La cel·la 44

THE DIVINE COMEDY - Our Mutual Friend

2008-06-21T01:43:00.003+02:00

Buscant material en anglès potencialment didàctic he acabat trobant això, que, si bé no és el que buscava, m'ha fet recordar que, fa molt de temps, jo tenia un blog des d'on mirava de difondre precisament aquest tipus de coses, i si aquesta cançó té en vosaltres el mateix efecte que té en mi, m'agraireu que hagi anat a buscar les claus de la cel·la.

THE SUN AND THE MOON / THE PALE FOUNTAINS

2008-04-03T19:59:00.008+02:00

Podem ser tan cínics com vulguem amb les reunions dels nostres grups preferits. Sovint arriben precedides de períodes de projectes i carreres en solitari d'èxit discret i comptes corrents en números vermells. Desconec les causes exactes de la reunió dels dos grups de què parlo avui, però sembla que la cosa no anirà més enllà d'algun concert per revisitar antics repertoris. Sigui com sigui, penso que val la pena veure algun vídeo de les actuacions que han fet fa poques setmanes.

The Sun and the Moon és el grup que van formar en Mark Burgess i en John Lever de The Chameleons i, segons alguns, la culpa que aquests últims se separessin l'any 87. El grup el completaven l'Andy Clegg i l'Andy Whitaker, dels Music for Aborigines. Només van publicar un LP, The Sun and the Moon (88) i algun maxi però, segons la meva modesta opinió, el repertori estava a l'alçada del dels rèptils de color canviant. La primera actuació (sense en Lever) va ser en una casa particular i de manera gairebé improvisada, però ja tenen previstes un parell d'actuacions més, a Manchester i a Earlestown. Veient com va acabar la reunió dels Chameleons fa uns quants anys, em permeto de no ser gaire optimista pel que fa a la durada del projecte. Esperem que, almenys, en deixin constància amb algun enregistrament d'algun dels concerts.

"I Love You, You Bastard" va aparèixer com a cara b del maxi The Speed of Life, i sempre m'ha semblat una de les millors cançons del grup.

Un altre cas, una mica diferent, és el de The Pale Fountains, de Liverpool. Dos dels components, els germans Michael i John Head, han anat publicant excel·lents discos amb Shack i, si bé les seves vendes no són espectaculars, no crec que siguin pitjors que les que van tenir amb els Paleys. Aquest retorn, teòricament també només per a fer alguns concerts, és gairebé un acte de justícia. Incompresos en el seu temps, quan citaven John Barry i Burt Bacharach deu anys abans que Belle and Sebastian o The Divine Comedy, van publicar només un parell de discos, Pacific Street (84) i ...From Across the Kitchen Table (85). La mort del baixista, Chris McCaffery, a causa d'un tumor cerebral va posar fi a la trajectòria del grup. En Michael i en John Head van formar Shack al principi dels anys noranta, però un fosc període en l'infern de l'heroïna va posar el senyal d'alarma al futur del grup. Sembla que aquells temps ja són història i nosaltres ens alegrem de veure-ho.

Potser en Michael Head ja no arriba a les notes altes de la tornada (és difícil, us ho asseguro), però val la pena veure-ho. El vídeo, que es va enregistrar el febrer passat, és de la cançó "Thank You"... No, gràcies a vosaltres!

DISCOS RECOMANATS DEL 2007

2008-01-24T23:00:00.000+01:00

Les persones (permeteu-me que, en un atac d'autoestima, m'inclogui en aquest col·lectiu) tenim tendència, amb el pas del temps, a distorsionar els esdeveniments. Deixem les vivències a les mans de la reavaluació constant del record, que sovint en transforma les primeres impressions. El regust que deixa una conversa distesa es pot convertir, a posteriori, en un laberint d'intents d'interpretació de gestos i reaccions en què ens podem perdre fàcilment. Ens enduem el resultat immediat de l'acte comunicatiu a un terreny encara més subjectiu on hi ha ben poques coses que puguem considerar certes. Al final, el més sensat és agafar aquells gestos inequívocs, els que s'escapen del control de l'interlocutor, les mirades, les microexpressions que no han passat pel filtre auotimposat per a les relacions socials. D'aquesta manera, almenys ens podem agafar a alguna cosa. Necessitem punts de suport des d'on puguem acceptar el marge d'error de les nostres interpretacions.

Admeto que és una introducció matussera i maldestra per justificar una altra llista-resum de discos de l'any (cada cop més) passat. Diguem-ho clar: si teniu ADSL i tendència a repassar totes les llistes del millor de l'any que es publiquen en la blogosfera i els portals de música especialitzats, a hores d'ara ja en deveu estar tan tips com jo. Però com que la memòria actua d'una manera tan capritxosa, d'aquí a un temps, per recordar el 2007 necessitarem punts de referència, i aquí en poso uns quants de meus.

Com sempre, jo m'estimo més parlar de discos recomanats que no pas dels millors de l'any. Alguns dels treballs són presents en moltes de les llistes publicades; d'altres són preferències, pel que sembla, més personals. En qualsevol cas, per a mi, són discos que cal tenir en compte. Segur que amb el temps n'hi afegirem i potser en traurem. Almenys els discos els podem revisitar; les converses disteses, no.

En un any en què ni M. Ward ni The Decemberists han publicat disc, ja només quedava un artista que pogués tenir l'honor d'aparèixer en totes les llistes de resums de l'any que ha fet la Cel·la des que es va obrir: un cert vailet de Nova Jersey; i, efectivament, hi és. Si bé la majoria de llocs són fàcilment intercanviables (de fet, m'havia plantejat de no numerar la llista) el que sí que tinc clar és que el primer lloc només pot ser per al monumental Boxer de The National. El concert que va fer el grup fa un parell de mesos a Barcelona presentant-lo només va servir per refermar aquesta idea. També mereixen una menció especial els nostres Mishima i el seu fantàstic Set tota la vida.

Us presento la meva personal llista (aquesta vegada de manera telegràfica; si algú té un interès especial a saber alguna cosa més sobre algun dels discos, que ho digui i, si convé, dedico una entrada del blog al disc en qüestió).

1. The National - Boxer
2. Mishima - Set tota la vida
3. Emma Pollock - Watch the Fireworks
4. Feist - The Reminder
5. Caribou - Andorra
6. PJ Harvey - White Chalk
7. Radiohead- In Rainbows
8. The Coral - Roots & Echoes
9. Wilco - Sky Blue Sky
10. Buffalo Tom - Three Easy Pieces
11. Okkervil River - The Stage Names
12. Bruce Springsteen - Magic
13. Thurston - Trees Outside the Academy
14. The New Pornographers - Challengers
15. The Sea & Cake - Everybody
16. Neil Young - Live at Massey Hall
17. The Dimes - The Silent Generation
18. Elliot Smith - New Moon
19. Antònia Font - Coser i cantar
20. Panda Bear - Person Pitch

Espero que hi digueu la vostra. Afegiu-hi els vostres preferits i aporteu comentaris... vaja, si voleu.

Control

2007-11-18T18:07:00.001+01:00

Ja deu faltar menys...

JOAN MIQUEL OLIVER - "Sa núvia morta" / "Hansel i Gretel"

2007-07-19T11:58:00.001+02:00

En Joan Miquel Oliver ha publicat un single de dues cançons. Aquí en teniu els muntatges musicals.

Non voglio che Clara / En roco

2007-05-23T00:48:00.006+02:00

En el món de la música independent predominen els grups anglosaxons i la llengua anglesa. Cada cop més, però, grups de països com Catalunya, França o Espanya recorren a la seva llengua a l'hora de cantar.

Ja fa unes setmanes que vaig descobrir un parell de grups italians que valen molt la pena. Els Non voglio che clara van publicar l'any passat el seu segon disc, que portava el nom del grup. Són de Belluno i fan un pop força intimista, poètic i orquestrat. El vídeo que us poso a continuació és de la cançó "Cary Grant".

Els En Roco són de Gènvoa (la ciutat del gran Fabrizio De Andrè)i fan un pop típicament independent, amb influències essencialment britàniques i de la tradició de cantautors del seu país. La cançó del vídeo és "La notte si avvicina" i és del seu últim disc Occhi chiusi (05).

No són grups d'una sola cançó. Així, doncs, recomano que escolteu els seus respectius discos.

Discos recomanats del 2006 (i IV)

2007-05-10T12:33:00.000+02:00

Per si encara hi ha algú que miri regularment aquest blog, aquí teniu els 5 discos restants del resum del llunyà 2006. La llista ara potser hauria quedat una mica diferent, però mantinc la meva recomanació de tots els que hi ha inclosos.

5- DESTROYER- Destroyer's Rubies

Tot i que ja té uns quants discos com a Destroyer, fins fa poc jo només coneixia el treball d'en Dan Bejar (que és qui s'amaga darrera de Destroyer) amb els New Pornographers. Aquest és un disc força dens que s'allunya del format de cançó que el seu creador fa amb el grup de l'AC Newman, i això queda clar des de la inicial "Rubies", que dura gairebé nou minuts i mig. El format de les cançons, sovint sense tornades clares i unes lletres un pèl críptiques fan que els punts de contacte amb en Bob Dylan siguin més que evidents. I com en els millors discos del cantautor de Minnesota, el so té una espontaneïtat que costa trobar en la música d'avui en dia. No és un disc de pop fàcil, però això no impedeix que ja des de la primera escoltada enganxi. El segell Acuarela, que és qui publica aquí el disc ha decidit afegir-hi el tema extra "Loscil's Rubies", una peça de música ambiental dividida en tres parts.

Web del grup: www.mergerecords.com/band.php?band_id=29

4- M WARD- Post-War

L'anterior disc d'en Matt Ward ja havia aparegut, i també molt amunt, a la meva llista de discos del 2005. La música que conté aquest Post-War es mou pel mateix terreny que ja havia explorat en treballs anteriors. Aquest cop, però, els arranjaments són més sòlids pel que fa a instrumentació, i l'acabat del disc no és tan lo-fi com en els altres discos. "Poison Cup", amb secció de corda, és el començament perfecte, i la segueix una fantàstica versió de "To Go Home" d'en Daniel Johnston, amb l'ajut de la Neko Case a la veu. Altres grans moments del disc són "Chinese Translation" o la reposada "Eyes on the Prize", però quan parlem dels discos d'aquest cantautor parlem més d'un to general, gairebé d'un estat d'ànim, d'una música que mira molt enrere sense perdre vigència. Aquests dies està de gira pels EUA com a teloner de la megapopular Norah Jones. No sé com el rebrà la porció més conservadora dels admiradors de la Jones, però segur que la seva música farà nous adeptes entre un públic tan ampli, i això només pot ser bo. Per a tots plegats.

Web de l'autor: www.mwardmusic.com

3- ANTÒNIA FONT- Batiscafo Katiuscas

És una llàstima que aquest disc no s'hagués publicat quan en Wes Anderson estava preparant la pel·lícula Life Aquatic. Si l'extraordinària peça que dóna nom al disc hagués arribat a les orelles del director (cosa poc probable, per altra banda), segur que hauria considerat que la música s'adaptava com un guant a les esperpèntiques aventures de l'oceanògraf Steve Zissou. El disc no pretén tenir la solidesa argumental que tenia Taxi (04), com ha dit el mateix Joan Miquel Oliver. Recorda, d'alguna manera, el disc Alegria (02); no tant en el so com en el concepte general del disc. L'eufòrica "Wa Yeah!" és ideal per a la recta final dels seus concerts, i "Tokio m'és igual" és una joia intimista que tampoc estaria fora de lloc a la banda sonora de Lost in Translation. Antònia Font ja tenen cinc discos al mercat (els tres últims, extraordinaris). Amb aquest grup costa no tenir la mateixa sensació que es té en aquelles rares temporades quan el Barça està imparable. Fa por que en el moment menys pensat la màgia s'acabi, que s'assequin les idees i es perdi la inspiració. Esperem que la ratxa continuï. Els mallorquins ja han complert (ara toca als de Rijkaard).

Web del grup: www.antoniafontoficial.com

2- MICAH P. HINSON- Micah P. Hinson & the Opera Circuit

Vaig fer tard per incloure Micah P. Hinson and the Gospel of Progress (05) entre els discos recomanats del 2005. Aquesta vegada, però, el nou treball d'aquest cantautor americà ocupa un lloc privilegiat a la meva llista personal de l'any. La música que conté aquest disc es mou en les mateixes coordenades que el seu debut, però aquesta vegada el resultat final no és tan cru, cosa curiosa tenint en compte que va gravar el disc sense pràcticament poder-se moure, convalescent d'una dolença a l'esquena que el va obligar a fer servir casa seva, tinc entès, com a estudi de gravació. Tot i que la seva veu té un punt més aviat dramàtic, algunes de les cançons d'aquest The Opera Circuit tenen un aire gairebé optimista, en part, per uns encertadíssims arranjaments de corda i metall. És molt difícil destacar cançons, però potser les meves preferides són "It's Been So Long", a ritme de vals, "Little Boys Dream", amb només secció de corda i veu, i l'apoteòsica "You're Only Lonely", amb aquella guitarra desbocada just abans que "Don't Leave Me Now!" ens torni a la calma amb què comença el disc. Sensacional!

Web de l'autor a MySpace (no he trobat web oficial): www.myspace.com/micahphinson

1- PERNICE BROTHERS- Live a Little

Els prolífics Pernice Brothers ens obsequien amb un nou disc que resulta que és el seu millor treball des de, almenys, The World Won't End (01). En els últims temps Pernice i companyia havien excavat en les seves influències britàniques dels vuitanta (Smiths, New Order...), però aquest cop miren més enrere, com ja havien fet en els primers discos. Els Beatles, els Zombies o en Phil Spector són referents clars en aquest disc. Al minut i vuit segons de la inicial "Automaton", aquell canvi de ritme i la posterior melodia ja ens diu que el seu autor està en forma. El disc es va gravar al mateix estudi on van enregistrar l'excel·lent debut Overcome By Happiness (98), i es nota. Dóna els mitjans adequats a algú amb aquest talent per la melodia i les progressions d'acords i amb aquesta insultant facilitat literària i la cosa no pot fallar. El disc comença excel·lent, i no baixa mai del notable. La part final del disc és antològica. A "High as a Kite", recorda amb nostàlgia un concert de The Clash en què van obrir amb "London Calling": "After all, it's just a song (but it took me along)" Uf! Per acabar recuperen "Grudge F***", de l'antic grup d'en Pernice, els Scud Mountain Boys, reconvertint-la a una balada amb piano i corda estil "Let it Be". Sr. Pernice, als seus peus.

Web del grup: www.pernicebrothers.com

Discos recomanats del 2006 (III)

2007-04-11T11:00:00.000+02:00

La continuació dels discos del 2006...

10- ROB DICKINSON - Fresh Wine for the Horses

Des de l'últim disc dels Catherine Wheel que no sabíem res del seu líder Rob Dickinson. Tot i que ell mateix dóna a entendre que el seu antic grup no acaba d'estar dissolt i que podria reaparèixer en qualsevol moment, en Dickinson ens presenta el seu disc de debut en solitari. En aquest disc s'hi pot trobar una mena de continuació del que van ser els últims discos de Catherine Wheel, Adam and Eve (97) i Wishiville (00) i que, per tant, queda una mica lluny de discos com els també fabulosos Ferment (92) o Chrome (93). El disc té algun single instantani, com "Intelligent People" o "Oceans", però també hi podem trobar peces més atmosfèriques i reposades, com la fantàstica "The Night". Aquest anglès instal·lat als EUA ha fet alguns concerts acústics en solitari per presentar el disc. Personalment, m'encantaria que els Catherine Wheel tornessin a pujar junts a un escenari, tot i que tampoc crec que, amb l'escàs nivell de popularitat de què gaudeixen per aquestes terres, vinguessin a tocar-nos clàssics com "Black Metallic", "Crank" o "Ma Solituda". Una llàstima.

Web de l'autor: www.robdickinson.com

9- CAMERA OBSCURA - Let's Get Out of This Country

Semblaven condemnats per sempre a estar a l'ombra dels seus compatriotes (i molt similars) Belle & Sebastian, però amb aquest nou disc, aquests escocesos han aconseguit un disc rodó. Deu cançons de perfecció pop amb els millors referents possibles. La primera cançó i primer single, "Lloyd, I'm Ready to be Heartbroken" és una picada d'ull a la cançó de Lloyd Cole and the Commotions que tancava el seu sensacional disc de debut Rattlesnakes. "If Looks Could Kill" i "I Need All the Friends I Can Get" són pur Motown, i tot el disc té un lleuger aire retro. No hi ha cap pista en aquestes deu peces que ens faci pensar que ja som ben entrats el segle XXI i, com passa amb el grup de l'Stuart Murdoch, alguns trobaran la música dels Camera Obscura un pèl tova, però és difícil resistir-se a unes composicions tan ben fetes i mancades de pretensió.

