PRIMAVERA SOUND 2005 - Dissabte, 28 de maig

Hauria estat bé veure els Text Of Light, el grup experimental d’en Lee Ranaldo, de Sonic Youth, però no vaig arribar a lloc fins que ja feia uns minuts que havia començat l’actuació dels Czars. Un altre encert programar aquest grup a l’auditori. Tot i alguns problemes de so que van fer que en algun moment es perdés la guitarra acústica, van fer un concert dintre de les coordenades del que és aquest grup. Melodies reposades, algunes desoladores, cantades per la característica veu d’en John Grant, i amb una instrumentació que tan aviat recorre en la bossa-nova, com al jazz, com al soul (sense acabar mai d’endinsar-se de ple en cap d’aquests estils). Sembla que la formació actual del grup ja no té gaire res a veure amb la de fa uns mesos. No sé si es tracta d’una formació de circumstàncies per presentar l’últim disc, Goodbye, i separar-se o si continuaran com a The Czars en el futur. S’haurà de veure.

No vaig veure res més fins al cap d’uns minuts després de les set, quan va començar el concert d’en Josh Rouse. Des que va publicar 1972 fa un parell d’anys, és un dels cantautors americans de referència. Aquell disc era un exercici de revival ple del pop i el soul propi de l’any que li dóna títol i que és precisament l’any en què en Rouse va néixer. Instal·lat des de fa uns mesos a Altea (prop de Benidorm), l’any passat va publicar Nashville, un disc de pop-rock sense pretensions però que té tendència a no allunyar-se gaire de l’equip de música durant una bona temporada. L’actuació es va centrar en els dos discos esmentats, tot i que també va recuperar “Miracle”, d’Under Cold Blue Stars (02). A mi em va semblar un gran concert, i que va anar a més fins que quan ens en vam adonar ja feia una hora que era damunt l’escenari. Acompanyat d’una excel·lent banda, que semblava estar gaudint de cada nota que sortia dels seus instruments, va deixar-nos amb ganes de més. Ara que el tenim vivint tan a prop, no crec que tardem gaire a tornar-lo a veure.

La suspensió a última hora dels Television Personalities va fer que quedés un buit en el programa que m’havia fet, i que vaig aprofitar per donar un tomb per l’escenari Danzka CD-Drome on hi tocava la Françoiz Breut, en jornada del Primavera France (en què aquest escenari va estar ocupat exclusivament per grups i solistes francesos). El fet que no conegui la discografia de la senyora Breut i que m’instal·lés a les graderies força lluny parlant amb algun vell conegut que passava per allà, fa que no pugui dir gaire res de l’actuació en sí. Potser en Lee Ranaldo, la Cristina Rosenvinge i en Ray Loriga, que eren uns metres darrere nostre, ens en podrien dir alguna cosa més, però també semblaven anar a la seva.

Encara que no coneixia gaire la trajectòria d'Steve Earle and the Dukes, a aquest personatge l’envolta una aura de llegenda, i per tant, valia la pena acostar-se a l’escenari Nitsa-Apolo per veure com sonava. I el que es va poder veure va ser una actuació de rock americà exemplar. Possiblement va ser el concert a l’escenari principal amb menys audiència. I és una llàstima. Aquest gat vell del country sembla que espanti el sector més modern del festival. Acompanyat en algunes cançons per l'Allison Moorer, que havia tocat unes hores abans a l’escenari de la fira, i una banda de músics molt solvents, va posar la nota de rock clàssic al festival. Si bé, com ja he dit, no va despertar l’expectació que es mereix, també és veritat que va convèncer a qui es va quedar. No van faltar atacs ferotges contra l’administració Bush, ja fos amb comentaris entre cançons o directament amb cançons dedicades a la secretària d’estat Condoleezza Rice. El seu últim disc, molt ben valorat per la crítica, es titula Revolution Starts... Now, així que la versió que va fer del “Revolution” dels Beatles va servir per acabar de lligar un concert coherent i combatiu.

Un dels inconvenients més grans d’aquesta edició del Primavera ja el sabia des que es van saber els horaris de les actuacions: Echo & the Bunnymen i The Wedding Present començaven a la mateixa hora els seus concerts (els primers ho feien a l’auditori, i els d’en David Gedge ho feien a l’escenari Rockdelux). Porto més de mitja vida escoltant el grup de l’Ian McCulloch, però el fet que ja els havia vist dues vegades em va fer decidir pel concert dels Weddoes (que també escolto des de fa aproximadament el mateix temps però amb menys intensitat). No he sentit gaires comentaris de com va ser l’actuació dels de Liverpool, però la que es va veure a l’escenari Rockdelux va ser, per a mi, una de les millors del festival. En David Gedge ja havia vingut fa un parell d’anys al Primavera amb el seu altre grup, Cinerama (que va formar després d’arraconar durant un temps el “regal de noces”), però això va ser una altra cosa. Últimament els discos de Cinerama cada cop s’assemblaven més als últims dels Wedding Present abans del parèntesi i el nou d’aquests podria passar, en alguns moments per una versió una mica més contundent dels altres. Però en directe, el canvi és evident. Van començar amb “Interstate 5”, de l’últim disc, Take Fountain, i a partir d’aquí van anar repassant clàssics del grup com “Kennedy”, “Dare”, “Dalliance” i “Once More”, combinats amb peces de l’últim disc i un parell de cançons de Cinerama. Frenètics, vibrants, precisos i contudents. En Gedge ja és l’únic membre que queda de la formació original. Ara mateix completen el grup els dos ex-Cinerama Simon Cleave (guitarra) i Terry de Castro (baix) i John Maiden (bateria). Davant la pluja de peticions del públic, en David Gedge, amb cara de murri es va disculpar per no poder tocar tot el repertori i per haver escrit tantes bones cançons. Respecte a això últim, no crec que cap dels que érem allà gosés contradir-lo.

Uns altres que com en Gedge ja havien tocat fa dos anys, els Sonic Youth, van sortir a l’escenari principal quan faltava poc per les 12. El fet que portin tant de temps tocant i que hagin vingut tantes vegades sovint fa que puguem arribar a menystenir-los. Ja fa temps que van fer els seus discos més influents, però també és veritat que, des de llavors, grups que van seguir (o ho van intentar) el camí de l’experimentació amb el soroll i la distorsió com a eines en el rock s’han format i han desaparegut, mentre que ells encara van traient discos més que dignes. Només cal veure’ls una estona per veure que allò no és una improvisació caòtica de feedback. En els fragments més nets i melòdics de les seves cançons tot és al seu lloc, però també hi és en l’aparent caos sonor que provoca la guitarra d’en Thurston Moore quan la deixa ressonant entremig dels tubs de l’estructura metàl·lica de l’escenari. Perquè són molts anys jugant i experimentant amb aquests elements, i els dominen a la perfecció. Deixen que el soroll flueixi, però mai que els controli a ells. Ja des de fa uns anys el grup es fa acompanyar per en Jim O’Rourke al baix, el músic experimental i productor de Chicago que tanta importància ha tingut en el canvi de direcció que ha experimentat Wilco amb els dos últims discos. Un bis amb la celebrada "Teenage Riot" va ser el final ideal a un altre gran concert d’aquests gegants. I per a mi, ja els poden fer fixos al festival.

Un altre concert que vaig veure des de la distància va ser el dels novaiorquesos They Might Be Giants. Des de les graderies, ja es va poder veure que concert era un festival d’eclecticisme, diversió i grans cançons. No estic familiaritzat amb la seva discografia, però sí amb alguna cançó de les que van tocar (per exemple, "Dr Worm"). Una llàstima que el cansament ja començava a ser intens i no vaig poder viure el concert de més a prop. Estàvem en plena recta final del festival i encara quedava veure unes velles glòries reformades.

Vaig poder seguir els impressionants primers vint minuts del concert dels Gang Of Four des de primera fila. Amb l’atac de la guitarra de l’Andy Gill castigant l’oïda de l’audiència i l’entrada triomfal del cantant Jon King: “Bona nit, Barça!! Aquest any sí!!”. Aquests anglesos són una referència per a una gran quantitat de nous grups. Van assentar a finals dels 70 les bases del que avui tanta gent anomena punk-funk, en un temps en què segur que no es tenia aquesta ridícula mania d’inventar etiquetes cada quinze dies que impera ara i que només serveix per fer saber que estàs a l’última. El baixista, el guitarrista i el cantant anaven intercanviant posicions, que no d’instrument. Durant l’actuació va sonar, més que res, el seu clàssic Entertainment!, que és considerat el cim creatiu del grup i que està carregat de referències contra el materialisme i les sinistres motivacions de les classes polítiques (que si hi pensem, segurament que tenen tanta o més vigència ara que quan es van escriure). Mentre que les cançons emblemàtiques com “Ether” o “I Found That Essence Rare” (que va tancar el concert) van sonar molt compactes, altres parts del concert, amb una tendència més a la improvisació es van fer una mica més feixugues, no tant pel seu valor musical com per ser l’últim concert gran de l’últim dia del festival.

Fins aquí el (meu) festival. L’endemà tocava la festa de comiat a l’Apolo. Espero poder fer-ne una crònica aviat.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Divendres, 27 de maig

Davant l’extensa oferta musical del divendres, semblava prudent dosificar-se una mica i prendre’s les coses amb calma. El primer concert del dia, per a mi, va ser el d’Antony and the Johnsons. En els últims mesos s’ha parlat molt d’aquest pianista i cantant apadrinat per Lou Reed i amb amistats més o menys cèlebres com Rufus Wainwright, Devendra Banhart o Boy George, que col·laboren al seu segon i fins ara últim disc, l’emocionant I’m A Bird Now. L’ acústica excel·lent de l’auditori converteix aquest escenari en el lloc ideal per gaudir la música de l’Antony i el seu grup, i la foscor del recinte feia de còmplice de les tristes cançons d’aquest cantant de veu andrògina. Davant seu hi tenia un públic amb ganes que no podia reprimir els aplaudiments en reconèixer els primers compassos de les cançons més populars. Va repassar cançons dels seus dos discos publicats fins ara amb una resposta molt càlida del públic que va provocar que fes un dels pocs bisos que es van poder veure en tot el festival, amb una fantàstica versió del “Candy Says” de la Velvet Underground.

Un cop fora de l’auditori vaig fer un cop d’ull a l’escenari Nitsa-Apolo, on tocava el col·lectiu de músics canadencs Broken Social Scene. El seu directe és excel·lent, però a l’escenari gran i a aquella hora queda una mica diluït. Vaig sentir quatre o cinc cançons, però com que els havia de veure a la festa de comiat del festival, vaig decidir anar a trobar un bon lloc per veure un dels concerts que jo, personalment, esperava amb més ganes, el d’en Ron Sexsmith. El canadenc va centrar la seva actuació en l’últim disc, Retriever, una joia de pop intemporal, un treball incontestable que serveix per consolidar després d’un grapat de bons discos aquest cantautor amb aire introvertit però amb un talent per a la melodia i la construcció de cançons que li han valgut els elogis de gent com en Paul McCartney i l'Elvis Costello. Una corda trencada va fer que hagués de donar la guitarra elèctrica a algun tècnic, que ja no la va tornar. No sé si això va fer variar el repertori que tenia pensat tocar, però en qualsevol cas, l’actuació no se’n va ressentir. Juntament amb les cançons de l’esmentat últim disc, també van sonar, entre d’altres joies de la seva discografia, “Cheap Hotel”, “April After All” i la final “Secret Heart”, aquella meravella que enceta al seu primer disc i que, com va dir ell mateix, recentment “n’ha fet una versió una gran artista que es diu Feist”. D’aquesta manera tornava el compliment que la mateixa Leslie Feist li havia fet feia unes setmanes a la seva actuació a Barcelona (vegeu-ne la crònica amb la referència a en Sexsmith en aquest mateix blog una mica més avall). Esperem que el desig expressat al final del concert de tornar per aquí aviat es compleixi i ens pugui oferir un concert més llarg que aquest, que va passar volant.

Una estona veient l'Iggy Pop va servir per poder gaudir de clàssics com “1969” i “I Wanna Be Your Dog” amb aquesta llegenda de Detroit amb la seva banda original, els Stooges, que l’acompanyen des de fa un parell d’anys i que sonen molt més compactes que altres músics amb qui havia compartit escenari la iguana en els seus anys en solitari.

Poc abans de les deu, a l’escenari Danzka CD-Drome, la Kristin Hersh va aparèixer fugaçment a l’escenari amb un nen en braços. I amb puntualitat, a l’hora en punt va tornar a sortir, però aquest cop amb una guitarra acústica. La Hersh no va estar gaire comunicativa, i el repertori no era precisament fàcil. La seva discografia té moments més assequibles que els que va presentar en la seva actuació. Tot i això, va ser un concert excel·lent. Un cop t’acostumes a les progressions d’acords intrincades de les seves cançons, l’efecte és gairebé hipnòtic. Lleugerament afònica i amb la mirada perduda endavant, l’exThrowing Muses va acabar la seva actuació, llavors sí, amb una concessió, la que segurament és la seva cançó més coneguda: “Your Ghost”. Es fa difícil fer-se a la idea que no acabarà apareixent la veu d’en Michael Stipe, com passa a la versió d’estudi que es troba a Hips and Makers, però tot i això, la cançó s’aguanta molt bé per sí mateixa. Un altre concert que es podria haver allargat i no ens hauria sabut cap greu.

Poc abans d’acabar el concert de la Kristin Hersh devia haver començat el dels American Music Club a l’escenari Rockdelux. El cansament em va recomanar gaudir-ne unes quantes cançons des de la graderia. Volia veure l’actuació de New Order de més o menys a prop, així que vaig haver de marxar a mig fer, però tinc la impressió que devia ser un concert molt notable. A en Mark Eitzel se’l notava molt motivat, i les cançons de l’últim disc que vaig sentir Love Songs for Patriots van sonar de meravella. Uns altres que val la pena tenir apuntats a la llista de “grups que s’han de veure si passen de gira per aquí prop”.

El moment més esperat de la nit, i el que posava a prova la infrastructura del festival va arribar cinc minuts abans de mitjanit. Si l’any passat per veure els Pixies d’una mica prop era gairebé imprescindible guardar un lloc des del concert del grup que tocava abans, aquest any es podia aconseguir un lloc decent anant-hi uns vint minuts abans. S’ha parlat molt, i bastant malament des d’alguns mitjans, d’aquest concert. Davant uns New Order al 2005 sovint es té la impressió que s’està veient un grup que intenta explotar el paper que tenia quinze anys enrere per viure de renda. I de fet, hi tenen tot el dret. Fent un cop d’ull per internet al repertori dels últims concerts que han fet ja es veu que el que estan disposats a oferir no dóna gaire lloc a les sorpreses. La inicial “Love Vigilantes”, del Low Life (de l’any 85) va anar seguida d’unes quantes cançons de l’última època, de Get Ready (01) i de l’acabat de publicar Waiting For The Sirens’ Call. Tot i la meritòria cançó que dóna nom a aquest últim, el que tothom estava esperant era que toquessin els clàssics que van crear fa tant de temps i que justificaven el seu lloc al cartell del festival (i al pop mundial). Un dels moments més indescriptibles va ser el que va seguir a les paraules, pronunciades per Barney Sumner: “això és Transmission dels Joy Division”. Va ser un dels punts àlgids de la nit, tot i que es fa estrany pensar com ha anat creixent el mite de tot el que envolta a aquest grup des que es van dissoldre per la mort de Ian Curtis i van mutar cap a New Order. L’altre cançó de Joy Division que van tocar va ser la més coneguda, “Love Will Tear Us Apart”. Juntament amb la il·lusió que fa sentir aquesta cançó tocada després de tant de temps per tres quartes parts dels seus creadors hi ha una sensació estranya: feia certa angúnia veure com Peter Hook animava la gent a cantar-ne la tornada amb crits de “vinga tots!” (o similars) i que la convertien en una cosa molt diferent a com la coneixíem fins llavors. El context actual del grup és molt diferent del que tenia Joy Division just després que el punk hagués posat els peus de la gent a terra i els hi parlés de tu a tu. D’entre els millors moments, jo em quedo amb “Bizarre Love Triangle”, “Regret” i, sobretot, “Temptation” i “Transimission”. No em van acabar de convèncer “True Faith” ni “Blue Monday” (l’únic bis), però també he de dir que aquesta última no m’ha dit mai gaire res, tot i ser un dels temes més emblemàtics del grup per a molta gent. No va ser un concert sense fissures, ni molt menys, però també és veritat que el directe de New Order no ha tingut mai gaire bona fama. Sempre se’ls ha vist com un gran grup d’estudi. I tampoc crec que els hi faltés motivació. Els crits de “Viva España” d’en Barney tampoc van ajudar gaire a guanyar-se el públic (almenys una part, que també és veritat que l’altra devia estar encantada; com es distribueixen els percentatges, no sé si ho vull saber). Relliscades més o menys justificables apart, m’estimo més quedar-me amb el record d’haver vist un dels grups en actiu importants; potser en hores baixes, però història (encara) viva del pop.

Ja no em vaig quedar a veure res més. Encara quedava dissabte i la festa de comiat el diumenge. I el cansament ja era considerable.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Introducció i dijous, 26 de maig

Una altra edició del Primavera Sound, i en una nova ubicació: el Fòrum. Si en les edicions passades la qualitat musical del festival oferia pocs dubtes, la consolidació definitiva encara depenia de la millora de la capacitat organitzativa, bastant limitada per la capacitat i els accessos al recinte del Poble Espanyol. Aquest any, però, les queixes pel que fa a l’organització han sigut poques. L’abandonament del sistema de reconeixement d’empremtes digitals dels últims anys i, sobretot, les millors condicions d’accés i de mobilitat dins de la nova ubicació hi han contribuït considerablement. Així, les aglomeracions que van tenir lloc l’any passat el dia de l’actuació dels Pixies al festival, no es van produir aquest any tot i figurant al cartell un dels reclams més sonats dels últims anys en un festival de música “alternativa”: New Order. El recinte del Fòrum sembla fet a mida per a l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. La seva gran extensió permet que els escenaris estiguin convenientment separats i que les aglomeracions de gent d’un escenari a l’altre siguin inexistents. Dos dels escenaris tenen graderies des d’on es poden seguir des de la distància els concerts si el cansament o el poc interès pel grup en qüestió ho demanen. L’Auditori permet gaudir còmodament i amb una perfecta qualitat acústica els concerts més intimistes. A tot això hi hem d’afegir una puntualitat a l’hora de començar les actuacions que es veu poques vegades en els festivals de música i que permet poder planificar les jornades més fàcilment. Tot i això, és difícil que amb una quantitat tan gran de grups i solistes puguis veure tot el que voldries veure i no hagis de renunciar a res.

A continuació, alguns comentaris del que vaig veure dijous. No hi són tots els grups (cosa que seria impossible sense el do de la ubiqüitat), només em limitaré a donar les impressions del que vaig veure, i una mica més detallat allò que més m’interessava.

Dijous 26

En Xavier Baró va tenir la difícil tasca d’obrir el festival a l’escenari Rockdelux. Encara clar i amb la calitja que envoltava el recinte el lleidatà i el seu grup van anar desgranant el seu repertori, totalment desconegut per mi, però que pel que es va poder comprovar té grans moments. Cançons intimistes amb regust de folk autòcton i referències a localitats i personatges que sonen sorprenents, però que estan més que justificades, en un festival celebrat aquí i en què són clara majoria els grups anglosaxons. S’agraeix, encara que només siguin apostes puntuals, que l’organització arrisqui portant solistes del país com en Baró (o en Lluís Llach l’any passat). Potser costa d’entendre a una part dels assistents, però s’ha de valorar positivament que entre l’enorme oferta de grups indie del festival hi hagi lloc per propostes que apunten en una altra direcció i que no per això es perdi la filosofia del festival.

El segon grup a sortir a l’escenari Rockdelux va ser Art Brut. Sembla que el fenomen Franz Ferdinand ha provocat tota una fornada de grups britànics influenciats pel postpunk de Wire, Gang of Four i The Fall. Pel que es va poder veure, no sembla que els Art Brut siguin els hereus amb més possibilitats d’aquell llegat. No donava la impressió que el públic s’ho passés tan bé com ells, tret de la claca que els devia haver acompanyat del seu país. Costa d’imaginar-se’ls amb gaire més públic (o fins i tot encara tocant) d’aquí a quatre o cinc anys, quan de tot aquest moviment només en quedin els grups que hagin mantingut la frescor o hagin sigut capaços d’evolucionar.

Un cas diferent sembla el de Maxïmo Park. També els podríem incloure en aquesta fornada de què parlava abans amb una mica més de tendència cap al pop dels Smiths. Però les cançons del seu únic LP fins ara, A Certain Trigger, i la manera de defensar-les en directe fan pensar que estem davant un grup amb més coses a dir. El cantant Paul Smith té aquella qualitat d’irritar a bona part del públic amb els seus moviments, actitud escènica i pentinat, però si ens hem de regir per les cançons i el so del grup (que és com crec que hauria de ser), costa trobar punts massa criticables. Falta veure com aguanten l’ambient de sospita de hype que els envolta.

El que possiblement era el concert més esperat del dijous era el dels canadencs The Arcade Fire. Es palpava l’expectació creixent que s’ha creat amb el boca-orella des que es va publicar l’excel·lent Funeral, el seu únic LP fins ara. Amb una espectacular arrencada amb “Wake Up” van encetar una actuació en què van repassar gairebé tot Funeral i un parell o tres de cançons que es troben a l’EP autoeditat el 2003 i que sortirà aviat, si no ho ha fet hores d’ara, reeditat aquí per Sinnamon Records. El grup podria passar per una formació de música clàssica per la seva indumentària, però els dubtes s’esvaeixen només de començar l’actuació. El cantant Win Butler deixa la gol·la en cada frase, i la resta dels components del nombrós grup es mouen amunt i avall com posseïts per la música. Va ser poc menys d’una hora de cors i crescendos que van fer embogir el públic, i que només va tenir un enemic, el deficient so que va fer acte de presència cap a mitja actuació però que el grup va fer oblidar amb un final apoteòsic a partir d’una de les seves millors cançons i que més bé presenta les coordenades del grup: “Tunnels”. El primer gran concert del festival.

No puc fer gaires comentaris del concert de Los Planetas, ja que no m’han interessat mai gaire. El poc que vaig seguir de la seva actuació em va semblar en la tònica general del grup. Pel que he llegit de gent amb més ganes de veure’ls que jo, no va ser la seva millor actuació. Jo no puc comparar gaire.

Radio 4 va ser l’últim grup que vaig veure dijous. No havia sentit gaire res del grup, tret d’algun single, i si bé el grup és capaç de crear moments trepidants d’això que en diuen punk-funk, a partir de la tercera cançó ja no vaig trobar gaire res que mantingués el meu interès. Sense ser un mal grup tampoc crec que es converteixin en grup de referència en un futur.

Primer dia del festival, posada a prova de les instal·lacions i una bona arrencada musical, tot i que sense massa sorpreses (no es pot dir que el concert dels Arcade Fire ho fos, perquè ja es veia a venir).