Davant l’extensa oferta musical del divendres, semblava prudent dosificar-se una mica i prendre’s les coses amb calma. El primer concert del dia, per a mi, va ser el d’Antony and the Johnsons. En els últims mesos s’ha parlat molt d’aquest pianista i cantant apadrinat per Lou Reed i amb amistats més o menys cèlebres com Rufus Wainwright, Devendra Banhart o Boy George, que col·laboren al seu segon i fins ara últim disc, l’emocionant I’m A Bird Now. L’ acústica excel·lent de l’auditori converteix aquest escenari en el lloc ideal per gaudir la música de l’Antony i el seu grup, i la foscor del recinte feia de còmplice de les tristes cançons d’aquest cantant de veu andrògina. Davant seu hi tenia un públic amb ganes que no podia reprimir els aplaudiments en reconèixer els primers compassos de les cançons més populars. Va repassar cançons dels seus dos discos publicats fins ara amb una resposta molt càlida del públic que va provocar que fes un dels pocs bisos que es van poder veure en tot el festival, amb una fantàstica versió del “Candy Says” de la Velvet Underground.
Un cop fora de l’auditori vaig fer un cop d’ull a l’escenari Nitsa-Apolo, on tocava el col·lectiu de músics canadencs Broken Social Scene. El seu directe és excel·lent, però a l’escenari gran i a aquella hora queda una mica diluït. Vaig sentir quatre o cinc cançons, però com que els havia de veure a la festa de comiat del festival, vaig decidir anar a trobar un bon lloc per veure un dels concerts que jo, personalment, esperava amb més ganes, el d’en Ron Sexsmith. El canadenc va centrar la seva actuació en l’últim disc, Retriever, una joia de pop intemporal, un treball incontestable que serveix per consolidar després d’un grapat de bons discos aquest cantautor amb aire introvertit però amb un talent per a la melodia i la construcció de cançons que li han valgut els elogis de gent com en Paul McCartney i l'Elvis Costello. Una corda trencada va fer que hagués de donar la guitarra elèctrica a algun tècnic, que ja no la va tornar. No sé si això va fer variar el repertori que tenia pensat tocar, però en qualsevol cas, l’actuació no se’n va ressentir. Juntament amb les cançons de l’esmentat últim disc, també van sonar, entre d’altres joies de la seva discografia, “Cheap Hotel”, “April After All” i la final “Secret Heart”, aquella meravella que enceta al seu primer disc i que, com va dir ell mateix, recentment “n’ha fet una versió una gran artista que es diu Feist”. D’aquesta manera tornava el compliment que la mateixa Leslie Feist li havia fet feia unes setmanes a la seva actuació a Barcelona (vegeu-ne la crònica amb la referència a en Sexsmith en aquest mateix blog una mica més avall). Esperem que el desig expressat al final del concert de tornar per aquí aviat es compleixi i ens pugui oferir un concert més llarg que aquest, que va passar volant.
Una estona veient l'Iggy Pop va servir per poder gaudir de clàssics com “1969” i “I Wanna Be Your Dog” amb aquesta llegenda de Detroit amb la seva banda original, els Stooges, que l’acompanyen des de fa un parell d’anys i que sonen molt més compactes que altres músics amb qui havia compartit escenari la iguana en els seus anys en solitari.
Poc abans de les deu, a l’escenari Danzka CD-Drome, la Kristin Hersh va aparèixer fugaçment a l’escenari amb un nen en braços. I amb puntualitat, a l’hora en punt va tornar a sortir, però aquest cop amb una guitarra acústica. La Hersh no va estar gaire comunicativa, i el repertori no era precisament fàcil. La seva discografia té moments més assequibles que els que va presentar en la seva actuació. Tot i això, va ser un concert excel·lent. Un cop t’acostumes a les progressions d’acords intrincades de les seves cançons, l’efecte és gairebé hipnòtic. Lleugerament afònica i amb la mirada perduda endavant, l’exThrowing Muses va acabar la seva actuació, llavors sí, amb una concessió, la que segurament és la seva cançó més coneguda: “Your Ghost”. Es fa difícil fer-se a la idea que no acabarà apareixent la veu d’en Michael Stipe, com passa a la versió d’estudi que es troba a Hips and Makers, però tot i això, la cançó s’aguanta molt bé per sí mateixa. Un altre concert que es podria haver allargat i no ens hauria sabut cap greu.
Poc abans d’acabar el concert de la Kristin Hersh devia haver començat el dels American Music Club a l’escenari Rockdelux. El cansament em va recomanar gaudir-ne unes quantes cançons des de la graderia. Volia veure l’actuació de New Order de més o menys a prop, així que vaig haver de marxar a mig fer, però tinc la impressió que devia ser un concert molt notable. A en Mark Eitzel se’l notava molt motivat, i les cançons de l’últim disc que vaig sentir Love Songs for Patriots van sonar de meravella. Uns altres que val la pena tenir apuntats a la llista de “grups que s’han de veure si passen de gira per aquí prop”.
El moment més esperat de la nit, i el que posava a prova la infrastructura del festival va arribar cinc minuts abans de mitjanit. Si l’any passat per veure els Pixies d’una mica prop era gairebé imprescindible guardar un lloc des del concert del grup que tocava abans, aquest any es podia aconseguir un lloc decent anant-hi uns vint minuts abans. S’ha parlat molt, i bastant malament des d’alguns mitjans, d’aquest concert. Davant uns New Order al 2005 sovint es té la impressió que s’està veient un grup que intenta explotar el paper que tenia quinze anys enrere per viure de renda. I de fet, hi tenen tot el dret. Fent un cop d’ull per internet al repertori dels últims concerts que han fet ja es veu que el que estan disposats a oferir no dóna gaire lloc a les sorpreses. La inicial “Love Vigilantes”, del Low Life (de l’any 85) va anar seguida d’unes quantes cançons de l’última època, de Get Ready (01) i de l’acabat de publicar Waiting For The Sirens’ Call. Tot i la meritòria cançó que dóna nom a aquest últim, el que tothom estava esperant era que toquessin els clàssics que van crear fa tant de temps i que justificaven el seu lloc al cartell del festival (i al pop mundial). Un dels moments més indescriptibles va ser el que va seguir a les paraules, pronunciades per Barney Sumner: “això és Transmission dels Joy Division”. Va ser un dels punts àlgids de la nit, tot i que es fa estrany pensar com ha anat creixent el mite de tot el que envolta a aquest grup des que es van dissoldre per la mort de Ian Curtis i van mutar cap a New Order. L’altre cançó de Joy Division que van tocar va ser la més coneguda, “Love Will Tear Us Apart”. Juntament amb la il·lusió que fa sentir aquesta cançó tocada després de tant de temps per tres quartes parts dels seus creadors hi ha una sensació estranya: feia certa angúnia veure com Peter Hook animava la gent a cantar-ne la tornada amb crits de “vinga tots!” (o similars) i que la convertien en una cosa molt diferent a com la coneixíem fins llavors. El context actual del grup és molt diferent del que tenia Joy Division just després que el punk hagués posat els peus de la gent a terra i els hi parlés de tu a tu. D’entre els millors moments, jo em quedo amb “Bizarre Love Triangle”, “Regret” i, sobretot, “Temptation” i “Transimission”. No em van acabar de convèncer “True Faith” ni “Blue Monday” (l’únic bis), però també he de dir que aquesta última no m’ha dit mai gaire res, tot i ser un dels temes més emblemàtics del grup per a molta gent. No va ser un concert sense fissures, ni molt menys, però també és veritat que el directe de New Order no ha tingut mai gaire bona fama. Sempre se’ls ha vist com un gran grup d’estudi. I tampoc crec que els hi faltés motivació. Els crits de “Viva España” d’en Barney tampoc van ajudar gaire a guanyar-se el públic (almenys una part, que també és veritat que l’altra devia estar encantada; com es distribueixen els percentatges, no sé si ho vull saber). Relliscades més o menys justificables apart, m’estimo més quedar-me amb el record d’haver vist un dels grups en actiu importants; potser en hores baixes, però història (encara) viva del pop.
