Nit de veterans orfebres del pop per la primera cita del Wintercase 2005. Un cartell ja vist a Barcelona anys enrere amb la incorporació d’una d’aquelles joves promeses que arriben cada dos per tres d’Anglaterra.
Amb el poc públic que congrega un concert a les vuit de la tarda, els Delays van arrencar la primera jornada a Barcelona del Wintercase. Aquest grup de Southampton va fer una actuació a base de pop-rock èpic amb una mica del pop vuitanter tan reivindicat últimament. La veu de falset del cantant Greg Gilbert recorda lleugerament la del cantant dels presumptament desapareguts Geneva, Andrew Montgomery. La cosa funciona força bé en els moments més contundents del grup. No estic tan segur de les línies de teclat d’algunes cançons. En mitja hora van tocar alguna de les cançons del seu primer disc Faded Seaside Glamour (04) i en van presentar alguna de nova.
El primer plat fort de la nit va ser l’actuació dels Go-Betweens. Tothom considera el seu nou disc Oceans Apart (05) un retorn als millors temps del grup. Jo no veig que el nou treball dels australians sigui l’obra mestra que molts crítics asseguren que és. Em sembla un disc molt digne, amb alguns moments molt bons, però que no aguanta les comparacions amb discos com Liberty Bell and the Diamond Express (86) o 16 Lovers Lane (88). Així que a mi ja em va semblar bé que el grup basés la seva actuació en alguns dels seus clàssics combinats amb el millor de la seva discografia més recent. Els de Brisbane semblaven entusiasmats de ser damunt l’escenari. No recordo haver vist en Grant McLennan tan motivat en les seves últimes visites a Barcelona, mentre que un Robert Forster no tan teatral com altres vegades aportava el seu innegable carisma. El bon moment del grup també es pot veure en l’actitud dels “nouvinguts” Adele Pickvance i Glenn Thompson. Nouvinguts només perquè són els dos membres del grup incorporats a l’última etapa, perquè, de fet, és la primera vegada des del Liberty Bell que fan dos discos seguits amb la mateixa formació. La veu de la Pickvance és perfecte per fer els cors de "Streets of Your Town" que al 16 Lovers Lane feia l’Amanda Brown. Quan en un concert sonen cançons del pes de "Head Full of Steam", "Bye Bye Pride", "Bachelor Kisses" (aquell riff inicial!!), "Spring Rain" o l’esmentada "Streets of Your Town" només et pots treure el barret. Una de les cançons de The Friends Of Rachel Worth (00), "Surfing Magazines", que en disc no m’ha dit mai gaire res, en directe es converteix en un dels punts àlgids amb el seu participatiu "Da, da, da, da, da, da...". Esperem que aquesta actuació hagi servit per fer nous adeptes entre el públic més jove del Wintercase. I si la bona acollida d’Oceans Apart hi ajuda, benvinguda sigui. Es mereixen molt més reconeixement del que tenen. I nosaltres també ens mereixem veure’ls en un concert on ells siguin caps de cartell i puguin tocar més estona i tinguem l’oportunitat de degustar perles com "Cattle and Cane", "Quiet Heart" o "The House Jack Kerouak Built".
Com ja va passar fa cinc anys a la sala Apolo, després dels australians, era el torn dels escocesos Teenage Fanclub, que també van basar la seva actuació en un repàs d’algunes de les seves cançons més celebrades. Qui hagi vist el grup en directe alguna vegada ja s’haurà adonat que en Norman Blake és l’antítesi de l’artista torturat (imatge tan present en molts grups de rock independent). Sempre amb el somriure a la cara, és l’ànima del grup a l’escenari, amb el guitarrista Raymond McGinley a la seva dreta i el baixista Gerard Love a l’esquerra. Però quan parlem protagonisme creatiu, els tres compositors del grup sempre s’han repartit la feina. Si bé en Raymond és el que ha creat menys singles, també és veritat que és l’autor d’una de les millors cançons del grup (i per extensió, del pop dels noranta) "Your Loves is the Place Where I Come From". Van sonar unes quantes cançons de l’últim disc Man-Made (05) com "Feel", "Fallen Leaves" i "It’s All In My Mind" al costat d’alguns dels clàssics de la seva discografia. Si bé el seu últim treball potser no és el millor, hauria estat bé sentir en directe peces com "Born Under a Good Sign" o "Flowing". Potser un dia que vinguin amb més temps i en una sala que no tingui pressa per convertir-se en discoteca. Em vénen pocs grups dels últims quinze anys que siguin capaços de reunir tantes dianes infal·libles com els Fannies. El nucli del grup porta molt de temps tocant junts, però el bateria Francis Macdonald (que formava part del grup puntualment quan van gravar el primer elapé A Catholic Education (90)) sona perfectament compactat amb els seus companys. El final de "Neil Jung" va ser esplèndid, i quan en Norman cambia l’harmonia vocal de la tornada final de "Sparky’s Dream" sembla que els genolls et fan figa. El punt final el va posar "The Concept" amb el lent final substituït per la primera part de "Hardcore/Ballad". En acabar el concert vaig sentir algú darrere meu que afirmava que podrien haver estat tocant durant tres hores. A mi no m’hauria fet res.
Aquella mateixa nit, a l’altra punta de la ciutat, al pavelló de la Vall d’Hebron, els Oasis tocaven davant dels seus fans barcelonins. Es diu que fa uns anys, un dels Gallagher (ara no recordo quin), va trobar els Teenage Fanclub i els hi va dir que eren el segon millor grup del món (no cal dir quin era el primer segons el mancunià). Gran privilegi doncs, el de Barcelona, en aquesta nit de començaments de novembre. D’aquesta anècdota ja fa temps, i la transcendència mediàtica d’un grup com Oasis ara és molt menor que llavors. De transcendència mediàtica, els Teenage Fanclub no n’han tingut mai gaire. No han acaparat mai portades ni han fet públiques les batusses entre els seus components. D’aquesta manera, la seva carrera no és tan vistosa però aguanta millor el pas del temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada