THE DIVINE COMEDY - Our Mutual Friend

Buscant material en anglès potencialment didàctic he acabat trobant això, que, si bé no és el que buscava, m'ha fet recordar que, fa molt de temps, jo tenia un blog des d'on mirava de difondre precisament aquest tipus de coses, i si aquesta cançó té en vosaltres el mateix efecte que té en mi, m'agraireu que hagi anat a buscar les claus de la cel·la.

THE SUN AND THE MOON / THE PALE FOUNTAINS

Podem ser tan cínics com vulguem amb les reunions dels nostres grups preferits. Sovint arriben precedides de períodes de projectes i carreres en solitari d'èxit discret i comptes corrents en números vermells. Desconec les causes exactes de la reunió dels dos grups de què parlo avui, però sembla que la cosa no anirà més enllà d'algun concert per revisitar antics repertoris. Sigui com sigui, penso que val la pena veure algun vídeo de les actuacions que han fet fa poques setmanes.

The Sun and the Moon és el grup que van formar en Mark Burgess i en John Lever de The Chameleons i, segons alguns, la culpa que aquests últims se separessin l'any 87. El grup el completaven l'Andy Clegg i l'Andy Whitaker, dels Music for Aborigines. Només van publicar un LP, The Sun and the Moon (88) i algun maxi però, segons la meva modesta opinió, el repertori estava a l'alçada del dels rèptils de color canviant. La primera actuació (sense en Lever) va ser en una casa particular i de manera gairebé improvisada, però ja tenen previstes un parell d'actuacions més, a Manchester i a Earlestown. Veient com va acabar la reunió dels Chameleons fa uns quants anys, em permeto de no ser gaire optimista pel que fa a la durada del projecte. Esperem que, almenys, en deixin constància amb algun enregistrament d'algun dels concerts.

"I Love You, You Bastard" va aparèixer com a cara b del maxi The Speed of Life, i sempre m'ha semblat una de les millors cançons del grup.

Un altre cas, una mica diferent, és el de The Pale Fountains, de Liverpool. Dos dels components, els germans Michael i John Head, han anat publicant excel·lents discos amb Shack i, si bé les seves vendes no són espectaculars, no crec que siguin pitjors que les que van tenir amb els Paleys. Aquest retorn, teòricament també només per a fer alguns concerts, és gairebé un acte de justícia. Incompresos en el seu temps, quan citaven John Barry i Burt Bacharach deu anys abans que Belle and Sebastian o The Divine Comedy, van publicar només un parell de discos, Pacific Street (84) i ...From Across the Kitchen Table (85). La mort del baixista, Chris McCaffery, a causa d'un tumor cerebral va posar fi a la trajectòria del grup. En Michael i en John Head van formar Shack al principi dels anys noranta, però un fosc període en l'infern de l'heroïna va posar el senyal d'alarma al futur del grup. Sembla que aquells temps ja són història i nosaltres ens alegrem de veure-ho.

Potser en Michael Head ja no arriba a les notes altes de la tornada (és difícil, us ho asseguro), però val la pena veure-ho. El vídeo, que es va enregistrar el febrer passat, és de la cançó "Thank You"... No, gràcies a vosaltres!

DISCOS RECOMANATS DEL 2007

Les persones (permeteu-me que, en un atac d'autoestima, m'inclogui en aquest col·lectiu) tenim tendència, amb el pas del temps, a distorsionar els esdeveniments. Deixem les vivències a les mans de la reavaluació constant del record, que sovint en transforma les primeres impressions. El regust que deixa una conversa distesa es pot convertir, a posteriori, en un laberint d'intents d'interpretació de gestos i reaccions en què ens podem perdre fàcilment. Ens enduem el resultat immediat de l'acte comunicatiu a un terreny encara més subjectiu on hi ha ben poques coses que puguem considerar certes. Al final, el més sensat és agafar aquells gestos inequívocs, els que s'escapen del control de l'interlocutor, les mirades, les microexpressions que no han passat pel filtre auotimposat per a les relacions socials. D'aquesta manera, almenys ens podem agafar a alguna cosa. Necessitem punts de suport des d'on puguem acceptar el marge d'error de les nostres interpretacions.

Admeto que és una introducció matussera i maldestra per justificar una altra llista-resum de discos de l'any (cada cop més) passat. Diguem-ho clar: si teniu ADSL i tendència a repassar totes les llistes del millor de l'any que es publiquen en la blogosfera i els portals de música especialitzats, a hores d'ara ja en deveu estar tan tips com jo. Però com que la memòria actua d'una manera tan capritxosa, d'aquí a un temps, per recordar el 2007 necessitarem punts de referència, i aquí en poso uns quants de meus.

