10- ROB DICKINSON - Fresh Wine for the Horses
Des de l'últim disc dels Catherine Wheel que no sabíem res del seu líder Rob Dickinson. Tot i que ell mateix dóna a entendre que el seu antic grup no acaba d'estar dissolt i que podria reaparèixer en qualsevol moment, en Dickinson ens presenta el seu disc de debut en solitari. En aquest disc s'hi pot trobar una mena de continuació del que van ser els últims discos de Catherine Wheel, Adam and Eve (97) i Wishiville (00) i que, per tant, queda una mica lluny de discos com els també fabulosos Ferment (92) o Chrome (93). El disc té algun single instantani, com "Intelligent People" o "Oceans", però també hi podem trobar peces més atmosfèriques i reposades, com la fantàstica "The Night". Aquest anglès instal·lat als EUA ha fet alguns concerts acústics en solitari per presentar el disc. Personalment, m'encantaria que els Catherine Wheel tornessin a pujar junts a un escenari, tot i que tampoc crec que, amb l'escàs nivell de popularitat de què gaudeixen per aquestes terres, vinguessin a tocar-nos clàssics com "Black Metallic", "Crank" o "Ma Solituda". Una llàstima.
9- CAMERA OBSCURA - Let's Get Out of This Country
Semblaven condemnats per sempre a estar a l'ombra dels seus compatriotes (i molt similars) Belle & Sebastian, però amb aquest nou disc, aquests escocesos han aconseguit un disc rodó. Deu cançons de perfecció pop amb els millors referents possibles. La primera cançó i primer single, "Lloyd, I'm Ready to be Heartbroken" és una picada d'ull a la cançó de Lloyd Cole and the Commotions que tancava el seu sensacional disc de debut Rattlesnakes. "If Looks Could Kill" i "I Need All the Friends I Can Get" són pur Motown, i tot el disc té un lleuger aire retro. No hi ha cap pista en aquestes deu peces que ens faci pensar que ja som ben entrats el segle XXI i, com passa amb el grup de l'Stuart Murdoch, alguns trobaran la música dels Camera Obscura un pèl tova, però és difícil resistir-se a unes composicions tan ben fetes i mancades de pretensió.
Web del grup: www.camera-obscura.net
Un altre disc dels Decemberists. Aquesta vegada afegeixen unes gotes de rock progressiu a la seva fórmula. Així, el segon tall del disc, "The Island", es divideix en tres parts ben diferenciades, amb llargs desenvolupaments instrumentals. Però és en cançons més pròpies del seu estil com la fabulosa "Valencia", el primer single del disc, on més brilla el grup d'en Colin Meloy, segurament un dels millors lletristes de la música americana independent (tot i que amb aquest disc fan el salt a una companyia multinacional, Capitol). En principi potser no sembla un disc tan inspirat com Picaresque (05), però amb les successives escoltades es va desplegant el ric univers d'aquest grup de Portland. Fa uns anys, quan un grup independent es passava a una multinacional no podia evitar les mirades receloses dels seus seguidors, temorencs dels efectes que això pot tenir en la música del grup. Amb exemples com els dels Decemberists i Death Cab For Cutie aquest hàbit podria deixar de tenir sentit.
Web del grup: www.decemberists.com
M'encanten els discos que no et deixen respirar, i aquest n'és un. Des de la distorsió dels primers moments de "Lust in the Movies" el debut d'aquesta gent de Sheffield encadena una melodia memorable darrera una altra. Es tracta d'una mena d'encreuament entre els Orange Juice i els Blondie amb la producció posada al dia. En aquest disc gairebé totes les cançons podrien ser singles. De fet, "Separated by Motorways", "Once and Never Again" i "Giddy Stratospheres" ja ho han estat. Marca l'equador del disc (a la llista de cançons del CD hi ha una separació del que seria la cara A i la B en un vinil) una de les poques cançons en què es baixa d'intensitat (sonora, que no qualitativa), "Heaven Help the New Girl", i que és una meravella. The Long Blondes tocaran al Primavera Sound. Serà qüestió de veure com porten al directe aquesta col·lecció impecable de cançons.
Web del grup: www.thelongblondes.co.uk
Si en un altre post comentava l'últim disc de la Bic Runga, ara toca comentar el disc d'aquests altres novazelandesos. Peter Keen i Graeme Humphreys eren components, durant els anys vuitanta i noranta, dels Able Tasmans, un dels grups del llegendari segell Flying Nun (que publicava els discos de The Chills, The Clean, Straitjacket Fits, The Bats, Verlaines...). Aquest disc està gravat des del 2003 però no es va publicar fins a l'any passat (resulta que el tal Keen s'ha estat dedicant tot aquest temps a la que és la seva altra feina, l'oceanografia). Aquests grups de culte sovint treballen amb pressupostos ajustats, però no sembla aquest el cas en aquest disc. The Overflow és una fantàstica mostra de pop melòdic i orquestrat. La base de les cançons és clarament el piano d'en Humphreys, però quan les cançons ho necessitaven, no s'han estat d'adornar-les amb trompetes, corns anglesos o una portentosa secció de corda. No es poden destacar cançons perquè el disc té un aire conceptual que fa que la millor manera de degustar-lo sigui d'una tirada. Una troballa que, a mi almenys, em farà investigar els discos dels Able Tasmans.
