Amb Yours, Mine and Ours (03), en Joe Pernice i el seu grup van deixar notar més que mai la seva anglofília al seu pop de tall clàssic. Aquell disc tenia homenatges no gaire encoberts als Smiths i, sobretot, a New Order, com “Sometimes I Remember”, que semblava treta de Lowlife o Power, Corruption and Lies. La seva condició de fan de grups britànics de mitjans dels vuitanta ja havia portat a en Joe Pernice a versionar “Leave Me Alone” amb el seu projecte paral·lel Chappaquiddick Skyline en el seu disc homònim i únic fins al moment.El cas de Discover a Lovelier You és diferent, en part. La influència de grups anglesos dels vuitanta encara és evident en la inicial “There Goes the Sun” i la instrumental que dóna el nom al disc, que té una certa reminiscència, sense ser massa semblant, de “Money Changes Everything”, una de les poques peces instrumentals que en Johnny Marr va escriure per als Smiths. Les guitarres de “Snow”, per moments, recorden a les de Wire o Gang of Four, tots dos actualment reactivats i reivindicats. I a risc de passar per un obsessiu caçador de sons pretèrits en gravacions recents, no em sé estar de dir que l’staccatto de guitarra de “Red Desert” porta al cap el grup de principis dels vuitanta de Liverpool The Wild Swans. Però tot això no impedeix que el disc tingui moments assolellats, com “Saddest Quo”, amb aquell puntejat inicial tan Byrdsià o dues de les millors cançons, “Amazing Glow” i “Subject Drop”, una darrera l’altra, la primera amb uns primers versos marca de la casa en què tanta importància té la sonoritat com allò que diu: “A rare and wicked skill to change the light or weather / No room was spared / No room shown her mercy / I was a tireless fool / I thought I could do better / I left in flames a paper shade hanging from her light”. A “Subject Drop” hi trobem la col·laboració d’una tal Blake Hazard. Una ràpida cerca amb el google ens diu que la senyora Hazard també canta en solitari i forma part d’un duet anomenat The Submarines. La cançó és una petita joia que comença directament amb la tornada cantada en harmonia, i l’alternança en les estrofes de la veu d’en Joe amb la de la convidada és desarmant. El disc només baixa el ritme en un parell de cançons, les més relfexives “Sell Your Hair” o “Pisshole in the Snow”, que potser no estan a l'alçada de les seves companyes però que aporten una mica de variació al disc.
És molt difícil dir si aquest és el seu millor treball del grup fins ara. Els Pernice Brothers pertanyen a aquell estirp de grups de qui per a un fan, el disc preferit canvia cada dia, i això sol ser un bon senyal. Tot i que la veu d’en Pernice ens provoca una mena de déjà vu a cada entrega, la seva música no és previsible. L’exScud Mountain Boys s’ha convertit en un dels franctiradors més infal·libles del pop actual. Des de l’any 98, en què van publicar Overcome By Happiness, en Joe ha estat l’artífex principal (i variant poc els seus companys de projecte) de set llarga durades, ja sigui amb el nom de Pernice Brothers, Chappaquiddick Skyline o en solitari. I a més, encara ha tingut temps de publicar un recull de poemes i la novel·la, Meat is Murder, que forma part de la col·lecció de Continuum Books de llibres sobre àlbums clàssics i que, òbviament, està inspirada en el disc dels Smiths. Aquest és l’únic de la col·lecció que és ficció, i per tant, no hi trobarem declaracions dels autors del disc ni dades de les sessions de gravació. El llibre ens narra uns quants mesos de la vida del seu protagonista durant els seus anys d’institut, i descriu a la perfecció què és ser un adolescent fan del grup de Manchester. Creieu-me.