Web del grup: www.camera-obscura.net

8- THE DECEMBERISTS - The Crane Wife

Un altre disc dels Decemberists. Aquesta vegada afegeixen unes gotes de rock progressiu a la seva fórmula. Així, el segon tall del disc, "The Island", es divideix en tres parts ben diferenciades, amb llargs desenvolupaments instrumentals. Però és en cançons més pròpies del seu estil com la fabulosa "Valencia", el primer single del disc, on més brilla el grup d'en Colin Meloy, segurament un dels millors lletristes de la música americana independent (tot i que amb aquest disc fan el salt a una companyia multinacional, Capitol). En principi potser no sembla un disc tan inspirat com Picaresque (05), però amb les successives escoltades es va desplegant el ric univers d'aquest grup de Portland. Fa uns anys, quan un grup independent es passava a una multinacional no podia evitar les mirades receloses dels seus seguidors, temorencs dels efectes que això pot tenir en la música del grup. Amb exemples com els dels Decemberists i Death Cab For Cutie aquest hàbit podria deixar de tenir sentit.

Web del grup: www.decemberists.com

7- THE LONG BLONDES - Someone to Drive You Home

M'encanten els discos que no et deixen respirar, i aquest n'és un. Des de la distorsió dels primers moments de "Lust in the Movies" el debut d'aquesta gent de Sheffield encadena una melodia memorable darrera una altra. Es tracta d'una mena d'encreuament entre els Orange Juice i els Blondie amb la producció posada al dia. En aquest disc gairebé totes les cançons podrien ser singles. De fet, "Separated by Motorways", "Once and Never Again" i "Giddy Stratospheres" ja ho han estat. Marca l'equador del disc (a la llista de cançons del CD hi ha una separació del que seria la cara A i la B en un vinil) una de les poques cançons en què es baixa d'intensitat (sonora, que no qualitativa), "Heaven Help the New Girl", i que és una meravella. The Long Blondes tocaran al Primavera Sound. Serà qüestió de veure com porten al directe aquesta col·lecció impecable de cançons.

Web del grup: www.thelongblondes.co.uk

6- HUMPHREYS & KEEN - The Overflow

Si en un altre post comentava l'últim disc de la Bic Runga, ara toca comentar el disc d'aquests altres novazelandesos. Peter Keen i Graeme Humphreys eren components, durant els anys vuitanta i noranta, dels Able Tasmans, un dels grups del llegendari segell Flying Nun (que publicava els discos de The Chills, The Clean, Straitjacket Fits, The Bats, Verlaines...). Aquest disc està gravat des del 2003 però no es va publicar fins a l'any passat (resulta que el tal Keen s'ha estat dedicant tot aquest temps a la que és la seva altra feina, l'oceanografia). Aquests grups de culte sovint treballen amb pressupostos ajustats, però no sembla aquest el cas en aquest disc. The Overflow és una fantàstica mostra de pop melòdic i orquestrat. La base de les cançons és clarament el piano d'en Humphreys, però quan les cançons ho necessitaven, no s'han estat d'adornar-les amb trompetes, corns anglesos o una portentosa secció de corda. No es poden destacar cançons perquè el disc té un aire conceptual que fa que la millor manera de degustar-lo sigui d'una tirada. Una troballa que, a mi almenys, em farà investigar els discos dels Able Tasmans.

(No he trobat cap pàgina dedicada al grup. Ni tan sols un MySpace.)

Discos recomanats del 2006 (II)

2007-03-27T12:11:00.000+02:00

Si no m'hi poso, aquest resum de l'any s'eternitzarà. La llista fa dies que està tancada. Ja miraré d'anar per acabar-la. De moment, us deixo amb cinc discos més i els seus comentaris corresponents.

15- Lori Meyers - Hostal Pimodán
Aquest grup de Granada ja em va agradar quan van fer de teloners fa uns anys dels Death Cab For Cutie. El disc de debut Viaje de estudios (04) era un disc molt correcte, però en el qual la influència dels conciutadans Planetas era més que evident. Sembla que han deixat aquell so més dens i el que conté Hostal Pimodán és una excel·lent col·lecció de cançons que miren enrere, cap als anys seixanta (no és mala cosa, si es tracta de pop de guitarres) amb la mesura justa de guitarres i harmonies vocals. Agafar en Thom Monahan dels Pernice Brothers com a productor és una gran decisió, i tenir com a col·laboradors en Mike Daly dels Whiskeytown i l'enciclopèdia de rock ambulant que és en Rick Menck (Velvet Crush) segur que tampoc no els hi fa cap mal.

Web del grup: www.lorimeyers.tk

14- Bic Runga - Birds
La Bic Runga (de mare xinesa i pare maori) és una estrella al seu país, Nova Zelanda. Fins al punt que la pressió de la fama va fer que fa temps anés a viure a París. Aquí no la coneix pràcticament ningú, i ja m'agradaria a mi que a la ràdio comercial sonessin les seves cançons! Aquest seu tercer disc ―els altres són Drive (97) i Beautiful Collision (02)― no tendeix tan al pop com els seus predecessors, sinó que es tracta d'un disc molt més reposat i, segons com, més difícil d'entrar. Tot i així, el primer single, "Winning Arrow", és perfecte (en el sentit que ho eren les millors cançons dels seus compatriotes Crowded House, el líder dels quals, en Neil Finn, és part de la banda de la Runga per a aquest disc) i "Say After Me" aguantaria el tipus molt dignament entre el millor d'en Burt Bacharach. Si no en feu prou amb l'edició normal, encara podríeu trobar la versió especial amb una cançó més i amb un DVD extra amb cinc cançons en directe i el vídeos de "Winning Arrow" i "Say After Me".

Web de l'autora: www.bicrunga.com

13- Beth Orton - Comfort of Strangers
Tot i la popularitat d'aquesta cantautora, no l'havia escoltat mai detingudament, de manera que Comfort of Stangers és la meva introducció seriosa a la seva discografia. A les primeres escoltades només s'hi veu un single clar, "Shopping Trolley". El conjunt del disc, però, amaga coses molt interessants. La Beth Orton ha deixat les bases electròniques que l'havien acompanyat en alguns dels discos anteriors (pel que havia sentit), i les cançons d'aquest seu últim disc sonen més naturals, gràcies, en part, a la producció d'en Jim O'Rourke. Són cançons discretes (per poc pretensioses) però és d'aquells discos que de mica en mica van acumulant minuts dins dels diferents reproductors de la casa o el cotxe (i l'iPod, suposo, els que en tenen). Sembla que després de Daybreaker (02), l'Orton va caure en una crisi d'autoconfiança que la va portar a un llarg període d'inactivitat. Escoltant Comfort of Strangers sembla clar que la crisi ha quedat enrere i, potser per motius un pèl egoistes, me n'alegro.

Web de l'autora: www.bethorton.co.uk

12- Shack - ...The Corner of Miles and Gil
No sé com s'ho prendria ell (ni seré jo qui li digui a la cara per comprovar-ho), però trobo que el millor que ha fet en Noel Gallagher des del llunyà (What's the Story) Morning Glory (95) és publicar en la seva companyia discogràfica aquest nou disc de Shack. És indecent que tants grups mediocres acaparin tantes portades i els discos dels ex-Pale Fountains Michael i John Head passin tan desapercebuts. Aquest ...The Corner of Miles and Gil conté dotze cançons de tall força clàssic i molt en la línia del que ha estat la carrera del grup, que compten els discos per encerts. No escatimen arranjaments de metall quan convé (com en el vals inicial "Tie Me Down"), hi trobem puntejats d'acústica que recorden en Nick Drake (desoladora "Find a Place", escrita per en John), una secció rítmica competent, crescendos estil Love ("Black & White") i una producció càlida, però per davant de tot, grans cançons ("Cup of Tea", "Shelley Brown", "Finn Sophie, Bobby & Lance" o les ja esmentades). És un disc que s'adapta al dia a dia, però si preferiu l'aspecte més escapista de la música, prepareu-vos per passar cinquanta-tres minuts vagarejant pels volts del port de Liverpool tot esperant el pròxim partit a Anfield.

Web del grup: www.shacktheband.com

11- Bruce Springsteen - We Shall Overcome, The Seeger Sessions
És ben bé que es pot permetre fer el que vulgui, que tothom li riu les gràcies (merescudament gairebé sempre, molt merescudament en aquest cas). La idea de recuperar cançons tradicionals popularitzades o escrites per la llegenda del folk Pete Seeger seria un suïcidi comercial per qualsevol altre artista, però el Boss té un gran marge de confiança per part dels seus seguidors, i no decep mai (Human Touch i Lucky Town al marge). Tot i que l'Springsteen no ha compost cap de les cançons que formen We Shall Overcome, no es pot negar la contribució creativa que hi ha fet (en alguns casos amb arranjaments completament nous i en d'altres, fins i tot, canviant el ritme de la peça). És difícil destacar moments, perquè tot el disc manté un nivell altíssim, però algunes de les meves peces preferides són "Erie Canal", "Jacob's Ladder" (impressionant en els dos fantàstics concerts concerts que vam veure Catalunya durant el 2006) o la que dóna títol del disc. Sembla que ja està gravant un disc amb l'E-Street Band, així que sembla que la festa continua.

Web de l'autor: www.brucespringsteen.net

Discos recomanats del 2006 (I)

2007-02-24T15:29:00.000+01:00

Tal com havia promès, presento els meus discos recomanats del 2006. Aquesta llista no neix amb la voluntat de pontificar sobre les novetats de l'any, sinó que es tracta només de destacar una sèrie de treballs als quals considero que val la pena apropar-se. Com l'any passat, són vint discos repartits en quatre posts.

Fent un repàs a les novetats discogràfiques que vaig comprar durant l'any passat m'adono que una bona part són reedicions de discos antics, de manera que quan hagi acabat amb aquesta llista potser faré un post dedicat a repassar algunes de les que, segons el meu criteri, són reedicions recomanables.

Comencem la llista amb els números 20 al 16.

20- Belle and Sebastian - The Life Pursuit
Confesso que feia un temps que havia deixat aquests escocesos una mica de banda. M'havien agradat molt els seus primers discos, però les següents treballs cada cop em deixaven més indiferent. En aquest disc, però, els Belle and Sebastian augmenten el seu ventall de registres i això fa que The Life Pursuit soni més eclèctic i variat. "Another Sunny Day" i "Funny Little Frog" són cançons pop perfectes, mentre que "White Collar Boy" i "The Blues are Still Blue" recorden el David Bowie més glam. Hauré d'investigar més a fons els discos immediatament anteriors per veure si canvio l'opinió que en tinc, però el present d'aquest grup ja veterà em sembla brillant.

Web del grup: www.belleandsebastian.com

19- Roddy Frame - Western Skies
Sincerament, aquest Western Skies no és un d'aquells discos que compraria per la portada si no en conegués l'autor (algú l'hauria d'haver assessorat millor en aquest aspecte). Això sí, el contingut és un altre bon disc del que havia sigut el líder dels Aztec Camera i que va sorprendre tothom amb un disc com High Land, Hard Rain (83) quan encara era un adolescent. A partir de llavors el grup va anar publicant discos molt inferiors fins que des de fa un parell o tres de discos, ja firmats com a Roddy Frame, l'escocès sembla que hagi recuperat la inspiració. Western Skies potser no és tan brillant com Surf (02), però segueix en la mateixa línia de cançons intimistes i melodies inspirades. Membre de ple dret del grup de compositors intemporals dels vuitanta, en què també hi podem trobar en Lloyd Cole o en Paddy McAloon (Prefab Sprout).

Web de l'autor: www.roddyframe.com

18- Max Richter - Songs From Before
Aquesta és l'única referència de la llista d'això que en diuen contemporània. Songs From Before és un disc atmosfèric que combina l'electrònica i l'orquestració clàssica. Escampades pel disc hi ha petites peces amb recitats per part d'en Robert Wyatt de textos d'en Haruki Murakami, autor dels llibres Kafka a la platja o el genial Tòquio Blues (Norwegian Wood). El treball dura poc més de mitja hora, però és temps suficient perquè en Max Richter faci entrar l'oient dins del seu univers particular, força influenciat per compositors com en Michael Nyman.

Web de l'autor: www.maxrichter.com

17- Xavi Lloses i l'Escolania de la Quadratura del Cercle - El Somni d'un Gegant
Aquest compositor de Girona ja fa temps que es mou discretament pel panorama musical català. En aquest primer disc oficial (n'havia fet altres d'autoeditats —tot i que potser també podríem debatre què fa que un disc sigui oficial o no) en Xavi Lloses ha reunit tot un seguit de composicions, la majoria instrumentals, molt riques musicalment i imaginatives. Fantàstiques la inicial "El somni d'un gegant" i "Atronomia en els seus ulls", tot i que el disc és ple de detalls musicals interessants. La producció i els arranjaments recorden sovint els del Cogrés dels Solitaris (05) d'en Sisa, disc en què el cantautor galàctic es va fer acompanyar per aquesta Escolania de la quadratura del cercle amb en Lloses al capdavant.

Web de l'autor: www.xavilloses.com

16- Mojave 3 - Puzzles Like You
Ja vaig parlar d'aquest disc quan va sortir. Puzzles Like You representa un canvi, no sabem si temporal, en la trajectòria del grup. Alguna cosa em diu que no hem perdut els Mojave 3 de sempre (de fet, en alguna cançó d'aquest disc hi són ben presents), però alguna petita sorpresa en el repertori dels nostres grups preferits sempre s'agraeix, i aquest disc ens ha deixat cançons tan infeccioses com "Breaking the Ice" o "To Hold Your Tiny Toes". Benvingudes siguin!

Web del grup: www.mojave3online.com

M. WARD - "Chinese Translation"

2007-01-31T12:18:00.001+01:00

Vaig pensant en la llista de discos recomanats del 2007, però mentrestant us deixo amb aquest gran vídeo de la història cíclica de "Chinese Translation", del no menys gran M. Ward.

NEW PORNOGRAPHERS - Sing Me Spanish Techno (PC 06)

2007-01-11T23:55:00.001+01:00

Aquí teniu un clip dels New Pornographers tocant "Sing Me Spanish Techno" al Primavera Club, gravat per mi mateix.

No és com viure-ho en directe, però és força acceptable.

Stephen Colbert contra The Decemberists

2007-01-02T13:09:00.000+01:00

Per començar l'any avui el post serà una mica diferent. Es tracta d'un enllaç a uns vídeos d'un programa d'humor americà d'un tal Stephen Colbert. Resulta que els Decemberists havien proposat als seus fans que posessin ells el fons per al vídeo per a "O Valencia!", en què tocaven ells amb un fons verd. En Colbert diu que el concurs és una còpia d'un que ell havia organitzat i va desafiar el grup a un concurs de solos de guitarra. El grup va acceptar, i el seu guitarrista, Chris Funk es va batre amb el presentador còmic.

En el desafiament també hi intervenen en Peter Frampton, en Robert Schneider (The Apples in Stereo) , en Rick Nielsen (Cheap Trick) i amb en Henry Kissinger de moderador (!) .

Val més que ho veieu vosaltres mateixos. Si feu clic aquí podreu veure els vuit vídeos del desafiament.

Bon any a tothom!

PRIMAVERA CLUB 2006 - Dissabte, 2 de desembre

2006-12-29T00:50:00.000+01:00

Fa dies que tinc mig escrita aquesta entrada i m'he decidit a acabar-la i publicar-la abans no perdi el poc sentit que té el fet de parlar d'un festival que va tenir lloc fa gairebé un mes...

Segon dia del festival. No crec que em perdés gaire tros de l'actuació dels Ladybug Transistor. De fet, em sembla que vaig arribar quan començava la primera cançó. Havia vist alguna actuació del grup a la tele i n'havia llegit referències. Pop de qualitat, deutor dels Beach Boys i en Burt Bacharach i d'altres lluminàries de l'art de fer cançons. Amb aquestes premisses no hi havia gaire risc, i la veritat és que el concert em va agradar força. Aquest grup de Nova York fa temps que no treu cap àlbum, però últimament han publicat un EP i sembla que tenen un nou disc llarg a punt. Va ser una bona manera de començar aquesta segona jornada.

La resta de la programació a l'Auditori va estar centrada en els cantautors: la Laura Veirs, Cat Power i en Jeff Tweedy. Havia vist la Laura Veirs durant la gira de presentació del molt recomanable Carbon Glacier (04) a la sala petita de Razzmatazz. Aquell dia, acompanyada d'un guitarrista, no em va deixar gaire bon record. Aquesta vegada, però, amb un bateria, vaig trobar l'actuació força més inspirada. No he sentit encara el seu últim disc Year of Meteors, però m'imagino que gran part de les cançons que va tocar i no coneixia devien ser d'aquest disc. Va repassar també alguna de les millors cançons de Carbon Glacier (menció especial per la fantàstica "Shadow Blues"). La comoditat dels seients de l'Auditori van permetre una millor disposició per gaudir d'un concert d'aquestes característiques. L'única queixa seria l'excessiu so, que en els moments menys suaus va fer que la veu sonés un pèl estrident. L'actuació va servir per fer-me canviar d'opinió i treure la Veirs del calaix de cantautores que m'agraden en disc però m'avorreixen en directe.

No tanquem aquest calaix encara, perquè hi posarem la Cat Power. No havia vist mai la Chan Marshal (el seu nom vertader) en directe, però sí que havia llegit comentaris que parlaven de la seva timidesa i el seu pànic escènic. I ara costen de creure, perquè la seva actuació va ser tot el contrari. Massa i tot. Jo la coneixia com a cantautora intimista, però el concert no va tenir res a veure amb el que havia sentit. Acompanyada d'un grup solvent però no gens conjuntat encara (com ella mateixa va admetre) va fer un concert molt més rock i soul del que m'esperava. De fet, la culpa potser és meva, ja que encara no he sentit el (recomanable, segons diuen) The Greatest (06), en què han col·laborat membres de la banda d'acompanyament de la llegenda del soul Al Green. Aquest canvi estilístic no tindria per què ser dolent, però en aquest cas no el trobo gens encertat. La música va ser repetitiva, ella semblava voler imitar la Patti Smith, i la seva veu és massa continguda per a aquest tipus de música. No es va fer cap favor a ella mateix tancant el concert amb l'"I've Been Loving You Too Long" de l'Otis Redding (un dels més expressius i millors cantants de tots els temps). Als seients de l'Auditori ja no s'hi estava tan còmode.

Una de les actuacions més esperades del festival va ser la d'en Jeff Tweedy. No és que complís les expectatives inicials, sinó que al final del concert havies de mirar molt enrere per veure on les havies posat. Va repassar, més que res, el repertori de Wilco, però també va tocar "Ruling Class" de Loose Fur (el projecte paral·lel que té amb en Jim O'Rourke i el bateria de Wilco Glen Kotche) i una del seu antic grup Uncle Tupelo. Cançons ja clàssiques del grup com "Jesus, Etc." es van combinar amb altres de més obscures com "Bob Dylan's 49th Beard". Va recórrer sovint al tercer disc, Summerteeth (99) (ara que ja tenim assumit que els últims discos de Wilco són obres mestres, no estaria de més redescobrir aquest àlbum). Va acceptar peticions al final del concert (a mi no se m'hauria acudit demanar "She's a Jar", però mentre la tocava vaig agrair que una noia de les primeres files ho hagués fet) i davant de moltes de les peticions va dir que no les podia tocar perquè no sonaven gaire bé sense la resta del grup. És curiós, a priori sembla que això mateix es podria dir d'"I'm Trying To Break Your Heart", i la va brodar. Quan després d'"I'm The Man Who Loves You" va marxar de l'escenari, semblava que no podia ser que hagués passat tanta estona. Si la penúltima cançó dels bisos, "How To Fight Loneliness" ja va ser emocionant, una "Acuff-Rose" (dels Uncle Tupelo) sense micròfon, va deixar el públic gairebé sense respiració. En algun fòrum (sempre tan propensos a l'exageració) parlen d'epifania. Al final del concert, ja amb els llums encesos, una de les joves noies que havien seguit el concert assegudes a l'escala al costat del meu seient ensenyava a les seves amigues el seu braç. Aquell braç descobert i amb la pell de gallina era la crònica més honesta i incontestable que es pot fer del que s'havia viscut durant els últims cinc quarts.

Hauria estat ideal mantenir aquella sensació de felicitat més temps amb una actitud reposada i contemplativa, però només faltaven deu minuts perquè a l'escenari CCIB comencés l'actuació dels New Pornographers. Com que em vaig afanyar, quan vaig arribar davant l'escenari no vaig tenir problemes per aconseguir un lloc ben a prop. No va tardar gaire a sortir el grup, i van començar el concert de la millor manera possible, amb "Sing Me Spanish Techno", de l'últim disc Twin Cinema (05). Una bufetada de power pop perfecte, d'aquelles que entomes encantat de la vida. Juntament amb Arcade Fire i Broken Social Scene, els New Pornographers encapçalen la ingent quantitat de grups que han sorgit en del Canadà els últims anys. L'actuació va constar, com era previsible, de cançons dels seus tres discos. A hores d'ara ja és molt difícil que la formació original es reuneixi damunt de l'escenari. En Dan Bejar està ocupat amb el seu alter ego Destroyer, i el mateix es pot dir de la Neko Case amb la seva exitosa carrera en solitari. Per sort, les parts que cantava la Case queden cobertes amb la neboda del líder Carl Newman, que s'ha incorporat al grup a partir de Twin Cinema i que en Newman mateix no sabia ni que existia fins fa poc (!).

I per acabar-ho de rematar els eterns Teenage Fanclub venien per tocar el seu disc més emblemàtic; el que ens va fer descobrir el grup a tants futurs fans; aquell que fusionava a la perfecció melodies dels Beatles i el feedback de Sonic Youth i Dinosaur Jr.; el de la cridanera portada amb la bossa de diners, el segon disc del grup, el Bandgwagonesque (91). Es tracta d'una proposta que ha fet una sala, em penso que de Londres, a diversos grups perquè toquin en concert un dels seus discos clàssics en directe (Low i Tortoise, per exemple, també hi han passat). Els Fannies van portar la idea a la seva Glasgow natal i a Barcelona (que sembla que serà l'última ciutat que viurà l'experiència). Segur que molts ho veuen com un exercici de nostàlgia (de fet, ho he llegit en alguna crítica). I suposo que tenen raó, però tampoc sóc qui per dir-ho. Com diu en Nick Hornby a la introducció del llibre 31 cançons (precisament parlant d'una de les dues cançons dels Teenage Fanclub de què parla al llibre), "si una cançó (o disc, en aquest cas) t'agrada prou com perquè t'acompanyi al llarg de diferents etapes de la teva vida, llavors qualsevol record concret es va desgastant amb l'ús". Això és el que em passa a mi amb aquest disc. I m'atreviria a dir que a molts dels que eren allà davant, també. El disc guanya en força en directe. Potser massa i tot, ja que de vegades el so era una mica confús i les veus quedaven un pèl enterrades. El grup es va reforçar amb alguna guitarra de més i violí i saxo en un parell de cançons. L'experiment va servir per comprovar que el disc ha envellit prou bé i va ser l'oportunitat perfecta per sentir en directe cançons que no acostumen a tocar últimament (com "December", "Sidewinder" o la hipnòtica "Is This Music?"). Com a fan, se'm fa estrany veure com el grup necessitava tenir escrit la llista de cançons (!!). Em recorda un moment de l'antologia dels Beatles en DVD en què en Paul McCartney, en Ringo Starr, en George Harrison i el productor George Martin, molts anys després, cap al 2000, estan escoltant a l'estudi els màsters d'alguna cançó del grup (em sembla recordar que és "Golden Slumbers", de l'Abbey Road) i en Harrison pregunta de quin disc era (!!!). Com que el disc només dura uns tres quarts d'hora, van poder fer bisos, i van tenir l'encert (per allò de la coherència de la proposta) de recórrer a un parell de senzills dels seus inicis, "God Knows it's True" i la increïble "Everything Flows" (quantes vegades he de sentir aquella entrada perquè deixi de fer-me sentir un calfred que em recorre l'espinada?!).

A l'escenari gran encara hi havien de tocar els The Rapture, però ja no us en puc dir res perquè jo ja n'havia tingut prou.

PRIMAVERA CLUB 2006 - Divendres, 1 de desembre

2006-12-18T21:52:00.000+01:00

Primera jornada d'aquest complement tardorenc del Primavera Sound. El primer plat fort per a mi eren els Twilight Singers. Feia temps que tenia ganes de veure el grup, així que vaig estimar-me més entrar a l'Auditori del Fòrum mentre encara tocaven els Jackie-O Motherfucker. No sé si tota l'actuació va ser com el final, però pel que vaig veure, no és un grup amb un directe de fàcil digestió. Molta improvisació, crits, poca melodia i molta experimentació amb el soroll i la distorsió. No em va pas semblar que el públic semblés gaire impressionat. Una de les components del grup va acabar fent la roda (o com es digui aquell cony d'acrobàcia gimnàstica, variant cinètica de la vertical, que no vaig ser mai capaç de completar) al voltant del grup.

Amb un lleuger retard van sortir a l'escenari en Greg Dulli i la resta dels Twilight Singers. L'Auditori no semblava el millor lloc pel rock visceral i amarat de suor del grup de l'ex-Afghan Whigs. Vestits rigorosament de negre van començar a escalfar motors deixant que els fotògrafs professionals fessin la seva feina durant les tres primeres cançons del concert, i després de la fantàstica "Bonnie Brae", en Greg Dulli va convidar la gent a aixecar-se i veure el concert dret davant de l'escenari. La resta del concert va ser una exhibició de rock, blues i, sobretot, molt de soul. L'últim disc del grup sembla molt influenciat pel so dels Afghan Whigs, un dels millors grups dels noranta amb discos com Congregation, Black Love o el colossal Gentlemen. Durant un parell o tres de cançons va sortir l'amic i company de generació d'en Dulli Mark Lanegan. Els paral·lelismes entre els dos cantants són clars. Tots dos van liderar un grup durant els noranta (els Screaming Trees, en el cas d'en Lanegan) que van ser engolits per l'etiqueta grunge, amb aquesta mania de catalogar que té bona part de la crítica. Després d'anys de mala vida, sembla que tots dos han trobat una certa estabilitat personal al mateix temps que estan publicant treballs d'un altíssim nivell. Una de les actuacions més intenses del festival i de les que es van fer més curtes.

La següent actuació, també a l'Auditori, va ser la de l'anglès de Sheffield Richard Hawley, un dels triomfadors del Primavera Sound d'aquest mateix any. Si llavors va sorprendre per la força i els crescendos de les seves cançons, aquesta vegada va fer un concert més tranquil d'acord amb les característiques del recinte. El so que la seva banda aconsegueix en directe engrandeix un repertori ja de per si excel·lent. Com l'altra vegada, "The Ocean" va tornar a ser un dels punts àlgids de l'actuació. La comoditat que ofereixen les butaques de l'auditori permeten gaudir més dels matisos i de la veu de crooner d'aquest exguitarrista de Pulp que en un concert a l'aire lliure amb una carpa de techno sonant des de lluny (com va passar a la seva actuació el maig passat). No va parlar tant amb el públic com sembla ser que fa normalment en concerts de característiques semblants, però tampoc va caldre, ja que té prou material i bones maneres com per convèncer només amb la música.

Ja a l'escenari CCIB vaig poder veure mitja actuació dels Sparklehorse. No conec gaire la trajectòria del grup, de manera que no sabria dir si el material que van tocar era presentació de l'últim disc o més antic. Per moments vaig lamentar no conèixer els discos del grup, perquè em va agradar el que vaig sentir. El grup ja fa temps que corre, i el seu líder Mark Linkous és un personatge respectat amb un nombre considerable, per ser un grup de culte, de seguidors.

L'últim concert que vaig veure el divendres va ser d'un altre dels grups que havien actuat a la versió veritamblement primaveral del festival, però en aquest cas, de l'any passat: el dels sempre divertits They Might Be Giants. Aquest grup novaiorquès, format per dos Johns (Linnell i Flansburgh) és especialista en breus cançons pop amb molta melodia i diversió. No hi va faltar la genial "Doctor Worm", una "Alphabet of Nations" (amb Catalonia) o "Fingertips". Un dels dos Johns es va dirigir al públic en català, cosa que no es veu gaire sovint en aquests concerts indies. Tot i que no van decebre, a mi em van convèncer més en la seva visita anterior.

Per a mi es va acabar aquí la jornada de divendres. La de dissabte prometia emocions fortes. En parlaré en el pròxim post.

WILCO - "Wishful Thinking"

2006-10-09T11:50:00.000+02:00

He trobat a YouTube aquest muntatge d'imatges sobre el "Wishful Thinking" de Wilco. Segons tinc entès, no és un vídeo oficial. A mi m'ha semblat excel·lent.

MOJAVE 3 - Puzzles Like You

2006-09-15T12:29:00.000+02:00

Part de la crítica no ha paït gaire bé el canvi d'aquest disc respecte els anteriors. Els ritmes més accelerats i optimistes s'imposen per sobre de la melangia que caracteritzava l'obra dels Mojave 3 (o Three, en lletres, si hem de fer cas a la caràtula d'aquest nou disc). Sembla que vulguem que els nostres cantants preferits siguin desgraciats i s'autoflagel•lin públicament per consolar-nos. És una manera tot curiosa d'agrair tants anys de música. De fet, no ens hauria d'estranyar. No és la primera vegada que en Neil Halstead i la Rachel Goswell ens obsequien amb un cop de timó inesperat. Ja amb el seu antic grup Slowdive, després de dos discos que van ajudar a definir el terme shoegazing es van despenjar amb Pygmalion, un disc reposat d'ambient i electrònica a base de loops i d'altres tècniques d'estudi.

Em confesso fan acèrrim del grup, i la veritat és que a les primeres escoltades es troben a faltar els antics Mojave 3, però un cop assumida la idea t'adones que estàs davant d'un disc de pop contagiós al qual retornaràs una vegada i una altra. Almenys durant una temporada. Amb el temps ja es veurà quin lloc acaba ocupant Puzzles Like You dins de l'obra dels anglesos. Però mentrestant, és difícil resistir-se a cançons com la inicial "Truck Driving Man" (la cançó més rock'n'roll que han fet mai Halstead i companyia), el fantàstic primer senzill "Breaking the Ice" (vegeu-ne el vídeo a sota), Big Star Baby (homenatge poc subtil al grup de l'Alex Chilton) i tantes d'altres. El mateix Halstead ha dit que el disc li recorda a grups de finals dels vuitanta, de la primera època de Creation i grups com Felt. Jo encara hi afegiria The Chills (escolteu si no "Kill the Lights", amb aquella línia de teclat després de cada tornada). Tot i el material vitaminat que domina el disc, també hi ha algun moment que ens recorda els Mojave 3 de sempre, com són "Most Days" i "You Said it Before" i la cançó que tanca el disc, "The Mutineer", que està firmada i cantada pel bateria Ian McCutcheon (de fet, és una composició del grup paral•lel d'aquest, The Loose Salute). Posats a trobar-hi mancances, s'hi troba a faltar, com en els últims discos del grup, més protagonisme a la veu de la Rachel Goswell. Esperem que no sigui un mal presagi, ja que la baixista està passant hores baixes. Una greu infecció a l'orella l'ha apartat del grup per als concerts de presentació del disc, i no sembla que pugui afegir-s'hi en un futur immediat.

En David Broc, a la molt recomanable revista Benzina, deia que el disc era, "analitzat amb el cap, un disc recomanable; analitzat amb el cor, una sonada decepció". Respecto l'opinió (només faltaria!), però no hi estic d'acord. Quan en sentir cançons com "To Hold Your Tiny Toes" o "Just a Boy" no pots evitar moure el cap com un muppet, no estàs analitzant el disc gaire cerebralment. Crec que és positiu que un grup amb uns quants discos al mercat de tant en tant assumeixi riscos i es despengi amb una obra que s'allunya del que tothom n'espera. A més, tinc la impressió que aquest disc no representa un trencament definitiu del so més característic de la banda. El veig, més aviat, com el producte d'un grup de músics amb ganes de canviar de registre per mantenir la frescor. I ara que sembla que l'estiu ja és història i que el cel s'entesta a voler ofegar el país de dalt a baix, necessitem discos així més que mai. Com necessitem i desitgem que la Rachel es recuperi aviat i el grup vingui a tocar complet per aquí a la vora.

Web oficial de Mojave 3:

http://www.mojave3online.com
Pàgina personal de la Rachel Goswell:

http://www.myspace.com/rachelgoswell
Pàgina oficial d'en Neil Halstead:

http://myspace.com/neilhalsteadofficial

ARTHUR LEE (1945-2006)

2006-08-07T11:24:00.000+02:00

"The news today will be the movies for tomorrow"

Arthur Lee - "A House Is Not a Motel"

Un altre dels grans que ens deixa. Portem un any nefast en aquest sentit. Aquest cop escric per parlar breument de la mort de l'Arthur Lee, líder dels Love, autors d'un dels discos clau de la història del rock, l'immortal Forever Changes (67).

Fa uns mesos, al cantant se li va diagnosticar leucèmia. Suposava un altre entrabanc a la seva complicada història personal, amb problemes de drogues i estades a la presó incloses.

Tot i que se'ls va considerar un grup de l'escena californiana dels anys seixanta, poc tenien a veure amb grups com Mamas and the Papas. Darrera les cançons melòdiques dels seus discos s'hi amagaven lletres amb un regust un pèl inquietant. De fet, l'Arthur Lee havia arribat a dir que mentre escrivia Forever Changes, amb 26 anys, estava convençut que aquell seria l'últim disc que arribaria a fer i que, per tant, el va escriure a manera de testament.

