Control

Ja deu faltar menys...

JOAN MIQUEL OLIVER - "Sa núvia morta" / "Hansel i Gretel"

En Joan Miquel Oliver ha publicat un single de dues cançons. Aquí en teniu els muntatges musicals.

Non voglio che Clara / En roco

En el món de la música independent predominen els grups anglosaxons i la llengua anglesa. Cada cop més, però, grups de països com Catalunya, França o Espanya recorren a la seva llengua a l'hora de cantar.

Ja fa unes setmanes que vaig descobrir un parell de grups italians que valen molt la pena. Els Non voglio che clara van publicar l'any passat el seu segon disc, que portava el nom del grup. Són de Belluno i fan un pop força intimista, poètic i orquestrat. El vídeo que us poso a continuació és de la cançó "Cary Grant".

Els En Roco són de Gènvoa (la ciutat del gran Fabrizio De Andrè)i fan un pop típicament independent, amb influències essencialment britàniques i de la tradició de cantautors del seu país. La cançó del vídeo és "La notte si avvicina" i és del seu últim disc Occhi chiusi (05).

No són grups d'una sola cançó. Així, doncs, recomano que escolteu els seus respectius discos.

Discos recomanats del 2006 (i IV)

Per si encara hi ha algú que miri regularment aquest blog, aquí teniu els 5 discos restants del resum del llunyà 2006. La llista ara potser hauria quedat una mica diferent, però mantinc la meva recomanació de tots els que hi ha inclosos.

5- DESTROYER- Destroyer's Rubies

Tot i que ja té uns quants discos com a Destroyer, fins fa poc jo només coneixia el treball d'en Dan Bejar (que és qui s'amaga darrera de Destroyer) amb els New Pornographers. Aquest és un disc força dens que s'allunya del format de cançó que el seu creador fa amb el grup de l'AC Newman, i això queda clar des de la inicial "Rubies", que dura gairebé nou minuts i mig. El format de les cançons, sovint sense tornades clares i unes lletres un pèl críptiques fan que els punts de contacte amb en Bob Dylan siguin més que evidents. I com en els millors discos del cantautor de Minnesota, el so té una espontaneïtat que costa trobar en la música d'avui en dia. No és un disc de pop fàcil, però això no impedeix que ja des de la primera escoltada enganxi. El segell Acuarela, que és qui publica aquí el disc ha decidit afegir-hi el tema extra "Loscil's Rubies", una peça de música ambiental dividida en tres parts.

Web del grup: www.mergerecords.com/band.php?band_id=29

4- M WARD- Post-War

L'anterior disc d'en Matt Ward ja havia aparegut, i també molt amunt, a la meva llista de discos del 2005. La música que conté aquest Post-War es mou pel mateix terreny que ja havia explorat en treballs anteriors. Aquest cop, però, els arranjaments són més sòlids pel que fa a instrumentació, i l'acabat del disc no és tan lo-fi com en els altres discos. "Poison Cup", amb secció de corda, és el començament perfecte, i la segueix una fantàstica versió de "To Go Home" d'en Daniel Johnston, amb l'ajut de la Neko Case a la veu. Altres grans moments del disc són "Chinese Translation" o la reposada "Eyes on the Prize", però quan parlem dels discos d'aquest cantautor parlem més d'un to general, gairebé d'un estat d'ànim, d'una música que mira molt enrere sense perdre vigència. Aquests dies està de gira pels EUA com a teloner de la megapopular Norah Jones. No sé com el rebrà la porció més conservadora dels admiradors de la Jones, però segur que la seva música farà nous adeptes entre un públic tan ampli, i això només pot ser bo. Per a tots plegats.

Web de l'autor: www.mwardmusic.com

3- ANTÒNIA FONT- Batiscafo Katiuscas

És una llàstima que aquest disc no s'hagués publicat quan en Wes Anderson estava preparant la pel·lícula Life Aquatic. Si l'extraordinària peça que dóna nom al disc hagués arribat a les orelles del director (cosa poc probable, per altra banda), segur que hauria considerat que la música s'adaptava com un guant a les esperpèntiques aventures de l'oceanògraf Steve Zissou. El disc no pretén tenir la solidesa argumental que tenia Taxi (04), com ha dit el mateix Joan Miquel Oliver. Recorda, d'alguna manera, el disc Alegria (02); no tant en el so com en el concepte general del disc. L'eufòrica "Wa Yeah!" és ideal per a la recta final dels seus concerts, i "Tokio m'és igual" és una joia intimista que tampoc estaria fora de lloc a la banda sonora de Lost in Translation. Antònia Font ja tenen cinc discos al mercat (els tres últims, extraordinaris). Amb aquest grup costa no tenir la mateixa sensació que es té en aquelles rares temporades quan el Barça està imparable. Fa por que en el moment menys pensat la màgia s'acabi, que s'assequin les idees i es perdi la inspiració. Esperem que la ratxa continuï. Els mallorquins ja han complert (ara toca als de Rijkaard).

Web del grup: www.antoniafontoficial.com

2- MICAH P. HINSON- Micah P. Hinson & the Opera Circuit

Vaig fer tard per incloure Micah P. Hinson and the Gospel of Progress (05) entre els discos recomanats del 2005. Aquesta vegada, però, el nou treball d'aquest cantautor americà ocupa un lloc privilegiat a la meva llista personal de l'any. La música que conté aquest disc es mou en les mateixes coordenades que el seu debut, però aquesta vegada el resultat final no és tan cru, cosa curiosa tenint en compte que va gravar el disc sense pràcticament poder-se moure, convalescent d'una dolença a l'esquena que el va obligar a fer servir casa seva, tinc entès, com a estudi de gravació. Tot i que la seva veu té un punt més aviat dramàtic, algunes de les cançons d'aquest The Opera Circuit tenen un aire gairebé optimista, en part, per uns encertadíssims arranjaments de corda i metall. És molt difícil destacar cançons, però potser les meves preferides són "It's Been So Long", a ritme de vals, "Little Boys Dream", amb només secció de corda i veu, i l'apoteòsica "You're Only Lonely", amb aquella guitarra desbocada just abans que "Don't Leave Me Now!" ens torni a la calma amb què comença el disc. Sensacional!

Web de l'autor a MySpace (no he trobat web oficial): www.myspace.com/micahphinson

1- PERNICE BROTHERS- Live a Little

Els prolífics Pernice Brothers ens obsequien amb un nou disc que resulta que és el seu millor treball des de, almenys, The World Won't End (01). En els últims temps Pernice i companyia havien excavat en les seves influències britàniques dels vuitanta (Smiths, New Order...), però aquest cop miren més enrere, com ja havien fet en els primers discos. Els Beatles, els Zombies o en Phil Spector són referents clars en aquest disc. Al minut i vuit segons de la inicial "Automaton", aquell canvi de ritme i la posterior melodia ja ens diu que el seu autor està en forma. El disc es va gravar al mateix estudi on van enregistrar l'excel·lent debut Overcome By Happiness (98), i es nota. Dóna els mitjans adequats a algú amb aquest talent per la melodia i les progressions d'acords i amb aquesta insultant facilitat literària i la cosa no pot fallar. El disc comença excel·lent, i no baixa mai del notable. La part final del disc és antològica. A "High as a Kite", recorda amb nostàlgia un concert de The Clash en què van obrir amb "London Calling": "After all, it's just a song (but it took me along)" Uf! Per acabar recuperen "Grudge F***", de l'antic grup d'en Pernice, els Scud Mountain Boys, reconvertint-la a una balada amb piano i corda estil "Let it Be". Sr. Pernice, als seus peus.

Web del grup: www.pernicebrothers.com

Discos recomanats del 2006 (III)

La continuació dels discos del 2006...

10- ROB DICKINSON - Fresh Wine for the Horses

Des de l'últim disc dels Catherine Wheel que no sabíem res del seu líder Rob Dickinson. Tot i que ell mateix dóna a entendre que el seu antic grup no acaba d'estar dissolt i que podria reaparèixer en qualsevol moment, en Dickinson ens presenta el seu disc de debut en solitari. En aquest disc s'hi pot trobar una mena de continuació del que van ser els últims discos de Catherine Wheel, Adam and Eve (97) i Wishiville (00) i que, per tant, queda una mica lluny de discos com els també fabulosos Ferment (92) o Chrome (93). El disc té algun single instantani, com "Intelligent People" o "Oceans", però també hi podem trobar peces més atmosfèriques i reposades, com la fantàstica "The Night". Aquest anglès instal·lat als EUA ha fet alguns concerts acústics en solitari per presentar el disc. Personalment, m'encantaria que els Catherine Wheel tornessin a pujar junts a un escenari, tot i que tampoc crec que, amb l'escàs nivell de popularitat de què gaudeixen per aquestes terres, vinguessin a tocar-nos clàssics com "Black Metallic", "Crank" o "Ma Solituda". Una llàstima.