Com sempre, jo m'estimo més parlar de discos recomanats que no pas dels millors de l'any. Alguns dels treballs són presents en moltes de les llistes publicades; d'altres són preferències, pel que sembla, més personals. En qualsevol cas, per a mi, són discos que cal tenir en compte. Segur que amb el temps n'hi afegirem i potser en traurem. Almenys els discos els podem revisitar; les converses disteses, no.

En un any en què ni M. Ward ni The Decemberists han publicat disc, ja només quedava un artista que pogués tenir l'honor d'aparèixer en totes les llistes de resums de l'any que ha fet la Cel·la des que es va obrir: un cert vailet de Nova Jersey; i, efectivament, hi és. Si bé la majoria de llocs són fàcilment intercanviables (de fet, m'havia plantejat de no numerar la llista) el que sí que tinc clar és que el primer lloc només pot ser per al monumental Boxer de The National. El concert que va fer el grup fa un parell de mesos a Barcelona presentant-lo només va servir per refermar aquesta idea. També mereixen una menció especial els nostres Mishima i el seu fantàstic Set tota la vida.

Us presento la meva personal llista (aquesta vegada de manera telegràfica; si algú té un interès especial a saber alguna cosa més sobre algun dels discos, que ho digui i, si convé, dedico una entrada del blog al disc en qüestió).

1. The National - Boxer
2. Mishima - Set tota la vida
3. Emma Pollock - Watch the Fireworks
4. Feist - The Reminder
5. Caribou - Andorra
6. PJ Harvey - White Chalk
7. Radiohead- In Rainbows
8. The Coral - Roots & Echoes
9. Wilco - Sky Blue Sky
10. Buffalo Tom - Three Easy Pieces
11. Okkervil River - The Stage Names
12. Bruce Springsteen - Magic
13. Thurston - Trees Outside the Academy
14. The New Pornographers - Challengers
15. The Sea & Cake - Everybody
16. Neil Young - Live at Massey Hall
17. The Dimes - The Silent Generation
18. Elliot Smith - New Moon
19. Antònia Font - Coser i cantar
20. Panda Bear - Person Pitch

Espero que hi digueu la vostra. Afegiu-hi els vostres preferits i aporteu comentaris... vaja, si voleu.

Control

Ja deu faltar menys...

JOAN MIQUEL OLIVER - "Sa núvia morta" / "Hansel i Gretel"

En Joan Miquel Oliver ha publicat un single de dues cançons. Aquí en teniu els muntatges musicals.

Non voglio che Clara / En roco

En el món de la música independent predominen els grups anglosaxons i la llengua anglesa. Cada cop més, però, grups de països com Catalunya, França o Espanya recorren a la seva llengua a l'hora de cantar.

Ja fa unes setmanes que vaig descobrir un parell de grups italians que valen molt la pena. Els Non voglio che clara van publicar l'any passat el seu segon disc, que portava el nom del grup. Són de Belluno i fan un pop força intimista, poètic i orquestrat. El vídeo que us poso a continuació és de la cançó "Cary Grant".

Els En Roco són de Gènvoa (la ciutat del gran Fabrizio De Andrè)i fan un pop típicament independent, amb influències essencialment britàniques i de la tradició de cantautors del seu país. La cançó del vídeo és "La notte si avvicina" i és del seu últim disc Occhi chiusi (05).

No són grups d'una sola cançó. Així, doncs, recomano que escolteu els seus respectius discos.

Discos recomanats del 2006 (i IV)

Per si encara hi ha algú que miri regularment aquest blog, aquí teniu els 5 discos restants del resum del llunyà 2006. La llista ara potser hauria quedat una mica diferent, però mantinc la meva recomanació de tots els que hi ha inclosos.

5- DESTROYER- Destroyer's Rubies

Tot i que ja té uns quants discos com a Destroyer, fins fa poc jo només coneixia el treball d'en Dan Bejar (que és qui s'amaga darrera de Destroyer) amb els New Pornographers. Aquest és un disc força dens que s'allunya del format de cançó que el seu creador fa amb el grup de l'AC Newman, i això queda clar des de la inicial "Rubies", que dura gairebé nou minuts i mig. El format de les cançons, sovint sense tornades clares i unes lletres un pèl críptiques fan que els punts de contacte amb en Bob Dylan siguin més que evidents. I com en els millors discos del cantautor de Minnesota, el so té una espontaneïtat que costa trobar en la música d'avui en dia. No és un disc de pop fàcil, però això no impedeix que ja des de la primera escoltada enganxi. El segell Acuarela, que és qui publica aquí el disc ha decidit afegir-hi el tema extra "Loscil's Rubies", una peça de música ambiental dividida en tres parts.

