La febre de les llistes dels millors discos de l'any fa que cada publicació vulgui ser la primera a deixar per la posteritat aquells discos que millor han de representar l'any segons ells. Així, moltes d'aquestes llistes surten quan encara falta ben bé un mes i mig per acabar l'any. I com que la fal·lera per fer llistes s'encomana i jo sóc un blanc fàcil, també presento la meva. A continuació hi teniu 20 discos d'aquest any que em sembla que val la pena escoltar. No puc presumir d'haver escoltat tots els discos publicats aquest any passat. No ens enganyem, ni els crítics professionals no ho fan, i si ho fan, tampoc tenen temps d'escoltar-los prou vegades com per posar a prova la seva resistència al temps i les escoltades. Així, discos que no apareixen en els resums de l'any al cap d'un temps són considerats clàssics i d'altres de grups que apuntaven a ser els enèsims nous Smiths s'obliden tan ràpid com l'enèsim nou Maradona. Però de la mateixa manera que hi ha un Messi, l'any passat també hi va haver grans discos. Estic segur que d'aquí a cinc o deu anys encara escoltaré per primera vegada alguna perla que s'hagi publicat el 2005, així que em resisteixo a dir que aquests són els millors discos de l'any. Ni tan sols puc dir que són els millors segons el meu criteri. Així doncs, preneu-vos aquesta llista com 20 discos recomanats. Hi trobareu alguns dels que surten a totes les altres llistes, i d'altres que responen més als meus gustos personals.
De moment, els cinc primers del compte enrere. Del 20 al 16:
20- THE WEDDING PRESENT - Take Fountain
En David Gedge aparca els Cinerama i treu la pols al regal de noces. La veritat és que, de vegades, la línia que separa un grup de l'altre és molt fina. La passió d'en Gedge per la música de bandes sonores és evident en més d'una de les cançons que componen aquest disc. Però també hi ha moments més guitarrers que ens recorden la primera etapa del grup. En directe, però, sí que han demostrat que Cinerama i The Wedding Present són un animal diferent (tot i que recorren puntualment a alguna cançó dels primers). "Interstate 5", "It's For You" i "Perfect Blue", entre el millor de l'any.
19- TEENAGE FANCLUB - Man-Made
Uns veterans que han tornat després de cinc anys (si no comptem el disc que van fer amb en Jad Fair, Words of Wisdom and Hope). Produït per John McEntire a Chicago, és un digne retorn d'aquests escocesos que suposa una peça més d'una de les discografies més brillants dels últims temps. Pop atemporal amb harmonies vocals i guitarres ocasionalment distorsionades. Mentre que "Born Under a Good Sign" ens recorda els inicis del grup, "Fallen Leaves" sembla aportar noves sonoritats al grup.
18- RUFUS WAINWRIGHT - Want Two
Tot i que jo prefereixo Want One, el treball publicat per en Rufus Wainwright l'any passat també és un gran disc. No sóc gaire fan de la pompositat i la teatralitat desmesurada en la música, però aquí hi ha molt més que això. El disc costa una mica d'entrar i vol unes quantes escoltades. I encara que l'escoltis sovint sempre queda la lleugera impressió que no te l'acabaràs mai. Com a cantant, com a compositor i com a estrella el senyor Wainwright sembla una figura imparable.
17- BRUCE SPRINGSTEEN - Devils and Dust
Després de recuperar tota l'artilleria instrumental de la E-Street Band amb The Rising, l'aclamat retorn del 2002, l'Springsteen aprofita la immunitat artística per despenjar-se amb una col·lecció de cançons intimistes amb una instrumentació sovint escassa i amb molta importància dels textos. Si bé se'l va comparar amb Nebraska i The Ghost of Tom Joad, no és tan àrid com el primer ni tan dens com el segon. Ens el va venir a presentar en directe en un concert amb un format impensable per a altres artistes massius. I el que és més important, va convèncer.