Web de l'autor: www.robdickinson.com

9- CAMERA OBSCURA - Let's Get Out of This Country

Semblaven condemnats per sempre a estar a l'ombra dels seus compatriotes (i molt similars) Belle & Sebastian, però amb aquest nou disc, aquests escocesos han aconseguit un disc rodó. Deu cançons de perfecció pop amb els millors referents possibles. La primera cançó i primer single, "Lloyd, I'm Ready to be Heartbroken" és una picada d'ull a la cançó de Lloyd Cole and the Commotions que tancava el seu sensacional disc de debut Rattlesnakes. "If Looks Could Kill" i "I Need All the Friends I Can Get" són pur Motown, i tot el disc té un lleuger aire retro. No hi ha cap pista en aquestes deu peces que ens faci pensar que ja som ben entrats el segle XXI i, com passa amb el grup de l'Stuart Murdoch, alguns trobaran la música dels Camera Obscura un pèl tova, però és difícil resistir-se a unes composicions tan ben fetes i mancades de pretensió.

Web del grup: www.camera-obscura.net

8- THE DECEMBERISTS - The Crane Wife

Un altre disc dels Decemberists. Aquesta vegada afegeixen unes gotes de rock progressiu a la seva fórmula. Així, el segon tall del disc, "The Island", es divideix en tres parts ben diferenciades, amb llargs desenvolupaments instrumentals. Però és en cançons més pròpies del seu estil com la fabulosa "Valencia", el primer single del disc, on més brilla el grup d'en Colin Meloy, segurament un dels millors lletristes de la música americana independent (tot i que amb aquest disc fan el salt a una companyia multinacional, Capitol). En principi potser no sembla un disc tan inspirat com Picaresque (05), però amb les successives escoltades es va desplegant el ric univers d'aquest grup de Portland. Fa uns anys, quan un grup independent es passava a una multinacional no podia evitar les mirades receloses dels seus seguidors, temorencs dels efectes que això pot tenir en la música del grup. Amb exemples com els dels Decemberists i Death Cab For Cutie aquest hàbit podria deixar de tenir sentit.

Web del grup: www.decemberists.com

7- THE LONG BLONDES - Someone to Drive You Home

M'encanten els discos que no et deixen respirar, i aquest n'és un. Des de la distorsió dels primers moments de "Lust in the Movies" el debut d'aquesta gent de Sheffield encadena una melodia memorable darrera una altra. Es tracta d'una mena d'encreuament entre els Orange Juice i els Blondie amb la producció posada al dia. En aquest disc gairebé totes les cançons podrien ser singles. De fet, "Separated by Motorways", "Once and Never Again" i "Giddy Stratospheres" ja ho han estat. Marca l'equador del disc (a la llista de cançons del CD hi ha una separació del que seria la cara A i la B en un vinil) una de les poques cançons en què es baixa d'intensitat (sonora, que no qualitativa), "Heaven Help the New Girl", i que és una meravella. The Long Blondes tocaran al Primavera Sound. Serà qüestió de veure com porten al directe aquesta col·lecció impecable de cançons.

