Part de la crítica no ha paït gaire bé el canvi d'aquest disc respecte els anteriors. Els ritmes més accelerats i optimistes s'imposen per sobre de la melangia que caracteritzava l'obra dels Mojave 3 (o Three, en lletres, si hem de fer cas a la caràtula d'aquest nou disc). Sembla que vulguem que els nostres cantants preferits siguin desgraciats i s'autoflagel•lin públicament per consolar-nos. És una manera tot curiosa d'agrair tants anys de música. De fet, no ens hauria d'estranyar. No és la primera vegada que en Neil Halstead i la Rachel Goswell ens obsequien amb un cop de timó inesperat. Ja amb el seu antic grup Slowdive, després de dos discos que van ajudar a definir el terme shoegazing es van despenjar amb Pygmalion, un disc reposat d'ambient i electrònica a base de loops i d'altres tècniques d'estudi.Em confesso fan acèrrim del grup, i la veritat és que a les primeres escoltades es troben a faltar els antics Mojave 3, però un cop assumida la idea t'adones que estàs davant d'un disc de pop contagiós al qual retornaràs una vegada i una altra. Almenys durant una temporada. Amb el temps ja es veurà quin lloc acaba ocupant Puzzles Like You dins de l'obra dels anglesos. Però mentrestant, és difícil resistir-se a cançons com la inicial "Truck Driving Man" (la cançó més rock'n'roll que han fet mai Halstead i companyia), el fantàstic primer senzill "Breaking the Ice" (vegeu-ne el vídeo a sota), Big Star Baby (homenatge poc subtil al grup de l'Alex Chilton) i tantes d'altres. El mateix Halstead ha dit que el disc li recorda a grups de finals dels vuitanta, de la primera època de Creation i grups com Felt. Jo encara hi afegiria The Chills (escolteu si no "Kill the Lights", amb aquella línia de teclat després de cada tornada). Tot i el material vitaminat que domina el disc, també hi ha algun moment que ens recorda els Mojave 3 de sempre, com són "Most Days" i "You Said it Before" i la cançó que tanca el disc, "The Mutineer", que està firmada i cantada pel bateria Ian McCutcheon (de fet, és una composició del grup paral•lel d'aquest, The Loose Salute). Posats a trobar-hi mancances, s'hi troba a faltar, com en els últims discos del grup, més protagonisme a la veu de la Rachel Goswell. Esperem que no sigui un mal presagi, ja que la baixista està passant hores baixes. Una greu infecció a l'orella l'ha apartat del grup per als concerts de presentació del disc, i no sembla que pugui afegir-s'hi en un futur immediat.
En David Broc, a la molt recomanable revista Benzina, deia que el disc era, "analitzat amb el cap, un disc recomanable; analitzat amb el cor, una sonada decepció". Respecto l'opinió (només faltaria!), però no hi estic d'acord. Quan en sentir cançons com "To Hold Your Tiny Toes" o "Just a Boy" no pots evitar moure el cap com un muppet, no estàs analitzant el disc gaire cerebralment. Crec que és positiu que un grup amb uns quants discos al mercat de tant en tant assumeixi riscos i es despengi amb una obra que s'allunya del que tothom n'espera. A més, tinc la impressió que aquest disc no representa un trencament definitiu del so més característic de la banda. El veig, més aviat, com el producte d'un grup de músics amb ganes de canviar de registre per mantenir la frescor. I ara que sembla que l'estiu ja és història i que el cel s'entesta a voler ofegar el país de dalt a baix, necessitem discos així més que mai. Com necessitem i desitgem que la Rachel es recuperi aviat i el grup vingui a tocar complet per aquí a la vora.
Web oficial de Mojave 3:
http://www.mojave3online.com
Pàgina personal de la Rachel Goswell:
Pàgina personal de la Rachel Goswell:
http://www.myspace.com/rachelgoswell
Pàgina oficial d'en Neil Halstead:
Pàgina oficial d'en Neil Halstead:
