Em pensava que entrant a les nou i cinc del vespre a la sala Apolo, com a molt, només m’hauria perdut cinc minuts de l’actuació dels Mishima. Però havent vist com els altres grups que van tocar aquella nit van sortir a l’escenari minuts abans de l’hora en què estaven programats, pot ser que fes més estona que aquest grup català era damunt l’escenari. Tot i això, el que vaig veure podia convèncer qualsevol d’acostar-se a la parada de merchandising per comprar algun dels seus discos. Aquest grup, amb tres discos publicats, fa un pop sofisticat i sentit que guanya en contundència en directe i que assoleix moments de gran intensitat. Estan formats per en David Carabén (veu i guitarra acústica), en Marc Lloret (teclats), en Dani Vega (guitarra), en Dani Acedo (baix) i l’Oscar D’Aniello (bateria). Van començar la seva carrera cantant sobretot en anglès, però en l’últim disc, Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, el català ha passat a ser el principal mitjà d’expressió de les seves lletres i només una cançó està cantada en anglès. Aquest últim treball entra a poc a poc, però amb convicció. Les cançons, tot i tenir entitat pròpia, semblen petites peces d’un trencaclosques. Així, el final de “L’ombra feixuga” enllaça amb el principi de “L’estrany” sense que t’adonis que es tracta d’una altra cançó. Les veus de la Flora Saura i l’Helena Miquel (aquesta última dels barcelonins, i també molt recomanables, élena) i les possibilitats que ofereix un estudi d’enregistrament arrodoneixen un dels discos més interessants fets a casa nostra en els últims anys.
Els següents en sortir van ser els americans Richmond Fontaine. Tot i que ja fa uns anys que corren, no va ser fins fa poc, amb el seu penúltim disc Post To Wire, que van aconseguir un cert reconeixement. La seva música es pot descriure fàcilment incloent-la en aquest calaix de sastre que en diuen americana. És a dir, rock amb una forta influència del folk americà i el country. Però també hi trobem indicis (“Montgomery Park” n’és un) que ens diuen que el grup liderat per Willy Vlautin ha passat moltes hores escoltant el Let It Be dels Replacements. Són cançons sobre persones desesperades que es podrien lligar esquena per esquena amb els protagonistes de les cançons de l’Springsteen de Nebraska o del recent Devils and Dust. Presentaven el seu nou disc The Fitzgerald, que promet grans moments. També van tocar alguna cançó dels inicis del grup, com “1968”, que es troba en el CD de cançons antigues regravades que venien a la parada de merchandising i que no sé si es pot trobar enlloc més.
Un dels millors concerts del festival va ser precisament l’últim. Ja havien tocat el divendres, però el concert que van fer els Broken Social Scene a la festa de comiat (en què substitiuien al grup de la Kristin Hersh, 50 Foot Wave, dissolts pocs dies abans) va ser dels que fan afició. En alguns moments amb onze o dotze persones tocant, creaven una màquina imparable que gairebé no deixava respirar. En aquesta ocasió no hi havia la Leslie Feist tocant amb ells, però sí que es van fer acompanyar en alguna ocasió per un dels violinistes dels Arcade Fire. Una actuació molt breu (massa, com totes les del diumenge) en què van convèncer com, sembla ser, ja ho havien fet en alguna altra visita a Barcelona l’any passat.
La brevetat de les actuacions i el fet que comencessin abans d’hora va fer que l’última nit del Festival Primavera Sound 2005 s’acabés aviat. O no... veient els turistes despistats i amb cara de ganes de festa que feien cua a l’entrada de l’Apolo quan sortíem, tot feia pensar que a dins de la sala hi havia nit per estona. Però allò només ens recordava que tot tornava a la normalitat de principis de la temporada estival a la ciutat.
Els següents en sortir van ser els americans Richmond Fontaine. Tot i que ja fa uns anys que corren, no va ser fins fa poc, amb el seu penúltim disc Post To Wire, que van aconseguir un cert reconeixement. La seva música es pot descriure fàcilment incloent-la en aquest calaix de sastre que en diuen americana. És a dir, rock amb una forta influència del folk americà i el country. Però també hi trobem indicis (“Montgomery Park” n’és un) que ens diuen que el grup liderat per Willy Vlautin ha passat moltes hores escoltant el Let It Be dels Replacements. Són cançons sobre persones desesperades que es podrien lligar esquena per esquena amb els protagonistes de les cançons de l’Springsteen de Nebraska o del recent Devils and Dust. Presentaven el seu nou disc The Fitzgerald, que promet grans moments. També van tocar alguna cançó dels inicis del grup, com “1968”, que es troba en el CD de cançons antigues regravades que venien a la parada de merchandising i que no sé si es pot trobar enlloc més.
Un dels millors concerts del festival va ser precisament l’últim. Ja havien tocat el divendres, però el concert que van fer els Broken Social Scene a la festa de comiat (en què substitiuien al grup de la Kristin Hersh, 50 Foot Wave, dissolts pocs dies abans) va ser dels que fan afició. En alguns moments amb onze o dotze persones tocant, creaven una màquina imparable que gairebé no deixava respirar. En aquesta ocasió no hi havia la Leslie Feist tocant amb ells, però sí que es van fer acompanyar en alguna ocasió per un dels violinistes dels Arcade Fire. Una actuació molt breu (massa, com totes les del diumenge) en què van convèncer com, sembla ser, ja ho havien fet en alguna altra visita a Barcelona l’any passat.
La brevetat de les actuacions i el fet que comencessin abans d’hora va fer que l’última nit del Festival Primavera Sound 2005 s’acabés aviat. O no... veient els turistes despistats i amb cara de ganes de festa que feien cua a l’entrada de l’Apolo quan sortíem, tot feia pensar que a dins de la sala hi havia nit per estona. Però allò només ens recordava que tot tornava a la normalitat de principis de la temporada estival a la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada