DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (III)

Continuo amb els números 10 al 6:

10- EDITORS- The Back Room
El principal problema per a aquests anglesos podria ser el fet de recordar més que lleugerament Interpol. El registre greu de la veu d'en Tom Smith recorda bastant la d'en Paul Banks (i de retruc, la de l'Ian Curtis). A més, tots dos grups juguen amb unes atmosferes creades per guitarres Rickenbacker passades per pedals d'efectes. Es tracta més d'influències comunes que de mimetisme. Unes quantes escoltades a The Back Room ens convencen que a la música dels Editors hi trobem rastres del bo i millor dels grups anglesos de principis i mitjans dels vuitanta (The Sound, The Chameleons, Joy Division, Echo & The Bunnymen,...). Van passar per Barcelona encara no fa una setmana i van demostrar que són un grup consistent també en directe.

9- THE MAGIC NUMBERS - The Magic Numbers
Dues parelles de germans (Romeo Stodart i Michele Stodart per una banda i Angela Gannon i Sean Gannon per l'altra) formen aquest grup de Londres. La mandra de part de la crítica musical ha fet que se'ls comparés amb The Mamas and The Papas, però com ells mateixos diuen, és més pel fet de ser dos homes i dues dones que per raons musicals. The Magic Numbers és un disc de debut excel·lent. Sorprèn la pulcritud de la producció. Els instruments tenen lloc per respirar, i deixen espai per les harmonies vocals, un dels forts del grup. Si la primera part del disc conté les peces més pop, a partir de la meitat el ritme baixa per donar pas a cançons més reflexives i properes a les balades del soul. Tot i la poca originalitat de la seva proposta, costa molt no deixar-se contagiar per cançons com "Forever Lost", "I See You, You See Me" o la preciosa "This Love".

8- THE NATIONAL - Alligator
The National és un quintet de Brooklyn que ja ha publicat quatre discos. L'últim, Alligator, és un d'aquells discos que atrapen a les primeres escoltades i que amb el temps només guanyen en consistència. Les cançons es debaten entre la melancolia i la desesperació, però sempre resulten estimulants i, en alguns casos, paradoxalment eufòriques. Els arranjaments no s'allunyen mai gaire de l'estructura baix-guitarra-bateria-teclats, però cap dels instruments té més importància que els altres (tret, potser, de la descàrrega guitarrera de "The Geese of Beverly Road"). Sovint les cançons no tenen una estructura gaire clara, sinó que es van desenvolupant aparentment sobre la marxa, amb puntejats de guitarra i ritmes de bateria sofisticats. Per moments, la veu d'en Matt Berninger pot recordar la de l'Stuart Staples (Tindersticks), Mark Eitzel o en Leonard Cohen.

7- THE DECEMBERISTS - Picaresque
Produït per en Chris Walla de Death Cab For Cutie, estem davant d'un dels discos més celebrats de l'any passat. Sorprenen els diferents registres, tan musicals com literaris, del grup. En Colin Meloy, compositor i lletrista, ha creat un disc variat musicalment i amb uns textos que s'agraeixen en el món del pop, tan avesat als tòpics de sempre. Així, trobem cançons sobre mariners venjatius ("The Mariner's Revenge Song"); carreters deprimits per la mort de la seva estimada ("Eli The Barrow Boy"), esportistes amb inoportunes caigudes en el moment clau d'un partit davant d'amics i familiars ("The Sporting Life") o històries d'amor en un context d'espies ("The Bagman's Gambit"). I això només són alguns exemples de textos, de vegades amb melancolia i de vegades amb humor i sempre amb l'enfocament musical més adequat, ja sigui amb aires de la Motown, els Smiths o gairebé cançó tradicional irlandesa. Per completar-ho tot, el llibret del disc conté fotos de dramatitzacions d'algunes de les cançons amb els components del grup caracteritzats dels seus personatges.

6- NEW PORNOGRAPHERS - Twin Cinema
Tercer disc del grup canadenc liderat per l'exZumpano A.C. Newman. A Twin Cinema hi trobem una col·lecció de cançons amb els ganxos necessaris per fer-se un lloc a la pila de discos en rotació constant. En aquest disc hi trobem poca presència d'un dels principals reclams del grup, la fantàstica veu de la Neko Case (prou ocupada amb la seva carrera en solitari), però quan apareix, la resistència és inútil ("The Bleeding Heart Show" o "These Are The Fables"). Passen les setmanes i aquestes cançons no perden el seu encant. N'hi ha prou escoltant "Sing Me Spanish Techno", una de les millors cançons de l'any, per enèsima vegada. Un més de la llarga llista de grups canadencs fent fantàstics discos. Val la pena també escoltar el disc en solitari de l'A.C. Newman, The Slow Wonder (04).

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (II)

Continuo la llista de discos recomanats del 2005 amb els números 15 a 11:

15- PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You
No acabo d'entendre per què hi ha tanta gent que considera decebedor el nou disc dels Pernice Brothers. Potser no és tan brillant com Overcome By Happiness (98) o The World Won't End (01), però crec que està al mateix nivell que l'anterior disc d'estudi, Yours, Mine and Ours (03). Com en aquell disc, aquí també es nota la influència dels Smiths i altres grups britànics dels vuitanta, però també hi trobem ecos a grups com els Byrds en cançons com "Saddest Quo". Aquest disc va venir precedit per un disc gravat en directe, Nobody Is Watching/Nobody Is Listening (o5) i que presentava la cara més power-pop del grup. Sembla que en Joe Pernice i companyia preparen un nou disc a l'estudi on van gravar Ovecome By Happiness. A veure si recuperen el pop orquestrat d'aquell fantàstic debut.

14- FRANZ FERDINAND - You Could Have It So Much Better
Era molt difícil mantenir el nivell artístic i comercial del disc de debut del grup, però la seva continuació aguanta les comparacions amb aquell disc i potser, fins i tot, el supera. No representa un canvi dramàtic en l'estil del grup, però sí que afegeix nous registres en cançons com "Walk Away", "Eleanor Put Your Boots On" i "Fade Together", menys frenètiques que la resta del catàleg del grup però també més reflexives i melancòliques. No sé si en aquest disc hi haurà alguna cançó que tingui l'impacte de "Take Me Out" del primer, però es tracta d'una bona col·lecció de cançons.

13- SEXSMITH AND KERR - Destination Unknown
En Ron Sexsmith firma aquest nou disc acompanyat del seu bateria habitual Don Kerr. Sembla ser que les cançons que el componen van ser escrites al mateix temps que les de l'extraordinari Retriever (04) però que per raons estilístiques no hi encaixaven. Destination Unknown és una altra prova de l'immens talent d'aquest canadenc amb una discografia exemplar. Aquesta vegada però, es tracta de cançons més intimistes, amb profusió de guitarres acústiques i harmonies vocals. La producció, a càrrec d'en Kerr, també és més austera que la d'altres discos gravats per en Sexsmith, però no per això menys encertada. Esperem que no tardi gaire a venir a tocar a Catalunya. Amb en Kerr, sol o amb el seu grup d'acompanyament habitual, però que vingui! La seva actuació al Primavera Sound passat es va fer massa curta.

12- RICHMOND FONTAINE - The Fitzgerald
The Fitzgerald és un hotel de Reno, la ciutat natal del cantant del grup, Willy Vlautin. Segons ell mateix, les cançons d'aquest disc les va escriure durant un parell de setmanes d'estada en aquest hotel, inspirat pels personatges que, habituals o passants, formen el paisatge humà d'aquesta ciutat de l'estat de Nevada. Les cançons d'aquest últim treball del grup retraten la realitat de l'Amèrica més sòrdida, i no estan gaire allunyades de les d'en Bruce Springsteen de discos com Nebraska o l'últim Devils And Dust. La instrumentació escassa sembla voler donar més espai a les lletres. No és estrany, doncs, que en Willy Vlautin publiqui, d'aquí poques setmanes la seva primera novel·la, The Motel Life.

11- JOSH ROUSE - Nashville
L'últim disc d'en Josh Rouse ha estat comparat amb el Harvest d'en Neil Young i el Nashville Skyline d'en Bob Dylan. La veritat és que d'un en té la meitat del títol, de l'altre, res. Però les proclames publicitàries dels discos importen poc si el resultat és tan bo com aquest. Allunyat del format de disc conceptual dels seus dos discos anteriors, Under Cold Blue Stars (02) i 1972 (03), Nashville consta de deu cançons variades i sense massa pretensions. Al contrari del que el nom podria fer pensar, aquí no hi trobareu country, sinó pop-rock de cantautor amb lleugers tocs de grups com els Smiths, sobretot a "Winter In The Hamptons".