JOAN MIQUEL OLIVER - "Sa núvia morta" / "Hansel i Gretel"

En Joan Miquel Oliver ha publicat un single de dues cançons. Aquí en teniu els muntatges musicals.

Non voglio che Clara / En roco

En el món de la música independent predominen els grups anglosaxons i la llengua anglesa. Cada cop més, però, grups de països com Catalunya, França o Espanya recorren a la seva llengua a l'hora de cantar.

Ja fa unes setmanes que vaig descobrir un parell de grups italians que valen molt la pena. Els Non voglio che clara van publicar l'any passat el seu segon disc, que portava el nom del grup. Són de Belluno i fan un pop força intimista, poètic i orquestrat. El vídeo que us poso a continuació és de la cançó "Cary Grant".

Els En Roco són de Gènvoa (la ciutat del gran Fabrizio De Andrè)i fan un pop típicament independent, amb influències essencialment britàniques i de la tradició de cantautors del seu país. La cançó del vídeo és "La notte si avvicina" i és del seu últim disc Occhi chiusi (05).

No són grups d'una sola cançó. Així, doncs, recomano que escolteu els seus respectius discos.

Discos recomanats del 2006 (i IV)

Per si encara hi ha algú que miri regularment aquest blog, aquí teniu els 5 discos restants del resum del llunyà 2006. La llista ara potser hauria quedat una mica diferent, però mantinc la meva recomanació de tots els que hi ha inclosos.

5- DESTROYER- Destroyer's Rubies

Tot i que ja té uns quants discos com a Destroyer, fins fa poc jo només coneixia el treball d'en Dan Bejar (que és qui s'amaga darrera de Destroyer) amb els New Pornographers. Aquest és un disc força dens que s'allunya del format de cançó que el seu creador fa amb el grup de l'AC Newman, i això queda clar des de la inicial "Rubies", que dura gairebé nou minuts i mig. El format de les cançons, sovint sense tornades clares i unes lletres un pèl críptiques fan que els punts de contacte amb en Bob Dylan siguin més que evidents. I com en els millors discos del cantautor de Minnesota, el so té una espontaneïtat que costa trobar en la música d'avui en dia. No és un disc de pop fàcil, però això no impedeix que ja des de la primera escoltada enganxi. El segell Acuarela, que és qui publica aquí el disc ha decidit afegir-hi el tema extra "Loscil's Rubies", una peça de música ambiental dividida en tres parts.

Web del grup: www.mergerecords.com/band.php?band_id=29

4- M WARD- Post-War

L'anterior disc d'en Matt Ward ja havia aparegut, i també molt amunt, a la meva llista de discos del 2005. La música que conté aquest Post-War es mou pel mateix terreny que ja havia explorat en treballs anteriors. Aquest cop, però, els arranjaments són més sòlids pel que fa a instrumentació, i l'acabat del disc no és tan lo-fi com en els altres discos. "Poison Cup", amb secció de corda, és el començament perfecte, i la segueix una fantàstica versió de "To Go Home" d'en Daniel Johnston, amb l'ajut de la Neko Case a la veu. Altres grans moments del disc són "Chinese Translation" o la reposada "Eyes on the Prize", però quan parlem dels discos d'aquest cantautor parlem més d'un to general, gairebé d'un estat d'ànim, d'una música que mira molt enrere sense perdre vigència. Aquests dies està de gira pels EUA com a teloner de la megapopular Norah Jones. No sé com el rebrà la porció més conservadora dels admiradors de la Jones, però segur que la seva música farà nous adeptes entre un públic tan ampli, i això només pot ser bo. Per a tots plegats.

Web de l'autor: www.mwardmusic.com

3- ANTÒNIA FONT- Batiscafo Katiuscas

És una llàstima que aquest disc no s'hagués publicat quan en Wes Anderson estava preparant la pel·lícula Life Aquatic. Si l'extraordinària peça que dóna nom al disc hagués arribat a les orelles del director (cosa poc probable, per altra banda), segur que hauria considerat que la música s'adaptava com un guant a les esperpèntiques aventures de l'oceanògraf Steve Zissou. El disc no pretén tenir la solidesa argumental que tenia Taxi (04), com ha dit el mateix Joan Miquel Oliver. Recorda, d'alguna manera, el disc Alegria (02); no tant en el so com en el concepte general del disc. L'eufòrica "Wa Yeah!" és ideal per a la recta final dels seus concerts, i "Tokio m'és igual" és una joia intimista que tampoc estaria fora de lloc a la banda sonora de Lost in Translation. Antònia Font ja tenen cinc discos al mercat (els tres últims, extraordinaris). Amb aquest grup costa no tenir la mateixa sensació que es té en aquelles rares temporades quan el Barça està imparable. Fa por que en el moment menys pensat la màgia s'acabi, que s'assequin les idees i es perdi la inspiració. Esperem que la ratxa continuï. Els mallorquins ja han complert (ara toca als de Rijkaard).

Web del grup: www.antoniafontoficial.com

2- MICAH P. HINSON- Micah P. Hinson & the Opera Circuit

Vaig fer tard per incloure Micah P. Hinson and the Gospel of Progress (05) entre els discos recomanats del 2005. Aquesta vegada, però, el nou treball d'aquest cantautor americà ocupa un lloc privilegiat a la meva llista personal de l'any. La música que conté aquest disc es mou en les mateixes coordenades que el seu debut, però aquesta vegada el resultat final no és tan cru, cosa curiosa tenint en compte que va gravar el disc sense pràcticament poder-se moure, convalescent d'una dolença a l'esquena que el va obligar a fer servir casa seva, tinc entès, com a estudi de gravació. Tot i que la seva veu té un punt més aviat dramàtic, algunes de les cançons d'aquest The Opera Circuit tenen un aire gairebé optimista, en part, per uns encertadíssims arranjaments de corda i metall. És molt difícil destacar cançons, però potser les meves preferides són "It's Been So Long", a ritme de vals, "Little Boys Dream", amb només secció de corda i veu, i l'apoteòsica "You're Only Lonely", amb aquella guitarra desbocada just abans que "Don't Leave Me Now!" ens torni a la calma amb què comença el disc. Sensacional!

Web de l'autor a MySpace (no he trobat web oficial): www.myspace.com/micahphinson

1- PERNICE BROTHERS- Live a Little

Els prolífics Pernice Brothers ens obsequien amb un nou disc que resulta que és el seu millor treball des de, almenys, The World Won't End (01). En els últims temps Pernice i companyia havien excavat en les seves influències britàniques dels vuitanta (Smiths, New Order...), però aquest cop miren més enrere, com ja havien fet en els primers discos. Els Beatles, els Zombies o en Phil Spector són referents clars en aquest disc. Al minut i vuit segons de la inicial "Automaton", aquell canvi de ritme i la posterior melodia ja ens diu que el seu autor està en forma. El disc es va gravar al mateix estudi on van enregistrar l'excel·lent debut Overcome By Happiness (98), i es nota. Dóna els mitjans adequats a algú amb aquest talent per la melodia i les progressions d'acords i amb aquesta insultant facilitat literària i la cosa no pot fallar. El disc comença excel·lent, i no baixa mai del notable. La part final del disc és antològica. A "High as a Kite", recorda amb nostàlgia un concert de The Clash en què van obrir amb "London Calling": "After all, it's just a song (but it took me along)" Uf! Per acabar recuperen "Grudge F***", de l'antic grup d'en Pernice, els Scud Mountain Boys, reconvertint-la a una balada amb piano i corda estil "Let it Be". Sr. Pernice, als seus peus.

Web del grup: www.pernicebrothers.com

Discos recomanats del 2006 (III)

La continuació dels discos del 2006...

10- ROB DICKINSON - Fresh Wine for the Horses

Des de l'últim disc dels Catherine Wheel que no sabíem res del seu líder Rob Dickinson. Tot i que ell mateix dóna a entendre que el seu antic grup no acaba d'estar dissolt i que podria reaparèixer en qualsevol moment, en Dickinson ens presenta el seu disc de debut en solitari. En aquest disc s'hi pot trobar una mena de continuació del que van ser els últims discos de Catherine Wheel, Adam and Eve (97) i Wishiville (00) i que, per tant, queda una mica lluny de discos com els també fabulosos Ferment (92) o Chrome (93). El disc té algun single instantani, com "Intelligent People" o "Oceans", però també hi podem trobar peces més atmosfèriques i reposades, com la fantàstica "The Night". Aquest anglès instal·lat als EUA ha fet alguns concerts acústics en solitari per presentar el disc. Personalment, m'encantaria que els Catherine Wheel tornessin a pujar junts a un escenari, tot i que tampoc crec que, amb l'escàs nivell de popularitat de què gaudeixen per aquestes terres, vinguessin a tocar-nos clàssics com "Black Metallic", "Crank" o "Ma Solituda". Una llàstima.

Web de l'autor: www.robdickinson.com

9- CAMERA OBSCURA - Let's Get Out of This Country

Semblaven condemnats per sempre a estar a l'ombra dels seus compatriotes (i molt similars) Belle & Sebastian, però amb aquest nou disc, aquests escocesos han aconseguit un disc rodó. Deu cançons de perfecció pop amb els millors referents possibles. La primera cançó i primer single, "Lloyd, I'm Ready to be Heartbroken" és una picada d'ull a la cançó de Lloyd Cole and the Commotions que tancava el seu sensacional disc de debut Rattlesnakes. "If Looks Could Kill" i "I Need All the Friends I Can Get" són pur Motown, i tot el disc té un lleuger aire retro. No hi ha cap pista en aquestes deu peces que ens faci pensar que ja som ben entrats el segle XXI i, com passa amb el grup de l'Stuart Murdoch, alguns trobaran la música dels Camera Obscura un pèl tova, però és difícil resistir-se a unes composicions tan ben fetes i mancades de pretensió.

Web del grup: www.camera-obscura.net

8- THE DECEMBERISTS - The Crane Wife

Un altre disc dels Decemberists. Aquesta vegada afegeixen unes gotes de rock progressiu a la seva fórmula. Així, el segon tall del disc, "The Island", es divideix en tres parts ben diferenciades, amb llargs desenvolupaments instrumentals. Però és en cançons més pròpies del seu estil com la fabulosa "Valencia", el primer single del disc, on més brilla el grup d'en Colin Meloy, segurament un dels millors lletristes de la música americana independent (tot i que amb aquest disc fan el salt a una companyia multinacional, Capitol). En principi potser no sembla un disc tan inspirat com Picaresque (05), però amb les successives escoltades es va desplegant el ric univers d'aquest grup de Portland. Fa uns anys, quan un grup independent es passava a una multinacional no podia evitar les mirades receloses dels seus seguidors, temorencs dels efectes que això pot tenir en la música del grup. Amb exemples com els dels Decemberists i Death Cab For Cutie aquest hàbit podria deixar de tenir sentit.

Web del grup: www.decemberists.com

7- THE LONG BLONDES - Someone to Drive You Home

M'encanten els discos que no et deixen respirar, i aquest n'és un. Des de la distorsió dels primers moments de "Lust in the Movies" el debut d'aquesta gent de Sheffield encadena una melodia memorable darrera una altra. Es tracta d'una mena d'encreuament entre els Orange Juice i els Blondie amb la producció posada al dia. En aquest disc gairebé totes les cançons podrien ser singles. De fet, "Separated by Motorways", "Once and Never Again" i "Giddy Stratospheres" ja ho han estat. Marca l'equador del disc (a la llista de cançons del CD hi ha una separació del que seria la cara A i la B en un vinil) una de les poques cançons en què es baixa d'intensitat (sonora, que no qualitativa), "Heaven Help the New Girl", i que és una meravella. The Long Blondes tocaran al Primavera Sound. Serà qüestió de veure com porten al directe aquesta col·lecció impecable de cançons.

Web del grup: www.thelongblondes.co.uk

6- HUMPHREYS & KEEN - The Overflow

Si en un altre post comentava l'últim disc de la Bic Runga, ara toca comentar el disc d'aquests altres novazelandesos. Peter Keen i Graeme Humphreys eren components, durant els anys vuitanta i noranta, dels Able Tasmans, un dels grups del llegendari segell Flying Nun (que publicava els discos de The Chills, The Clean, Straitjacket Fits, The Bats, Verlaines...). Aquest disc està gravat des del 2003 però no es va publicar fins a l'any passat (resulta que el tal Keen s'ha estat dedicant tot aquest temps a la que és la seva altra feina, l'oceanografia). Aquests grups de culte sovint treballen amb pressupostos ajustats, però no sembla aquest el cas en aquest disc. The Overflow és una fantàstica mostra de pop melòdic i orquestrat. La base de les cançons és clarament el piano d'en Humphreys, però quan les cançons ho necessitaven, no s'han estat d'adornar-les amb trompetes, corns anglesos o una portentosa secció de corda. No es poden destacar cançons perquè el disc té un aire conceptual que fa que la millor manera de degustar-lo sigui d'una tirada. Una troballa que, a mi almenys, em farà investigar els discos dels Able Tasmans.

(No he trobat cap pàgina dedicada al grup. Ni tan sols un MySpace.)

Discos recomanats del 2006 (II)

Si no m'hi poso, aquest resum de l'any s'eternitzarà. La llista fa dies que està tancada. Ja miraré d'anar per acabar-la. De moment, us deixo amb cinc discos més i els seus comentaris corresponents.

15- Lori Meyers - Hostal Pimodán
Aquest grup de Granada ja em va agradar quan van fer de teloners fa uns anys dels Death Cab For Cutie. El disc de debut Viaje de estudios (04) era un disc molt correcte, però en el qual la influència dels conciutadans Planetas era més que evident. Sembla que han deixat aquell so més dens i el que conté Hostal Pimodán és una excel·lent col·lecció de cançons que miren enrere, cap als anys seixanta (no és mala cosa, si es tracta de pop de guitarres) amb la mesura justa de guitarres i harmonies vocals. Agafar en Thom Monahan dels Pernice Brothers com a productor és una gran decisió, i tenir com a col·laboradors en Mike Daly dels Whiskeytown i l'enciclopèdia de rock ambulant que és en Rick Menck (Velvet Crush) segur que tampoc no els hi fa cap mal.

Web del grup: www.lorimeyers.tk

14- Bic Runga - Birds
La Bic Runga (de mare xinesa i pare maori) és una estrella al seu país, Nova Zelanda. Fins al punt que la pressió de la fama va fer que fa temps anés a viure a París. Aquí no la coneix pràcticament ningú, i ja m'agradaria a mi que a la ràdio comercial sonessin les seves cançons! Aquest seu tercer disc ―els altres són Drive (97) i Beautiful Collision (02)― no tendeix tan al pop com els seus predecessors, sinó que es tracta d'un disc molt més reposat i, segons com, més difícil d'entrar. Tot i així, el primer single, "Winning Arrow", és perfecte (en el sentit que ho eren les millors cançons dels seus compatriotes Crowded House, el líder dels quals, en Neil Finn, és part de la banda de la Runga per a aquest disc) i "Say After Me" aguantaria el tipus molt dignament entre el millor d'en Burt Bacharach. Si no en feu prou amb l'edició normal, encara podríeu trobar la versió especial amb una cançó més i amb un DVD extra amb cinc cançons en directe i el vídeos de "Winning Arrow" i "Say After Me".

Web de l'autora: www.bicrunga.com

13- Beth Orton - Comfort of Strangers
Tot i la popularitat d'aquesta cantautora, no l'havia escoltat mai detingudament, de manera que Comfort of Stangers és la meva introducció seriosa a la seva discografia. A les primeres escoltades només s'hi veu un single clar, "Shopping Trolley". El conjunt del disc, però, amaga coses molt interessants. La Beth Orton ha deixat les bases electròniques que l'havien acompanyat en alguns dels discos anteriors (pel que havia sentit), i les cançons d'aquest seu últim disc sonen més naturals, gràcies, en part, a la producció d'en Jim O'Rourke. Són cançons discretes (per poc pretensioses) però és d'aquells discos que de mica en mica van acumulant minuts dins dels diferents reproductors de la casa o el cotxe (i l'iPod, suposo, els que en tenen). Sembla que després de Daybreaker (02), l'Orton va caure en una crisi d'autoconfiança que la va portar a un llarg període d'inactivitat. Escoltant Comfort of Strangers sembla clar que la crisi ha quedat enrere i, potser per motius un pèl egoistes, me n'alegro.

Web de l'autora: www.bethorton.co.uk

12- Shack - ...The Corner of Miles and Gil
No sé com s'ho prendria ell (ni seré jo qui li digui a la cara per comprovar-ho), però trobo que el millor que ha fet en Noel Gallagher des del llunyà (What's the Story) Morning Glory (95) és publicar en la seva companyia discogràfica aquest nou disc de Shack. És indecent que tants grups mediocres acaparin tantes portades i els discos dels ex-Pale Fountains Michael i John Head passin tan desapercebuts. Aquest ...The Corner of Miles and Gil conté dotze cançons de tall força clàssic i molt en la línia del que ha estat la carrera del grup, que compten els discos per encerts. No escatimen arranjaments de metall quan convé (com en el vals inicial "Tie Me Down"), hi trobem puntejats d'acústica que recorden en Nick Drake (desoladora "Find a Place", escrita per en John), una secció rítmica competent, crescendos estil Love ("Black & White") i una producció càlida, però per davant de tot, grans cançons ("Cup of Tea", "Shelley Brown", "Finn Sophie, Bobby & Lance" o les ja esmentades). És un disc que s'adapta al dia a dia, però si preferiu l'aspecte més escapista de la música, prepareu-vos per passar cinquanta-tres minuts vagarejant pels volts del port de Liverpool tot esperant el pròxim partit a Anfield.

Web del grup: www.shacktheband.com

11- Bruce Springsteen - We Shall Overcome, The Seeger Sessions
És ben bé que es pot permetre fer el que vulgui, que tothom li riu les gràcies (merescudament gairebé sempre, molt merescudament en aquest cas). La idea de recuperar cançons tradicionals popularitzades o escrites per la llegenda del folk Pete Seeger seria un suïcidi comercial per qualsevol altre artista, però el Boss té un gran marge de confiança per part dels seus seguidors, i no decep mai (Human Touch i Lucky Town al marge). Tot i que l'Springsteen no ha compost cap de les cançons que formen We Shall Overcome, no es pot negar la contribució creativa que hi ha fet (en alguns casos amb arranjaments completament nous i en d'altres, fins i tot, canviant el ritme de la peça). És difícil destacar moments, perquè tot el disc manté un nivell altíssim, però algunes de les meves peces preferides són "Erie Canal", "Jacob's Ladder" (impressionant en els dos fantàstics concerts concerts que vam veure Catalunya durant el 2006) o la que dóna títol del disc. Sembla que ja està gravant un disc amb l'E-Street Band, així que sembla que la festa continua.

Web de l'autor: www.brucespringsteen.net

Discos recomanats del 2006 (I)

Tal com havia promès, presento els meus discos recomanats del 2006. Aquesta llista no neix amb la voluntat de pontificar sobre les novetats de l'any, sinó que es tracta només de destacar una sèrie de treballs als quals considero que val la pena apropar-se. Com l'any passat, són vint discos repartits en quatre posts.

Fent un repàs a les novetats discogràfiques que vaig comprar durant l'any passat m'adono que una bona part són reedicions de discos antics, de manera que quan hagi acabat amb aquesta llista potser faré un post dedicat a repassar algunes de les que, segons el meu criteri, són reedicions recomanables.

Comencem la llista amb els números 20 al 16.

20- Belle and Sebastian - The Life Pursuit
Confesso que feia un temps que havia deixat aquests escocesos una mica de banda. M'havien agradat molt els seus primers discos, però les següents treballs cada cop em deixaven més indiferent. En aquest disc, però, els Belle and Sebastian augmenten el seu ventall de registres i això fa que The Life Pursuit soni més eclèctic i variat. "Another Sunny Day" i "Funny Little Frog" són cançons pop perfectes, mentre que "White Collar Boy" i "The Blues are Still Blue" recorden el David Bowie més glam. Hauré d'investigar més a fons els discos immediatament anteriors per veure si canvio l'opinió que en tinc, però el present d'aquest grup ja veterà em sembla brillant.

Web del grup: www.belleandsebastian.com


19- Roddy Frame - Western Skies
Sincerament, aquest Western Skies no és un d'aquells discos que compraria per la portada si no en conegués l'autor (algú l'hauria d'haver assessorat millor en aquest aspecte). Això sí, el contingut és un altre bon disc del que havia sigut el líder dels Aztec Camera i que va sorprendre tothom amb un disc com High Land, Hard Rain (83) quan encara era un adolescent. A partir de llavors el grup va anar publicant discos molt inferiors fins que des de fa un parell o tres de discos, ja firmats com a Roddy Frame, l'escocès sembla que hagi recuperat la inspiració. Western Skies potser no és tan brillant com Surf (02), però segueix en la mateixa línia de cançons intimistes i melodies inspirades. Membre de ple dret del grup de compositors intemporals dels vuitanta, en què també hi podem trobar en Lloyd Cole o en Paddy McAloon (Prefab Sprout).

Web de l'autor: www.roddyframe.com


18- Max Richter - Songs From Before
Aquesta és l'única referència de la llista d'això que en diuen contemporània. Songs From Before és un disc atmosfèric que combina l'electrònica i l'orquestració clàssica. Escampades pel disc hi ha petites peces amb recitats per part d'en Robert Wyatt de textos d'en Haruki Murakami, autor dels llibres Kafka a la platja o el genial Tòquio Blues (Norwegian Wood). El treball dura poc més de mitja hora, però és temps suficient perquè en Max Richter faci entrar l'oient dins del seu univers particular, força influenciat per compositors com en Michael Nyman.

Web de l'autor: www.maxrichter.com


17- Xavi Lloses i l'Escolania de la Quadratura del Cercle - El Somni d'un Gegant
Aquest compositor de Girona ja fa temps que es mou discretament pel panorama musical català. En aquest primer disc oficial (n'havia fet altres d'autoeditats —tot i que potser també podríem debatre què fa que un disc sigui oficial o no) en Xavi Lloses ha reunit tot un seguit de composicions, la majoria instrumentals, molt riques musicalment i imaginatives. Fantàstiques la inicial "El somni d'un gegant" i "Atronomia en els seus ulls", tot i que el disc és ple de detalls musicals interessants. La producció i els arranjaments recorden sovint els del Cogrés dels Solitaris (05) d'en Sisa, disc en què el cantautor galàctic es va fer acompanyar per aquesta Escolania de la quadratura del cercle amb en Lloses al capdavant.

Web de l'autor: www.xavilloses.com


16- Mojave 3 - Puzzles Like You
Ja vaig parlar d'aquest disc quan va sortir. Puzzles Like You representa un canvi, no sabem si temporal, en la trajectòria del grup. Alguna cosa em diu que no hem perdut els Mojave 3 de sempre (de fet, en alguna cançó d'aquest disc hi són ben presents), però alguna petita sorpresa en el repertori dels nostres grups preferits sempre s'agraeix, i aquest disc ens ha deixat cançons tan infeccioses com "Breaking the Ice" o "To Hold Your Tiny Toes". Benvingudes siguin!

Web del grup: www.mojave3online.com

M. WARD - "Chinese Translation"

Vaig pensant en la llista de discos recomanats del 2007, però mentrestant us deixo amb aquest gran vídeo de la història cíclica de "Chinese Translation", del no menys gran M. Ward.

NEW PORNOGRAPHERS - Sing Me Spanish Techno (PC 06)

Aquí teniu un clip dels New Pornographers tocant "Sing Me Spanish Techno" al Primavera Club, gravat per mi mateix.

No és com viure-ho en directe, però és força acceptable.

Stephen Colbert contra The Decemberists

Per començar l'any avui el post serà una mica diferent. Es tracta d'un enllaç a uns vídeos d'un programa d'humor americà d'un tal Stephen Colbert. Resulta que els Decemberists havien proposat als seus fans que posessin ells el fons per al vídeo per a "O Valencia!", en què tocaven ells amb un fons verd. En Colbert diu que el concurs és una còpia d'un que ell havia organitzat i va desafiar el grup a un concurs de solos de guitarra. El grup va acceptar, i el seu guitarrista, Chris Funk es va batre amb el presentador còmic.

En el desafiament també hi intervenen en Peter Frampton, en Robert Schneider (The Apples in Stereo) , en Rick Nielsen (Cheap Trick) i amb en Henry Kissinger de moderador (!) .

Val més que ho veieu vosaltres mateixos. Si feu clic aquí podreu veure els vuit vídeos del desafiament.

Bon any a tothom!

PRIMAVERA CLUB 2006 - Dissabte, 2 de desembre

Fa dies que tinc mig escrita aquesta entrada i m'he decidit a acabar-la i publicar-la abans no perdi el poc sentit que té el fet de parlar d'un festival que va tenir lloc fa gairebé un mes...

Segon dia del festival. No crec que em perdés gaire tros de l'actuació dels Ladybug Transistor. De fet, em sembla que vaig arribar quan començava la primera cançó. Havia vist alguna actuació del grup a la tele i n'havia llegit referències. Pop de qualitat, deutor dels Beach Boys i en Burt Bacharach i d'altres lluminàries de l'art de fer cançons. Amb aquestes premisses no hi havia gaire risc, i la veritat és que el concert em va agradar força. Aquest grup de Nova York fa temps que no treu cap àlbum, però últimament han publicat un EP i sembla que tenen un nou disc llarg a punt. Va ser una bona manera de començar aquesta segona jornada.

La resta de la programació a l'Auditori va estar centrada en els cantautors: la Laura Veirs, Cat Power i en Jeff Tweedy. Havia vist la Laura Veirs durant la gira de presentació del molt recomanable Carbon Glacier (04) a la sala petita de Razzmatazz. Aquell dia, acompanyada d'un guitarrista, no em va deixar gaire bon record. Aquesta vegada, però, amb un bateria, vaig trobar l'actuació força més inspirada. No he sentit encara el seu últim disc Year of Meteors, però m'imagino que gran part de les cançons que va tocar i no coneixia devien ser d'aquest disc. Va repassar també alguna de les millors cançons de Carbon Glacier (menció especial per la fantàstica "Shadow Blues"). La comoditat dels seients de l'Auditori van permetre una millor disposició per gaudir d'un concert d'aquestes característiques. L'única queixa seria l'excessiu so, que en els moments menys suaus va fer que la veu sonés un pèl estrident. L'actuació va servir per fer-me canviar d'opinió i treure la Veirs del calaix de cantautores que m'agraden en disc però m'avorreixen en directe.

No tanquem aquest calaix encara, perquè hi posarem la Cat Power. No havia vist mai la Chan Marshal (el seu nom vertader) en directe, però sí que havia llegit comentaris que parlaven de la seva timidesa i el seu pànic escènic. I ara costen de creure, perquè la seva actuació va ser tot el contrari. Massa i tot. Jo la coneixia com a cantautora intimista, però el concert no va tenir res a veure amb el que havia sentit. Acompanyada d'un grup solvent però no gens conjuntat encara (com ella mateixa va admetre) va fer un concert molt més rock i soul del que m'esperava. De fet, la culpa potser és meva, ja que encara no he sentit el (recomanable, segons diuen) The Greatest (06), en què han col·laborat membres de la banda d'acompanyament de la llegenda del soul Al Green. Aquest canvi estilístic no tindria per què ser dolent, però en aquest cas no el trobo gens encertat. La música va ser repetitiva, ella semblava voler imitar la Patti Smith, i la seva veu és massa continguda per a aquest tipus de música. No es va fer cap favor a ella mateix tancant el concert amb l'"I've Been Loving You Too Long" de l'Otis Redding (un dels més expressius i millors cantants de tots els temps). Als seients de l'Auditori ja no s'hi estava tan còmode.

Una de les actuacions més esperades del festival va ser la d'en Jeff Tweedy. No és que complís les expectatives inicials, sinó que al final del concert havies de mirar molt enrere per veure on les havies posat. Va repassar, més que res, el repertori de Wilco, però també va tocar "Ruling Class" de Loose Fur (el projecte paral·lel que té amb en Jim O'Rourke i el bateria de Wilco Glen Kotche) i una del seu antic grup Uncle Tupelo. Cançons ja clàssiques del grup com "Jesus, Etc." es van combinar amb altres de més obscures com "Bob Dylan's 49th Beard". Va recórrer sovint al tercer disc, Summerteeth (99) (ara que ja tenim assumit que els últims discos de Wilco són obres mestres, no estaria de més redescobrir aquest àlbum). Va acceptar peticions al final del concert (a mi no se m'hauria acudit demanar "She's a Jar", però mentre la tocava vaig agrair que una noia de les primeres files ho hagués fet) i davant de moltes de les peticions va dir que no les podia tocar perquè no sonaven gaire bé sense la resta del grup. És curiós, a priori sembla que això mateix es podria dir d'"I'm Trying To Break Your Heart", i la va brodar. Quan després d'"I'm The Man Who Loves You" va marxar de l'escenari, semblava que no podia ser que hagués passat tanta estona. Si la penúltima cançó dels bisos, "How To Fight Loneliness" ja va ser emocionant, una "Acuff-Rose" (dels Uncle Tupelo) sense micròfon, va deixar el públic gairebé sense respiració. En algun fòrum (sempre tan propensos a l'exageració) parlen d'epifania. Al final del concert, ja amb els llums encesos, una de les joves noies que havien seguit el concert assegudes a l'escala al costat del meu seient ensenyava a les seves amigues el seu braç. Aquell braç descobert i amb la pell de gallina era la crònica més honesta i incontestable que es pot fer del que s'havia viscut durant els últims cinc quarts.

Hauria estat ideal mantenir aquella sensació de felicitat més temps amb una actitud reposada i contemplativa, però només faltaven deu minuts perquè a l'escenari CCIB comencés l'actuació dels New Pornographers. Com que em vaig afanyar, quan vaig arribar davant l'escenari no vaig tenir problemes per aconseguir un lloc ben a prop. No va tardar gaire a sortir el grup, i van començar el concert de la millor manera possible, amb "Sing Me Spanish Techno", de l'últim disc Twin Cinema (05). Una bufetada de power pop perfecte, d'aquelles que entomes encantat de la vida. Juntament amb Arcade Fire i Broken Social Scene, els New Pornographers encapçalen la ingent quantitat de grups que han sorgit en del Canadà els últims anys. L'actuació va constar, com era previsible, de cançons dels seus tres discos. A hores d'ara ja és molt difícil que la formació original es reuneixi damunt de l'escenari. En Dan Bejar està ocupat amb el seu alter ego Destroyer, i el mateix es pot dir de la Neko Case amb la seva exitosa carrera en solitari. Per sort, les parts que cantava la Case queden cobertes amb la neboda del líder Carl Newman, que s'ha incorporat al grup a partir de Twin Cinema i que en Newman mateix no sabia ni que existia fins fa poc (!).

I per acabar-ho de rematar els eterns Teenage Fanclub venien per tocar el seu disc més emblemàtic; el que ens va fer descobrir el grup a tants futurs fans; aquell que fusionava a la perfecció melodies dels Beatles i el feedback de Sonic Youth i Dinosaur Jr.; el de la cridanera portada amb la bossa de diners, el segon disc del grup, el Bandgwagonesque (91). Es tracta d'una proposta que ha fet una sala, em penso que de Londres, a diversos grups perquè toquin en concert un dels seus discos clàssics en directe (Low i Tortoise, per exemple, també hi han passat). Els Fannies van portar la idea a la seva Glasgow natal i a Barcelona (que sembla que serà l'última ciutat que viurà l'experiència). Segur que molts ho veuen com un exercici de nostàlgia (de fet, ho he llegit en alguna crítica). I suposo que tenen raó, però tampoc sóc qui per dir-ho. Com diu en Nick Hornby a la introducció del llibre 31 cançons (precisament parlant d'una de les dues cançons dels Teenage Fanclub de què parla al llibre), "si una cançó (o disc, en aquest cas) t'agrada prou com perquè t'acompanyi al llarg de diferents etapes de la teva vida, llavors qualsevol record concret es va desgastant amb l'ús". Això és el que em passa a mi amb aquest disc. I m'atreviria a dir que a molts dels que eren allà davant, també. El disc guanya en força en directe. Potser massa i tot, ja que de vegades el so era una mica confús i les veus quedaven un pèl enterrades. El grup es va reforçar amb alguna guitarra de més i violí i saxo en un parell de cançons. L'experiment va servir per comprovar que el disc ha envellit prou bé i va ser l'oportunitat perfecta per sentir en directe cançons que no acostumen a tocar últimament (com "December", "Sidewinder" o la hipnòtica "Is This Music?"). Com a fan, se'm fa estrany veure com el grup necessitava tenir escrit la llista de cançons (!!). Em recorda un moment de l'antologia dels Beatles en DVD en què en Paul McCartney, en Ringo Starr, en George Harrison i el productor George Martin, molts anys després, cap al 2000, estan escoltant a l'estudi els màsters d'alguna cançó del grup (em sembla recordar que és "Golden Slumbers", de l'Abbey Road) i en Harrison pregunta de quin disc era (!!!). Com que el disc només dura uns tres quarts d'hora, van poder fer bisos, i van tenir l'encert (per allò de la coherència de la proposta) de recórrer a un parell de senzills dels seus inicis, "God Knows it's True" i la increïble "Everything Flows" (quantes vegades he de sentir aquella entrada perquè deixi de fer-me sentir un calfred que em recorre l'espinada?!).

A l'escenari gran encara hi havien de tocar els The Rapture, però ja no us en puc dir res perquè jo ja n'havia tingut prou.

PRIMAVERA CLUB 2006 - Divendres, 1 de desembre

Primera jornada d'aquest complement tardorenc del Primavera Sound. El primer plat fort per a mi eren els Twilight Singers. Feia temps que tenia ganes de veure el grup, així que vaig estimar-me més entrar a l'Auditori del Fòrum mentre encara tocaven els Jackie-O Motherfucker. No sé si tota l'actuació va ser com el final, però pel que vaig veure, no és un grup amb un directe de fàcil digestió. Molta improvisació, crits, poca melodia i molta experimentació amb el soroll i la distorsió. No em va pas semblar que el públic semblés gaire impressionat. Una de les components del grup va acabar fent la roda (o com es digui aquell cony d'acrobàcia gimnàstica, variant cinètica de la vertical, que no vaig ser mai capaç de completar) al voltant del grup.

Amb un lleuger retard van sortir a l'escenari en Greg Dulli i la resta dels Twilight Singers. L'Auditori no semblava el millor lloc pel rock visceral i amarat de suor del grup de l'ex-Afghan Whigs. Vestits rigorosament de negre van començar a escalfar motors deixant que els fotògrafs professionals fessin la seva feina durant les tres primeres cançons del concert, i després de la fantàstica "Bonnie Brae", en Greg Dulli va convidar la gent a aixecar-se i veure el concert dret davant de l'escenari. La resta del concert va ser una exhibició de rock, blues i, sobretot, molt de soul. L'últim disc del grup sembla molt influenciat pel so dels Afghan Whigs, un dels millors grups dels noranta amb discos com Congregation, Black Love o el colossal Gentlemen. Durant un parell o tres de cançons va sortir l'amic i company de generació d'en Dulli Mark Lanegan. Els paral·lelismes entre els dos cantants són clars. Tots dos van liderar un grup durant els noranta (els Screaming Trees, en el cas d'en Lanegan) que van ser engolits per l'etiqueta grunge, amb aquesta mania de catalogar que té bona part de la crítica. Després d'anys de mala vida, sembla que tots dos han trobat una certa estabilitat personal al mateix temps que estan publicant treballs d'un altíssim nivell. Una de les actuacions més intenses del festival i de les que es van fer més curtes.

La següent actuació, també a l'Auditori, va ser la de l'anglès de Sheffield Richard Hawley, un dels triomfadors del Primavera Sound d'aquest mateix any. Si llavors va sorprendre per la força i els crescendos de les seves cançons, aquesta vegada va fer un concert més tranquil d'acord amb les característiques del recinte. El so que la seva banda aconsegueix en directe engrandeix un repertori ja de per si excel·lent. Com l'altra vegada, "The Ocean" va tornar a ser un dels punts àlgids de l'actuació. La comoditat que ofereixen les butaques de l'auditori permeten gaudir més dels matisos i de la veu de crooner d'aquest exguitarrista de Pulp que en un concert a l'aire lliure amb una carpa de techno sonant des de lluny (com va passar a la seva actuació el maig passat). No va parlar tant amb el públic com sembla ser que fa normalment en concerts de característiques semblants, però tampoc va caldre, ja que té prou material i bones maneres com per convèncer només amb la música.

Ja a l'escenari CCIB vaig poder veure mitja actuació dels Sparklehorse. No conec gaire la trajectòria del grup, de manera que no sabria dir si el material que van tocar era presentació de l'últim disc o més antic. Per moments vaig lamentar no conèixer els discos del grup, perquè em va agradar el que vaig sentir. El grup ja fa temps que corre, i el seu líder Mark Linkous és un personatge respectat amb un nombre considerable, per ser un grup de culte, de seguidors.

L'últim concert que vaig veure el divendres va ser d'un altre dels grups que havien actuat a la versió veritamblement primaveral del festival, però en aquest cas, de l'any passat: el dels sempre divertits They Might Be Giants. Aquest grup novaiorquès, format per dos Johns (Linnell i Flansburgh) és especialista en breus cançons pop amb molta melodia i diversió. No hi va faltar la genial "Doctor Worm", una "Alphabet of Nations" (amb Catalonia) o "Fingertips". Un dels dos Johns es va dirigir al públic en català, cosa que no es veu gaire sovint en aquests concerts indies. Tot i que no van decebre, a mi em van convèncer més en la seva visita anterior.

Per a mi es va acabar aquí la jornada de divendres. La de dissabte prometia emocions fortes. En parlaré en el pròxim post.

WILCO - "Wishful Thinking"

He trobat a YouTube aquest muntatge d'imatges sobre el "Wishful Thinking" de Wilco. Segons tinc entès, no és un vídeo oficial. A mi m'ha semblat excel·lent.

MOJAVE 3 - Puzzles Like You

Part de la crítica no ha paït gaire bé el canvi d'aquest disc respecte els anteriors. Els ritmes més accelerats i optimistes s'imposen per sobre de la melangia que caracteritzava l'obra dels Mojave 3 (o Three, en lletres, si hem de fer cas a la caràtula d'aquest nou disc). Sembla que vulguem que els nostres cantants preferits siguin desgraciats i s'autoflagel•lin públicament per consolar-nos. És una manera tot curiosa d'agrair tants anys de música. De fet, no ens hauria d'estranyar. No és la primera vegada que en Neil Halstead i la Rachel Goswell ens obsequien amb un cop de timó inesperat. Ja amb el seu antic grup Slowdive, després de dos discos que van ajudar a definir el terme shoegazing es van despenjar amb Pygmalion, un disc reposat d'ambient i electrònica a base de loops i d'altres tècniques d'estudi.

