Per llunyania i també, segurament, per ignorància, és fàcil idealitzar Austràlia. També ho devien fer els qui a mitjans del segle XIX s’hi dirigien a buscar-hi or. O també aquells anglesos que després de cada guerra mundial deixaven Anglaterra per anar a buscar una oportunitat a les antípodes, desenganyats amb el que la seu de l’Imperi Britànic s’havia convertit (i que tan bé explicaven els Kinks a l’àlbum Arthur or the Decline and Fall of the British Empire, disc conceptual en què Ray Davies narra la història de com el seu cunyat i la seva germana van emigrar a aquell país). Un país amb una extensió semblant a la dels Estats Units amb habitants afables, animals exòtics i una imatgeria aborigen fascinant.Per a un aficionat al pop, Austràlia també desperta simpatia: Easybeats, Bee Gees, Radio Birdman, The Saints, The Church, Midnight Oil, The Triffids, en Nick Cave,... I també els Go-Betweens. El llibre que el comentarista musical David Nichols va escriure i que va ser publicat el 1997 sobre el grup es va reeditar l’any passat (que jo sàpiga, només en anglès) amb afegits referents a les carreres en solitari dels seus components des de llavors i, evidentment, la nova etapa del grup. En aquest llibre, en Nichols, per mitjà d’entrevistes amb els membres del grup i aquells qui en algun moment hi van estar a prop, segueix l’evolució del grup des dels seus inicis, en què dos amics inseparables, Robert Forster i Grant McLennan mataven el temps a l’avorrida i conservadora Brisbane absorbint tota la literatura, cinema i música que tenien a l’abast. Les primeres passes del grup són les que tiren per terra la imatge idíl·lica que tenim del país dels cangurs. La impotència que senten els grups australians de ciutats petites amb un mínim d’ambició feia que molts decidissin emigrar (potser passant per Melbourne o Sidney abans) a Anglaterra. El llibre de Nichols és un seguit de viatges per ciutats i països (i no només per fer gires promocionals). De Brisbane a Londres, a Melbourne, Nova York, Sidney,... I també per diferents segells discogràfics. Així, no és estrany que a la música dels Go-Betweens hi abundin referències a viatges i ciutats; però també és plena de referències al cinema i la literatura (de fet, estem parlant d’un grup que va titular "Lee Remick" el seu primer senzill, la cara b del qual era "Karen", que parlava d’una bibliotecària que els ajudava “a trobar Hemingway, Genet, Brehct, Chandler i James Joyce...” i que sempre feia “l’elecció idònia”).
Escrit d’una manera que fa justícia al grup, en Nichols omple el llibre d’anècdotes explicades de primera mà pels seus protagonistes. La incomprensió dels seus conciutadans en els seus inicis (a finals dels anys 70), la fascinació que sentien per l’escena punk de Nova York i per en Bob Dylan. Contractes frustrats, canvis de formació, relacions sentimentals entre els components del grup (la d’en Robert Forster amb la bateria Lindy Morrisson i, més tard, la d’en Grant McLennan amb la violinista Amanda Brown, incorporada al grup a partir de l’àlbum Tallulah (87)). El món que se’ls obria quan van decidir viatjar a Londres i compartir casa amb els Birthday Party d'en Nick Cave, i el salvatge estil de vida que això comportava. La breu relació amb l'ara mítica Postcard Records. El final de l’etapa als anys vuitanta que va tancar el fantàstic 16 Lovers Lane (88), la reunió al cap de més d’una dècada,... Impagable (per divertida i trista al mateix temps) l’anècdota en què Robert Forster compareix amb un vestit de dona en un concert en què bona part del públic pertanyia a Capitol Records, la discogràfica amb qui estaven a punt de tancar un tracte, i que, indignats amb tal espectacle, va negar-se a signar el contracte. En Forster es mostrava perplex per la reacció de la discogràfica i en McLennan estava convençut que més que el vestit, la raó de la indignació havia de ser que les sabates no combinaven amb el vestit. Una qüestió d’estil. “Ja està fet”, deia en Forster “aquest és el tipus de grup que som”.
Si la formació actual del grup (amb només en Forster i en McLennan de la seva etapa durant els anys vuitanta) ha d’anar traient discos, potser algun dia haurà de sortir una nova versió del llibre amb les actualitzacions pertinents. De moment, el grup continua amb el seu tercer disc des de la seva tornada, Oceans Apart, i amb una gira que els portarà a Barcelona amb motiu del festival Wintercase i que els durà a compartir escenari, com ja van fer l’any 2000, amb els escocesos Teenage Fanclub.
Amb tanta documentació en forma de llibres que s’està produint sobre música popular, aquest és un dels grups que més mereixien que la seva història quedés escrita. Ho saben prou bé els seus fans. La música dels Go-Betweens es troba en algun lloc entre allò viscut, allò llegit i les emocions que tot això comporta. Té la capacitat d’arribar a tocar la fibra sense caure mai en l’afectació. Una de les bandes de culte per excel·lència, fa bo allò que no és tan important a quanta gent arriba la teva música sinó l’impacte que té en la gent que té la sort d’ensopegar-hi. És molt fàcil sentir passió per un grup com els Go-Betweens. I no és per llunyania. Ni per ignorància.
