"The news today will be the movies for tomorrow"
Arthur Lee - "A House Is Not a Motel"
Un altre dels grans que ens deixa. Portem un any nefast en aquest sentit. Aquest cop escric per parlar breument de la mort de l'Arthur Lee, líder dels Love, autors d'un dels discos clau de la història del rock, l'immortal Forever Changes (67).
Fa uns mesos, al cantant se li va diagnosticar leucèmia. Suposava un altre entrabanc a la seva complicada història personal, amb problemes de drogues i estades a la presó incloses.
Tot i que se'ls va considerar un grup de l'escena californiana dels anys seixanta, poc tenien a veure amb grups com Mamas and the Papas. Darrera les cançons melòdiques dels seus discos s'hi amagaven lletres amb un regust un pèl inquietant. De fet, l'Arthur Lee havia arribat a dir que mentre escrivia Forever Changes, amb 26 anys, estava convençut que aquell seria l'últim disc que arribaria a fer i que, per tant, el va escriure a manera de testament.
La influència de la seva música en generacions posteriors és indubtable. Després de la dissolució del grup i algun esporàdic disc en solitari va venir un llarg silenci, que es va trencar gràcies al reconeixement que la seva música havia obtingut amb el temps. Diverses noves encarnacions de Love el van acompanyar en concerts (els Shack, The High Llamas, i més recentment, els Baby Lemonade).
Les últimes notícies que havien aparegut sobre ell parlaven d'una possible tornada als escenaris d'aquí pocs mesos. Tant de bo hagués sigut així.
A continuació us poso un vídeo de la vibrant "7 and 7 Is", que apareix al disc Da Capo (67), també molt recomanable. Això sí, si no no ho heu fet ja, no perdeu l'ocasió d'escoltar Forever Changes.
