PRIMAVERA CLUB 2006 - Dissabte, 2 de desembre

Fa dies que tinc mig escrita aquesta entrada i m'he decidit a acabar-la i publicar-la abans no perdi el poc sentit que té el fet de parlar d'un festival que va tenir lloc fa gairebé un mes...

Segon dia del festival. No crec que em perdés gaire tros de l'actuació dels Ladybug Transistor. De fet, em sembla que vaig arribar quan començava la primera cançó. Havia vist alguna actuació del grup a la tele i n'havia llegit referències. Pop de qualitat, deutor dels Beach Boys i en Burt Bacharach i d'altres lluminàries de l'art de fer cançons. Amb aquestes premisses no hi havia gaire risc, i la veritat és que el concert em va agradar força. Aquest grup de Nova York fa temps que no treu cap àlbum, però últimament han publicat un EP i sembla que tenen un nou disc llarg a punt. Va ser una bona manera de començar aquesta segona jornada.

La resta de la programació a l'Auditori va estar centrada en els cantautors: la Laura Veirs, Cat Power i en Jeff Tweedy. Havia vist la Laura Veirs durant la gira de presentació del molt recomanable Carbon Glacier (04) a la sala petita de Razzmatazz. Aquell dia, acompanyada d'un guitarrista, no em va deixar gaire bon record. Aquesta vegada, però, amb un bateria, vaig trobar l'actuació força més inspirada. No he sentit encara el seu últim disc Year of Meteors, però m'imagino que gran part de les cançons que va tocar i no coneixia devien ser d'aquest disc. Va repassar també alguna de les millors cançons de Carbon Glacier (menció especial per la fantàstica "Shadow Blues"). La comoditat dels seients de l'Auditori van permetre una millor disposició per gaudir d'un concert d'aquestes característiques. L'única queixa seria l'excessiu so, que en els moments menys suaus va fer que la veu sonés un pèl estrident. L'actuació va servir per fer-me canviar d'opinió i treure la Veirs del calaix de cantautores que m'agraden en disc però m'avorreixen en directe.

No tanquem aquest calaix encara, perquè hi posarem la Cat Power. No havia vist mai la Chan Marshal (el seu nom vertader) en directe, però sí que havia llegit comentaris que parlaven de la seva timidesa i el seu pànic escènic. I ara costen de creure, perquè la seva actuació va ser tot el contrari. Massa i tot. Jo la coneixia com a cantautora intimista, però el concert no va tenir res a veure amb el que havia sentit. Acompanyada d'un grup solvent però no gens conjuntat encara (com ella mateixa va admetre) va fer un concert molt més rock i soul del que m'esperava. De fet, la culpa potser és meva, ja que encara no he sentit el (recomanable, segons diuen) The Greatest (06), en què han col·laborat membres de la banda d'acompanyament de la llegenda del soul Al Green. Aquest canvi estilístic no tindria per què ser dolent, però en aquest cas no el trobo gens encertat. La música va ser repetitiva, ella semblava voler imitar la Patti Smith, i la seva veu és massa continguda per a aquest tipus de música. No es va fer cap favor a ella mateix tancant el concert amb l'"I've Been Loving You Too Long" de l'Otis Redding (un dels més expressius i millors cantants de tots els temps). Als seients de l'Auditori ja no s'hi estava tan còmode.

Una de les actuacions més esperades del festival va ser la d'en Jeff Tweedy. No és que complís les expectatives inicials, sinó que al final del concert havies de mirar molt enrere per veure on les havies posat. Va repassar, més que res, el repertori de Wilco, però també va tocar "Ruling Class" de Loose Fur (el projecte paral·lel que té amb en Jim O'Rourke i el bateria de Wilco Glen Kotche) i una del seu antic grup Uncle Tupelo. Cançons ja clàssiques del grup com "Jesus, Etc." es van combinar amb altres de més obscures com "Bob Dylan's 49th Beard". Va recórrer sovint al tercer disc, Summerteeth (99) (ara que ja tenim assumit que els últims discos de Wilco són obres mestres, no estaria de més redescobrir aquest àlbum). Va acceptar peticions al final del concert (a mi no se m'hauria acudit demanar "She's a Jar", però mentre la tocava vaig agrair que una noia de les primeres files ho hagués fet) i davant de moltes de les peticions va dir que no les podia tocar perquè no sonaven gaire bé sense la resta del grup. És curiós, a priori sembla que això mateix es podria dir d'"I'm Trying To Break Your Heart", i la va brodar. Quan després d'"I'm The Man Who Loves You" va marxar de l'escenari, semblava que no podia ser que hagués passat tanta estona. Si la penúltima cançó dels bisos, "How To Fight Loneliness" ja va ser emocionant, una "Acuff-Rose" (dels Uncle Tupelo) sense micròfon, va deixar el públic gairebé sense respiració. En algun fòrum (sempre tan propensos a l'exageració) parlen d'epifania. Al final del concert, ja amb els llums encesos, una de les joves noies que havien seguit el concert assegudes a l'escala al costat del meu seient ensenyava a les seves amigues el seu braç. Aquell braç descobert i amb la pell de gallina era la crònica més honesta i incontestable que es pot fer del que s'havia viscut durant els últims cinc quarts.

Hauria estat ideal mantenir aquella sensació de felicitat més temps amb una actitud reposada i contemplativa, però només faltaven deu minuts perquè a l'escenari CCIB comencés l'actuació dels New Pornographers. Com que em vaig afanyar, quan vaig arribar davant l'escenari no vaig tenir problemes per aconseguir un lloc ben a prop. No va tardar gaire a sortir el grup, i van començar el concert de la millor manera possible, amb "Sing Me Spanish Techno", de l'últim disc Twin Cinema (05). Una bufetada de power pop perfecte, d'aquelles que entomes encantat de la vida. Juntament amb Arcade Fire i Broken Social Scene, els New Pornographers encapçalen la ingent quantitat de grups que han sorgit en del Canadà els últims anys. L'actuació va constar, com era previsible, de cançons dels seus tres discos. A hores d'ara ja és molt difícil que la formació original es reuneixi damunt de l'escenari. En Dan Bejar està ocupat amb el seu alter ego Destroyer, i el mateix es pot dir de la Neko Case amb la seva exitosa carrera en solitari. Per sort, les parts que cantava la Case queden cobertes amb la neboda del líder Carl Newman, que s'ha incorporat al grup a partir de Twin Cinema i que en Newman mateix no sabia ni que existia fins fa poc (!).

I per acabar-ho de rematar els eterns Teenage Fanclub venien per tocar el seu disc més emblemàtic; el que ens va fer descobrir el grup a tants futurs fans; aquell que fusionava a la perfecció melodies dels Beatles i el feedback de Sonic Youth i Dinosaur Jr.; el de la cridanera portada amb la bossa de diners, el segon disc del grup, el Bandgwagonesque (91). Es tracta d'una proposta que ha fet una sala, em penso que de Londres, a diversos grups perquè toquin en concert un dels seus discos clàssics en directe (Low i Tortoise, per exemple, també hi han passat). Els Fannies van portar la idea a la seva Glasgow natal i a Barcelona (que sembla que serà l'última ciutat que viurà l'experiència). Segur que molts ho veuen com un exercici de nostàlgia (de fet, ho he llegit en alguna crítica). I suposo que tenen raó, però tampoc sóc qui per dir-ho. Com diu en Nick Hornby a la introducció del llibre 31 cançons (precisament parlant d'una de les dues cançons dels Teenage Fanclub de què parla al llibre), "si una cançó (o disc, en aquest cas) t'agrada prou com perquè t'acompanyi al llarg de diferents etapes de la teva vida, llavors qualsevol record concret es va desgastant amb l'ús". Això és el que em passa a mi amb aquest disc. I m'atreviria a dir que a molts dels que eren allà davant, també. El disc guanya en força en directe. Potser massa i tot, ja que de vegades el so era una mica confús i les veus quedaven un pèl enterrades. El grup es va reforçar amb alguna guitarra de més i violí i saxo en un parell de cançons. L'experiment va servir per comprovar que el disc ha envellit prou bé i va ser l'oportunitat perfecta per sentir en directe cançons que no acostumen a tocar últimament (com "December", "Sidewinder" o la hipnòtica "Is This Music?"). Com a fan, se'm fa estrany veure com el grup necessitava tenir escrit la llista de cançons (!!). Em recorda un moment de l'antologia dels Beatles en DVD en què en Paul McCartney, en Ringo Starr, en George Harrison i el productor George Martin, molts anys després, cap al 2000, estan escoltant a l'estudi els màsters d'alguna cançó del grup (em sembla recordar que és "Golden Slumbers", de l'Abbey Road) i en Harrison pregunta de quin disc era (!!!). Com que el disc només dura uns tres quarts d'hora, van poder fer bisos, i van tenir l'encert (per allò de la coherència de la proposta) de recórrer a un parell de senzills dels seus inicis, "God Knows it's True" i la increïble "Everything Flows" (quantes vegades he de sentir aquella entrada perquè deixi de fer-me sentir un calfred que em recorre l'espinada?!).

A l'escenari gran encara hi havien de tocar els The Rapture, però ja no us en puc dir res perquè jo ja n'havia tingut prou.