Web del grup: www.mergerecords.com/band.php?band_id=29

4- M WARD- Post-War

L'anterior disc d'en Matt Ward ja havia aparegut, i també molt amunt, a la meva llista de discos del 2005. La música que conté aquest Post-War es mou pel mateix terreny que ja havia explorat en treballs anteriors. Aquest cop, però, els arranjaments són més sòlids pel que fa a instrumentació, i l'acabat del disc no és tan lo-fi com en els altres discos. "Poison Cup", amb secció de corda, és el començament perfecte, i la segueix una fantàstica versió de "To Go Home" d'en Daniel Johnston, amb l'ajut de la Neko Case a la veu. Altres grans moments del disc són "Chinese Translation" o la reposada "Eyes on the Prize", però quan parlem dels discos d'aquest cantautor parlem més d'un to general, gairebé d'un estat d'ànim, d'una música que mira molt enrere sense perdre vigència. Aquests dies està de gira pels EUA com a teloner de la megapopular Norah Jones. No sé com el rebrà la porció més conservadora dels admiradors de la Jones, però segur que la seva música farà nous adeptes entre un públic tan ampli, i això només pot ser bo. Per a tots plegats.

Web de l'autor: www.mwardmusic.com

3- ANTÒNIA FONT- Batiscafo Katiuscas

És una llàstima que aquest disc no s'hagués publicat quan en Wes Anderson estava preparant la pel·lícula Life Aquatic. Si l'extraordinària peça que dóna nom al disc hagués arribat a les orelles del director (cosa poc probable, per altra banda), segur que hauria considerat que la música s'adaptava com un guant a les esperpèntiques aventures de l'oceanògraf Steve Zissou. El disc no pretén tenir la solidesa argumental que tenia Taxi (04), com ha dit el mateix Joan Miquel Oliver. Recorda, d'alguna manera, el disc Alegria (02); no tant en el so com en el concepte general del disc. L'eufòrica "Wa Yeah!" és ideal per a la recta final dels seus concerts, i "Tokio m'és igual" és una joia intimista que tampoc estaria fora de lloc a la banda sonora de Lost in Translation. Antònia Font ja tenen cinc discos al mercat (els tres últims, extraordinaris). Amb aquest grup costa no tenir la mateixa sensació que es té en aquelles rares temporades quan el Barça està imparable. Fa por que en el moment menys pensat la màgia s'acabi, que s'assequin les idees i es perdi la inspiració. Esperem que la ratxa continuï. Els mallorquins ja han complert (ara toca als de Rijkaard).

Web del grup: www.antoniafontoficial.com

2- MICAH P. HINSON- Micah P. Hinson & the Opera Circuit

Vaig fer tard per incloure Micah P. Hinson and the Gospel of Progress (05) entre els discos recomanats del 2005. Aquesta vegada, però, el nou treball d'aquest cantautor americà ocupa un lloc privilegiat a la meva llista personal de l'any. La música que conté aquest disc es mou en les mateixes coordenades que el seu debut, però aquesta vegada el resultat final no és tan cru, cosa curiosa tenint en compte que va gravar el disc sense pràcticament poder-se moure, convalescent d'una dolença a l'esquena que el va obligar a fer servir casa seva, tinc entès, com a estudi de gravació. Tot i que la seva veu té un punt més aviat dramàtic, algunes de les cançons d'aquest The Opera Circuit tenen un aire gairebé optimista, en part, per uns encertadíssims arranjaments de corda i metall. És molt difícil destacar cançons, però potser les meves preferides són "It's Been So Long", a ritme de vals, "Little Boys Dream", amb només secció de corda i veu, i l'apoteòsica "You're Only Lonely", amb aquella guitarra desbocada just abans que "Don't Leave Me Now!" ens torni a la calma amb què comença el disc. Sensacional!

Web de l'autor a MySpace (no he trobat web oficial): www.myspace.com/micahphinson

1- PERNICE BROTHERS- Live a Little

Els prolífics Pernice Brothers ens obsequien amb un nou disc que resulta que és el seu millor treball des de, almenys, The World Won't End (01). En els últims temps Pernice i companyia havien excavat en les seves influències britàniques dels vuitanta (Smiths, New Order...), però aquest cop miren més enrere, com ja havien fet en els primers discos. Els Beatles, els Zombies o en Phil Spector són referents clars en aquest disc. Al minut i vuit segons de la inicial "Automaton", aquell canvi de ritme i la posterior melodia ja ens diu que el seu autor està en forma. El disc es va gravar al mateix estudi on van enregistrar l'excel·lent debut Overcome By Happiness (98), i es nota. Dóna els mitjans adequats a algú amb aquest talent per la melodia i les progressions d'acords i amb aquesta insultant facilitat literària i la cosa no pot fallar. El disc comença excel·lent, i no baixa mai del notable. La part final del disc és antològica. A "High as a Kite", recorda amb nostàlgia un concert de The Clash en què van obrir amb "London Calling": "After all, it's just a song (but it took me along)" Uf! Per acabar recuperen "Grudge F***", de l'antic grup d'en Pernice, els Scud Mountain Boys, reconvertint-la a una balada amb piano i corda estil "Let it Be". Sr. Pernice, als seus peus.

Web del grup: www.pernicebrothers.com