La influència de la seva música en generacions posteriors és indubtable. Després de la dissolució del grup i algun esporàdic disc en solitari va venir un llarg silenci, que es va trencar gràcies al reconeixement que la seva música havia obtingut amb el temps. Diverses noves encarnacions de Love el van acompanyar en concerts (els Shack, The High Llamas, i més recentment, els Baby Lemonade).

Les últimes notícies que havien aparegut sobre ell parlaven d'una possible tornada als escenaris d'aquí pocs mesos. Tant de bo hagués sigut així.

A continuació us poso un vídeo de la vibrant "7 and 7 Is", que apareix al disc Da Capo (67), també molt recomanable. Això sí, si no no ho heu fet ja, no perdeu l'ocasió d'escoltar Forever Changes.

SYD BARRET (1946-2006)

2006-07-12T22:17:00.000+02:00

Fa aproximadament un mes, els Antònia Font tocaven a l'Auditori de Barcelona. El cantant Pau Debon va abandonar uns instants l'escenari i va deixar la resta del grup tocant la instrumental "Interstellar Overdrive" del primer disc dels Pink Floyd, The Piper At The Gates Of Dawn (67). És la més recent de les moltes mostres de reconeixement que han rebut els Pink Floyd d'en Syd Barret. Com ja potser sabeu, en Syd Barret va morir ahir. Tenia 60 anys.

Si l'altre dia parlava d'en Brian Wilson i els problemes mentals que el van perseguir, el cas d'en Syd Barret encara és més tràgic. Si bé són dos casos diferents, tenen alguns punts en comú. Tots dos són fills d'un temps de descoberta i experimentació, que va donar, segurament, el quinqueni més creatiu de la història del rock. El que va del 65 al 70. En Syd Barret, amb el seu afany per experimentar i portar la seva música a nous nivells de creativitat, va endinsar-se en un món personal, molt influenciat pel consum de drogues psicodèliques. També ho van fer molts d'altres, però en Syd va anar massa lluny. Després de The Piper At The Gates Of Dawn va haver d'abandonar el grup que ell mateix havia fundat. La resta del grup no es veia amb cor de funcionar amb el seu comportament erràtic. David Gilmour el va substituir i els Floyd es van convertir en una altra criatura. En Barret va gravar tres discos en solitari (The Madcap Laughs el més celebrat) poc després, i a partir de llavors, poca cosa més se n'ha sabut. Diuen que vivia reclòs a casa seva i es dedicava a la pintura abstracta, desconeixedor segurament (a diferència d'en Brian Wilson) del seu estatus de mite.

Musicalment, la baixa d'en Syd Barret es va fer efectiva fa molt de temps. La seva mort, per bé que sentida per molts, no crec que provoqui cap sotragada al gran públic. Per una vegada, però, els mitjans d'aquest país se n'han fet ressò (a Catalunya Ràdio van donar la notícia en un butlletí horari, cosa poc freqüent en aquests casos).

El clip que us poso a continuació és de "See Emily Play", la cara més pop dels Pink Floyd d'en Barret, que al seu moment només va aparèixer en format de single. Però si voleu sentir una de les obres decisives de la psicodèlia britànica, escolteu The Piper At The Gates Of Dawn. És fabulós.

BRIAN WILSON - Surf's Up

2006-07-10T17:39:00.000+02:00

Any 1966. En Brian Wilson té 23 o 24 anys. Fa un temps que ja ha abandonat les gires amb el seu grup, els Beach Boys, per concentar-se en la composició a casa seva, a Califòrnia. "Surf's Up". El surf s'ha acabat. És el final de la innocència. Els Beach Boys ja no fan èxits en sèrie. En Brian Wilson porta més lluny la idea del seu fins llavors últim disc, l'universalment aclamat Pet Sounds. Ell i el lletrista Van Dyke Parks estan treballant en Smile, un disc conceptual que representa un viatge de costa a costa dels Estats Units.

Quan la resta del grup torna d'una de les seves gires comencen els problemes. El projecte d'en Brian Wilson topa amb la incompresnsió de gran part del grup. Consideren les composicions de Smile massa avançades. No veuen per què aquella ha de ser la nova direcció del grup. En Brian Wilson, enfonsat per aquesta reacció, comença una caiguda lliure emocional que el porta a la depressió, les drogues i la malaltia mental. Abatut, aparca la idea de Smile i comença la llegenda del disc perdut més famós de la història del rock.

Algunes de les cançons, les que feien de pal de paller de l'obra que havia de ser Smile, apareixen en alguns dels següents discos dels Beach Boys o, en el cas de "Good Vibrations", en format de single. Discos pirata amb les sessions de Smile comencen a circular entre els fans. Gairebé es tenen totes les peces, o almenys els esbossos, però falta la visió global.

El 2004, en Brian Wilson, amb la seva nova banda, després de fer concerts tocant Pet Sounds sencer, decideix rescatar Smile i tocar-lo sencer en directe. A aquests concerts els segueix l'edició gravada de nou i definitiva del disc. Molt recomanable també és el DVD que es publica poc després, amb Smile en directe i l'excel·lent documental Beautiful Dreamer, Brian Wilson and the Sotry of Smile.

El vídeo que teniu aquí és part d'una interpretació en solitari al piano de "Surf's Up", una de les millors cançons del disc, del grup, i per extensió, del rock de tots els temps. Són poc més de dos minuts. No sé si es pot trobar sencer enlloc (l'esmentat Beautiful Dreamer... també conté imatges de la mateixa interpretació, però tampoc és la gravació sencera). 129 segons de màgia i història. Un dels genis més grans de la música popular al piano en el seu punt màxim de creativitat.

THE WATERBOYS - We Will Not Be Lovers

2006-07-03T14:54:00.000+02:00

Per si no coneixeu la pàgina www.youtube.com, és una inesgotable font de vídeos de tot tipus. Hi trobareu autèntiques perles musicals (vídeos, gravacions amateurs de trossos de concerts, actuacions de televisió...). Compto actualitzar el blog sovint amb vídeos que em sembla que val la pena veure.

I per començar, per celebrar la re-edició del clàssic Fishersman's Blues dels Waterboys, aquí teniu una de les cançons d'aquest disc tocada en un dels seus fantàstics concerts, l'espectacular "We Will Not Be Lovers".

GRANT McLENNAN (1958-2006)

2006-05-09T00:22:00.000+02:00

“I recall a schoolboy coming home
Through fields of cane
To a house of tin and timber
And in the sky
A rain of falling cinders”

Grant McLennan – “Cattle and Cain”

El dissabte passat es va morir el membre dels Go-Betweens, Grant McLennan, a casa seva, a Brisbane, mentre dormia. M’hauria estimat més que el motiu per escriure una altra vegada dels Go-Betweens fos pel fabulós DVD que han publicat fa poc o per algun nou disc. Però ja veieu que els motius són molt diferents. Trobareu la biografia d’en Grant McLennan a diversos llocs a Internet, així que no té gaire sentit que faci un resum de la seva trajectòria. La seva carrera musical és a l’abast de tothom. Les crítiques dels discos o les cròniques de concerts són relativament fàcils de trobar. Tampoc puc parlar d’ell com a persona, més enllà del que pugui saber per articles, entrevistes o llibres, però els qui el coneixien només en parlaven bé. Jo només en puc parlar des de la perspectiva d’un fan. I per fer-ho podria parlar de moltes coses: una cinta que l’amiga d’una meva companya de classe em va gravar amb el 16 Lovers Lane quan fèiem segon de BUP, cap a l’any 90, i que va ser la meva introducció al grup; la cerca dels discos anteriors, comprats gairebé tots per partida doble a causa de les reedicions remasteritzades i ampliades; les tres vegades que vaig tenir la sort de veure el grup en concert (l’última fa pocs mesos, amb un Grant somrient i visiblement encantat d’estar tocant els seus clàssics damunt d’un escenari); l’extraordinari tàndem compositor (normalment per separat) que formava amb l’altre membre principal del grup, en Robert Forster; una cinta recopilatòria que vaig passejar una temporada en walkman per terres holandeses; els discos que amb el nom de Jack Frost va fer amb l’Steve Kilbey dels The Church; la satisfacció de trobar els acords de “Quiet Heart” amb la guitarra; o les evocadores lletres de les cançons emmagatzemades al cervell i la facilitat que tenen per sortir a la superfície en el moment menys esperat. Cada fan del grup deu tenir els seus propis records i deu fer les seves associacions.

He començat aquest escrit amb els primers versos d’una de les cançons més conegudes d’en Grant McLennan i que apareix al disc Before Hollywood, dels Go-Betweens. En podria haver escollit moltes altres de seves per acabar, però no em sé estar de reproduir la lletra d’una cançó d’en Ron Sexsmith que, segons tinc entès, el canadenc va escriure en motiu de la mort d’en Jeff Buckley. Em sembla molt apropiada. Des de fa unes hores que em ronda pel cap...

"The end must come for some good reason

I've heard it said before

To everything a time and season

What was this season for?

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

Think of all the strangers you've encountered

In cafes or subway trains

Or lined up at this water fountain

One drink and on your way

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

When hopes are rising like a rocket

When cups are overflowing

When hearts were filled like children's pockets

It's then I'll hear your song

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

Our eyes can't help but disbelieve this

Bad news and even though

The end must come for some good reason

Right now I just don't know

In a flash, in a flash

There one moment and gone in a flash

There one moment...
Gone in a flash"

Ron Sexsmith – “In a Flash”

DEATH CAB FOR CUTIE - Bikini (Barcelona). 23 de febrer de 2005

2006-03-21T12:07:00.000+01:00

Tot i que el concert va ser ja fa unes quantes setmanes, aquí en teniu una petita crònica. Aquest cop, amb fotos i tot!

Entrada com les d’aquelles grans ocasions de què parla el tòpic a Bikini per veure Death Cab For Cutie. La trajectòria ascendent del grup en quant a popularitat ha fet que pengessin el rètol de “no hi ha entrades” a vàries ciutats d’Europa (Barcelona inclosa). Si el seu públic és cada cop més gran, els mèrits del grup es pot dir que van més o menys paral·lels, de manera que els últims dos discos, per bé que diferents entre ells, són del millor que ha donat el rock de guitarres americà dels últims anys.

El paper de teloner va ser per a en John Vanderslice amb el seu multiinstrumentista (tocava la bateria, pedals de baix i els teclats... tot al mateix temps!). Aquest cantant de San Francisco ja té uns quants discos publicats, però l’últim, Pixel Revolt, que com ell va dir es publicarà aquí pel març, li ha proporcionat bastants elogis per part de la crítica. Amb bon humor i millors cançons (alguna d’excel·lent) la mitja hora en què va ser sobre l’escenari va ser un bon aperitiu per als protagonistes de la nit.

Els de Seattle van sortir a l’escenari amb un quart d’hora de retard i van començar amb “Marching Bands of Manhattan”, que és com comença el seu últim treball, Plans. A partir d’aquí van fer un repàs, més que res, als seus últims dos discos, amb una bona representació també de We Have The Facts And Are Voting Yes (00), alguna parada a The Photo Album (01) i una cançó del seu primer treball You Can Play These Songs With Chords (97). Al grup se li nota el rodatge que ha anat a agafant a la carretera. Sonen conjuntats, compactes i saben que amb el temps han aconseguit una posició privilegiada dins de la música independent, tant per qualitat musical com per seguiment del públic. En Benjamin Gibbard i en Chris Walla, són els dos cervells del grup, el primer com a lletrista i principal compositor i el segon com a arquitecte del so del grup. Un Jason McGerr molt competent a la bateria i un baixista, Nicholas Harmer, que posa l’ànima en cada nota, fan la resta. Quan entre el teu repertori hi ha cançons com “The New Year”, “Transatlanticism” o aquell tros de cançó que és “Photobooth” i les toques amb tanta passió, és difícil que de tot plegat en surti un mal concert. A en Ben Gibbard li van muntar una petita bateria perquè s’unís a la d’en McGerr per al final d’una fantàstica “We Looked Like Giants”. “I Will Follow You Into The Dark”, amb en Gibbard en solitari amb l’acústica va sonar tan emocionant que no hi va sobrar ni l’acompanyament vocal del públic.

Si la progressió mediàtica del grup continua com ara (lenta però constant), podríem trobar-nos que aviat omplissin poliesportius. I si això no ha de passar, almenys assaborim-los ara que estan en un punt tan dolç. Que duri.

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (i IV)

2006-03-21T01:35:00.000+01:00

Amb un retard inexcusable arriben els últims cinc discos del compte enrere:

5- BRIGHT EYES – I’m Wide Awake, It’s Morning
Bright Eyes (o el que és pràcticament el mateix, Conor Oberst) han publicat dos discos ben diferents aquest any passat. Si Digital Ash In A Digital Urn és un disc de pop esquitxat amb elements d’electrònica que sovint recorda The Postal Service, aquest té la mirada posada sobre el folk i el country. Es tracta d’una successió de deu cançons admirables a base de guitarres acústiques i melodies impecables cantades amb la limitada però efectiva veu de l’Oberst, amb referències a la guerra com a "Landlocked Blues", amb l’acompanyament vocal de l’Emmylou Harris, també present a l’emocionant "We Are Nowhere And It’s Now". Els Britght Eyes van participar en la gira de Vote For Change, que tenia l’objectiu de fer fora l’administració Bush de la Casa Blanca, amb pesos pesants com en Bruce Springsteen i R.E.M. A l’estiu van venir a tocar a Barcelona, però amb un repertori basat en Digital Ash In A Digital Urn. Una llàstima, ja que l’única que cançó que van tocar de I’m Wide Awake, It’s Morning va ser del millor de la nit.

4- M WARD – Transistor Radio
Aquest disc comença amb una versió instrumental de “You Still Believe In Me” dels Beach Boys i acaba amb una versió amb guitarra acústica de “Das Wohltemperierte Klavier” de J. S. Bach. Entremig, catorze cançons entre el pop, el blues i el folk. Aquest és el quart disc d’aquest enigmàtic cantant i guitarrista anomenat Matt Ward. És música intemporal en el sentit que, per composició i per sonoritat, podria haver estat enregistrada fa dècades. Si sovint la tecnologia d’estudi fa la música més sintètica i artificial aquí la fa més orgànica. A vegades obsessives, a vegades més reposades, però sempre inspirades, les cançons que composen aquest disc sembla que girin al voltant d’un esbós i no tinguin una estructura clara. És un disc dedicat a l’últim DJ de ràdio independent, aquell estirp de figures radiofòniques en perill d’extinció per culpa de l’estèril sistema de preprogramació de les emissores de ràdio. No és música per a totes hores, però si es disposa de tres quarts d’hora de tranquil·litat per deixar-se portar, de poques maneres millors es poden omplir que escoltant Transistor Radio.

3- DEATH CAB FOR CUTIE – Plans
El sisè disc dels Death Cab For Cutie o com una decepció inicial pot convertir-se amb les setmanes en un dels, per mi, millors discos de l’any passat. I si no és el millor treball del grup segurament que és perquè havien deixat el llistó molt amunt amb l’anterior Transatlanticism (03). El plantejament és diferent dels últims discos del grup. Les guitarres ja no estan en primer pla, sinó que formen part d’un tot en què cada instrument té la seva importància. En Ben Gibbard porta gairebé tot el pes de les composicions, però Plans està molt lluny de semblar un disc en solitari. La producció d’en Chirs Walla juga amb les atmosferes i els silencis i dóna forma a un conjunt de cançons que constitueixen un tot que, si bé no es pot qualificar de treball conceptual, es degusta molt més bé de principi a final que per parts. És el primer disc del grup per a la multinacional Atlantic i, ara per ara, tot sembla anar de la millor manera que pot anar per a un grup de les característiques de Death Cab For Cutie: integritat musical combinada amb un considerable èxit de vendes. Allò que passa tan poc sovint quan parlem de grups, com és el cas, forjats durant anys en la independència a base de gires interminables i discos carregats de grans cançons.

2- ANTONY AND THE JOHNSONS – I’m A Bird Now
Ja s’han dit moltes coses del segon disc d’aquest tal Antony. L’hem tingut als escenaris de Barcelona un parell de vegades en mig any, ha rebut l’aprovació dels sectors més moderns i n’hem sentit una cançó integrada a rotllos de cel·luloide. Si tota aquesta atenció és merescuda o no és una pregunta que només es pot respondre escoltant per enèsima vegada “I’m A Bird Now”, i és aquí quan els dubtes s’esvaeixen. Passen els mesos i l’efecte gairebé devastador no sembla diluir-se. Tot fa pensar que serà un dels discos que es revisiten sovint. Són trenta-cinc minuts i mig que no es poden jutjar amb fredor. No calen un estat d’ànim previ o una atmosfera preparada, perquè tot això ja pren forma des de la primera nota. Predominen el piano i els instruments de corda. Ben mirat, potser no és res que no s’hagi fet mai abans, però segur que no s’ha fet d’aquesta manera, perquè ningú no té la veu de l’Antony, i poca gent és capaç de reunir tantes dianes en un mateix disc. El fet que algú compti amb les col·laboracions d’en Devendra Banhart, en Lou Reed o en Rufus Wainwright podria fer pensar, a priori, que es tracta d’una sèrie de celebritats donant una petita empenta a un amic artista necessitat d’idees. Però aquest cas no és així. Els companys de viatge, encara que benvinguts, són el de menys.

