò que més m’interessava.
Dijous 26
En Xavier Baró va tenir la difícil tasca d’obrir el festival a l’escenari Rockdelux. Encara clar i amb la calitja que envoltava el recinte el lleidatà i el seu grup van anar desgranant el seu repertori, totalment desconegut per mi, però que pel que es va poder comprovar té grans moments. Cançons intimistes amb regust de folk autòcton i referències a localitats i personatges que sonen sorprenents, però que estan més que justificades, en un festival celebrat aquí i en què són clara majoria els grups anglosaxons. S’agraeix, encara que només siguin apostes puntuals, que l’organització arrisqui portant solistes del país com en Baró (o en Lluís Llach l’any passat). Potser costa d’entendre a una part dels assistents, però s’ha de valorar positivament que entre l’enorme oferta de grups indie del festival hi hagi lloc per propostes que apunten en una altra direcció i que no per això es perdi la filosofia del festival.
El segon grup a sortir a l’escenari Rockdelux va ser Art Brut. Sembla que el fenomen Franz Ferdinand ha provocat tota una fornada de grups britànics influenciats pel postpunk de Wire, Gang of Four i The Fall. Pel que es va poder veure, no sembla que els Art Brut siguin els hereus amb més possibilitats d’aquell llegat. No donava la impressió que el públic s’ho passés tan bé com ells, tret de la claca que els devia haver acompanyat del seu país. Costa d’imaginar-se’ls amb gaire més públic (o fins i tot encara tocant) d’aquí a quatre o cinc anys, quan de tot aquest moviment només en quedin els grups que hagin mantingut la frescor o hagin sigut capaços d’evolucionar.
Un cas diferent sembla el de Maxïmo Park. També els podríem incloure en aquesta fornada de què parlava abans amb una mica més de tendència cap al pop dels Smiths. Però les cançons del seu únic LP fins ara, A Certain Trigger, i la manera de defensar-les en directe fan pensar que estem davant un grup amb més coses a dir. El cantant Paul Smith té aquella qualitat d’irritar a bona part del públic amb els seus moviments, actitud escènica i pentinat, però si ens hem de regir per les cançons i el so del grup (que és com crec que hauria de ser), costa trobar punts massa criticables. Falta veure com aguanten l’ambient de sospita de hype que els envolta.
El que possiblement era el concert més esperat del dijous era el dels canadencs The Arcade Fire. Es palpava l’expectació creixent que s’ha creat amb el boca-orella des que es va publicar l’excel·lent Funeral, el seu únic LP fins ara. Amb una espectacular arrencada amb “Wake Up” van encetar una actuació en què van repassar gairebé tot Funeral i un parell o tres de cançons que es troben a l’EP autoeditat el 2003 i que sortirà aviat, si no ho ha fet hores d’ara, reeditat aquí per Sinnamon Records. El grup podria passar per una formació de música clàssica per la seva indumentària, però els dubtes s’esvaeixen només de començar l’actuació. El cantant Win Butler deixa la gol·la en cada frase, i la resta dels components del nombrós grup es mouen amunt i avall com posseïts per la música. Va ser poc menys d’una hora de cors i crescendos que van fer embogir el públic, i que només va tenir un enemic, el deficient so que va fer acte de presència cap a mitja actuació però que el grup va fer oblidar amb un final apoteòsic a partir d’una de les seves millors cançons i que més bé presenta les coordenades del grup: “Tunnels”. El primer gran concert del festival.
No puc fer gaires comentaris del concert de Los Planetas, ja que no m’han interessat mai gaire. El poc que vaig seguir de la seva actuació em va semblar en la tònica general del grup. Pel que he llegit de gent amb més ganes de veure’ls que jo, no va ser la seva millor actuació. Jo no puc comparar gaire.
Radio 4 va ser l’últim grup que vaig veure dijous. No havia sentit gaire res del grup, tret d’algun single, i si bé el grup és capaç de crear moments trepidants d’això que en diuen punk-funk, a partir de la tercera cançó ja no vaig trobar gaire res que mantingués el meu interès. Sense ser un mal grup tampoc crec que es converteixin en grup de referència en un futur.
Primer dia del festival, posada a prova de les instal·lacions i una bona arrencada musical, tot i que sense massa sorpreses (no es pot dir que el concert dels Arcade Fire ho fos, perquè ja es veia a venir).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada