Hauria estat bé veure els Text Of Light, el grup experimental d’en Lee Ranaldo, de Sonic Youth, però no vaig arribar a lloc fins que ja feia uns minuts que havia començat l’actuació dels Czars. Un altre encert programar aquest grup a l’auditori. Tot i alguns problemes de so que van fer que en algun moment es perdés la guitarra acústica, van fer un concert dintre de les coordenades del que és aquest grup. Melodies reposades, algunes desoladores, cantades per la característica veu d’en John Grant, i amb una instrumentació que tan aviat recorre en la bossa-nova, com al jazz, com al soul (sense acabar mai d’endinsar-se de ple en cap d’aquests estils). Sembla que la formació actual del grup ja no té gaire res a veure amb la de fa uns mesos. No sé si es tracta d’una formació de circumstàncies per presentar l’últim disc, Goodbye, i separar-se o si continuaran com a The Czars en el futur. S’haurà de veure.
No vaig veure res més fins al cap d’uns minuts després de les set, quan va començar el concert d’en Josh Rouse. Des que va publicar 1972 fa un parell d’anys, és un dels cantautors americans de referència. Aquell disc era un exercici de revival ple del pop i el soul propi de l’any que li dóna títol i que és precisament l’any en què en Rouse va néixer. Instal·lat des de fa uns mesos a Altea (prop de Benidorm), l’any passat va publicar Nashville, un disc de pop-rock sense pretensions però que té tendència a no allunyar-se gaire de l’equip de música durant una bona temporada. L’actuació es va centrar en els dos discos esmentats, tot i que també va recuperar “Miracle”, d’Under Cold Blue Stars (02). A mi em va semblar un gran concert, i que va anar a més fins que quan ens en vam adonar ja feia una hora que era damunt l’escenari. Acompanyat d’una excel·lent banda, que semblava estar gaudint de cada nota que sortia dels seus instruments, va deixar-nos amb ganes de més. Ara que el tenim vivint tan a prop, no crec que tardem gaire a tornar-lo a veure.
La suspensió a última hora dels Television Personalities va fer que quedés un buit en el programa que m’havia fet, i que vaig aprofitar per donar un tomb per l’escenari Danzka CD-Drome on hi tocava la Françoiz Breut, en jornada del Primavera France (en què aquest escenari va estar ocupat exclusivament per grups i solistes francesos). El fet que no conegui la discografia de la senyora Breut i que m’instal·lés a les graderies força lluny parlant amb algun vell conegut que passava per allà, fa que no pugui dir gaire res de l’actuació en sí. Potser en Lee Ranaldo, la Cristina Rosenvinge i en Ray Loriga, que eren uns metres darrere nostre, ens en podrien dir alguna cosa més, però també semblaven anar a la seva.
Encara que no coneixia gaire la trajectòria d'Steve Earle and the Dukes, a aquest personatge l’envolta una aura de llegenda, i per tant, valia la pena acostar-se a l’escenari Nitsa-Apolo per veure com sonava. I el que es va poder veure va ser una actuació de rock americà exemplar. Possiblement va ser el concert a l’escenari principal amb menys audiència. I és una llàstima. Aquest gat vell del country sembla que espanti el sector més modern del festival. Acompanyat en algunes cançons per l'Allison Moorer, que havia tocat unes hores abans a l’escenari de la fira, i una banda de músics molt solvents, va posar la nota de rock clàssic al festival. Si bé, com ja he dit, no va despertar l’expectació que es mereix, també és veritat que va convèncer a qui es va quedar. No van faltar atacs ferotges contra l’administració Bush, ja fos amb comentaris entre cançons o directament amb cançons dedicades a la secretària d’estat Condoleezza Rice. El seu últim disc, molt ben valorat per la crítica, es titula Revolution Starts... Now, així que la versió que va fer del “Revolution” dels Beatles va servir per acabar de lligar un concert coherent i combatiu.
Un dels inconvenients més grans d’aquesta edició del Primavera ja el sabia des que es van saber els horaris de les actuacions: Echo & the Bunnymen i The Wedding Present començaven a la mateixa hora els seus concerts (els primers ho feien a l’auditori, i els d’en David Gedge ho feien a l’escenari Rockdelux). Porto més de mitja vida escoltant el grup de l’Ian McCulloch, però el fet que ja els havia vist dues vegades em va fer decidir pel concert dels Weddoes (que també escolto des de fa aproximadament el mateix temps però amb menys intensitat). No he sentit gaires comentaris de com va ser l’actuació dels de Liverpool, però la que es va veure a l’escenari Rockdelux va ser, per a mi, una de les millors del festival. En David Gedge ja havia vingut fa un parell d’anys al Primavera amb el seu altre grup, Cinerama (que va formar després d’arraconar durant un temps el “regal de noces”), però això va ser una altra cosa. Últimament els discos de Cinerama cada cop s’assemblaven més als últims dels Wedding Present abans del parèntesi i el nou d’aquests podria passar, en alguns moments per una versió una mica més contundent dels altres. Però en directe, el canvi és evident. Van començar amb “Interstate 5”, de l’últim disc, Take Fountain, i a partir d’aquí van anar repassant clàssics del grup com “Kennedy”, “Dare”, “Dalliance” i “Once More”, combinats amb peces de l’últim disc i un parell de cançons de Cinerama. Frenètics, vibrants, precisos i contudents. En Gedge ja és l’únic membre que queda de la formació original. Ara mateix completen el grup els dos ex-Cinerama Simon Cleave (guitarra) i Terry de Castro (baix) i John Maiden (bateria). Davant la pluja de peticions del públic, en David Gedge, amb cara de murri es va disculpar per no poder tocar tot el repertori i per haver escrit tantes bones cançons. Respecte a això últim, no crec que cap dels que érem allà gosés contradir-lo.
Uns altres que com en Gedge ja havien tocat fa dos anys, els Sonic Youth, van sortir a l’escenari principal quan faltava poc per les 12. El fet que portin tant de temps tocant i que hagin vingut tantes vegades sovint fa que puguem arribar a menystenir-los. Ja fa temps que van fer els seus discos més influents, però també és veritat que, des de llavors, grups que van seguir (o ho van intentar) el camí de l’experimentació amb el soroll i la distorsió com a eines en el rock s’han format i han desaparegut, mentre que ells encara van traient discos més que dignes. Només cal veure’ls una estona per veure que allò no és una improvisació caòtica de feedback. En els fragments més nets i melòdics de les seves cançons tot és al seu lloc, però també hi és en l’aparent caos sonor que provoca la guitarra d’en Thurston Moore quan la deixa ressonant entremig dels tubs de l’estructura metàl·lica de l’escenari. Perquè són molts anys jugant i experimentant amb aquests elements, i els dominen a la perfecció. Deixen que el soroll flueixi, però mai que els controli a ells. Ja des de fa uns anys el grup es fa acompanyar per en Jim O’Rourke al baix, el músic experimental i productor de Chicago que tanta importància ha tingut en el canvi de direcció que ha experimentat Wilco amb els dos últims discos. Un bis amb la celebrada "Teenage Riot" va ser el final ideal a un altre gran concert d’aquests gegants. I per a mi, ja els poden fer fixos al festival.
Un altre concert que vaig veure des de la distància va ser el dels novaiorquesos They Might Be Giants. Des de les graderies, ja es va poder veure que concert era un festival d’eclecticisme, diversió i grans cançons. No estic familiaritzat amb la seva discografia, però sí amb alguna cançó de les que van tocar (per exemple, "Dr Worm"). Una llàstima que el cansament ja començava a ser intens i no vaig poder viure el concert de més a prop. Estàvem en plena recta final del festival i encara quedava veure unes velles glòries reformades.
Vaig poder seguir els impressionants primers vint minuts del concert dels Gang Of Four des de primera fila. Amb l’atac de la guitarra de l’Andy Gill castigant l’oïda de l’audiència i l’entrada triomfal del cantant Jon King: “Bona nit, Barça!! Aquest any sí!!”. Aquests anglesos són una referència per a una gran quantitat de nous grups. Van assentar a finals dels 70 les bases del que avui tanta gent anomena punk-funk, en un temps en què segur que no es tenia aquesta ridícula mania d’inventar etiquetes cada quinze dies que impera ara i que només serveix per fer saber que estàs a l’última. El baixista, el guitarrista i el cantant anaven intercanviant posicions, que no d’instrument. Durant l’actuació va sonar, més que res, el seu clàssic Entertainment!, que és considerat el cim creatiu del grup i que està carregat de referències contra el materialisme i les sinistres motivacions de les classes polítiques (que si hi pensem, segurament que tenen tanta o més vigència ara que quan es van escriure). Mentre que les cançons emblemàtiques com “Ether” o “I Found That Essence Rare” (que va tancar el concert) van sonar molt compactes, altres parts del concert, amb una tendència més a la improvisació es van fer una mica més feixugues, no tant pel seu valor musical com per ser l’últim concert gran de l’últim dia del festival.
Fins aquí el (meu) festival. L’endemà tocava la festa de comiat a l’Apolo. Espero poder fer-ne una crònica aviat.
No vaig veure res més fins al cap d’uns minuts després de les set, quan va començar el concert d’en Josh Rouse. Des que va publicar 1972 fa un parell d’anys, és un dels cantautors americans de referència. Aquell disc era un exercici de revival ple del pop i el soul propi de l’any que li dóna títol i que és precisament l’any en què en Rouse va néixer. Instal·lat des de fa uns mesos a Altea (prop de Benidorm), l’any passat va publicar Nashville, un disc de pop-rock sense pretensions però que té tendència a no allunyar-se gaire de l’equip de música durant una bona temporada. L’actuació es va centrar en els dos discos esmentats, tot i que també va recuperar “Miracle”, d’Under Cold Blue Stars (02). A mi em va semblar un gran concert, i que va anar a més fins que quan ens en vam adonar ja feia una hora que era damunt l’escenari. Acompanyat d’una excel·lent banda, que semblava estar gaudint de cada nota que sortia dels seus instruments, va deixar-nos amb ganes de més. Ara que el tenim vivint tan a prop, no crec que tardem gaire a tornar-lo a veure.
La suspensió a última hora dels Television Personalities va fer que quedés un buit en el programa que m’havia fet, i que vaig aprofitar per donar un tomb per l’escenari Danzka CD-Drome on hi tocava la Françoiz Breut, en jornada del Primavera France (en què aquest escenari va estar ocupat exclusivament per grups i solistes francesos). El fet que no conegui la discografia de la senyora Breut i que m’instal·lés a les graderies força lluny parlant amb algun vell conegut que passava per allà, fa que no pugui dir gaire res de l’actuació en sí. Potser en Lee Ranaldo, la Cristina Rosenvinge i en Ray Loriga, que eren uns metres darrere nostre, ens en podrien dir alguna cosa més, però també semblaven anar a la seva.
Encara que no coneixia gaire la trajectòria d'Steve Earle and the Dukes, a aquest personatge l’envolta una aura de llegenda, i per tant, valia la pena acostar-se a l’escenari Nitsa-Apolo per veure com sonava. I el que es va poder veure va ser una actuació de rock americà exemplar. Possiblement va ser el concert a l’escenari principal amb menys audiència. I és una llàstima. Aquest gat vell del country sembla que espanti el sector més modern del festival. Acompanyat en algunes cançons per l'Allison Moorer, que havia tocat unes hores abans a l’escenari de la fira, i una banda de músics molt solvents, va posar la nota de rock clàssic al festival. Si bé, com ja he dit, no va despertar l’expectació que es mereix, també és veritat que va convèncer a qui es va quedar. No van faltar atacs ferotges contra l’administració Bush, ja fos amb comentaris entre cançons o directament amb cançons dedicades a la secretària d’estat Condoleezza Rice. El seu últim disc, molt ben valorat per la crítica, es titula Revolution Starts... Now, així que la versió que va fer del “Revolution” dels Beatles va servir per acabar de lligar un concert coherent i combatiu.
Un dels inconvenients més grans d’aquesta edició del Primavera ja el sabia des que es van saber els horaris de les actuacions: Echo & the Bunnymen i The Wedding Present començaven a la mateixa hora els seus concerts (els primers ho feien a l’auditori, i els d’en David Gedge ho feien a l’escenari Rockdelux). Porto més de mitja vida escoltant el grup de l’Ian McCulloch, però el fet que ja els havia vist dues vegades em va fer decidir pel concert dels Weddoes (que també escolto des de fa aproximadament el mateix temps però amb menys intensitat). No he sentit gaires comentaris de com va ser l’actuació dels de Liverpool, però la que es va veure a l’escenari Rockdelux va ser, per a mi, una de les millors del festival. En David Gedge ja havia vingut fa un parell d’anys al Primavera amb el seu altre grup, Cinerama (que va formar després d’arraconar durant un temps el “regal de noces”), però això va ser una altra cosa. Últimament els discos de Cinerama cada cop s’assemblaven més als últims dels Wedding Present abans del parèntesi i el nou d’aquests podria passar, en alguns moments per una versió una mica més contundent dels altres. Però en directe, el canvi és evident. Van començar amb “Interstate 5”, de l’últim disc, Take Fountain, i a partir d’aquí van anar repassant clàssics del grup com “Kennedy”, “Dare”, “Dalliance” i “Once More”, combinats amb peces de l’últim disc i un parell de cançons de Cinerama. Frenètics, vibrants, precisos i contudents. En Gedge ja és l’únic membre que queda de la formació original. Ara mateix completen el grup els dos ex-Cinerama Simon Cleave (guitarra) i Terry de Castro (baix) i John Maiden (bateria). Davant la pluja de peticions del públic, en David Gedge, amb cara de murri es va disculpar per no poder tocar tot el repertori i per haver escrit tantes bones cançons. Respecte a això últim, no crec que cap dels que érem allà gosés contradir-lo.
Uns altres que com en Gedge ja havien tocat fa dos anys, els Sonic Youth, van sortir a l’escenari principal quan faltava poc per les 12. El fet que portin tant de temps tocant i que hagin vingut tantes vegades sovint fa que puguem arribar a menystenir-los. Ja fa temps que van fer els seus discos més influents, però també és veritat que, des de llavors, grups que van seguir (o ho van intentar) el camí de l’experimentació amb el soroll i la distorsió com a eines en el rock s’han format i han desaparegut, mentre que ells encara van traient discos més que dignes. Només cal veure’ls una estona per veure que allò no és una improvisació caòtica de feedback. En els fragments més nets i melòdics de les seves cançons tot és al seu lloc, però també hi és en l’aparent caos sonor que provoca la guitarra d’en Thurston Moore quan la deixa ressonant entremig dels tubs de l’estructura metàl·lica de l’escenari. Perquè són molts anys jugant i experimentant amb aquests elements, i els dominen a la perfecció. Deixen que el soroll flueixi, però mai que els controli a ells. Ja des de fa uns anys el grup es fa acompanyar per en Jim O’Rourke al baix, el músic experimental i productor de Chicago que tanta importància ha tingut en el canvi de direcció que ha experimentat Wilco amb els dos últims discos. Un bis amb la celebrada "Teenage Riot" va ser el final ideal a un altre gran concert d’aquests gegants. I per a mi, ja els poden fer fixos al festival.
Un altre concert que vaig veure des de la distància va ser el dels novaiorquesos They Might Be Giants. Des de les graderies, ja es va poder veure que concert era un festival d’eclecticisme, diversió i grans cançons. No estic familiaritzat amb la seva discografia, però sí amb alguna cançó de les que van tocar (per exemple, "Dr Worm"). Una llàstima que el cansament ja començava a ser intens i no vaig poder viure el concert de més a prop. Estàvem en plena recta final del festival i encara quedava veure unes velles glòries reformades.
Vaig poder seguir els impressionants primers vint minuts del concert dels Gang Of Four des de primera fila. Amb l’atac de la guitarra de l’Andy Gill castigant l’oïda de l’audiència i l’entrada triomfal del cantant Jon King: “Bona nit, Barça!! Aquest any sí!!”. Aquests anglesos són una referència per a una gran quantitat de nous grups. Van assentar a finals dels 70 les bases del que avui tanta gent anomena punk-funk, en un temps en què segur que no es tenia aquesta ridícula mania d’inventar etiquetes cada quinze dies que impera ara i que només serveix per fer saber que estàs a l’última. El baixista, el guitarrista i el cantant anaven intercanviant posicions, que no d’instrument. Durant l’actuació va sonar, més que res, el seu clàssic Entertainment!, que és considerat el cim creatiu del grup i que està carregat de referències contra el materialisme i les sinistres motivacions de les classes polítiques (que si hi pensem, segurament que tenen tanta o més vigència ara que quan es van escriure). Mentre que les cançons emblemàtiques com “Ether” o “I Found That Essence Rare” (que va tancar el concert) van sonar molt compactes, altres parts del concert, amb una tendència més a la improvisació es van fer una mica més feixugues, no tant pel seu valor musical com per ser l’últim concert gran de l’últim dia del festival.
Fins aquí el (meu) festival. L’endemà tocava la festa de comiat a l’Apolo. Espero poder fer-ne una crònica aviat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada