THE DIVINE COMEDY - Our Mutual Friend

Buscant material en anglès potencialment didàctic he acabat trobant això, que, si bé no és el que buscava, m'ha fet recordar que, fa molt de temps, jo tenia un blog des d'on mirava de difondre precisament aquest tipus de coses, i si aquesta cançó té en vosaltres el mateix efecte que té en mi, m'agraireu que hagi anat a buscar les claus de la cel·la.

THE SUN AND THE MOON / THE PALE FOUNTAINS

Podem ser tan cínics com vulguem amb les reunions dels nostres grups preferits. Sovint arriben precedides de períodes de projectes i carreres en solitari d'èxit discret i comptes corrents en números vermells. Desconec les causes exactes de la reunió dels dos grups de què parlo avui, però sembla que la cosa no anirà més enllà d'algun concert per revisitar antics repertoris. Sigui com sigui, penso que val la pena veure algun vídeo de les actuacions que han fet fa poques setmanes.

The Sun and the Moon és el grup que van formar en Mark Burgess i en John Lever de The Chameleons i, segons alguns, la culpa que aquests últims se separessin l'any 87. El grup el completaven l'Andy Clegg i l'Andy Whitaker, dels Music for Aborigines. Només van publicar un LP, The Sun and the Moon (88) i algun maxi però, segons la meva modesta opinió, el repertori estava a l'alçada del dels rèptils de color canviant. La primera actuació (sense en Lever) va ser en una casa particular i de manera gairebé improvisada, però ja tenen previstes un parell d'actuacions més, a Manchester i a Earlestown. Veient com va acabar la reunió dels Chameleons fa uns quants anys, em permeto de no ser gaire optimista pel que fa a la durada del projecte. Esperem que, almenys, en deixin constància amb algun enregistrament d'algun dels concerts.

"I Love You, You Bastard" va aparèixer com a cara b del maxi The Speed of Life, i sempre m'ha semblat una de les millors cançons del grup.

Un altre cas, una mica diferent, és el de The Pale Fountains, de Liverpool. Dos dels components, els germans Michael i John Head, han anat publicant excel·lents discos amb Shack i, si bé les seves vendes no són espectaculars, no crec que siguin pitjors que les que van tenir amb els Paleys. Aquest retorn, teòricament també només per a fer alguns concerts, és gairebé un acte de justícia. Incompresos en el seu temps, quan citaven John Barry i Burt Bacharach deu anys abans que Belle and Sebastian o The Divine Comedy, van publicar només un parell de discos, Pacific Street (84) i ...From Across the Kitchen Table (85). La mort del baixista, Chris McCaffery, a causa d'un tumor cerebral va posar fi a la trajectòria del grup. En Michael i en John Head van formar Shack al principi dels anys noranta, però un fosc període en l'infern de l'heroïna va posar el senyal d'alarma al futur del grup. Sembla que aquells temps ja són història i nosaltres ens alegrem de veure-ho.

Potser en Michael Head ja no arriba a les notes altes de la tornada (és difícil, us ho asseguro), però val la pena veure-ho. El vídeo, que es va enregistrar el febrer passat, és de la cançó "Thank You"... No, gràcies a vosaltres!

DISCOS RECOMANATS DEL 2007

Les persones (permeteu-me que, en un atac d'autoestima, m'inclogui en aquest col·lectiu) tenim tendència, amb el pas del temps, a distorsionar els esdeveniments. Deixem les vivències a les mans de la reavaluació constant del record, que sovint en transforma les primeres impressions. El regust que deixa una conversa distesa es pot convertir, a posteriori, en un laberint d'intents d'interpretació de gestos i reaccions en què ens podem perdre fàcilment. Ens enduem el resultat immediat de l'acte comunicatiu a un terreny encara més subjectiu on hi ha ben poques coses que puguem considerar certes. Al final, el més sensat és agafar aquells gestos inequívocs, els que s'escapen del control de l'interlocutor, les mirades, les microexpressions que no han passat pel filtre auotimposat per a les relacions socials. D'aquesta manera, almenys ens podem agafar a alguna cosa. Necessitem punts de suport des d'on puguem acceptar el marge d'error de les nostres interpretacions.

Admeto que és una introducció matussera i maldestra per justificar una altra llista-resum de discos de l'any (cada cop més) passat. Diguem-ho clar: si teniu ADSL i tendència a repassar totes les llistes del millor de l'any que es publiquen en la blogosfera i els portals de música especialitzats, a hores d'ara ja en deveu estar tan tips com jo. Però com que la memòria actua d'una manera tan capritxosa, d'aquí a un temps, per recordar el 2007 necessitarem punts de referència, i aquí en poso uns quants de meus.

Com sempre, jo m'estimo més parlar de discos recomanats que no pas dels millors de l'any. Alguns dels treballs són presents en moltes de les llistes publicades; d'altres són preferències, pel que sembla, més personals. En qualsevol cas, per a mi, són discos que cal tenir en compte. Segur que amb el temps n'hi afegirem i potser en traurem. Almenys els discos els podem revisitar; les converses disteses, no.

En un any en què ni M. Ward ni The Decemberists han publicat disc, ja només quedava un artista que pogués tenir l'honor d'aparèixer en totes les llistes de resums de l'any que ha fet la Cel·la des que es va obrir: un cert vailet de Nova Jersey; i, efectivament, hi és. Si bé la majoria de llocs són fàcilment intercanviables (de fet, m'havia plantejat de no numerar la llista) el que sí que tinc clar és que el primer lloc només pot ser per al monumental Boxer de The National. El concert que va fer el grup fa un parell de mesos a Barcelona presentant-lo només va servir per refermar aquesta idea. També mereixen una menció especial els nostres Mishima i el seu fantàstic Set tota la vida.

Us presento la meva personal llista (aquesta vegada de manera telegràfica; si algú té un interès especial a saber alguna cosa més sobre algun dels discos, que ho digui i, si convé, dedico una entrada del blog al disc en qüestió).

1. The National - Boxer
2. Mishima - Set tota la vida
3. Emma Pollock - Watch the Fireworks
4. Feist - The Reminder
5. Caribou - Andorra
6. PJ Harvey - White Chalk
7. Radiohead- In Rainbows
8. The Coral - Roots & Echoes
9. Wilco - Sky Blue Sky
10. Buffalo Tom - Three Easy Pieces
11. Okkervil River - The Stage Names
12. Bruce Springsteen - Magic
13. Thurston - Trees Outside the Academy
14. The New Pornographers - Challengers
15. The Sea & Cake - Everybody
16. Neil Young - Live at Massey Hall
17. The Dimes - The Silent Generation
18. Elliot Smith - New Moon
19. Antònia Font - Coser i cantar
20. Panda Bear - Person Pitch

Espero que hi digueu la vostra. Afegiu-hi els vostres preferits i aporteu comentaris... vaja, si voleu.