16- IDLEWILD - Warnings/Promises
No sé per què, però tinc la impressió que aquest disc no hauria passat tan desapercebut si s'hagués publicat cap a mitjans dels noranta. Aquest grup escocès ha anat fent evolucionar el seu so fent-lo més accessible i proper al dels R.E.M. més contundents. Warnings/Promises està ple de grans cançons, amb textos que se't claven al cervell i moments desarmants com "As If I Hadn't Slept" o la inicial "Love Steals Us From Loneliness". El principi de "Too Long Awake" és espectacular, amb un minut de guitarres estil My Bloody Valntine i el canvi d'acord amb l'entrada de la veu d'en Roddy Womble. Suposo que el gruix del món indie està per altres coses. Ells s'ho perden.
De moment, els cinc primers del compte enrere. Del 20 al 16:
20- THE WEDDING PRESENT - Take Fountain
En David Gedge aparca els Cinerama i treu la pols al regal de noces. La veritat és que, de vegades, la línia que separa un grup de l'altre és molt fina. La passió d'en Gedge per la música de bandes sonores és evident en més d'una de les cançons que componen aquest disc. Però també hi ha moments més guitarrers que ens recorden la primera etapa del grup. En directe, però, sí que han demostrat que Cinerama i The Wedding Present són un animal diferent (tot i que recorren puntualment a alguna cançó dels primers). "Interstate 5", "It's For You" i "Perfect Blue", entre el millor de l'any.
19- TEENAGE FANCLUB - Man-Made
Uns veterans que han tornat després de cinc anys (si no comptem el disc que van fer amb en Jad Fair, Words of Wisdom and Hope). Produït per John McEntire a Chicago, és un digne retorn d'aquests escocesos que suposa una peça més d'una de les discografies més brillants dels últims temps. Pop atemporal amb harmonies vocals i guitarres ocasionalment distorsionades. Mentre que "Born Under a Good Sign" ens recorda els inicis del grup, "Fallen Leaves" sembla aportar noves sonoritats al grup.
18- RUFUS WAINWRIGHT - Want Two
Tot i que jo prefereixo Want One, el treball publicat per en Rufus Wainwright l'any passat també és un gran disc. No sóc gaire fan de la pompositat i la teatralitat desmesurada en la música, però aquí hi ha molt més que això. El disc costa una mica d'entrar i vol unes quantes escoltades. I encara que l'escoltis sovint sempre queda la lleugera impressió que no te l'acabaràs mai. Com a cantant, com a compositor i com a estrella el senyor Wainwright sembla una figura imparable.
17- BRUCE SPRINGSTEEN - Devils and Dust
Després de recuperar tota l'artilleria instrumental de la E-Street Band amb The Rising, l'aclamat retorn del 2002, l'Springsteen aprofita la immunitat artística per despenjar-se amb una col·lecció de cançons intimistes amb una instrumentació sovint escassa i amb molta importància dels textos. Si bé se'l va comparar amb Nebraska i The Ghost of Tom Joad, no és tan àrid com el primer ni tan dens com el segon. Ens el va venir a presentar en directe en un concert amb un format impensable per a altres artistes massius. I el que és més important, va convèncer.
16- IDLEWILD - Warnings/Promises
No sé per què, però tinc la impressió que aquest disc no hauria passat tan desapercebut si s'hagués publicat cap a mitjans dels noranta. Aquest grup escocès ha anat fent evolucionar el seu so fent-lo més accessible i proper al dels R.E.M. més contundents. Warnings/Promises està ple de grans cançons, amb textos que se't claven al cervell i moments desarmants com "As If I Hadn't Slept" o la inicial "Love Steals Us From Loneliness". El principi de "Too Long Awake" és espectacular, amb un minut de guitarres estil My Bloody Valntine i el canvi d'acord amb l'entrada de la veu d'en Roddy Womble. Suposo que el gruix del món indie està per altres coses. Ells s'ho perden.