Em confesso fan acèrrim del grup, i la veritat és que a les primeres escoltades es troben a faltar els antics Mojave 3, però un cop assumida la idea t'adones que estàs davant d'un disc de pop contagiós al qual retornaràs una vegada i una altra. Almenys durant una temporada. Amb el temps ja es veurà quin lloc acaba ocupant Puzzles Like You dins de l'obra dels anglesos. Però mentrestant, és difícil resistir-se a cançons com la inicial "Truck Driving Man" (la cançó més rock'n'roll que han fet mai Halstead i companyia), el fantàstic primer senzill "Breaking the Ice" (vegeu-ne el vídeo a sota), Big Star Baby (homenatge poc subtil al grup de l'Alex Chilton) i tantes d'altres. El mateix Halstead ha dit que el disc li recorda a grups de finals dels vuitanta, de la primera època de Creation i grups com Felt. Jo encara hi afegiria The Chills (escolteu si no "Kill the Lights", amb aquella línia de teclat després de cada tornada). Tot i el material vitaminat que domina el disc, també hi ha algun moment que ens recorda els Mojave 3 de sempre, com són "Most Days" i "You Said it Before" i la cançó que tanca el disc, "The Mutineer", que està firmada i cantada pel bateria Ian McCutcheon (de fet, és una composició del grup paral•lel d'aquest, The Loose Salute). Posats a trobar-hi mancances, s'hi troba a faltar, com en els últims discos del grup, més protagonisme a la veu de la Rachel Goswell. Esperem que no sigui un mal presagi, ja que la baixista està passant hores baixes. Una greu infecció a l'orella l'ha apartat del grup per als concerts de presentació del disc, i no sembla que pugui afegir-s'hi en un futur immediat.

En David Broc, a la molt recomanable revista Benzina, deia que el disc era, "analitzat amb el cap, un disc recomanable; analitzat amb el cor, una sonada decepció". Respecto l'opinió (només faltaria!), però no hi estic d'acord. Quan en sentir cançons com "To Hold Your Tiny Toes" o "Just a Boy" no pots evitar moure el cap com un muppet, no estàs analitzant el disc gaire cerebralment. Crec que és positiu que un grup amb uns quants discos al mercat de tant en tant assumeixi riscos i es despengi amb una obra que s'allunya del que tothom n'espera. A més, tinc la impressió que aquest disc no representa un trencament definitiu del so més característic de la banda. El veig, més aviat, com el producte d'un grup de músics amb ganes de canviar de registre per mantenir la frescor. I ara que sembla que l'estiu ja és història i que el cel s'entesta a voler ofegar el país de dalt a baix, necessitem discos així més que mai. Com necessitem i desitgem que la Rachel es recuperi aviat i el grup vingui a tocar complet per aquí a la vora.

Web oficial de Mojave 3:

http://www.mojave3online.com
Pàgina personal de la Rachel Goswell:

http://www.myspace.com/rachelgoswell
Pàgina oficial d'en Neil Halstead:

http://myspace.com/neilhalsteadofficial

ARTHUR LEE (1945-2006)

"The news today will be the movies for tomorrow"

Arthur Lee - "A House Is Not a Motel"

Un altre dels grans que ens deixa. Portem un any nefast en aquest sentit. Aquest cop escric per parlar breument de la mort de l'Arthur Lee, líder dels Love, autors d'un dels discos clau de la història del rock, l'immortal Forever Changes (67).

Fa uns mesos, al cantant se li va diagnosticar leucèmia. Suposava un altre entrabanc a la seva complicada història personal, amb problemes de drogues i estades a la presó incloses.

Tot i que se'ls va considerar un grup de l'escena californiana dels anys seixanta, poc tenien a veure amb grups com Mamas and the Papas. Darrera les cançons melòdiques dels seus discos s'hi amagaven lletres amb un regust un pèl inquietant. De fet, l'Arthur Lee havia arribat a dir que mentre escrivia Forever Changes, amb 26 anys, estava convençut que aquell seria l'últim disc que arribaria a fer i que, per tant, el va escriure a manera de testament.

La influència de la seva música en generacions posteriors és indubtable. Després de la dissolució del grup i algun esporàdic disc en solitari va venir un llarg silenci, que es va trencar gràcies al reconeixement que la seva música havia obtingut amb el temps. Diverses noves encarnacions de Love el van acompanyar en concerts (els Shack, The High Llamas, i més recentment, els Baby Lemonade).

Les últimes notícies que havien aparegut sobre ell parlaven d'una possible tornada als escenaris d'aquí pocs mesos. Tant de bo hagués sigut així.

A continuació us poso un vídeo de la vibrant "7 and 7 Is", que apareix al disc Da Capo (67), també molt recomanable. Això sí, si no no ho heu fet ja, no perdeu l'ocasió d'escoltar Forever Changes.

SYD BARRET (1946-2006)

Fa aproximadament un mes, els Antònia Font tocaven a l'Auditori de Barcelona. El cantant Pau Debon va abandonar uns instants l'escenari i va deixar la resta del grup tocant la instrumental "Interstellar Overdrive" del primer disc dels Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (67). És la més recent de les moltes mostres de reconeixement que han rebut els Pink Floyd d'en Syd Barret. Com ja potser sabeu, en Syd Barret va morir ahir. Tenia 60 anys.

Si l'altre dia parlava d'en Brian Wilson i els problemes mentals que el van perseguir, el cas d'en Syd Barret encara és més tràgic. Si bé són dos casos diferents, tenen alguns punts en comú. Tots dos són fills d'un temps de descoberta i experimentació, que va donar, segurament, el quinqueni més creatiu de la història del rock. El que va del 65 al 70. En Syd Barret, amb el seu afany per experimentar i portar la seva música a nous nivells de creativitat, va endinsar-se en un món personal, molt influenciat pel consum de drogues psicodèliques. També ho van fer molts d'altres, però en Syd va anar massa lluny. Després de The Piper At The Gates Of Dawn va haver d'abandonar el grup que ell mateix havia fundat. La resta del grup no es veia amb cor de funcionar amb el seu comportament erràtic. David Gilmour el va substituir i els Floyd es van convertir en una altra criatura. En Barret va gravar tres discos en solitari (The Madcap Laughs el més celebrat) poc després, i a partir de llavors, poca cosa més se n'ha sabut. Diuen que vivia reclòs a casa seva i es dedicava a la pintura abstracta, desconeixedor segurament (a diferència d'en Brian Wilson) del seu estatus de mite.

