Discos recomanats del 2006 (II)

Si no m'hi poso, aquest resum de l'any s'eternitzarà. La llista fa dies que està tancada. Ja miraré d'anar per acabar-la. De moment, us deixo amb cinc discos més i els seus comentaris corresponents.

15- Lori Meyers - Hostal Pimodán
Aquest grup de Granada ja em va agradar quan van fer de teloners fa uns anys dels Death Cab For Cutie. El disc de debut Viaje de estudios (04) era un disc molt correcte, però en el qual la influència dels conciutadans Planetas era més que evident. Sembla que han deixat aquell so més dens i el que conté Hostal Pimodán és una excel·lent col·lecció de cançons que miren enrere, cap als anys seixanta (no és mala cosa, si es tracta de pop de guitarres) amb la mesura justa de guitarres i harmonies vocals. Agafar en Thom Monahan dels Pernice Brothers com a productor és una gran decisió, i tenir com a col·laboradors en Mike Daly dels Whiskeytown i l'enciclopèdia de rock ambulant que és en Rick Menck (Velvet Crush) segur que tampoc no els hi fa cap mal.

Web del grup: www.lorimeyers.tk

14- Bic Runga - Birds
La Bic Runga (de mare xinesa i pare maori) és una estrella al seu país, Nova Zelanda. Fins al punt que la pressió de la fama va fer que fa temps anés a viure a París. Aquí no la coneix pràcticament ningú, i ja m'agradaria a mi que a la ràdio comercial sonessin les seves cançons! Aquest seu tercer disc ―els altres són Drive (97) i Beautiful Collision (02)― no tendeix tan al pop com els seus predecessors, sinó que es tracta d'un disc molt més reposat i, segons com, més difícil d'entrar. Tot i així, el primer single, "Winning Arrow", és perfecte (en el sentit que ho eren les millors cançons dels seus compatriotes Crowded House, el líder dels quals, en Neil Finn, és part de la banda de la Runga per a aquest disc) i "Say After Me" aguantaria el tipus molt dignament entre el millor d'en Burt Bacharach. Si no en feu prou amb l'edició normal, encara podríeu trobar la versió especial amb una cançó més i amb un DVD extra amb cinc cançons en directe i el vídeos de "Winning Arrow" i "Say After Me".

Web de l'autora: www.bicrunga.com

13- Beth Orton - Comfort of Strangers
Tot i la popularitat d'aquesta cantautora, no l'havia escoltat mai detingudament, de manera que Comfort of Stangers és la meva introducció seriosa a la seva discografia. A les primeres escoltades només s'hi veu un single clar, "Shopping Trolley". El conjunt del disc, però, amaga coses molt interessants. La Beth Orton ha deixat les bases electròniques que l'havien acompanyat en alguns dels discos anteriors (pel que havia sentit), i les cançons d'aquest seu últim disc sonen més naturals, gràcies, en part, a la producció d'en Jim O'Rourke. Són cançons discretes (per poc pretensioses) però és d'aquells discos que de mica en mica van acumulant minuts dins dels diferents reproductors de la casa o el cotxe (i l'iPod, suposo, els que en tenen). Sembla que després de Daybreaker (02), l'Orton va caure en una crisi d'autoconfiança que la va portar a un llarg període d'inactivitat. Escoltant Comfort of Strangers sembla clar que la crisi ha quedat enrere i, potser per motius un pèl egoistes, me n'alegro.

Web de l'autora: www.bethorton.co.uk

12- Shack - ...The Corner of Miles and Gil
No sé com s'ho prendria ell (ni seré jo qui li digui a la cara per comprovar-ho), però trobo que el millor que ha fet en Noel Gallagher des del llunyà (What's the Story) Morning Glory (95) és publicar en la seva companyia discogràfica aquest nou disc de Shack. És indecent que tants grups mediocres acaparin tantes portades i els discos dels ex-Pale Fountains Michael i John Head passin tan desapercebuts. Aquest ...The Corner of Miles and Gil conté dotze cançons de tall força clàssic i molt en la línia del que ha estat la carrera del grup, que compten els discos per encerts. No escatimen arranjaments de metall quan convé (com en el vals inicial "Tie Me Down"), hi trobem puntejats d'acústica que recorden en Nick Drake (desoladora "Find a Place", escrita per en John), una secció rítmica competent, crescendos estil Love ("Black & White") i una producció càlida, però per davant de tot, grans cançons ("Cup of Tea", "Shelley Brown", "Finn Sophie, Bobby & Lance" o les ja esmentades). És un disc que s'adapta al dia a dia, però si preferiu l'aspecte més escapista de la música, prepareu-vos per passar cinquanta-tres minuts vagarejant pels volts del port de Liverpool tot esperant el pròxim partit a Anfield.

Web del grup: www.shacktheband.com

11- Bruce Springsteen - We Shall Overcome, The Seeger Sessions
És ben bé que es pot permetre fer el que vulgui, que tothom li riu les gràcies (merescudament gairebé sempre, molt merescudament en aquest cas). La idea de recuperar cançons tradicionals popularitzades o escrites per la llegenda del folk Pete Seeger seria un suïcidi comercial per qualsevol altre artista, però el Boss té un gran marge de confiança per part dels seus seguidors, i no decep mai (Human Touch i Lucky Town al marge). Tot i que l'Springsteen no ha compost cap de les cançons que formen We Shall Overcome, no es pot negar la contribució creativa que hi ha fet (en alguns casos amb arranjaments completament nous i en d'altres, fins i tot, canviant el ritme de la peça). És difícil destacar moments, perquè tot el disc manté un nivell altíssim, però algunes de les meves peces preferides són "Erie Canal", "Jacob's Ladder" (impressionant en els dos fantàstics concerts concerts que vam veure Catalunya durant el 2006) o la que dóna títol del disc. Sembla que ja està gravant un disc amb l'E-Street Band, així que sembla que la festa continua.

Web de l'autor: www.brucespringsteen.net