Web del grup: www.thelongblondes.co.uk

6- HUMPHREYS & KEEN - The Overflow

Si en un altre post comentava l'últim disc de la Bic Runga, ara toca comentar el disc d'aquests altres novazelandesos. Peter Keen i Graeme Humphreys eren components, durant els anys vuitanta i noranta, dels Able Tasmans, un dels grups del llegendari segell Flying Nun (que publicava els discos de The Chills, The Clean, Straitjacket Fits, The Bats, Verlaines...). Aquest disc està gravat des del 2003 però no es va publicar fins a l'any passat (resulta que el tal Keen s'ha estat dedicant tot aquest temps a la que és la seva altra feina, l'oceanografia). Aquests grups de culte sovint treballen amb pressupostos ajustats, però no sembla aquest el cas en aquest disc. The Overflow és una fantàstica mostra de pop melòdic i orquestrat. La base de les cançons és clarament el piano d'en Humphreys, però quan les cançons ho necessitaven, no s'han estat d'adornar-les amb trompetes, corns anglesos o una portentosa secció de corda. No es poden destacar cançons perquè el disc té un aire conceptual que fa que la millor manera de degustar-lo sigui d'una tirada. Una troballa que, a mi almenys, em farà investigar els discos dels Able Tasmans.

(No he trobat cap pàgina dedicada al grup. Ni tan sols un MySpace.)

Discos recomanats del 2006 (II)

Si no m'hi poso, aquest resum de l'any s'eternitzarà. La llista fa dies que està tancada. Ja miraré d'anar per acabar-la. De moment, us deixo amb cinc discos més i els seus comentaris corresponents.

15- Lori Meyers - Hostal Pimodán
Aquest grup de Granada ja em va agradar quan van fer de teloners fa uns anys dels Death Cab For Cutie. El disc de debut Viaje de estudios (04) era un disc molt correcte, però en el qual la influència dels conciutadans Planetas era més que evident. Sembla que han deixat aquell so més dens i el que conté Hostal Pimodán és una excel·lent col·lecció de cançons que miren enrere, cap als anys seixanta (no és mala cosa, si es tracta de pop de guitarres) amb la mesura justa de guitarres i harmonies vocals. Agafar en Thom Monahan dels Pernice Brothers com a productor és una gran decisió, i tenir com a col·laboradors en Mike Daly dels Whiskeytown i l'enciclopèdia de rock ambulant que és en Rick Menck (Velvet Crush) segur que tampoc no els hi fa cap mal.

Web del grup: www.lorimeyers.tk

14- Bic Runga - Birds
La Bic Runga (de mare xinesa i pare maori) és una estrella al seu país, Nova Zelanda. Fins al punt que la pressió de la fama va fer que fa temps anés a viure a París. Aquí no la coneix pràcticament ningú, i ja m'agradaria a mi que a la ràdio comercial sonessin les seves cançons! Aquest seu tercer disc ―els altres són Drive (97) i Beautiful Collision (02)― no tendeix tan al pop com els seus predecessors, sinó que es tracta d'un disc molt més reposat i, segons com, més difícil d'entrar. Tot i així, el primer single, "Winning Arrow", és perfecte (en el sentit que ho eren les millors cançons dels seus compatriotes Crowded House, el líder dels quals, en Neil Finn, és part de la banda de la Runga per a aquest disc) i "Say After Me" aguantaria el tipus molt dignament entre el millor d'en Burt Bacharach. Si no en feu prou amb l'edició normal, encara podríeu trobar la versió especial amb una cançó més i amb un DVD extra amb cinc cançons en directe i el vídeos de "Winning Arrow" i "Say After Me".

Web de l'autora: www.bicrunga.com

13- Beth Orton - Comfort of Strangers
Tot i la popularitat d'aquesta cantautora, no l'havia escoltat mai detingudament, de manera que Comfort of Stangers és la meva introducció seriosa a la seva discografia. A les primeres escoltades només s'hi veu un single clar, "Shopping Trolley". El conjunt del disc, però, amaga coses molt interessants. La Beth Orton ha deixat les bases electròniques que l'havien acompanyat en alguns dels discos anteriors (pel que havia sentit), i les cançons d'aquest seu últim disc sonen més naturals, gràcies, en part, a la producció d'en Jim O'Rourke. Són cançons discretes (per poc pretensioses) però és d'aquells discos que de mica en mica van acumulant minuts dins dels diferents reproductors de la casa o el cotxe (i l'iPod, suposo, els que en tenen). Sembla que després de Daybreaker (02), l'Orton va caure en una crisi d'autoconfiança que la va portar a un llarg període d'inactivitat. Escoltant Comfort of Strangers sembla clar que la crisi ha quedat enrere i, potser per motius un pèl egoistes, me n'alegro.

Web de l'autora: www.bethorton.co.uk

12- Shack - ...The Corner of Miles and Gil
No sé com s'ho prendria ell (ni seré jo qui li digui a la cara per comprovar-ho), però trobo que el millor que ha fet en Noel Gallagher des del llunyà (What's the Story) Morning Glory (95) és publicar en la seva companyia discogràfica aquest nou disc de Shack. És indecent que tants grups mediocres acaparin tantes portades i els discos dels ex-Pale Fountains Michael i John Head passin tan desapercebuts. Aquest ...The Corner of Miles and Gil conté dotze cançons de tall força clàssic i molt en la línia del que ha estat la carrera del grup, que compten els discos per encerts. No escatimen arranjaments de metall quan convé (com en el vals inicial "Tie Me Down"), hi trobem puntejats d'acústica que recorden en Nick Drake (desoladora "Find a Place", escrita per en John), una secció rítmica competent, crescendos estil Love ("Black & White") i una producció càlida, però per davant de tot, grans cançons ("Cup of Tea", "Shelley Brown", "Finn Sophie, Bobby & Lance" o les ja esmentades). És un disc que s'adapta al dia a dia, però si preferiu l'aspecte més escapista de la música, prepareu-vos per passar cinquanta-tres minuts vagarejant pels volts del port de Liverpool tot esperant el pròxim partit a Anfield.

Web del grup: www.shacktheband.com

11- Bruce Springsteen - We Shall Overcome, The Seeger Sessions
És ben bé que es pot permetre fer el que vulgui, que tothom li riu les gràcies (merescudament gairebé sempre, molt merescudament en aquest cas). La idea de recuperar cançons tradicionals popularitzades o escrites per la llegenda del folk Pete Seeger seria un suïcidi comercial per qualsevol altre artista, però el Boss té un gran marge de confiança per part dels seus seguidors, i no decep mai (Human Touch i Lucky Town al marge). Tot i que l'Springsteen no ha compost cap de les cançons que formen We Shall Overcome, no es pot negar la contribució creativa que hi ha fet (en alguns casos amb arranjaments completament nous i en d'altres, fins i tot, canviant el ritme de la peça). És difícil destacar moments, perquè tot el disc manté un nivell altíssim, però algunes de les meves peces preferides són "Erie Canal", "Jacob's Ladder" (impressionant en els dos fantàstics concerts concerts que vam veure Catalunya durant el 2006) o la que dóna títol del disc. Sembla que ja està gravant un disc amb l'E-Street Band, així que sembla que la festa continua.

Web de l'autor: www.brucespringsteen.net

Discos recomanats del 2006 (I)

Tal com havia promès, presento els meus discos recomanats del 2006. Aquesta llista no neix amb la voluntat de pontificar sobre les novetats de l'any, sinó que es tracta només de destacar una sèrie de treballs als quals considero que val la pena apropar-se. Com l'any passat, són vint discos repartits en quatre posts.

Fent un repàs a les novetats discogràfiques que vaig comprar durant l'any passat m'adono que una bona part són reedicions de discos antics, de manera que quan hagi acabat amb aquesta llista potser faré un post dedicat a repassar algunes de les que, segons el meu criteri, són reedicions recomanables.

Comencem la llista amb els números 20 al 16.

20- Belle and Sebastian - The Life Pursuit
Confesso que feia un temps que havia deixat aquests escocesos una mica de banda. M'havien agradat molt els seus primers discos, però les següents treballs cada cop em deixaven més indiferent. En aquest disc, però, els Belle and Sebastian augmenten el seu ventall de registres i això fa que The Life Pursuit soni més eclèctic i variat. "Another Sunny Day" i "Funny Little Frog" són cançons pop perfectes, mentre que "White Collar Boy" i "The Blues are Still Blue" recorden el David Bowie més glam. Hauré d'investigar més a fons els discos immediatament anteriors per veure si canvio l'opinió que en tinc, però el present d'aquest grup ja veterà em sembla brillant.

Web del grup: www.belleandsebastian.com


19- Roddy Frame - Western Skies
Sincerament, aquest Western Skies no és un d'aquells discos que compraria per la portada si no en conegués l'autor (algú l'hauria d'haver assessorat millor en aquest aspecte). Això sí, el contingut és un altre bon disc del que havia sigut el líder dels Aztec Camera i que va sorprendre tothom amb un disc com High Land, Hard Rain (83) quan encara era un adolescent. A partir de llavors el grup va anar publicant discos molt inferiors fins que des de fa un parell o tres de discos, ja firmats com a Roddy Frame, l'escocès sembla que hagi recuperat la inspiració. Western Skies potser no és tan brillant com Surf (02), però segueix en la mateixa línia de cançons intimistes i melodies inspirades. Membre de ple dret del grup de compositors intemporals dels vuitanta, en què també hi podem trobar en Lloyd Cole o en Paddy McAloon (Prefab Sprout).

Web de l'autor: www.roddyframe.com


18- Max Richter - Songs From Before
Aquesta és l'única referència de la llista d'això que en diuen contemporània. Songs From Before és un disc atmosfèric que combina l'electrònica i l'orquestració clàssica. Escampades pel disc hi ha petites peces amb recitats per part d'en Robert Wyatt de textos d'en Haruki Murakami, autor dels llibres Kafka a la platja o el genial Tòquio Blues (Norwegian Wood). El treball dura poc més de mitja hora, però és temps suficient perquè en Max Richter faci entrar l'oient dins del seu univers particular, força influenciat per compositors com en Michael Nyman.

Web de l'autor: www.maxrichter.com


17- Xavi Lloses i l'Escolania de la Quadratura del Cercle - El Somni d'un Gegant
Aquest compositor de Girona ja fa temps que es mou discretament pel panorama musical català. En aquest primer disc oficial (n'havia fet altres d'autoeditats —tot i que potser també podríem debatre què fa que un disc sigui oficial o no) en Xavi Lloses ha reunit tot un seguit de composicions, la majoria instrumentals, molt riques musicalment i imaginatives. Fantàstiques la inicial "El somni d'un gegant" i "Atronomia en els seus ulls", tot i que el disc és ple de detalls musicals interessants. La producció i els arranjaments recorden sovint els del Cogrés dels Solitaris (05) d'en Sisa, disc en què el cantautor galàctic es va fer acompanyar per aquesta Escolania de la quadratura del cercle amb en Lloses al capdavant.

Web de l'autor: www.xavilloses.com


16- Mojave 3 - Puzzles Like You
Ja vaig parlar d'aquest disc quan va sortir. Puzzles Like You representa un canvi, no sabem si temporal, en la trajectòria del grup. Alguna cosa em diu que no hem perdut els Mojave 3 de sempre (de fet, en alguna cançó d'aquest disc hi són ben presents), però alguna petita sorpresa en el repertori dels nostres grups preferits sempre s'agraeix, i aquest disc ens ha deixat cançons tan infeccioses com "Breaking the Ice" o "To Hold Your Tiny Toes". Benvingudes siguin!

Web del grup: www.mojave3online.com

M. WARD - "Chinese Translation"

Vaig pensant en la llista de discos recomanats del 2007, però mentrestant us deixo amb aquest gran vídeo de la història cíclica de "Chinese Translation", del no menys gran M. Ward.

NEW PORNOGRAPHERS - Sing Me Spanish Techno (PC 06)

Aquí teniu un clip dels New Pornographers tocant "Sing Me Spanish Techno" al Primavera Club, gravat per mi mateix.

No és com viure-ho en directe, però és força acceptable.

Stephen Colbert contra The Decemberists

Per començar l'any avui el post serà una mica diferent. Es tracta d'un enllaç a uns vídeos d'un programa d'humor americà d'un tal Stephen Colbert. Resulta que els Decemberists havien proposat als seus fans que posessin ells el fons per al vídeo per a "O Valencia!", en què tocaven ells amb un fons verd. En Colbert diu que el concurs és una còpia d'un que ell havia organitzat i va desafiar el grup a un concurs de solos de guitarra. El grup va acceptar, i el seu guitarrista, Chris Funk es va batre amb el presentador còmic.

En el desafiament també hi intervenen en Peter Frampton, en Robert Schneider (The Apples in Stereo) , en Rick Nielsen (Cheap Trick) i amb en Henry Kissinger de moderador (!) .

Val més que ho veieu vosaltres mateixos. Si feu clic aquí podreu veure els vuit vídeos del desafiament.

Bon any a tothom!