1- ARCADE FIRE – Funeral
No podia ser d’una altra manera. El disc de debut dels Arcade Fire (si no comptem l’EP homònim anterior) és dels que fan història. Ja es veu amb la gloriosa arrencada del disc, “Neighbourhood (Tunnels)”, un crescendo contagiós on ja queden clares les bases sobre les quals transcorrerà el disc: melodia i intensitat a dojo. Les circumstàncies en què es va gravar aquest Funeral no van ser precisament favorables, ja que es van produir vàries morts de familiars dels components del grup durant el seu enregistrament (d’aquí el nom del disc). Però això no s’ha traduït en una música depressiva o tràgica. Més aviat al contrari. Sense ser música alegre, sí que es podria qualificar de vitalista. Veure’ls en directe multiplica les sensacions que es tenen escoltant el disc. Set o vuit persones vestides d’etiqueta deixant la gola a cada nota i saltant les unes sobre les altres, colpejant amb pals de bateria tot el que es posi a tir, ja siguin els teclats un violí o el casc de motorista que porta un dels components del grup. Sembla que el 2005 ha consolidat definitivament la fornada de grups canadencs en el rock independent, i Funeral té bona part de la culpa. Els milions de persones que van veure algun concert de l’última gira d’U2 que es preguntin de qui era la cançó que estava sonant quan els irlandesos sortien a l’escenari, que no busquin més.

Fins aquí la meva llista. Segur que hi hauria molta gent (dic hauria, en condicional, perquè no compto que aquest blog el llegeixi gaire gent) que trobaria la llista incompleta. Segur que és així. Durant el 2005 hi ha hagut molts altres grans discos que per una raó o una altra no han sortit en aquesta llista (Sufjan Stevens, Nada Surf, Rogue Wave, Go-Betweens,...). En alguns casos no els he sentit prou (cosa que he corregit una mica en el llarg temps que he necessitat per fer els comentaris de cada disc un cop la llista ja estava tancada) i en d’altres la impressió inicial s’ha anat diluint. I encara a hores d’ara he d’escoltar amb deteniment els últims discos d’en Devendra Bahnart, en Paul McCartney, en John Cale, Animal Collective, l’Andrew Bird,...

Podeu fer servir els comentaris per expressar la vostra ira per haver-me deixat alguna perla que considereu imprescindible o la vostra eterna gratitud per haver-vos fet descobrir algun grup. De fet, estaria bé que hi afegíssiu totes les recomanacions que us sembli. A veure si fem créixer la llista.

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (III)

2006-02-14T10:50:00.000+01:00

Continuo amb els números 10 al 6:

10- EDITORS- The Back Room
El principal problema per a aquests anglesos podria ser el fet de recordar més que lleugerament Interpol. El registre greu de la veu d'en Tom Smith recorda bastant la d'en Paul Banks (i de retruc, la de l'Ian Curtis). A més, tots dos grups juguen amb unes atmosferes creades per guitarres Rickenbacker passades per pedals d'efectes. Es tracta més d'influències comunes que de mimetisme. Unes quantes escoltades a The Back Room ens convencen que a la música dels Editors hi trobem rastres del bo i millor dels grups anglesos de principis i mitjans dels vuitanta (The Sound, The Chameleons, Joy Division, Echo & The Bunnymen,...). Van passar per Barcelona encara no fa una setmana i van demostrar que són un grup consistent també en directe.

9- THE MAGIC NUMBERS - The Magic Numbers
Dues parelles de germans (Romeo Stodart i Michele Stodart per una banda i Angela Gannon i Sean Gannon per l'altra) formen aquest grup de Londres. La mandra de part de la crítica musical ha fet que se'ls comparés amb The Mamas and The Papas, però com ells mateixos diuen, és més pel fet de ser dos homes i dues dones que per raons musicals. The Magic Numbers és un disc de debut excel·lent. Sorprèn la pulcritud de la producció. Els instruments tenen lloc per respirar, i deixen espai per les harmonies vocals, un dels forts del grup. Si la primera part del disc conté les peces més pop, a partir de la meitat el ritme baixa per donar pas a cançons més reflexives i properes a les balades del soul. Tot i la poca originalitat de la seva proposta, costa molt no deixar-se contagiar per cançons com "Forever Lost", "I See You, You See Me" o la preciosa "This Love".

8- THE NATIONAL - Alligator
The National és un quintet de Brooklyn que ja ha publicat quatre discos. L'últim, Alligator, és un d'aquells discos que atrapen a les primeres escoltades i que amb el temps només guanyen en consistència. Les cançons es debaten entre la melancolia i la desesperació, però sempre resulten estimulants i, en alguns casos, paradoxalment eufòriques. Els arranjaments no s'allunyen mai gaire de l'estructura baix-guitarra-bateria-teclats, però cap dels instruments té més importància que els altres (tret, potser, de la descàrrega guitarrera de "The Geese of Beverly Road"). Sovint les cançons no tenen una estructura gaire clara, sinó que es van desenvolupant aparentment sobre la marxa, amb puntejats de guitarra i ritmes de bateria sofisticats. Per moments, la veu d'en Matt Berninger pot recordar la de l'Stuart Staples (Tindersticks), Mark Eitzel o en Leonard Cohen.

7- THE DECEMBERISTS - Picaresque
Produït per en Chris Walla de Death Cab For Cutie, estem davant d'un dels discos més celebrats de l'any passat. Sorprenen els diferents registres, tan musicals com literaris, del grup. En Colin Meloy, compositor i lletrista, ha creat un disc variat musicalment i amb uns textos que s'agraeixen en el món del pop, tan avesat als tòpics de sempre. Així, trobem cançons sobre mariners venjatius ("The Mariner's Revenge Song"); carreters deprimits per la mort de la seva estimada ("Eli The Barrow Boy"), esportistes amb inoportunes caigudes en el moment clau d'un partit davant d'amics i familiars ("The Sporting Life") o històries d'amor en un context d'espies ("The Bagman's Gambit"). I això només són alguns exemples de textos, de vegades amb melancolia i de vegades amb humor i sempre amb l'enfocament musical més adequat, ja sigui amb aires de la Motown, els Smiths o gairebé cançó tradicional irlandesa. Per completar-ho tot, el llibret del disc conté fotos de dramatitzacions d'algunes de les cançons amb els components del grup caracteritzats dels seus personatges.

6- NEW PORNOGRAPHERS - Twin Cinema
Tercer disc del grup canadenc liderat per l'exZumpano A.C. Newman. A Twin Cinema hi trobem una col·lecció de cançons amb els ganxos necessaris per fer-se un lloc a la pila de discos en rotació constant. En aquest disc hi trobem poca presència d'un dels principals reclams del grup, la fantàstica veu de la Neko Case (prou ocupada amb la seva carrera en solitari), però quan apareix, la resistència és inútil ("The Bleeding Heart Show" o "These Are The Fables"). Passen les setmanes i aquestes cançons no perden el seu encant. N'hi ha prou escoltant "Sing Me Spanish Techno", una de les millors cançons de l'any, per enèsima vegada. Un més de la llarga llista de grups canadencs fent fantàstics discos. Val la pena també escoltar el disc en solitari de l'A.C. Newman, The Slow Wonder (04).

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (II)

2006-02-03T11:05:00.000+01:00

Continuo la llista de discos recomanats del 2005 amb els números 15 a 11:

15- PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You
No acabo d'entendre per què hi ha tanta gent que considera decebedor el nou disc dels Pernice Brothers. Potser no és tan brillant com Overcome By Happiness (98) o The World Won't End (01), però crec que està al mateix nivell que l'anterior disc d'estudi, Yours, Mine and Ours (03). Com en aquell disc, aquí també es nota la influència dels Smiths i altres grups britànics dels vuitanta, però també hi trobem ecos a grups com els Byrds en cançons com "Saddest Quo". Aquest disc va venir precedit per un disc gravat en directe, Nobody Is Watching/Nobody Is Listening (o5) i que presentava la cara més power-pop del grup. Sembla que en Joe Pernice i companyia preparen un nou disc a l'estudi on van gravar Ovecome By Happiness. A veure si recuperen el pop orquestrat d'aquell fantàstic debut.

14- FRANZ FERDINAND - You Could Have It So Much Better
Era molt difícil mantenir el nivell artístic i comercial del disc de debut del grup, però la seva continuació aguanta les comparacions amb aquell disc i potser, fins i tot, el supera. No representa un canvi dramàtic en l'estil del grup, però sí que afegeix nous registres en cançons com "Walk Away", "Eleanor Put Your Boots On" i "Fade Together", menys frenètiques que la resta del catàleg del grup però també més reflexives i melancòliques. No sé si en aquest disc hi haurà alguna cançó que tingui l'impacte de "Take Me Out" del primer, però es tracta d'una bona col·lecció de cançons.

13- SEXSMITH AND KERR - Destination Unknown
En Ron Sexsmith firma aquest nou disc acompanyat del seu bateria habitual Don Kerr. Sembla ser que les cançons que el componen van ser escrites al mateix temps que les de l'extraordinari Retriever (04) però que per raons estilístiques no hi encaixaven. Destination Unknown és una altra prova de l'immens talent d'aquest canadenc amb una discografia exemplar. Aquesta vegada però, es tracta de cançons més intimistes, amb profusió de guitarres acústiques i harmonies vocals. La producció, a càrrec d'en Kerr, també és més austera que la d'altres discos gravats per en Sexsmith, però no per això menys encertada. Esperem que no tardi gaire a venir a tocar a Catalunya. Amb en Kerr, sol o amb el seu grup d'acompanyament habitual, però que vingui! La seva actuació al Primavera Sound passat es va fer massa curta.

12- RICHMOND FONTAINE - The Fitzgerald
The Fitzgerald és un hotel de Reno, la ciutat natal del cantant del grup, Willy Vlautin. Segons ell mateix, les cançons d'aquest disc les va escriure durant un parell de setmanes d'estada en aquest hotel, inspirat pels personatges que, habituals o passants, formen el paisatge humà d'aquesta ciutat de l'estat de Nevada. Les cançons d'aquest últim treball del grup retraten la realitat de l'Amèrica més sòrdida, i no estan gaire allunyades de les d'en Bruce Springsteen de discos com Nebraska o l'últim Devils And Dust. La instrumentació escassa sembla voler donar més espai a les lletres. No és estrany, doncs, que en Willy Vlautin publiqui, d'aquí poques setmanes la seva primera novel·la, The Motel Life.

11- JOSH ROUSE - Nashville
L'últim disc d'en Josh Rouse ha estat comparat amb el Harvest d'en Neil Young i el Nashville Skyline d'en Bob Dylan. La veritat és que d'un en té la meitat del títol, de l'altre, res. Però les proclames publicitàries dels discos importen poc si el resultat és tan bo com aquest. Allunyat del format de disc conceptual dels seus dos discos anteriors, Under Cold Blue Stars (02) i 1972 (03), Nashville consta de deu cançons variades i sense massa pretensions. Al contrari del que el nom podria fer pensar, aquí no hi trobareu country, sinó pop-rock de cantautor amb lleugers tocs de grups com els Smiths, sobretot a "Winter In The Hamptons".

DISCOS RECOMANATS DEL 2005 (I)

2006-01-02T11:09:00.000+01:00

La febre de les llistes dels millors discos de l'any fa que cada publicació vulgui ser la primera a deixar per la posteritat aquells discos que millor han de representar l'any segons ells. Així, moltes d'aquestes llistes surten quan encara falta ben bé un mes i mig per acabar l'any. I com que la fal·lera per fer llistes s'encomana i jo sóc un blanc fàcil, també presento la meva. A continuació hi teniu 20 discos d'aquest any que em sembla que val la pena escoltar. No puc presumir d'haver escoltat tots els discos publicats aquest any passat. No ens enganyem, ni els crítics professionals no ho fan, i si ho fan, tampoc tenen temps d'escoltar-los prou vegades com per posar a prova la seva resistència al temps i les escoltades. Així, discos que no apareixen en els resums de l'any al cap d'un temps són considerats clàssics i d'altres de grups que apuntaven a ser els enèsims nous Smiths s'obliden tan ràpid com l'enèsim nou Maradona. Però de la mateixa manera que hi ha un Messi, l'any passat també hi va haver grans discos. Estic segur que d'aquí a cinc o deu anys encara escoltaré per primera vegada alguna perla que s'hagi publicat el 2005, així que em resisteixo a dir que aquests són els millors discos de l'any. Ni tan sols puc dir que són els millors segons el meu criteri. Així doncs, preneu-vos aquesta llista com 20 discos recomanats. Hi trobareu alguns dels que surten a totes les altres llistes, i d'altres que responen més als meus gustos personals.

De moment, els cinc primers del compte enrere. Del 20 al 16:

20- THE WEDDING PRESENT - Take Fountain
En David Gedge aparca els Cinerama i treu la pols al regal de noces. La veritat és que, de vegades, la línia que separa un grup de l'altre és molt fina. La passió d'en Gedge per la música de bandes sonores és evident en més d'una de les cançons que componen aquest disc. Però també hi ha moments més guitarrers que ens recorden la primera etapa del grup. En directe, però, sí que han demostrat que Cinerama i The Wedding Present són un animal diferent (tot i que recorren puntualment a alguna cançó dels primers). "Interstate 5", "It's For You" i "Perfect Blue", entre el millor de l'any.

19- TEENAGE FANCLUB - Man-Made
Uns veterans que han tornat després de cinc anys (si no comptem el disc que van fer amb en Jad Fair, Words of Wisdom and Hope). Produït per John McEntire a Chicago, és un digne retorn d'aquests escocesos que suposa una peça més d'una de les discografies més brillants dels últims temps. Pop atemporal amb harmonies vocals i guitarres ocasionalment distorsionades. Mentre que "Born Under a Good Sign" ens recorda els inicis del grup, "Fallen Leaves" sembla aportar noves sonoritats al grup.

18- RUFUS WAINWRIGHT - Want Two
Tot i que jo prefereixo Want One, el treball publicat per en Rufus Wainwright l'any passat també és un gran disc. No sóc gaire fan de la pompositat i la teatralitat desmesurada en la música, però aquí hi ha molt més que això. El disc costa una mica d'entrar i vol unes quantes escoltades. I encara que l'escoltis sovint sempre queda la lleugera impressió que no te l'acabaràs mai. Com a cantant, com a compositor i com a estrella el senyor Wainwright sembla una figura imparable.

17- BRUCE SPRINGSTEEN - Devils and Dust
Després de recuperar tota l'artilleria instrumental de la E-Street Band amb The Rising, l'aclamat retorn del 2002, l'Springsteen aprofita la immunitat artística per despenjar-se amb una col·lecció de cançons intimistes amb una instrumentació sovint escassa i amb molta importància dels textos. Si bé se'l va comparar amb Nebraska i The Ghost of Tom Joad, no és tan àrid com el primer ni tan dens com el segon. Ens el va venir a presentar en directe en un concert amb un format impensable per a altres artistes massius. I el que és més important, va convèncer.

16- IDLEWILD - Warnings/Promises
No sé per què, però tinc la impressió que aquest disc no hauria passat tan desapercebut si s'hagués publicat cap a mitjans dels noranta. Aquest grup escocès ha anat fent evolucionar el seu so fent-lo més accessible i proper al dels R.E.M. més contundents. Warnings/Promises està ple de grans cançons, amb textos que se't claven al cervell i moments desarmants com "As If I Hadn't Slept" o la inicial "Love Steals Us From Loneliness". El principi de "Too Long Awake" és espectacular, amb un minut de guitarres estil My Bloody Valntine i el canvi d'acord amb l'entrada de la veu d'en Roddy Womble. Suposo que el gruix del món indie està per altres coses. Ells s'ho perden.

WINTERCASE 2005 - Delays, The Go-Betweens i Teenage Fanclub. 4 de novembre de 2005 (Razzmatazz 2)

2005-11-10T16:03:00.000+01:00

Nit de veterans orfebres del pop per la primera cita del Wintercase 2005. Un cartell ja vist a Barcelona anys enrere amb la incorporació d’una d’aquelles joves promeses que arriben cada dos per tres d’Anglaterra.

Amb el poc públic que congrega un concert a les vuit de la tarda, els Delays van arrencar la primera jornada a Barcelona del Wintercase. Aquest grup de Southampton va fer una actuació a base de pop-rock èpic amb una mica del pop vuitanter tan reivindicat últimament. La veu de falset del cantant Greg Gilbert recorda lleugerament la del cantant dels presumptament desapareguts Geneva, Andrew Montgomery. La cosa funciona força bé en els moments més contundents del grup. No estic tan segur de les línies de teclat d’algunes cançons. En mitja hora van tocar alguna de les cançons del seu primer disc Faded Seaside Glamour (04) i en van presentar alguna de nova.

El primer plat fort de la nit va ser l’actuació dels Go-Betweens. Tothom considera el seu nou disc Oceans Apart (05) un retorn als millors temps del grup. Jo no veig que el nou treball dels australians sigui l’obra mestra que molts crítics asseguren que és. Em sembla un disc molt digne, amb alguns moments molt bons, però que no aguanta les comparacions amb discos com Liberty Bell and the Diamond Express (86) o 16 Lovers Lane (88). Així que a mi ja em va semblar bé que el grup basés la seva actuació en alguns dels seus clàssics combinats amb el millor de la seva discografia més recent. Els de Brisbane semblaven entusiasmats de ser damunt l’escenari. No recordo haver vist en Grant McLennan tan motivat en les seves últimes visites a Barcelona, mentre que un Robert Forster no tan teatral com altres vegades aportava el seu innegable carisma. El bon moment del grup també es pot veure en l’actitud dels “nouvinguts” Adele Pickvance i Glenn Thompson. Nouvinguts només perquè són els dos membres del grup incorporats a l’última etapa, perquè, de fet, és la primera vegada des del Liberty Bell que fan dos discos seguits amb la mateixa formació. La veu de la Pickvance és perfecte per fer els cors de "Streets of Your Town" que al 16 Lovers Lane feia l’Amanda Brown. Quan en un concert sonen cançons del pes de "Head Full of Steam", "Bye Bye Pride", "Bachelor Kisses" (aquell riff inicial!!), "Spring Rain" o l’esmentada "Streets of Your Town" només et pots treure el barret. Una de les cançons de The Friends Of Rachel Worth (00), "Surfing Magazines", que en disc no m’ha dit mai gaire res, en directe es converteix en un dels punts àlgids amb el seu participatiu "Da, da, da, da, da, da...". Esperem que aquesta actuació hagi servit per fer nous adeptes entre el públic més jove del Wintercase. I si la bona acollida d’Oceans Apart hi ajuda, benvinguda sigui. Es mereixen molt més reconeixement del que tenen. I nosaltres també ens mereixem veure’ls en un concert on ells siguin caps de cartell i puguin tocar més estona i tinguem l’oportunitat de degustar perles com "Cattle and Cane", "Quiet Heart" o "The House Jack Kerouak Built".

Com ja va passar fa cinc anys a la sala Apolo, després dels australians, era el torn dels escocesos Teenage Fanclub, que també van basar la seva actuació en un repàs d’algunes de les seves cançons més celebrades. Qui hagi vist el grup en directe alguna vegada ja s’haurà adonat que en Norman Blake és l’antítesi de l’artista torturat (imatge tan present en molts grups de rock independent). Sempre amb el somriure a la cara, és l’ànima del grup a l’escenari, amb el guitarrista Raymond McGinley a la seva dreta i el baixista Gerard Love a l’esquerra. Però quan parlem protagonisme creatiu, els tres compositors del grup sempre s’han repartit la feina. Si bé en Raymond és el que ha creat menys singles, també és veritat que és l’autor d’una de les millors cançons del grup (i per extensió, del pop dels noranta) "Your Loves is the Place Where I Come From". Van sonar unes quantes cançons de l’últim disc Man-Made (05) com "Feel", "Fallen Leaves" i "It’s All In My Mind" al costat d’alguns dels clàssics de la seva discografia. Si bé el seu últim treball potser no és el millor, hauria estat bé sentir en directe peces com "Born Under a Good Sign" o "Flowing". Potser un dia que vinguin amb més temps i en una sala que no tingui pressa per convertir-se en discoteca. Em vénen pocs grups dels últims quinze anys que siguin capaços de reunir tantes dianes infal·libles com els Fannies. El nucli del grup porta molt de temps tocant junts, però el bateria Francis Macdonald (que formava part del grup puntualment quan van gravar el primer elapé A Catholic Education (90)) sona perfectament compactat amb els seus companys. El final de "Neil Jung" va ser esplèndid, i quan en Norman cambia l’harmonia vocal de la tornada final de "Sparky’s Dream" sembla que els genolls et fan figa. El punt final el va posar "The Concept" amb el lent final substituït per la primera part de "Hardcore/Ballad". En acabar el concert vaig sentir algú darrere meu que afirmava que podrien haver estat tocant durant tres hores. A mi no m’hauria fet res.

Aquella mateixa nit, a l’altra punta de la ciutat, al pavelló de la Vall d’Hebron, els Oasis tocaven davant dels seus fans barcelonins. Es diu que fa uns anys, un dels Gallagher (ara no recordo quin), va trobar els Teenage Fanclub i els hi va dir que eren el segon millor grup del món (no cal dir quin era el primer segons el mancunià). Gran privilegi doncs, el de Barcelona, en aquesta nit de començaments de novembre. D’aquesta anècdota ja fa temps, i la transcendència mediàtica d’un grup com Oasis ara és molt menor que llavors. De transcendència mediàtica, els Teenage Fanclub no n’han tingut mai gaire. No han acaparat mai portades ni han fet públiques les batusses entre els seus components. D’aquesta manera, la seva carrera no és tan vistosa però aguanta millor el pas del temps.

DAVID NICHOLS - The Go-Betweens (Verse Chorus Press)

2005-09-19T14:30:00.000+02:00

Per llunyania i també, segurament, per ignorància, és fàcil idealitzar Austràlia. També ho devien fer els qui a mitjans del segle XIX s’hi dirigien a buscar-hi or. O també aquells anglesos que després de cada guerra mundial deixaven Anglaterra per anar a buscar una oportunitat a les antípodes, desenganyats amb el que la seu de l’Imperi Britànic s’havia convertit (i que tan bé explicaven els Kinks a l’àlbum Arthur or the Decline and Fall of the British Empire, disc conceptual en què Ray Davies narra la història de com el seu cunyat i la seva germana van emigrar a aquell país). Un país amb una extensió semblant a la dels Estats Units amb habitants afables, animals exòtics i una imatgeria aborigen fascinant.

Per a un aficionat al pop, Austràlia també desperta simpatia: Easybeats, Bee Gees, Radio Birdman, The Saints, The Church, Midnight Oil, The Triffids, en Nick Cave,... I també els Go-Betweens. El llibre que el comentarista musical David Nichols va escriure i que va ser publicat el 1997 sobre el grup es va reeditar l’any passat (que jo sàpiga, només en anglès) amb afegits referents a les carreres en solitari dels seus components des de llavors i, evidentment, la nova etapa del grup. En aquest llibre, en Nichols, per mitjà d’entrevistes amb els membres del grup i aquells qui en algun moment hi van estar a prop, segueix l’evolució del grup des dels seus inicis, en què dos amics inseparables, Robert Forster i Grant McLennan mataven el temps a l’avorrida i conservadora Brisbane absorbint tota la literatura, cinema i música que tenien a l’abast. Les primeres passes del grup són les que tiren per terra la imatge idíl·lica que tenim del país dels cangurs. La impotència que senten els grups australians de ciutats petites amb un mínim d’ambició feia que molts decidissin emigrar (potser passant per Melbourne o Sidney abans) a Anglaterra. El llibre de Nichols és un seguit de viatges per ciutats i països (i no només per fer gires promocionals). De Brisbane a Londres, a Melbourne, Nova York, Sidney,... I també per diferents segells discogràfics. Així, no és estrany que a la música dels Go-Betweens hi abundin referències a viatges i ciutats; però també és plena de referències al cinema i la literatura (de fet, estem parlant d’un grup que va titular "Lee Remick" el seu primer senzill, la cara b del qual era "Karen", que parlava d’una bibliotecària que els ajudava “a trobar Hemingway, Genet, Brehct, Chandler i James Joyce...” i que sempre feia “l’elecció idònia”).

Escrit d’una manera que fa justícia al grup, en Nichols omple el llibre d’anècdotes explicades de primera mà pels seus protagonistes. La incomprensió dels seus conciutadans en els seus inicis (a finals dels anys 70), la fascinació que sentien per l’escena punk de Nova York i per en Bob Dylan. Contractes frustrats, canvis de formació, relacions sentimentals entre els components del grup (la d’en Robert Forster amb la bateria Lindy Morrisson i, més tard, la d’en Grant McLennan amb la violinista Amanda Brown, incorporada al grup a partir de l’àlbum Tallulah (87)). El món que se’ls obria quan van decidir viatjar a Londres i compartir casa amb els Birthday Party d'en Nick Cave, i el salvatge estil de vida que això comportava. La breu relació amb l'ara mítica Postcard Records. El final de l’etapa als anys vuitanta que va tancar el fantàstic 16 Lovers Lane (88), la reunió al cap de més d’una dècada,... Impagable (per divertida i trista al mateix temps) l’anècdota en què Robert Forster compareix amb un vestit de dona en un concert en què bona part del públic pertanyia a Capitol Records, la discogràfica amb qui estaven a punt de tancar un tracte, i que, indignats amb tal espectacle, va negar-se a signar el contracte. En Forster es mostrava perplex per la reacció de la discogràfica i en McLennan estava convençut que més que el vestit, la raó de la indignació havia de ser que les sabates no combinaven amb el vestit. Una qüestió d’estil. “Ja està fet”, deia en Forster “aquest és el tipus de grup que som”.

Si la formació actual del grup (amb només en Forster i en McLennan de la seva etapa durant els anys vuitanta) ha d’anar traient discos, potser algun dia haurà de sortir una nova versió del llibre amb les actualitzacions pertinents. De moment, el grup continua amb el seu tercer disc des de la seva tornada, Oceans Apart, i amb una gira que els portarà a Barcelona amb motiu del festival Wintercase i que els durà a compartir escenari, com ja van fer l’any 2000, amb els escocesos Teenage Fanclub.

Amb tanta documentació en forma de llibres que s’està produint sobre música popular, aquest és un dels grups que més mereixien que la seva història quedés escrita. Ho saben prou bé els seus fans. La música dels Go-Betweens es troba en algun lloc entre allò viscut, allò llegit i les emocions que tot això comporta. Té la capacitat d’arribar a tocar la fibra sense caure mai en l’afectació. Una de les bandes de culte per excel·lència, fa bo allò que no és tan important a quanta gent arriba la teva música sinó l’impacte que té en la gent que té la sort d’ensopegar-hi. És molt fàcil sentir passió per un grup com els Go-Betweens. I no és per llunyania. Ni per ignorància.

PERNICE BROTHERS - Discover a Lovelier You

2005-08-23T23:27:00.000+02:00

Amb Yours, Mine and Ours (03), en Joe Pernice i el seu grup van deixar notar més que mai la seva anglofília al seu pop de tall clàssic. Aquell disc tenia homenatges no gaire encoberts als Smiths i, sobretot, a New Order, com “Sometimes I Remember”, que semblava treta de Lowlife o Power, Corruption and Lies. La seva condició de fan de grups britànics de mitjans dels vuitanta ja havia portat a en Joe Pernice a versionar “Leave Me Alone” amb el seu projecte paral·lel Chappaquiddick Skyline en el seu disc homònim i únic fins al moment.

El cas de Discover a Lovelier You és diferent, en part. La influència de grups anglesos dels vuitanta encara és evident en la inicial “There Goes the Sun” i la instrumental que dóna el nom al disc, que té una certa reminiscència, sense ser massa semblant, de “Money Changes Everything”, una de les poques peces instrumentals que en Johnny Marr va escriure per als Smiths. Les guitarres de “Snow”, per moments, recorden a les de Wire o Gang of Four, tots dos actualment reactivats i reivindicats. I a risc de passar per un obsessiu caçador de sons pretèrits en gravacions recents, no em sé estar de dir que l’staccatto de guitarra de “Red Desert” porta al cap el grup de principis dels vuitanta de Liverpool The Wild Swans. Però tot això no impedeix que el disc tingui moments assolellats, com “Saddest Quo”, amb aquell puntejat inicial tan Byrdsià o dues de les millors cançons, “Amazing Glow” i “Subject Drop”, una darrera l’altra, la primera amb uns primers versos marca de la casa en què tanta importància té la sonoritat com allò que diu: “A rare and wicked skill to change the light or weather / No room was spared / No room shown her mercy / I was a tireless fool / I thought I could do better / I left in flames a paper shade hanging from her light”. A “Subject Drop” hi trobem la col·laboració d’una tal Blake Hazard. Una ràpida cerca amb el google ens diu que la senyora Hazard també canta en solitari i forma part d’un duet anomenat The Submarines. La cançó és una petita joia que comença directament amb la tornada cantada en harmonia, i l’alternança en les estrofes de la veu d’en Joe amb la de la convidada és desarmant. El disc només baixa el ritme en un parell de cançons, les més relfexives “Sell Your Hair” o “Pisshole in the Snow”, que potser no estan a l'alçada de les seves companyes però que aporten una mica de variació al disc.

És molt difícil dir si aquest és el seu millor treball del grup fins ara. Els Pernice Brothers pertanyen a aquell estirp de grups de qui per a un fan, el disc preferit canvia cada dia, i això sol ser un bon senyal. Tot i que la veu d’en Pernice ens provoca una mena de déjà vu a cada entrega, la seva música no és previsible. L’exScud Mountain Boys s’ha convertit en un dels franctiradors més infal·libles del pop actual. Des de l’any 98, en què van publicar Overcome By Happiness, en Joe ha estat l’artífex principal (i variant poc els seus companys de projecte) de set llarga durades, ja sigui amb el nom de Pernice Brothers, Chappaquiddick Skyline o en solitari. I a més, encara ha tingut temps de publicar un recull de poemes i la novel·la, Meat is Murder, que forma part de la col·lecció de Continuum Books de llibres sobre àlbums clàssics i que, òbviament, està inspirada en el disc dels Smiths. Aquest és l’únic de la col·lecció que és ficció, i per tant, no hi trobarem declaracions dels autors del disc ni dades de les sessions de gravació. El llibre ens narra uns quants mesos de la vida del seu protagonista durant els seus anys d’institut, i descriu a la perfecció què és ser un adolescent fan del grup de Manchester. Creieu-me.

TEENAGE FANCLUB – Man-made

2005-07-08T13:52:00.000+02:00

Els Teenage Fanclub sempre han obtingut els millors resultats amb productors reputats: amb en Don Fleming al Bandwagonesque (91) i amb en David Bianco al Grand Prix (95) i al Songs From Northern Britain (97). Així doncs, que en John McEntire dels Tortoise estigués als comandaments del nou disc dels escocesos prometia. El nivell qualitatiu de les cançons no ha sigut mai un problema. A cada disc hi podem trobar ben bé mitja dotzena de perles de pop gloriós, i Man-made no n’és una excepció.

Des dels primers compassos de la inicial “It’s All In My Mind” ja es nota la feina del productor de Chicago. Un so més compacte i menys pla que a l’anterior, i autoproduït, Howdy! (02). Un ritme sobre el qual s’hi van afegint instruments a mida que avança la cançó i que suporta la melodia sense tornada cantada per en Norman Blake. La segueix “Time Stops”, una típica peça d’en Gerard Love en la línia de “Empty Space”, de la recopilació Four Thousand Seven Hundred and Sixy-Six Seconds (02). A continuació, la primera contribució d’en Raymond McGinley al disc, “Nowhere”, que és la cançó més fluixa del disc: una melodia no gaire inspirada que fa que el disc perdi una mica en aquest tram inicial. Però a partir de “Save”, un mig temps amb uns interessants arpegis, la cosa millora. “Slow Fade” ens porta els Fannies més powerpop, una miniatura d’en Norman que podria ser al Thirteen (93). A partir d’aquí predominen els mig temps, com “Only With You” (amb una intro de piano minimalista d’en John McEntire) o “Cells” (amb una de les lletres més introspectives que ha escrit mai en Norman). Ja passat l’equador del disc, amb el primer single “Fallen Leaves” arrenquen els millors minuts del disc. Tres cançons que ens recorden un cop més per què per a molts aquest és el millor grup de pop dels últims quinze anys. A l’assolellada “Fallen Leaves” la segueix “Flowing”, una melodia desarmant d’en Norman , amb una discreta secció de corda que lluny de carregar-la fa que la cançó tingui la fluïdesa que el títol evoca. Quan les defenses inicials ja estan tocades de mort és quan ataquen amb “Born Under A Good Sign”, una perla efervescent que conté les guitarres més esmolades que hem sentit sortir de la guitarra d’en Raymond en molt de temps, i que promet ser un dels plats forts en concert. I quan el feedback final de la cançó ens recorda el de “Heavy Metal” del primer disc, A Catholic Education (90), el traïdor subconscient ens anticipa el principi explosiu d’“Everything Flows”, però en comptes d’això hi trobem una intro que podria passar per la d’algun èxit dels anys 60 de The Association i que acaba també de forma reposada però amb més distorsió.

No és el millor disc del grup, però sí que representa una millora respecte Howdy! Si més no, perquè sembla que hagin sabut recuperar l’espurna que havien tingut sempre i que d’un temps ençà corria el perill d’apagar-se. Quinze anys de carrera donen per a molt. No han sigut mai abanderats de cap moviment i, sovint, la seva modèstia i discreció resulten desconcertants. Suposo que la situació personal i familiar dels membres del grup no els permet gravar discos tan sovint com abans, i així, l’interval entre discos cada cop és més gran. Pensar que els seguidors més joves del pop independent tenien dos o tres anys quan va sortir el Bandwagonesque provoca un cert vertigen. Però també és veritat una altra cosa: en tot aquest temps moviments, grups amb deliris de grandesa i presumptes salvadors del rock han aparegut com bolets i s’han enfonsat en la seva pròpia mediocritat, mentre que els Fannies continuen proporcionant-nos el mateix de sempre: col·leccions de tres minuts que només poden millorar les coses. Com les millors bandes sonores.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Diumenge, 29 de maig

2005-07-01T19:37:00.000+02:00

Em pensava que entrant a les nou i cinc del vespre a la sala Apolo, com a molt, només m’hauria perdut cinc minuts de l’actuació dels Mishima. Però havent vist com els altres grups que van tocar aquella nit van sortir a l’escenari minuts abans de l’hora en què estaven programats, pot ser que fes més estona que aquest grup català era damunt l’escenari. Tot i això, el que vaig veure podia convèncer qualsevol d’acostar-se a la parada de merchandising per comprar algun dels seus discos. Aquest grup, amb tres discos publicats, fa un pop sofisticat i sentit que guanya en contundència en directe i que assoleix moments de gran intensitat. Estan formats per en David Carabén (veu i guitarra acústica), en Marc Lloret (teclats), en Dani Vega (guitarra), en Dani Acedo (baix) i l’Oscar D’Aniello (bateria). Van començar la seva carrera cantant sobretot en anglès, però en l’últim disc, Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa, el català ha passat a ser el principal mitjà d’expressió de les seves lletres i només una cançó està cantada en anglès. Aquest últim treball entra a poc a poc, però amb convicció. Les cançons, tot i tenir entitat pròpia, semblen petites peces d’un trencaclosques. Així, el final de “L’ombra feixuga” enllaça amb el principi de “L’estrany” sense que t’adonis que es tracta d’una altra cançó. Les veus de la Flora Saura i l’Helena Miquel (aquesta última dels barcelonins, i també molt recomanables, élena) i les possibilitats que ofereix un estudi d’enregistrament arrodoneixen un dels discos més interessants fets a casa nostra en els últims anys.

Els següents en sortir van ser els americans Richmond Fontaine. Tot i que ja fa uns anys que corren, no va ser fins fa poc, amb el seu penúltim disc Post To Wire, que van aconseguir un cert reconeixement. La seva música es pot descriure fàcilment incloent-la en aquest calaix de sastre que en diuen americana. És a dir, rock amb una forta influència del folk americà i el country. Però també hi trobem indicis (“Montgomery Park” n’és un) que ens diuen que el grup liderat per Willy Vlautin ha passat moltes hores escoltant el Let It Be dels Replacements. Són cançons sobre persones desesperades que es podrien lligar esquena per esquena amb els protagonistes de les cançons de l’Springsteen de Nebraska o del recent Devils and Dust. Presentaven el seu nou disc The Fitzgerald, que promet grans moments. També van tocar alguna cançó dels inicis del grup, com “1968”, que es troba en el CD de cançons antigues regravades que venien a la parada de merchandising i que no sé si es pot trobar enlloc més.

Un dels millors concerts del festival va ser precisament l’últim. Ja havien tocat el divendres, però el concert que van fer els Broken Social Scene a la festa de comiat (en què substitiuien al grup de la Kristin Hersh, 50 Foot Wave, dissolts pocs dies abans) va ser dels que fan afició. En alguns moments amb onze o dotze persones tocant, creaven una màquina imparable que gairebé no deixava respirar. En aquesta ocasió no hi havia la Leslie Feist tocant amb ells, però sí que es van fer acompanyar en alguna ocasió per un dels violinistes dels Arcade Fire. Una actuació molt breu (massa, com totes les del diumenge) en què van convèncer com, sembla ser, ja ho havien fet en alguna altra visita a Barcelona l’any passat.

La brevetat de les actuacions i el fet que comencessin abans d’hora va fer que l’última nit del Festival Primavera Sound 2005 s’acabés aviat. O no... veient els turistes despistats i amb cara de ganes de festa que feien cua a l’entrada de l’Apolo quan sortíem, tot feia pensar que a dins de la sala hi havia nit per estona. Però allò només ens recordava que tot tornava a la normalitat de principis de la temporada estival a la ciutat.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Dissabte, 28 de maig

2005-06-15T13:12:00.000+02:00

Hauria estat bé veure els Text Of Light, el grup experimental d’en Lee Ranaldo, de Sonic Youth, però no vaig arribar a lloc fins que ja feia uns minuts que havia començat l’actuació dels Czars. Un altre encert programar aquest grup a l’auditori. Tot i alguns problemes de so que van fer que en algun moment es perdés la guitarra acústica, van fer un concert dintre de les coordenades del que és aquest grup. Melodies reposades, algunes desoladores, cantades per la característica veu d’en John Grant, i amb una instrumentació que tan aviat recorre en la bossa-nova, com al jazz, com al soul (sense acabar mai d’endinsar-se de ple en cap d’aquests estils). Sembla que la formació actual del grup ja no té gaire res a veure amb la de fa uns mesos. No sé si es tracta d’una formació de circumstàncies per presentar l’últim disc, Goodbye, i separar-se o si continuaran com a The Czars en el futur. S’haurà de veure.

No vaig veure res més fins al cap d’uns minuts després de les set, quan va començar el concert d’en Josh Rouse. Des que va publicar 1972 fa un parell d’anys, és un dels cantautors americans de referència. Aquell disc era un exercici de revival ple del pop i el soul propi de l’any que li dóna títol i que és precisament l’any en què en Rouse va néixer. Instal·lat des de fa uns mesos a Altea (prop de Benidorm), l’any passat va publicar Nashville, un disc de pop-rock sense pretensions però que té tendència a no allunyar-se gaire de l’equip de música durant una bona temporada. L’actuació es va centrar en els dos discos esmentats, tot i que també va recuperar “Miracle”, d’Under Cold Blue Stars (02). A mi em va semblar un gran concert, i que va anar a més fins que quan ens en vam adonar ja feia una hora que era damunt l’escenari. Acompanyat d’una excel·lent banda, que semblava estar gaudint de cada nota que sortia dels seus instruments, va deixar-nos amb ganes de més. Ara que el tenim vivint tan a prop, no crec que tardem gaire a tornar-lo a veure.

La suspensió a última hora dels Television Personalities va fer que quedés un buit en el programa que m’havia fet, i que vaig aprofitar per donar un tomb per l’escenari Danzka CD-Drome on hi tocava la Françoiz Breut, en jornada del Primavera France (en què aquest escenari va estar ocupat exclusivament per grups i solistes francesos). El fet que no conegui la discografia de la senyora Breut i que m’instal·lés a les graderies força lluny parlant amb algun vell conegut que passava per allà, fa que no pugui dir gaire res de l’actuació en sí. Potser en Lee Ranaldo, la Cristina Rosenvinge i en Ray Loriga, que eren uns metres darrere nostre, ens en podrien dir alguna cosa més, però també semblaven anar a la seva.

Encara que no coneixia gaire la trajectòria d'Steve Earle and the Dukes, a aquest personatge l’envolta una aura de llegenda, i per tant, valia la pena acostar-se a l’escenari Nitsa-Apolo per veure com sonava. I el que es va poder veure va ser una actuació de rock americà exemplar. Possiblement va ser el concert a l’escenari principal amb menys audiència. I és una llàstima. Aquest gat vell del country sembla que espanti el sector més modern del festival. Acompanyat en algunes cançons per l'Allison Moorer, que havia tocat unes hores abans a l’escenari de la fira, i una banda de músics molt solvents, va posar la nota de rock clàssic al festival. Si bé, com ja he dit, no va despertar l’expectació que es mereix, també és veritat que va convèncer a qui es va quedar. No van faltar atacs ferotges contra l’administració Bush, ja fos amb comentaris entre cançons o directament amb cançons dedicades a la secretària d’estat Condoleezza Rice. El seu últim disc, molt ben valorat per la crítica, es titula Revolution Starts... Now, així que la versió que va fer del “Revolution” dels Beatles va servir per acabar de lligar un concert coherent i combatiu.

Un dels inconvenients més grans d’aquesta edició del Primavera ja el sabia des que es van saber els horaris de les actuacions: Echo & the Bunnymen i The Wedding Present començaven a la mateixa hora els seus concerts (els primers ho feien a l’auditori, i els d’en David Gedge ho feien a l’escenari Rockdelux). Porto més de mitja vida escoltant el grup de l’Ian McCulloch, però el fet que ja els havia vist dues vegades em va fer decidir pel concert dels Weddoes (que també escolto des de fa aproximadament el mateix temps però amb menys intensitat). No he sentit gaires comentaris de com va ser l’actuació dels de Liverpool, però la que es va veure a l’escenari Rockdelux va ser, per a mi, una de les millors del festival. En David Gedge ja havia vingut fa un parell d’anys al Primavera amb el seu altre grup, Cinerama (que va formar després d’arraconar durant un temps el “regal de noces”), però això va ser una altra cosa. Últimament els discos de Cinerama cada cop s’assemblaven més als últims dels Wedding Present abans del parèntesi i el nou d’aquests podria passar, en alguns moments per una versió una mica més contundent dels altres. Però en directe, el canvi és evident. Van començar amb “Interstate 5”, de l’últim disc, Take Fountain, i a partir d’aquí van anar repassant clàssics del grup com “Kennedy”, “Dare”, “Dalliance” i “Once More”, combinats amb peces de l’últim disc i un parell de cançons de Cinerama. Frenètics, vibrants, precisos i contudents. En Gedge ja és l’únic membre que queda de la formació original. Ara mateix completen el grup els dos ex-Cinerama Simon Cleave (guitarra) i Terry de Castro (baix) i John Maiden (bateria). Davant la pluja de peticions del públic, en David Gedge, amb cara de murri es va disculpar per no poder tocar tot el repertori i per haver escrit tantes bones cançons. Respecte a això últim, no crec que cap dels que érem allà gosés contradir-lo.

Uns altres que com en Gedge ja havien tocat fa dos anys, els Sonic Youth, van sortir a l’escenari principal quan faltava poc per les 12. El fet que portin tant de temps tocant i que hagin vingut tantes vegades sovint fa que puguem arribar a menystenir-los. Ja fa temps que van fer els seus discos més influents, però també és veritat que, des de llavors, grups que van seguir (o ho van intentar) el camí de l’experimentació amb el soroll i la distorsió com a eines en el rock s’han format i han desaparegut, mentre que ells encara van traient discos més que dignes. Només cal veure’ls una estona per veure que allò no és una improvisació caòtica de feedback. En els fragments més nets i melòdics de les seves cançons tot és al seu lloc, però també hi és en l’aparent caos sonor que provoca la guitarra d’en Thurston Moore quan la deixa ressonant entremig dels tubs de l’estructura metàl·lica de l’escenari. Perquè són molts anys jugant i experimentant amb aquests elements, i els dominen a la perfecció. Deixen que el soroll flueixi, però mai que els controli a ells. Ja des de fa uns anys el grup es fa acompanyar per en Jim O’Rourke al baix, el músic experimental i productor de Chicago que tanta importància ha tingut en el canvi de direcció que ha experimentat Wilco amb els dos últims discos. Un bis amb la celebrada "Teenage Riot" va ser el final ideal a un altre gran concert d’aquests gegants. I per a mi, ja els poden fer fixos al festival.

Un altre concert que vaig veure des de la distància va ser el dels novaiorquesos They Might Be Giants. Des de les graderies, ja es va poder veure que concert era un festival d’eclecticisme, diversió i grans cançons. No estic familiaritzat amb la seva discografia, però sí amb alguna cançó de les que van tocar (per exemple, "Dr Worm"). Una llàstima que el cansament ja començava a ser intens i no vaig poder viure el concert de més a prop. Estàvem en plena recta final del festival i encara quedava veure unes velles glòries reformades.

Vaig poder seguir els impressionants primers vint minuts del concert dels Gang Of Four des de primera fila. Amb l’atac de la guitarra de l’Andy Gill castigant l’oïda de l’audiència i l’entrada triomfal del cantant Jon King: “Bona nit, Barça!! Aquest any sí!!”. Aquests anglesos són una referència per a una gran quantitat de nous grups. Van assentar a finals dels 70 les bases del que avui tanta gent anomena punk-funk, en un temps en què segur que no es tenia aquesta ridícula mania d’inventar etiquetes cada quinze dies que impera ara i que només serveix per fer saber que estàs a l’última. El baixista, el guitarrista i el cantant anaven intercanviant posicions, que no d’instrument. Durant l’actuació va sonar, més que res, el seu clàssic Entertainment!, que és considerat el cim creatiu del grup i que està carregat de referències contra el materialisme i les sinistres motivacions de les classes polítiques (que si hi pensem, segurament que tenen tanta o més vigència ara que quan es van escriure). Mentre que les cançons emblemàtiques com “Ether” o “I Found That Essence Rare” (que va tancar el concert) van sonar molt compactes, altres parts del concert, amb una tendència més a la improvisació es van fer una mica més feixugues, no tant pel seu valor musical com per ser l’últim concert gran de l’últim dia del festival.

Fins aquí el (meu) festival. L’endemà tocava la festa de comiat a l’Apolo. Espero poder fer-ne una crònica aviat.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Divendres, 27 de maig

2005-06-13T20:16:00.000+02:00

Davant l’extensa oferta musical del divendres, semblava prudent dosificar-se una mica i prendre’s les coses amb calma. El primer concert del dia, per a mi, va ser el d’Antony and the Johnsons. En els últims mesos s’ha parlat molt d’aquest pianista i cantant apadrinat per Lou Reed i amb amistats més o menys cèlebres com Rufus Wainwright, Devendra Banhart o Boy George, que col·laboren al seu segon i fins ara últim disc, l’emocionant I’m A Bird Now. L’ acústica excel·lent de l’auditori converteix aquest escenari en el lloc ideal per gaudir la música de l’Antony i el seu grup, i la foscor del recinte feia de còmplice de les tristes cançons d’aquest cantant de veu andrògina. Davant seu hi tenia un públic amb ganes que no podia reprimir els aplaudiments en reconèixer els primers compassos de les cançons més populars. Va repassar cançons dels seus dos discos publicats fins ara amb una resposta molt càlida del públic que va provocar que fes un dels pocs bisos que es van poder veure en tot el festival, amb una fantàstica versió del “Candy Says” de la Velvet Underground.

Un cop fora de l’auditori vaig fer un cop d’ull a l’escenari Nitsa-Apolo, on tocava el col·lectiu de músics canadencs Broken Social Scene. El seu directe és excel·lent, però a l’escenari gran i a aquella hora queda una mica diluït. Vaig sentir quatre o cinc cançons, però com que els havia de veure a la festa de comiat del festival, vaig decidir anar a trobar un bon lloc per veure un dels concerts que jo, personalment, esperava amb més ganes, el d’en Ron Sexsmith. El canadenc va centrar la seva actuació en l’últim disc, Retriever, una joia de pop intemporal, un treball incontestable que serveix per consolidar després d’un grapat de bons discos aquest cantautor amb aire introvertit però amb un talent per a la melodia i la construcció de cançons que li han valgut els elogis de gent com en Paul McCartney i l'Elvis Costello. Una corda trencada va fer que hagués de donar la guitarra elèctrica a algun tècnic, que ja no la va tornar. No sé si això va fer variar el repertori que tenia pensat tocar, però en qualsevol cas, l’actuació no se’n va ressentir. Juntament amb les cançons de l’esmentat últim disc, també van sonar, entre d’altres joies de la seva discografia, “Cheap Hotel”, “April After All” i la final “Secret Heart”, aquella meravella que enceta al seu primer disc i que, com va dir ell mateix, recentment “n’ha fet una versió una gran artista que es diu Feist”. D’aquesta manera tornava el compliment que la mateixa Leslie Feist li havia fet feia unes setmanes a la seva actuació a Barcelona (vegeu-ne la crònica amb la referència a en Sexsmith en aquest mateix blog una mica més avall). Esperem que el desig expressat al final del concert de tornar per aquí aviat es compleixi i ens pugui oferir un concert més llarg que aquest, que va passar volant.

Una estona veient l'Iggy Pop va servir per poder gaudir de clàssics com “1969” i “I Wanna Be Your Dog” amb aquesta llegenda de Detroit amb la seva banda original, els Stooges, que l’acompanyen des de fa un parell d’anys i que sonen molt més compactes que altres músics amb qui havia compartit escenari la iguana en els seus anys en solitari.

Poc abans de les deu, a l’escenari Danzka CD-Drome, la Kristin Hersh va aparèixer fugaçment a l’escenari amb un nen en braços. I amb puntualitat, a l’hora en punt va tornar a sortir, però aquest cop amb una guitarra acústica. La Hersh no va estar gaire comunicativa, i el repertori no era precisament fàcil. La seva discografia té moments més assequibles que els que va presentar en la seva actuació. Tot i això, va ser un concert excel·lent. Un cop t’acostumes a les progressions d’acords intrincades de les seves cançons, l’efecte és gairebé hipnòtic. Lleugerament afònica i amb la mirada perduda endavant, l’exThrowing Muses va acabar la seva actuació, llavors sí, amb una concessió, la que segurament és la seva cançó més coneguda: “Your Ghost”. Es fa difícil fer-se a la idea que no acabarà apareixent la veu d’en Michael Stipe, com passa a la versió d’estudi que es troba a Hips and Makers, però tot i això, la cançó s’aguanta molt bé per sí mateixa. Un altre concert que es podria haver allargat i no ens hauria sabut cap greu.

Poc abans d’acabar el concert de la Kristin Hersh devia haver començat el dels American Music Club a l’escenari Rockdelux. El cansament em va recomanar gaudir-ne unes quantes cançons des de la graderia. Volia veure l’actuació de New Order de més o menys a prop, així que vaig haver de marxar a mig fer, però tinc la impressió que devia ser un concert molt notable. A en Mark Eitzel se’l notava molt motivat, i les cançons de l’últim disc que vaig sentir Love Songs for Patriots van sonar de meravella. Uns altres que val la pena tenir apuntats a la llista de “grups que s’han de veure si passen de gira per aquí prop”.

El moment més esperat de la nit, i el que posava a prova la infrastructura del festival va arribar cinc minuts abans de mitjanit. Si l’any passat per veure els Pixies d’una mica prop era gairebé imprescindible guardar un lloc des del concert del grup que tocava abans, aquest any es podia aconseguir un lloc decent anant-hi uns vint minuts abans. S’ha parlat molt, i bastant malament des d’alguns mitjans, d’aquest concert. Davant uns New Order al 2005 sovint es té la impressió que s’està veient un grup que intenta explotar el paper que tenia quinze anys enrere per viure de renda. I de fet, hi tenen tot el dret. Fent un cop d’ull per internet al repertori dels últims concerts que han fet ja es veu que el que estan disposats a oferir no dóna gaire lloc a les sorpreses. La inicial “Love Vigilantes”, del Low Life (de l’any 85) va anar seguida d’unes quantes cançons de l’última època, de Get Ready (01) i de l’acabat de publicar Waiting For The Sirens’ Call. Tot i la meritòria cançó que dóna nom a aquest últim, el que tothom estava esperant era que toquessin els clàssics que van crear fa tant de temps i que justificaven el seu lloc al cartell del festival (i al pop mundial). Un dels moments més indescriptibles va ser el que va seguir a les paraules, pronunciades per Barney Sumner: “això és Transmission dels Joy Division”. Va ser un dels punts àlgids de la nit, tot i que es fa estrany pensar com ha anat creixent el mite de tot el que envolta a aquest grup des que es van dissoldre per la mort de Ian Curtis i van mutar cap a New Order. L’altre cançó de Joy Division que van tocar va ser la més coneguda, “Love Will Tear Us Apart”. Juntament amb la il·lusió que fa sentir aquesta cançó tocada després de tant de temps per tres quartes parts dels seus creadors hi ha una sensació estranya: feia certa angúnia veure com Peter Hook animava la gent a cantar-ne la tornada amb crits de “vinga tots!” (o similars) i que la convertien en una cosa molt diferent a com la coneixíem fins llavors. El context actual del grup és molt diferent del que tenia Joy Division just després que el punk hagués posat els peus de la gent a terra i els hi parlés de tu a tu. D’entre els millors moments, jo em quedo amb “Bizarre Love Triangle”, “Regret” i, sobretot, “Temptation” i “Transimission”. No em van acabar de convèncer “True Faith” ni “Blue Monday” (l’únic bis), però també he de dir que aquesta última no m’ha dit mai gaire res, tot i ser un dels temes més emblemàtics del grup per a molta gent. No va ser un concert sense fissures, ni molt menys, però també és veritat que el directe de New Order no ha tingut mai gaire bona fama. Sempre se’ls ha vist com un gran grup d’estudi. I tampoc crec que els hi faltés motivació. Els crits de “Viva España” d’en Barney tampoc van ajudar gaire a guanyar-se el públic (almenys una part, que també és veritat que l’altra devia estar encantada; com es distribueixen els percentatges, no sé si ho vull saber). Relliscades més o menys justificables apart, m’estimo més quedar-me amb el record d’haver vist un dels grups en actiu importants; potser en hores baixes, però història (encara) viva del pop.

Ja no em vaig quedar a veure res més. Encara quedava dissabte i la festa de comiat el diumenge. I el cansament ja era considerable.

PRIMAVERA SOUND 2005 - Introducció i dijous, 26 de maig

2005-06-11T20:16:00.000+02:00

Una altra edició del Primavera Sound, i en una nova ubicació: el Fòrum. Si en les edicions passades la qualitat musical del festival oferia pocs dubtes, la consolidació definitiva encara depenia de la millora de la capacitat organitzativa, bastant limitada per la capacitat i els accessos al recinte del Poble Espanyol. Aquest any, però, les queixes pel que fa a l’organització han sigut poques. L’abandonament del sistema de reconeixement d’empremtes digitals dels últims anys i, sobretot, les millors condicions d’accés i de mobilitat dins de la nova ubicació hi han contribuït considerablement. Així, les aglomeracions que van tenir lloc l’any passat el dia de l’actuació dels Pixies al festival, no es van produir aquest any tot i figurant al cartell un dels reclams més sonats dels últims anys en un festival de música “alternativa”: New Order. El recinte del Fòrum sembla fet a mida per a l’organització d’un esdeveniment d’aquestes característiques. La seva gran extensió permet que els escenaris estiguin convenientment separats i que les aglomeracions de gent d’un escenari a l’altre siguin inexistents. Dos dels escenaris tenen graderies des d’on es poden seguir des de la distància els concerts si el cansament o el poc interès pel grup en qüestió ho demanen. L’Auditori permet gaudir còmodament i amb una perfecta qualitat acústica els concerts més intimistes. A tot això hi hem d’afegir una puntualitat a l’hora de començar les actuacions que es veu poques vegades en els festivals de música i que permet poder planificar les jornades més fàcilment. Tot i això, és difícil que amb una quantitat tan gran de grups i solistes puguis veure tot el que voldries veure i no hagis de renunciar a res.

A continuació, alguns comentaris del que vaig veure dijous. No hi són tots els grups (cosa que seria impossible sense el do de la ubiqüitat), només em limitaré a donar les impressions del que vaig veure, i una mica més detallat allò que més m’interessava.

Dijous 26

En Xavier Baró va tenir la difícil tasca d’obrir el festival a l’escenari Rockdelux. Encara clar i amb la calitja que envoltava el recinte el lleidatà i el seu grup van anar desgranant el seu repertori, totalment desconegut per mi, però que pel que es va poder comprovar té grans moments. Cançons intimistes amb regust de folk autòcton i referències a localitats i personatges que sonen sorprenents, però que estan més que justificades, en un festival celebrat aquí i en què són clara majoria els grups anglosaxons. S’agraeix, encara que només siguin apostes puntuals, que l’organització arrisqui portant solistes del país com en Baró (o en Lluís Llach l’any passat). Potser costa d’entendre a una part dels assistents, però s’ha de valorar positivament que entre l’enorme oferta de grups indie del festival hi hagi lloc per propostes que apunten en una altra direcció i que no per això es perdi la filosofia del festival.

El segon grup a sortir a l’escenari Rockdelux va ser Art Brut. Sembla que el fenomen Franz Ferdinand ha provocat tota una fornada de grups britànics influenciats pel postpunk de Wire, Gang of Four i The Fall. Pel que es va poder veure, no sembla que els Art Brut siguin els hereus amb més possibilitats d’aquell llegat. No donava la impressió que el públic s’ho passés tan bé com ells, tret de la claca que els devia haver acompanyat del seu país. Costa d’imaginar-se’ls amb gaire més públic (o fins i tot encara tocant) d’aquí a quatre o cinc anys, quan de tot aquest moviment només en quedin els grups que hagin mantingut la frescor o hagin sigut capaços d’evolucionar.

Un cas diferent sembla el de Maxïmo Park. També els podríem incloure en aquesta fornada de què parlava abans amb una mica més de tendència cap al pop dels Smiths. Però les cançons del seu únic LP fins ara, A Certain Trigger, i la manera de defensar-les en directe fan pensar que estem davant un grup amb més coses a dir. El cantant Paul Smith té aquella qualitat d’irritar a bona part del públic amb els seus moviments, actitud escènica i pentinat, però si ens hem de regir per les cançons i el so del grup (que és com crec que hauria de ser), costa trobar punts massa criticables. Falta veure com aguanten l’ambient de sospita de hype que els envolta.

El que possiblement era el concert més esperat del dijous era el dels canadencs The Arcade Fire. Es palpava l’expectació creixent que s’ha creat amb el boca-orella des que es va publicar l’excel·lent Funeral, el seu únic LP fins ara. Amb una espectacular arrencada amb “Wake Up” van encetar una actuació en què van repassar gairebé tot Funeral i un parell o tres de cançons que es troben a l’EP autoeditat el 2003 i que sortirà aviat, si no ho ha fet hores d’ara, reeditat aquí per Sinnamon Records. El grup podria passar per una formació de música clàssica per la seva indumentària, però els dubtes s’esvaeixen només de començar l’actuació. El cantant Win Butler deixa la gol·la en cada frase, i la resta dels components del nombrós grup es mouen amunt i avall com posseïts per la música. Va ser poc menys d’una hora de cors i crescendos que van fer embogir el públic, i que només va tenir un enemic, el deficient so que va fer acte de presència cap a mitja actuació però que el grup va fer oblidar amb un final apoteòsic a partir d’una de les seves millors cançons i que més bé presenta les coordenades del grup: “Tunnels”. El primer gran concert del festival.

No puc fer gaires comentaris del concert de Los Planetas, ja que no m’han interessat mai gaire. El poc que vaig seguir de la seva actuació em va semblar en la tònica general del grup. Pel que he llegit de gent amb més ganes de veure’ls que jo, no va ser la seva millor actuació. Jo no puc comparar gaire.

Radio 4 va ser l’últim grup que vaig veure dijous. No havia sentit gaire res del grup, tret d’algun single, i si bé el grup és capaç de crear moments trepidants d’això que en diuen punk-funk, a partir de la tercera cançó ja no vaig trobar gaire res que mantingués el meu interès. Sense ser un mal grup tampoc crec que es converteixin en grup de referència en un futur.

Primer dia del festival, posada a prova de les instal·lacions i una bona arrencada musical, tot i que sense massa sorpreses (no es pot dir que el concert dels Arcade Fire ho fos, perquè ja es veia a venir).

FEIST- Razzmatazz 2 (Barcelona). 30 d'abril de 2005

2005-05-04T19:49:00.000+02:00

Si ja fa uns anys Escòcia es va guanyar un lloc al cor dels seguidors del pop-rock independent de tot el món, ara sembla que amb el Canadà es podria donar un cas semblant. S’agraeix que de tant en tant als Estats Units i Anglaterra, les dues tradicionals grans potències pel que fa a música pop, els surtin competidors capaços de produir un bon planter d’artistes. Grups i solistes com Arcade Fire, New Pornographers, Neko Case, The Dears, Hot Hot Heat, The Stills, Broken Social Scene (dels quals Feist també forma part) o el ja més veterà Ron Sexsmith estan recollint elogis de pertot arreu. No és que en aquest país no hi hagi hagut mai músics de prestigi (en Leonard Cohen i en Neil Young són d’allà), però sí que els grups esmentats, juntament amb altres, estan atraient amb insistència les mirades del seguidors del pop independent. El cas del concert de Feist el dissabte passat és prou simptomàtic: en un primer moment programat per a la sala Razzmatazz 3, va haver de canviar d’ubicació a la sala 2 d’aquest local a causa de l’alt ritme de venda d’entrades. Tot i que la sala es va quedar a la meitat de la seva capacitat, veient l’entusiasme amb què va ser rebuda, no m’estranyaria que d’aquí a uns mesos aquesta cantant de Toronto convoqués prou gent per omplir les sales de concerts més grans de la ciutat.

El seu primer i únic disc fins al moment, Let It Die és una petita joia de difícil classificació. Si té pinzellades de bossa nova, jazz, soul, disco i pop amb reminiscències de Prefab Sprout, no sembla mai premeditat, i el conjunt és molt més coherent que el que aquesta barreja d’estils podria suggerir d’entrada. La primera part del disc consta de cançons pròpies de Feist o coescrites amb el músic Gonzales, mentre que la segona meitat és plena de versions i adaptacions. Tot i que el disc traspua classicisme pop, les bases musicals i els arranjament de Gonzales a la major part de les cançons li donen un aire contemporani. A més a més, els indubtables mèrits del disc s’arrodoneixen amb una imatge i una estètica que enganxen fàcilment al públic que valora el concepte d’artista més enllà de la música.

Amb aquests elements, doncs, és comprensible que la popularitat d’aquesta canadenca hagi anat creixent i que el dissabte passat reunís una audiència ben diversa: estudiants forasters, membres de la mitjana edat més inquieta, curiosos i, evidentment, els típics representants de la modernor barcelonina amb la seva deixadesa estudiada. La rebuda que se li va fer a la senyora Feist va estar carregada d’un entusiasme, per moments exagerat, que es va mantenir durant gairebé tota l’actuació.

Armada amb una guitarra i acompanyada per un bateria, un teclista i un multi-instrumentista, va començar el concert amb ”When I Was a Young Girl”, i durant l’hora i mitja va sonar bona part de Let It Die, a més d’altres cançons que, si són de collita pròpia, deixen clar que tindrem Feist per estona. La impossibilitat de reproduir els arranjament del disc en directe va fer que les cançons patissin lleugeres modificacions per adaptar-les al format del grup. En algun dels pocs moments sorollosos del concert la veu, que és una de les seves millors qualitats, va quedar enterrada sota el so del grup, no perquè les seves cordes vocals no donin per més, sinó perquè el volum donat a cada un dels instruments estava al servei de les subtilitats de la interpretació més que no pas en la potència. La banda d’acompanyament va deixar l’escenari per uns minuts perquè Feist toqués i cantés una cançó sola amb la guitarra gravant primer amb les sis cordes la part rítmica de la cançó, que s’anava reproduint en forma de sample, tècnica que s’està veient cada cop més en concerts en solitari, i que en aquest cas no va acabar de rutllar per culpa de problemes tècnics a mitja cançó. En una de les peces el grup va estar acompanyat per en Jesse Harris a la guitarra acústica, que ja havia exercit de teloner uns minuts abans. Un dels millors moments del concert va arribar amb la interpretació de “Secret Heart” “del GRAN Ron Sexsmith” (l’adjectiu li va posar ella, les majúscules les poso jo), amb un arranjament molt més contundent que a la versió del disc. Ja a la recta final del concert, un altre dels punts àlgids va ser “Mushaboom”, possiblement la seva cançó més coneguda, corejada pel públic davant la sorpresa de la mateixa Feist, que durant tota l’actuació es va mostrar relaxada i oberta. Va convertir la sala en una discoteca amb la versió de “Inside and Out” dels Bee Gees, amb tota l’eufòria de la música disco i tota l’ànima de la música en directe. “Let It Die”, la cançó, va posar el malenconiós punt i final a un concert i a una gira europea d’una cantant que encara pot oferir molt. De moment sabem que a part d’imatge i carisma té veu i talent, i que és capaç de fer concerts frescos i espontanis. Ara haurem d’estar pendents a veure si ve amb la formació de Broken Social Scene que ens visitarà al Primavera Sound el dia 27 d’aquest mes.

Abans de Feist va tocar Jesse Harris. Fer un concert en solitari i acústic davant d’un públic que sembla més pendents d'explicar-se les batalletes de la setmana que d'escoltar (tot i haver pagat una entrada) és complicat, i si no et dius Jeff Tweedy o et fas dir Elvis Costello és difícil guanyar-te l’atenció i el silenci dels tertulians que poblen les sales de concerts. Va fer el que va poder, i no deixa de ser curiós que l’autor de quatre cançons del celebrat, premiat i exitós primer disc de la Norah Jones passi tan desapercebut quan presenta les seves cançons en solitari. Segur que si hagués tocat la seva pròpia “Don’t Know Why”, del disc de la Jones, el públic ho hauria considerat un intent de millorar el repertori amb un tema aliè, però tot i que hi tenia tot el dret, no ho va fer. Paradoxal i injust, però és el que hi ha.