Ja no em vaig quedar a veure res més. Encara quedava dissabte i la festa de comiat el diumenge. I el cansament ja era considerable.
Un cop fora de l’auditori vaig fer un cop d’ull a l’escenari Nitsa-Apolo, on tocava el col·lectiu de músics canadencs Broken Social Scene. El seu directe és excel·lent, però a l’escenari gran i a aquella hora queda una mica diluït. Vaig sentir quatre o cinc cançons, però com que els havia de veure a la festa de comiat del festival, vaig decidir anar a trobar un bon lloc per veure un dels concerts que jo, personalment, esperava amb més ganes, el d’en Ron Sexsmith. El canadenc va centrar la seva actuació en l’últim disc, Retriever, una joia de pop intemporal, un treball incontestable que serveix per consolidar després d’un grapat de bons discos aquest cantautor amb aire introvertit però amb un talent per a la melodia i la construcció de cançons que li han valgut els elogis de gent com en Paul McCartney i l'Elvis Costello. Una corda trencada va fer que hagués de donar la guitarra elèctrica a algun tècnic, que ja no la va tornar. No sé si això va fer variar el repertori que tenia pensat tocar, però en qualsevol cas, l’actuació no se’n va ressentir. Juntament amb les cançons de l’esmentat últim disc, també van sonar, entre d’altres joies de la seva discografia, “Cheap Hotel”, “April After All” i la final “Secret Heart”, aquella meravella que enceta al seu primer disc i que, com va dir ell mateix, recentment “n’ha fet una versió una gran artista que es diu Feist”. D’aquesta manera tornava el compliment que la mateixa Leslie Feist li havia fet feia unes setmanes a la seva actuació a Barcelona (vegeu-ne la crònica amb la referència a en Sexsmith en aquest mateix blog una mica més avall). Esperem que el desig expressat al final del concert de tornar per aquí aviat es compleixi i ens pugui oferir un concert més llarg que aquest, que va passar volant.
Una estona veient l'Iggy Pop va servir per poder gaudir de clàssics com “1969” i “I Wanna Be Your Dog” amb aquesta llegenda de Detroit amb la seva banda original, els Stooges, que l’acompanyen des de fa un parell d’anys i que sonen molt més compactes que altres músics amb qui havia compartit escenari la iguana en els seus anys en solitari.
Poc abans de les deu, a l’escenari Danzka CD-Drome, la Kristin Hersh va aparèixer fugaçment a l’escenari amb un nen en braços. I amb puntualitat, a l’hora en punt va tornar a sortir, però aquest cop amb una guitarra acústica. La Hersh no va estar gaire comunicativa, i el repertori no era precisament fàcil. La seva discografia té moments més assequibles que els que va presentar en la seva actuació. Tot i això, va ser un concert excel·lent. Un cop t’acostumes a les progressions d’acords intrincades de les seves cançons, l’efecte és gairebé hipnòtic. Lleugerament afònica i amb la mirada perduda endavant, l’exThrowing Muses va acabar la seva actuació, llavors sí, amb una concessió, la que segurament és la seva cançó més coneguda: “Your Ghost”. Es fa difícil fer-se a la idea que no acabarà apareixent la veu d’en Michael Stipe, com passa a la versió d’estudi que es troba a Hips and Makers, però tot i això, la cançó s’aguanta molt bé per sí mateixa. Un altre concert que es podria haver allargat i no ens hauria sabut cap greu.
