Els Teenage Fanclub sempre han obtingut els millors resultats amb productors reputats: amb en Don Fleming al Bandwagonesque (91) i amb en David Bianco al Grand Prix (95) i al Songs From Northern Britain (97). Així doncs, que en John McEntire dels Tortoise estigués als comandaments del nou disc dels escocesos prometia. El nivell qualitatiu de les cançons no ha sigut mai un problema. A cada disc hi podem trobar ben bé mitja dotzena de perles de pop gloriós, i Man-made no n’és una excepció.
Des dels primers compassos de la inicial “It’s All In My Mind” ja es nota la feina del productor de Chicago. Un so més compacte i menys pla que a l’anterior, i autoproduït, Howdy! (02). Un ritme sobre el qual s’hi van afegint instruments a mida que avança la cançó i que suporta la melodia sense tornada cantada per en Norman Blake. La segueix “Time Stops”, una típica peça d’en Gerard Love en la línia de “Empty Space”, de la recopilació Four Thousand Seven Hundred and Sixy-Six Seconds (02). A continuació, la primera contribució d’en Raymond McGinley al disc, “Nowhere”, que és la cançó més fluixa del disc: una melodia no gaire inspirada que fa que el disc perdi una mica en aquest tram inicial. Però a partir de “Save”, un mig temps amb uns interessants arpegis, la cosa millora. “Slow Fade” ens porta els Fannies més powerpop, una miniatura d’en Norman que podria ser al Thirteen (93). A partir d’aquí predominen els mig temps, com “Only With You” (amb una intro de piano minimalista d’en John McEntire) o “Cells” (amb una de les lletres més introspectives que ha escrit mai en Norman). Ja passat l’equador del disc, amb el primer single “Fallen Leaves” arrenquen els millors minuts del disc. Tres cançons que ens recorden un cop més per què per a molts aquest és el millor grup de pop dels últims quinze anys. A l’assolellada “Fallen Leaves” la segueix “Flowing”, una melodia desarmant d’en Norman , amb una discreta secció de corda que lluny de carregar-la fa que la cançó tingui la fluïdesa que el títol evoca. Quan les defenses inicials ja estan tocades de mort és quan ataquen amb “Born Under A Good Sign”, una perla efervescent que conté les guitarres més esmolades que hem sentit sortir de la guitarra d’en Raymond en molt de temps, i que promet ser un dels plats forts en concert. I quan el feedback final de la cançó ens recorda el de “Heavy Metal” del primer disc, A Catholic Education (90), el traïdor subconscient ens anticipa el principi explosiu d’“Everything Flows”, però en comptes d’això hi trobem una intro que podria passar per la d’algun èxit dels anys 60 de The Association i que acaba també de forma reposada però amb més distorsió.
No és el millor disc del grup, però sí que representa una millora respecte Howdy! Si més no, perquè sembla que hagin sabut recuperar l’espurna que havien tingut sempre i que d’un temps ençà corria el perill d’apagar-se. Quinze anys de carrera donen per a molt. No han sigut mai abanderats de cap moviment i, sovint, la seva modèstia i discreció resulten desconcertants. Suposo que la situació personal i familiar dels membres del grup no els permet gravar discos tan sovint com abans, i així, l’interval entre discos cada cop és més gran. Pensar que els seguidors més joves del pop independent tenien dos o tres anys quan va sortir el Bandwagonesque provoca un cert vertigen. Però també és veritat una altra cosa: en tot aquest temps moviments, grups amb deliris de grandesa i presumptes salvadors del rock han aparegut com bolets i s’han enfonsat en la seva pròpia mediocritat, mentre que els Fannies continuen proporcionant-nos el mateix de sempre: col·leccions de tres minuts que només poden millorar les coses. Com les millors bandes sonores.
Des dels primers compassos de la inicial “It’s All In My Mind” ja es nota la feina del productor de Chicago. Un so més compacte i menys pla que a l’anterior, i autoproduït, Howdy! (02). Un ritme sobre el qual s’hi van afegint instruments a mida que avança la cançó i que suporta la melodia sense tornada cantada per en Norman Blake. La segueix “Time Stops”, una típica peça d’en Gerard Love en la línia de “Empty Space”, de la recopilació Four Thousand Seven Hundred and Sixy-Six Seconds (02). A continuació, la primera contribució d’en Raymond McGinley al disc, “Nowhere”, que és la cançó més fluixa del disc: una melodia no gaire inspirada que fa que el disc perdi una mica en aquest tram inicial. Però a partir de “Save”, un mig temps amb uns interessants arpegis, la cosa millora. “Slow Fade” ens porta els Fannies més powerpop, una miniatura d’en Norman que podria ser al Thirteen (93). A partir d’aquí predominen els mig temps, com “Only With You” (amb una intro de piano minimalista d’en John McEntire) o “Cells” (amb una de les lletres més introspectives que ha escrit mai en Norman). Ja passat l’equador del disc, amb el primer single “Fallen Leaves” arrenquen els millors minuts del disc. Tres cançons que ens recorden un cop més per què per a molts aquest és el millor grup de pop dels últims quinze anys. A l’assolellada “Fallen Leaves” la segueix “Flowing”, una melodia desarmant d’en Norman , amb una discreta secció de corda que lluny de carregar-la fa que la cançó tingui la fluïdesa que el títol evoca. Quan les defenses inicials ja estan tocades de mort és quan ataquen amb “Born Under A Good Sign”, una perla efervescent que conté les guitarres més esmolades que hem sentit sortir de la guitarra d’en Raymond en molt de temps, i que promet ser un dels plats forts en concert. I quan el feedback final de la cançó ens recorda el de “Heavy Metal” del primer disc, A Catholic Education (90), el traïdor subconscient ens anticipa el principi explosiu d’“Everything Flows”, però en comptes d’això hi trobem una intro que podria passar per la d’algun èxit dels anys 60 de The Association i que acaba també de forma reposada però amb més distorsió.
No és el millor disc del grup, però sí que representa una millora respecte Howdy! Si més no, perquè sembla que hagin sabut recuperar l’espurna que havien tingut sempre i que d’un temps ençà corria el perill d’apagar-se. Quinze anys de carrera donen per a molt. No han sigut mai abanderats de cap moviment i, sovint, la seva modèstia i discreció resulten desconcertants. Suposo que la situació personal i familiar dels membres del grup no els permet gravar discos tan sovint com abans, i així, l’interval entre discos cada cop és més gran. Pensar que els seguidors més joves del pop independent tenien dos o tres anys quan va sortir el Bandwagonesque provoca un cert vertigen. Però també és veritat una altra cosa: en tot aquest temps moviments, grups amb deliris de grandesa i presumptes salvadors del rock han aparegut com bolets i s’han enfonsat en la seva pròpia mediocritat, mentre que els Fannies continuen proporcionant-nos el mateix de sempre: col·leccions de tres minuts que només poden millorar les coses. Com les millors bandes sonores.