Si ja fa uns anys Escòcia es va guanyar un lloc al cor dels seguidors del pop-rock independent de tot el món, ara sembla que amb el Canadà es podria donar un cas semblant. S’agraeix que de tant en tant als Estats Units i Anglaterra, les dues tradicionals grans potències pel que fa a música pop, els surtin competidors capaços de produir un bon planter d’artistes. Grups i solistes com Arcade Fire, New Pornographers, Neko Case, The Dears, Hot Hot Heat, The Stills, Broken Social Scene (dels quals Feist també forma part) o el ja més veterà Ron Sexsmith estan recollint elogis de pertot arreu. No és que en aquest país no hi hagi hagut mai músics de prestigi (en Leonard Cohen i en Neil Young són d’allà), però sí que els grups esmentats, juntament amb altres, estan atraient amb insistència les mirades del seguidors del pop independent. El cas del concert de Feist el dissabte passat és prou simptomàtic: en un primer moment programat per a la sala Razzmatazz 3, va haver de canviar d’ubicació a la sala 2 d’aquest local a causa de l’alt ritme de venda d’entrades. Tot i que la sala es va quedar a la meitat de la seva capacitat, veient l’entusiasme amb què va ser rebuda, no m’estranyaria que d’aquí a uns mesos aquesta cantant de Toronto convoqués prou gent per omplir les sales de concerts més grans de la ciutat.
El seu primer i únic disc fins al moment, Let It Die és una petita joia de difícil classificació. Si té pinzellades de bossa nova, jazz, soul, disco i pop amb reminiscències de Prefab Sprout, no sembla mai premeditat, i el conjunt és molt més coherent que el que aquesta barreja d’estils podria suggerir d’entrada. La primera part del disc consta de cançons pròpies de Feist o coescrites amb el músic Gonzales, mentre que la segona meitat és plena de versions i adaptacions. Tot i que el disc traspua classicisme pop, les bases musicals i els arranjament de Gonzales a la major part de les cançons li donen un aire contemporani. A més a més, els indubtables mèrits del disc s’arrodoneixen amb una imatge i una estètica que enganxen fàcilment al públic que valora el concepte d’artista més enllà de la música.
Amb aquests elements, doncs, és comprensible que la popularitat d’aquesta canadenca hagi anat creixent i que el dissabte passat reunís una audiència ben diversa: estudiants forasters, membres de la mitjana edat més inquieta, curiosos i, evidentment, els típics representants de la modernor barcelonina amb la seva deixadesa estudiada. La rebuda que se li va fer a la senyora Feist va estar carregada d’un entusiasme, per moments exagerat, que es va mantenir durant gairebé tota l’actuació.
Armada amb una guitarra i acompanyada per un bateria, un teclista i un multi-instrumentista, va començar el concert amb ”When I Was a Young Girl”, i durant l’hora i mitja va sonar bona part de Let It Die, a més d’altres cançons que, si són de collita pròpia, deixen clar que tindrem Feist per estona. La impossibilitat de reproduir els arranjament del disc en directe va fer que les cançons patissin lleugeres modificacions per adaptar-les al format del grup. En algun dels pocs moments sorollosos del concert la veu, que és una de les seves millors qualitats, va quedar enterrada sota el so del grup, no perquè les seves cordes vocals no donin per més, sinó perquè el volum donat a cada un dels instruments estava al servei de les subtilitats de la interpretació més que no pas en la potència. La banda d’acompanyament va deixar l’escenari per uns minuts perquè Feist toqués i cantés una cançó sola amb la guitarra gravant primer amb les sis cordes la part rítmica de la cançó, que s’anava reproduint en forma de sample, tècnica que s’està veient cada cop més en concerts en solitari, i que en aquest cas no va acabar de rutllar per culpa de problemes tècnics a mitja cançó. En una de les peces el grup va estar acompanyat per en Jesse Harris a la guitarra acústica, que ja havia exercit de teloner uns minuts abans. Un dels millors moments del concert va arribar amb la interpretació de “Secret Heart” “del GRAN Ron Sexsmith” (l’adjectiu li va posar ella, les majúscules les poso jo), amb un arranjament molt més contundent que a la versió del disc. Ja a la recta final del concert, un altre dels punts àlgids va ser “Mushaboom”, possiblement la seva cançó més coneguda, corejada pel públic davant la sorpresa de la mateixa Feist, que durant tota l’actuació es va mostrar relaxada i oberta. Va convertir la sala en una discoteca amb la versió de “Inside and Out” dels Bee Gees, amb tota l’eufòria de la música disco i tota l’ànima de la música en directe. “Let It Die”, la cançó, va posar el malenconiós punt i final a un concert i a una gira europea d’una cantant que encara pot oferir molt. De moment sabem que a part d’imatge i carisma té veu i talent, i que és capaç de fer concerts frescos i espontanis. Ara haurem d’estar pendents a veure si ve amb la formació de Broken Social Scene que ens visitarà al Primavera Sound el dia 27 d’aquest mes.
Abans de Feist va tocar Jesse Harris. Fer un concert en solitari i acústic davant d’un públic que sembla més pendents d'explicar-se les batalletes de la setmana que d'escoltar (tot i haver pagat una entrada) és complicat, i si no et dius Jeff Tweedy o et fas dir Elvis Costello és difícil guanyar-te l’atenció i el silenci dels tertulians que poblen les sales de concerts. Va fer el que va poder, i no deixa de ser curiós que l’autor de quatre cançons del celebrat, premiat i exitós primer disc de la Norah Jones passi tan desapercebut quan presenta les seves cançons en solitari. Segur que si hagués tocat la seva pròpia “Don’t Know Why”, del disc de la Jones, el públic ho hauria considerat un intent de millorar el repertori amb un tema aliè, però tot i que hi tenia tot el dret, no ho va fer. Paradoxal i injust, però és el que hi ha.
El seu primer i únic disc fins al moment, Let It Die és una petita joia de difícil classificació. Si té pinzellades de bossa nova, jazz, soul, disco i pop amb reminiscències de Prefab Sprout, no sembla mai premeditat, i el conjunt és molt més coherent que el que aquesta barreja d’estils podria suggerir d’entrada. La primera part del disc consta de cançons pròpies de Feist o coescrites amb el músic Gonzales, mentre que la segona meitat és plena de versions i adaptacions. Tot i que el disc traspua classicisme pop, les bases musicals i els arranjament de Gonzales a la major part de les cançons li donen un aire contemporani. A més a més, els indubtables mèrits del disc s’arrodoneixen amb una imatge i una estètica que enganxen fàcilment al públic que valora el concepte d’artista més enllà de la música.
Amb aquests elements, doncs, és comprensible que la popularitat d’aquesta canadenca hagi anat creixent i que el dissabte passat reunís una audiència ben diversa: estudiants forasters, membres de la mitjana edat més inquieta, curiosos i, evidentment, els típics representants de la modernor barcelonina amb la seva deixadesa estudiada. La rebuda que se li va fer a la senyora Feist va estar carregada d’un entusiasme, per moments exagerat, que es va mantenir durant gairebé tota l’actuació.
Armada amb una guitarra i acompanyada per un bateria, un teclista i un multi-instrumentista, va començar el concert amb ”When I Was a Young Girl”, i durant l’hora i mitja va sonar bona part de Let It Die, a més d’altres cançons que, si són de collita pròpia, deixen clar que tindrem Feist per estona. La impossibilitat de reproduir els arranjament del disc en directe va fer que les cançons patissin lleugeres modificacions per adaptar-les al format del grup. En algun dels pocs moments sorollosos del concert la veu, que és una de les seves millors qualitats, va quedar enterrada sota el so del grup, no perquè les seves cordes vocals no donin per més, sinó perquè el volum donat a cada un dels instruments estava al servei de les subtilitats de la interpretació més que no pas en la potència. La banda d’acompanyament va deixar l’escenari per uns minuts perquè Feist toqués i cantés una cançó sola amb la guitarra gravant primer amb les sis cordes la part rítmica de la cançó, que s’anava reproduint en forma de sample, tècnica que s’està veient cada cop més en concerts en solitari, i que en aquest cas no va acabar de rutllar per culpa de problemes tècnics a mitja cançó. En una de les peces el grup va estar acompanyat per en Jesse Harris a la guitarra acústica, que ja havia exercit de teloner uns minuts abans. Un dels millors moments del concert va arribar amb la interpretació de “Secret Heart” “del GRAN Ron Sexsmith” (l’adjectiu li va posar ella, les majúscules les poso jo), amb un arranjament molt més contundent que a la versió del disc. Ja a la recta final del concert, un altre dels punts àlgids va ser “Mushaboom”, possiblement la seva cançó més coneguda, corejada pel públic davant la sorpresa de la mateixa Feist, que durant tota l’actuació es va mostrar relaxada i oberta. Va convertir la sala en una discoteca amb la versió de “Inside and Out” dels Bee Gees, amb tota l’eufòria de la música disco i tota l’ànima de la música en directe. “Let It Die”, la cançó, va posar el malenconiós punt i final a un concert i a una gira europea d’una cantant que encara pot oferir molt. De moment sabem que a part d’imatge i carisma té veu i talent, i que és capaç de fer concerts frescos i espontanis. Ara haurem d’estar pendents a veure si ve amb la formació de Broken Social Scene que ens visitarà al Primavera Sound el dia 27 d’aquest mes.
Abans de Feist va tocar Jesse Harris. Fer un concert en solitari i acústic davant d’un públic que sembla més pendents d'explicar-se les batalletes de la setmana que d'escoltar (tot i haver pagat una entrada) és complicat, i si no et dius Jeff Tweedy o et fas dir Elvis Costello és difícil guanyar-te l’atenció i el silenci dels tertulians que poblen les sales de concerts. Va fer el que va poder, i no deixa de ser curiós que l’autor de quatre cançons del celebrat, premiat i exitós primer disc de la Norah Jones passi tan desapercebut quan presenta les seves cançons en solitari. Segur que si hagués tocat la seva pròpia “Don’t Know Why”, del disc de la Jones, el públic ho hauria considerat un intent de millorar el repertori amb un tema aliè, però tot i que hi tenia tot el dret, no ho va fer. Paradoxal i injust, però és el que hi ha.