Poc abans d’acabar el concert de la Kristin Hersh devia haver començat el dels American Music Club a l’escenari Rockdelux. El cansament em va recomanar gaudir-ne unes quantes cançons des de la graderia. Volia veure l’actuació de New Order de més o menys a prop, així que vaig haver de marxar a mig fer, però tinc la impressió que devia ser un concert molt notable. A en Mark Eitzel se’l notava molt motivat, i les cançons de l’últim disc que vaig sentir Love Songs for Patriots van sonar de meravella. Uns altres que val la pena tenir apuntats a la llista de “grups que s’han de veure si passen de gira per aquí prop”.
El moment més esperat de la nit, i el que posava a prova la infrastructura del festival va arribar cinc minuts abans de mitjanit. Si l’any passat per veure els Pixies d’una mica prop era gairebé imprescindible guardar un lloc des del concert del grup que tocava abans, aquest any es podia aconseguir un lloc decent anant-hi uns vint minuts abans. S’ha parlat molt, i bastant malament des d’alguns mitjans, d’aquest concert. Davant uns New Order al 2005 sovint es té la impressió que s’està veient un grup que intenta explotar el paper que tenia quinze anys enrere per viure de renda. I de fet, hi tenen tot el dret. Fent un cop d’ull per internet al repertori dels últims concerts que han fet ja es veu que el que estan disposats a oferir no dóna gaire lloc a les sorpreses. La inicial “Love Vigilantes”, del Low Life (de l’any 85) va anar seguida d’unes quantes cançons de l’última època, de Get Ready (01) i de l’acabat de publicar Waiting For The Sirens’ Call. Tot i la meritòria cançó que dóna nom a aquest últim, el que tothom estava esperant era que toquessin els clàssics que van crear fa tant de temps i que justificaven el seu lloc al cartell del festival (i al pop mundial). Un dels moments més indescriptibles va ser el que va seguir a les paraules, pronunciades per Barney Sumner: “això és Transmission dels Joy Division”. Va ser un dels punts àlgids de la nit, tot i que es fa estrany pensar com ha anat creixent el mite de tot el que envolta a aquest grup des que es van dissoldre per la mort de Ian Curtis i van mutar cap a New Order. L’altre cançó de Joy Division que van tocar va ser la més coneguda, “Love Will Tear Us Apart”. Juntament amb la il·lusió que fa sentir aquesta cançó tocada després de tant de temps per tres quartes parts dels seus creadors hi ha una sensació estranya: feia certa angúnia veure com Peter Hook animava la gent a cantar-ne la tornada amb crits de “vinga tots!” (o similars) i que la convertien en una cosa molt diferent a com la coneixíem fins llavors. El context actual del grup és molt diferent del que tenia Joy Division just després que el punk hagués posat els peus de la gent a terra i els hi parlés de tu a tu. D’entre els millors moments, jo em quedo amb “Bizarre Love Triangle”, “Regret” i, sobretot, “Temptation” i “Transimission”. No em van acabar de convèncer “True Faith” ni “Blue Monday” (l’únic bis), però també he de dir que aquesta última no m’ha dit mai gaire res, tot i ser un dels temes més emblemàtics del grup per a molta gent. No va ser un concert sense fissures, ni molt menys, però també és veritat que el directe de New Order no ha tingut mai gaire bona fama. Sempre se’ls ha vist com un gran grup d’estudi. I tampoc crec que els hi faltés motivació. Els crits de “Viva España” d’en Barney tampoc van ajudar gaire a guanyar-se el públic (almenys una part, que també és veritat que l’altra devia estar encantada; com es distribueixen els percentatges, no sé si ho vull saber). Relliscades més o menys justificables apart, m’estimo més quedar-me amb el record d’haver vist un dels grups en actiu importants; potser en hores baixes, però història (encara) viva del pop.
Ja no em vaig quedar a veure res més. Encara quedava dissabte i la festa de comiat el diumenge. I el cansament ja era considerable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada