Non voglio che Clara / En roco

En el món de la música independent predominen els grups anglosaxons i la llengua anglesa. Cada cop més, però, grups de països com Catalunya, França o Espanya recorren a la seva llengua a l'hora de cantar.

Ja fa unes setmanes que vaig descobrir un parell de grups italians que valen molt la pena. Els Non voglio che clara van publicar l'any passat el seu segon disc, que portava el nom del grup. Són de Belluno i fan un pop força intimista, poètic i orquestrat. El vídeo que us poso a continuació és de la cançó "Cary Grant".

Els En Roco són de Gènvoa (la ciutat del gran Fabrizio De Andrè)i fan un pop típicament independent, amb influències essencialment britàniques i de la tradició de cantautors del seu país. La cançó del vídeo és "La notte si avvicina" i és del seu últim disc Occhi chiusi (05).

No són grups d'una sola cançó. Així, doncs, recomano que escolteu els seus respectius discos.

Discos recomanats del 2006 (i IV)

Per si encara hi ha algú que miri regularment aquest blog, aquí teniu els 5 discos restants del resum del llunyà 2006. La llista ara potser hauria quedat una mica diferent, però mantinc la meva recomanació de tots els que hi ha inclosos.

5- DESTROYER- Destroyer's Rubies

Tot i que ja té uns quants discos com a Destroyer, fins fa poc jo només coneixia el treball d'en Dan Bejar (que és qui s'amaga darrera de Destroyer) amb els New Pornographers. Aquest és un disc força dens que s'allunya del format de cançó que el seu creador fa amb el grup de l'AC Newman, i això queda clar des de la inicial "Rubies", que dura gairebé nou minuts i mig. El format de les cançons, sovint sense tornades clares i unes lletres un pèl críptiques fan que els punts de contacte amb en Bob Dylan siguin més que evidents. I com en els millors discos del cantautor de Minnesota, el so té una espontaneïtat que costa trobar en la música d'avui en dia. No és un disc de pop fàcil, però això no impedeix que ja des de la primera escoltada enganxi. El segell Acuarela, que és qui publica aquí el disc ha decidit afegir-hi el tema extra "Loscil's Rubies", una peça de música ambiental dividida en tres parts.

Web del grup: www.mergerecords.com/band.php?band_id=29

4- M WARD- Post-War

L'anterior disc d'en Matt Ward ja havia aparegut, i també molt amunt, a la meva llista de discos del 2005. La música que conté aquest Post-War es mou pel mateix terreny que ja havia explorat en treballs anteriors. Aquest cop, però, els arranjaments són més sòlids pel que fa a instrumentació, i l'acabat del disc no és tan lo-fi com en els altres discos. "Poison Cup", amb secció de corda, és el començament perfecte, i la segueix una fantàstica versió de "To Go Home" d'en Daniel Johnston, amb l'ajut de la Neko Case a la veu. Altres grans moments del disc són "Chinese Translation" o la reposada "Eyes on the Prize", però quan parlem dels discos d'aquest cantautor parlem més d'un to general, gairebé d'un estat d'ànim, d'una música que mira molt enrere sense perdre vigència. Aquests dies està de gira pels EUA com a teloner de la megapopular Norah Jones. No sé com el rebrà la porció més conservadora dels admiradors de la Jones, però segur que la seva música farà nous adeptes entre un públic tan ampli, i això només pot ser bo. Per a tots plegats.

Web de l'autor: www.mwardmusic.com

3- ANTÒNIA FONT- Batiscafo Katiuscas

És una llàstima que aquest disc no s'hagués publicat quan en Wes Anderson estava preparant la pel·lícula Life Aquatic. Si l'extraordinària peça que dóna nom al disc hagués arribat a les orelles del director (cosa poc probable, per altra banda), segur que hauria considerat que la música s'adaptava com un guant a les esperpèntiques aventures de l'oceanògraf Steve Zissou. El disc no pretén tenir la solidesa argumental que tenia Taxi (04), com ha dit el mateix Joan Miquel Oliver. Recorda, d'alguna manera, el disc Alegria (02); no tant en el so com en el concepte general del disc. L'eufòrica "Wa Yeah!" és ideal per a la recta final dels seus concerts, i "Tokio m'és igual" és una joia intimista que tampoc estaria fora de lloc a la banda sonora de Lost in Translation. Antònia Font ja tenen cinc discos al mercat (els tres últims, extraordinaris). Amb aquest grup costa no tenir la mateixa sensació que es té en aquelles rares temporades quan el Barça està imparable. Fa por que en el moment menys pensat la màgia s'acabi, que s'assequin les idees i es perdi la inspiració. Esperem que la ratxa continuï. Els mallorquins ja han complert (ara toca als de Rijkaard).

Web del grup: www.antoniafontoficial.com

2- MICAH P. HINSON- Micah P. Hinson & the Opera Circuit

Vaig fer tard per incloure Micah P. Hinson and the Gospel of Progress (05) entre els discos recomanats del 2005. Aquesta vegada, però, el nou treball d'aquest cantautor americà ocupa un lloc privilegiat a la meva llista personal de l'any. La música que conté aquest disc es mou en les mateixes coordenades que el seu debut, però aquesta vegada el resultat final no és tan cru, cosa curiosa tenint en compte que va gravar el disc sense pràcticament poder-se moure, convalescent d'una dolença a l'esquena que el va obligar a fer servir casa seva, tinc entès, com a estudi de gravació. Tot i que la seva veu té un punt més aviat dramàtic, algunes de les cançons d'aquest The Opera Circuit tenen un aire gairebé optimista, en part, per uns encertadíssims arranjaments de corda i metall. És molt difícil destacar cançons, però potser les meves preferides són "It's Been So Long", a ritme de vals, "Little Boys Dream", amb només secció de corda i veu, i l'apoteòsica "You're Only Lonely", amb aquella guitarra desbocada just abans que "Don't Leave Me Now!" ens torni a la calma amb què comença el disc. Sensacional!

Web de l'autor a MySpace (no he trobat web oficial): www.myspace.com/micahphinson

1- PERNICE BROTHERS- Live a Little

Els prolífics Pernice Brothers ens obsequien amb un nou disc que resulta que és el seu millor treball des de, almenys, The World Won't End (01). En els últims temps Pernice i companyia havien excavat en les seves influències britàniques dels vuitanta (Smiths, New Order...), però aquest cop miren més enrere, com ja havien fet en els primers discos. Els Beatles, els Zombies o en Phil Spector són referents clars en aquest disc. Al minut i vuit segons de la inicial "Automaton", aquell canvi de ritme i la posterior melodia ja ens diu que el seu autor està en forma. El disc es va gravar al mateix estudi on van enregistrar l'excel·lent debut Overcome By Happiness (98), i es nota. Dóna els mitjans adequats a algú amb aquest talent per la melodia i les progressions d'acords i amb aquesta insultant facilitat literària i la cosa no pot fallar. El disc comença excel·lent, i no baixa mai del notable. La part final del disc és antològica. A "High as a Kite", recorda amb nostàlgia un concert de The Clash en què van obrir amb "London Calling": "After all, it's just a song (but it took me along)" Uf! Per acabar recuperen "Grudge F***", de l'antic grup d'en Pernice, els Scud Mountain Boys, reconvertint-la a una balada amb piano i corda estil "Let it Be". Sr. Pernice, als seus peus.

Web del grup: www.pernicebrothers.com