Musicalment, la baixa d'en Syd Barret es va fer efectiva fa molt de temps. La seva mort, per bé que sentida per molts, no crec que provoqui cap sotragada al gran públic. Per una vegada, però, els mitjans d'aquest país se n'han fet ressò (a Catalunya Ràdio van donar la notícia en un butlletí horari, cosa poc freqüent en aquests casos).

El clip que us poso a continuació és de "See Emily Play", la cara més pop dels Pink Floyd d'en Barret, que al seu moment només va aparèixer en format de single. Però si voleu sentir una de les obres decisives de la psicodèlia britànica, escolteu The Piper At The Gates Of Dawn. És fabulós.

BRIAN WILSON - Surf's Up

Any 1966. En Brian Wilson té 23 o 24 anys. Fa un temps que ja ha abandonat les gires amb el seu grup, els Beach Boys, per concentar-se en la composició a casa seva, a Califòrnia. "Surf's Up". El surf s'ha acabat. És el final de la innocència. Els Beach Boys ja no fan èxits en sèrie. En Brian Wilson porta més lluny la idea del seu fins llavors últim disc, l'universalment aclamat Pet Sounds. Ell i el lletrista Van Dyke Parks estan treballant en Smile, un disc conceptual que representa un viatge de costa a costa dels Estats Units.

Quan la resta del grup torna d'una de les seves gires comencen els problemes. El projecte d'en Brian Wilson topa amb la incompresnsió de gran part del grup. Consideren les composicions de Smile massa avançades. No veuen per què aquella ha de ser la nova direcció del grup. En Brian Wilson, enfonsat per aquesta reacció, comença una caiguda lliure emocional que el porta a la depressió, les drogues i la malaltia mental. Abatut, aparca la idea de Smile i comença la llegenda del disc perdut més famós de la història del rock.

Algunes de les cançons, les que feien de pal de paller de l'obra que havia de ser Smile, apareixen en alguns dels següents discos dels Beach Boys o, en el cas de "Good Vibrations", en format de single. Discos pirata amb les sessions de Smile comencen a circular entre els fans. Gairebé es tenen totes les peces, o almenys els esbossos, però falta la visió global.

El 2004, en Brian Wilson, amb la seva nova banda, després de fer concerts tocant Pet Sounds sencer, decideix rescatar Smile i tocar-lo sencer en directe. A aquests concerts els segueix l'edició gravada de nou i definitiva del disc. Molt recomanable també és el DVD que es publica poc després, amb Smile en directe i l'excel·lent documental Beautiful Dreamer, Brian Wilson and the Sotry of Smile.

El vídeo que teniu aquí és part d'una interpretació en solitari al piano de "Surf's Up", una de les millors cançons del disc, del grup, i per extensió, del rock de tots els temps. Són poc més de dos minuts. No sé si es pot trobar sencer enlloc (l'esmentat Beautiful Dreamer... també conté imatges de la mateixa interpretació, però tampoc és la gravació sencera). 129 segons de màgia i història. Un dels genis més grans de la música popular al piano en el seu punt màxim de creativitat.

THE WATERBOYS - We Will Not Be Lovers

Per si no coneixeu la pàgina www.youtube.com, és una inesgotable font de vídeos de tot tipus. Hi trobareu autèntiques perles musicals (vídeos, gravacions amateurs de trossos de concerts, actuacions de televisió...). Compto actualitzar el blog sovint amb vídeos que em sembla que val la pena veure.

I per començar, per celebrar la re-edició del clàssic Fishersman's Blues dels Waterboys, aquí teniu una de les cançons d'aquest disc tocada en un dels seus fantàstics concerts, l'espectacular "We Will Not Be Lovers".

GRANT McLENNAN (1958-2006)

“I recall a schoolboy coming home
Through fields of cane
To a house of tin and timber
And in the sky
A rain of falling cinders”

Grant McLennan – “Cattle and Cain”

El dissabte passat es va morir el membre dels Go-Betweens, Grant McLennan, a casa seva, a Brisbane, mentre dormia. M’hauria estimat més que el motiu per escriure una altra vegada dels Go-Betweens fos pel fabulós DVD que han publicat fa poc o per algun nou disc. Però ja veieu que els motius són molt diferents. Trobareu la biografia d’en Grant McLennan a diversos llocs a Internet, així que no té gaire sentit que faci un resum de la seva trajectòria. La seva carrera musical és a l’abast de tothom. Les crítiques dels discos o les cròniques de concerts són relativament fàcils de trobar. Tampoc puc parlar d’ell com a persona, més enllà del que pugui saber per articles, entrevistes o llibres, però els qui el coneixien només en parlaven bé. Jo només en puc parlar des de la perspectiva d’un fan. I per fer-ho podria parlar de moltes coses: una cinta que l’amiga d’una meva companya de classe em va gravar amb el 16 Lovers Lane quan fèiem segon de BUP, cap a l’any 90, i que va ser la meva introducció al grup; la cerca dels discos anteriors, comprats gairebé tots per partida doble a causa de les reedicions remasteritzades i ampliades; les tres vegades que vaig tenir la sort de veure el grup en concert (l’última fa pocs mesos, amb un Grant somrient i visiblement encantat d’estar tocant els seus clàssics damunt d’un escenari); l’extraordinari tàndem compositor (normalment per separat) que formava amb l’altre membre principal del grup, en Robert Forster; una cinta recopilatòria que vaig passejar una temporada en walkman per terres holandeses; els discos que amb el nom de Jack Frost va fer amb l’Steve Kilbey dels The Church; la satisfacció de trobar els acords de “Quiet Heart” amb la guitarra; o les evocadores lletres de les cançons emmagatzemades al cervell i la facilitat que tenen per sortir a la superfície en el moment menys esperat. Cada fan del grup deu tenir els seus propis records i deu fer les seves associacions.

He començat aquest escrit amb els primers versos d’una de les cançons més conegudes d’en Grant McLennan i que apareix al disc Before Hollywood, dels Go-Betweens. En podria haver escollit moltes altres de seves per acabar, però no em sé estar de reproduir la lletra d’una cançó d’en Ron Sexsmith que, segons tinc entès, el canadenc va escriure en motiu de la mort d’en Jeff Buckley. Em sembla molt apropiada. Des de fa unes hores que em ronda pel cap...

"The end must come for some good reason

I've heard it said before

To everything a time and season

What was this season for?

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

Think of all the strangers you've encountered

In cafes or subway trains

Or lined up at this water fountain

One drink and on your way

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

When hopes are rising like a rocket

When cups are overflowing

When hearts were filled like children's pockets

It's then I'll hear your song

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

Our eyes can't help but disbelieve this

Bad news and even though

The end must come for some good reason

Right now I just don't know

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

There one moment...
Gone in a flash"

Ron Sexsmith – “In a Flash”