SYD BARRET (1946-2006)

Fa aproximadament un mes, els Antònia Font tocaven a l'Auditori de Barcelona. El cantant Pau Debon va abandonar uns instants l'escenari i va deixar la resta del grup tocant la instrumental "Interstellar Overdrive" del primer disc dels Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (67). És la més recent de les moltes mostres de reconeixement que han rebut els Pink Floyd d'en Syd Barret. Com ja potser sabeu, en Syd Barret va morir ahir. Tenia 60 anys.

Si l'altre dia parlava d'en Brian Wilson i els problemes mentals que el van perseguir, el cas d'en Syd Barret encara és més tràgic. Si bé són dos casos diferents, tenen alguns punts en comú. Tots dos són fills d'un temps de descoberta i experimentació, que va donar, segurament, el quinqueni més creatiu de la història del rock. El que va del 65 al 70. En Syd Barret, amb el seu afany per experimentar i portar la seva música a nous nivells de creativitat, va endinsar-se en un món personal, molt influenciat pel consum de drogues psicodèliques. També ho van fer molts d'altres, però en Syd va anar massa lluny. Després de The Piper At The Gates Of Dawn va haver d'abandonar el grup que ell mateix havia fundat. La resta del grup no es veia amb cor de funcionar amb el seu comportament erràtic. David Gilmour el va substituir i els Floyd es van convertir en una altra criatura. En Barret va gravar tres discos en solitari (The Madcap Laughs el més celebrat) poc després, i a partir de llavors, poca cosa més se n'ha sabut. Diuen que vivia reclòs a casa seva i es dedicava a la pintura abstracta, desconeixedor segurament (a diferència d'en Brian Wilson) del seu estatus de mite.

Musicalment, la baixa d'en Syd Barret es va fer efectiva fa molt de temps. La seva mort, per bé que sentida per molts, no crec que provoqui cap sotragada al gran públic. Per una vegada, però, els mitjans d'aquest país se n'han fet ressò (a Catalunya Ràdio van donar la notícia en un butlletí horari, cosa poc freqüent en aquests casos).

El clip que us poso a continuació és de "See Emily Play", la cara més pop dels Pink Floyd d'en Barret, que al seu moment només va aparèixer en format de single. Però si voleu sentir una de les obres decisives de la psicodèlia britànica, escolteu The Piper At The Gates Of Dawn. És fabulós.

BRIAN WILSON - Surf's Up

Any 1966. En Brian Wilson té 23 o 24 anys. Fa un temps que ja ha abandonat les gires amb el seu grup, els Beach Boys, per concentar-se en la composició a casa seva, a Califòrnia. "Surf's Up". El surf s'ha acabat. És el final de la innocència. Els Beach Boys ja no fan èxits en sèrie. En Brian Wilson porta més lluny la idea del seu fins llavors últim disc, l'universalment aclamat Pet Sounds. Ell i el lletrista Van Dyke Parks estan treballant en Smile, un disc conceptual que representa un viatge de costa a costa dels Estats Units.

Quan la resta del grup torna d'una de les seves gires comencen els problemes. El projecte d'en Brian Wilson topa amb la incompresnsió de gran part del grup. Consideren les composicions de Smile massa avançades. No veuen per què aquella ha de ser la nova direcció del grup. En Brian Wilson, enfonsat per aquesta reacció, comença una caiguda lliure emocional que el porta a la depressió, les drogues i la malaltia mental. Abatut, aparca la idea de Smile i comença la llegenda del disc perdut més famós de la història del rock.

Algunes de les cançons, les que feien de pal de paller de l'obra que havia de ser Smile, apareixen en alguns dels següents discos dels Beach Boys o, en el cas de "Good Vibrations", en format de single. Discos pirata amb les sessions de Smile comencen a circular entre els fans. Gairebé es tenen totes les peces, o almenys els esbossos, però falta la visió global.

El 2004, en Brian Wilson, amb la seva nova banda, després de fer concerts tocant Pet Sounds sencer, decideix rescatar Smile i tocar-lo sencer en directe. A aquests concerts els segueix l'edició gravada de nou i definitiva del disc. Molt recomanable també és el DVD que es publica poc després, amb Smile en directe i l'excel·lent documental Beautiful Dreamer, Brian Wilson and the Sotry of Smile.

El vídeo que teniu aquí és part d'una interpretació en solitari al piano de "Surf's Up", una de les millors cançons del disc, del grup, i per extensió, del rock de tots els temps. Són poc més de dos minuts. No sé si es pot trobar sencer enlloc (l'esmentat Beautiful Dreamer... també conté imatges de la mateixa interpretació, però tampoc és la gravació sencera). 129 segons de màgia i història. Un dels genis més grans de la música popular al piano en el seu punt màxim de creativitat.

THE WATERBOYS - We Will Not Be Lovers

Per si no coneixeu la pàgina www.youtube.com, és una inesgotable font de vídeos de tot tipus. Hi trobareu autèntiques perles musicals (vídeos, gravacions amateurs de trossos de concerts, actuacions de televisió...). Compto actualitzar el blog sovint amb vídeos que em sembla que val la pena veure.

I per començar, per celebrar la re-edició del clàssic Fishersman's Blues dels Waterboys, aquí teniu una de les cançons d'aquest disc tocada en un dels seus fantàstics concerts, l'espectacular "We Will Not Be Lovers".